Pàgines

dimarts, 31 d’agost del 2010

Patent de cors de la violència

Si la política en general sembla no tenir entranyes, la política internacional supera tots els límits imaginables. Els principis ètics i morals són negligits amb absoluta facilitat quan es tracta de les relacions entre Estats. I és que, no ho oblidem, l’Estat té la patent de la injustícia, del terror i de la violència. Qualsevol crim o delicte queda immediatament justificat, o que com a mínim protegit, si es fa en nom d’un Estat. No ho diu cap legislació internacional, però, de facto, tothom admet que els Drets humans, els mateixos tractats internacionals i per suposat les resolucions de les Nacions Unides estan supeditades a l’arbitri de qualsevol regim, per sanguinari que sigui, si pot actuar en nom d’un Estat.

Només en determinats casos, quan hi ha interessos econòmics pel mig, la comunitat internacional ha acabat intervenint per acabar amb situacions de flagrant injustícia, de persecució de pobles sencers, i en definitiva de terrorisme d’Estat. No va ser la massacrada dels kurds ordenada pel règim iraquià de Saddam Hussein el que va desencadenar les ires de la comunitat internacional, sinó la invasió dels pous de petroli de Kuwait. Els crims dels diferents Governs israelians són acceptats i tolerats, malgrat que contravinguin constantment les resolucions de les Nacions Unides. El suport als talibans, o un més que possible pacte per a la tornada d’un règim similar, no depèn del respecte que puguin tenir envers les dones afganeses, sinó de la salvaguarda dels oleoductes. Cap de les barbaritats del règim xinès no impedeixen que es mantinguin unes excel·lents relacions amb el gegant asiàtic; per sanguinari i antidemocràtic que sigui, és sobretot un gran mercat i una gran oportunitat de negoci. I a un nivell més proper, ho veiem amb les relacions entre Espanya i el Marroc. Quan es tracta de defensar un illot de les costes africanes, el patriotisme espanyol seria capaç de desenterrar la destral de guerra. Però no es mou ni un dit per a defensar els drets humans, els drets del poble sahrauí, ni tan sols els ciutadans espanyols agredits en aquell país. Per damunt de tot, prevalen els interessos econòmics i la necessitat de tenir unes relacions de bon veïnatge.

La política internacional no entén de Justícia ni de Drets humans. Fins i tot la Cort Penal Internacional, o més pel seu compte algun que altre jutge estrella, no actuen mai sobre els dictadors en actiu. Mentre els seus crims siguin perpetrats en nom de l’Estat, tenen la immunitat assegurada. El que no admet l’Estat, cap Estat del món, és que algú els prengui l’exclusiva de la violència; ni que sigui en nom de llibertat i de la democràcia.

dilluns, 30 d’agost del 2010

No perdem més el temps en ximpleries

Finalment, no ha estat possible. En les eleccions del proper més d’octubre hi haurà tres candidatures independentistes: ERC, Solidaritat Catalana i Reagrupament. No és el que molts independentistes hauríem volgut, convençuts que més enllà d’Esquerra, i sobretot de l’Esquerra dels darrers anys, hi ha un espai per a un independentisme desacomplexat i decidit a tirar pel dret; però no per a dos més, quan entre ells no hi ha altra diferència que la dels seus líders. No cal donar-hi més voltes, però, ni fer-ne un drama.

Ja és molt que hagin arribat a fer un pacte de no agressió. S’hauria de ser molt curt de gambals per pensar que l’electorat de cap dels dos grups, Solidaritat i Reagrupament, entendria que se li expliqués la bondat exclusiva del seu, enfront de la perversitat de l’adversari. Si l’objectiu és el mateix, ja ens trobarem més endavant; i això val també per a Esquerra. Farien bé les respectives direccions d’enviar missatges clars i contundents en aquest sentit a les seves bases, per evitar els ressentits o els que creuen en el messianisme. Seria un molt mal indicador que cap de les tres opcions s’hagués de reivindicar i fer un lloc al Parlament atacant els qui han estat, podrien haver estat, i ben segur que en un moment o altre seran, companys de viatge. L’enemic a batre, segur, és un altre. La independència no l’assolirem perquè cap d’aquests tres haurà pogut arraconar els altres dos; sinó, ben al contrari, quan entre tots aconseguim implicar-hi també CiU, IC-V i sectors dels socialistes.

Com a independentista, valoraré el resultat final en base a la suma dels vots i dels escons independentistes. No tinc cap problema per animar a votar, fer campanya i col·laborar amb qualsevol de les opcions que tenen el mateix objectiu. Si els partits escullen els seus candidats en votacions internes, el conjunt dels ciutadans els escollirem el dia de les eleccions. El nom dels qui acabaran obtenint un escó és irrellevant, si al final s’han de posar al servei de la causa comuna. No podem perdre més el temps amb ximpleries, ni desqualificar cap de les opcions. Qualsevol és bona si ens ajuda a avançar cap a la independència.

diumenge, 29 d’agost del 2010

La anormalitat com a sistema

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
Se’m fa difícil, hores d’ara, preveure què pot passar amb la candidatura de Solidaritat Catalana per la Independència, oi més quan encara no està clar el paper que finalment jugarà Reagrupament. Tinc la impressió, però, que el principal obstacle a superar serà el de contrarestar la normalitat amb què molts ciutadans de Catalunya han acabat acceptant una situació absolutament anormal i insostenible.

Tot i que hom pot recordar que històricament hi ha hagut moviments i partits que han reeixit en molt poc temps, és possible que costi de fer creïble una proposta sortida del no res i en quatre dies. Podem parlar de la necessitat de la regeneració política, de l’apoltronament dels professionals de la política, però en el fons una part important de la població ja dóna com a normal i irremeiable la situació actual i acaba pensant que, al capdavall, la política és això i que els que vinguin nous acabarien fent el mateix que els altres.

D’estudis sobre l’espoli fiscal que pateix Catalunya n’hi ha molts; i, encara que puguin diferir en matisos, tots coincideixen en què el preu que paguem els catalans per a ser espanyols és descomunal i insostenible. Cap país del món podria suportar ni toleraria un espoli equivalent al 10% del PIB, o el que és el mateix que a cada català ens costa tres mil euros anuals el fet de mantenir-nos dins de l’Estat Espanyol. Una quota elevadíssima per a formar part d’un club que ens menysprea i ens discrimina en tots els sentits. Ja hi ha estudis sobre el que es podria arribar a fer anualment si amb un Estat propi ens alliberéssim d’aquest espoli: des d’increment de pensions a millora de serveis o d’infraestructures. Però els catalans hem assimilat com a normal aquest espoli, fins al punt que alguns poden vanagloriar-se d’aconseguir la promesa (que saben que després no es complirà) de reduir-ne una petita part. Com si féssim un homenatge i nomenéssim benefactor el lladre que promet robar-nos una mica menys.

Amb absoluta normalitat s’accepta una Constitució que estableix (en contra dels principis de la pròpia Constitució) la discriminació dels ciutadans de l’Estat en funció de la seva llengua; una discriminació que en un país normal seria titllada simplement de racista. I en canvi, aquí, és ratificada per un Tribunal Constitucional corromput políticament, i acceptada amb més o menys resignació per sectors de la societat catalana com la cosa més normal del món. Tenim, en general, una Justícia que es mou als dictats de la política, que fa judicis d’intencions en funció de l’interès de determinades ideologies, i com a màxim els més agosarats arriben a discrepar-hi, enlloc d’exigir-ne la imputació per corruptes.

Hi ha partits i persones, algunes penso que sense mala fe, que no es cansen de proposar i de reivindicar un model federal que saben que és radicalment rebutjat per la part amb qui ens hauríem de federar. Els dirigents socialistes, però també una gran massa de votants, continuen veient com a normal que les seves propostes federalistes i de convivència al si de l’Estat siguin menyspreades i ridiculitzades pels seus propis dirigents i companys de partit. I amb tota normalitat aspiren, sabent que és pura utopia, a ser menystinguts una mica menys. Parlen de no arriscar-se a aventures de final incert, referint-se a la independència, quan ells ens han portat, una i una altra vegada, a aventures absolutament fracassades. Però és un fracàs que els nostres dirigents, i amb ells una part de la societat catalana, ja accepten en un fatalisme crònic com a normal.

Presentem com a victòries el que són simples derrotes, potser menys estrepitoses que altres, però derrotes al capdavall. I el que és més greu, les assumim com a normals i encara ens demanen que agraïm als nostres agressors que prometen ser menys cruels que els altres.

La resposta normal i lògica, en un país normal, seria acabar d’una vegada amb tanta humiliació i tant d’odi contra els catalans, de l’única manera normal i lògica possible: creant un Estat propi. Però estem tan avesats a pagar una quota altíssima per a ser discriminats i menyspreats que som capaços d’agrair i donar la nostra confiança a qui ens prometi, sense sortir d’aquesta insòlita normalitat, que les agressions i l’espoli potser serà menys durs. Com si el nostre destí estigués entre romandre en una cel·la de càstig o gaudir del privilegi d’una cel·la normal, enlloc de trobar normal i lògica la via cap a la plena llibertat.

dissabte, 28 d’agost del 2010

La submissió també es paga

Com aquell qui res, ens presentaven ahir que els dirigents d’algunes de les caixes recentment fusionades s’havien apujat els sous en el darrer any prop d’un escandalós 40%. I els qui, després de negociar la fusió, havien deixat els seus càrrecs en aquestes entitats ho feien amb unes primes milionàries. Res de nou. Res que no fos previst i cantat. D’alguna manera s’havia de pagar als qui dilapidaven un patrimoni de Catalunya, com era el nostre sistema de Caixes, en benefici dels grans interessos de l’Estat.

No em va sorprendre gens la notícia que ahir donava Televisió de Catalunya. Al Govern espanyol li haurà sortit bé la jugada, que encara ha d’acabar de completar amb noves fusions i privatitzacions, per un preu que pot escandalitzar els contribuents, els pensionistes a qui es rebaixen les pensions, els funcionaris a qui també s’ha rebaixat el sou, i en general els ciutadans que veuen retallats els serveis, que és un preu que deu satisfer les butxaques d’aquest dirigents que s’han avingut a la farsa, però que per als promotors de la liquidació del sistema català de Caixes és un preu ben mòdic. El que em sorprèn és que ara algú faci cara de sorprès; que no s’hagin irritat abans amb l’actitud del Govern català fent el joc a la banca espanyola; que no hi hagi hagut cap resistència interna a acceptar aquestes fusions trampa per a les quals ara es paga degudament als qui interessadament s’han venut un patrimoni que era de tots.

Una vegada més ja hem fet tard. La submissió, a Catalunya, sempre ens surt molt cara. I el que és insòlit és la incapacitat de reacció. Quan temps enrere alertava sobre els perills d’aquestes fusions imposades, tenia la sensació d’estar predicant al desert. Ara només en veiem la recompensa que n’han tret alguns dels seus dirigents, aviat en veurem el desastre final.

divendres, 27 d’agost del 2010

Si som l’esquerra nacional, a la vaga general

Aquest és el títol que feia servir el diputat d’Esquerra Joan Tardà per carregar contra la política econòmica del partit socialista. I un títol, o com a mínim la conclusió final, que de ben segur que comparteixen la gent d’Iniciativa. La política econòmica socialista ha estat una política descaradament de dretes, sempre; PSOE i PP sovint s’han acusat mútuament de copiar-se el programa, i l’única diferència són les formes. Les darreres reformes i retalls socials que els socialistes s’han vist obligats a emprendre a causa de la crisi, no hauria gosat emprendre-les el Partit Popular, perquè se li hauria tirat tothom en contra. Tothom, menys la patronal, és clar.

La sort del Partit dels Socialistes és que porta un nom que recorda, ni que sigui vagament, un passat i unes concepcions teòricament d’esquerres. I és en base a aquest nom que determinats partits opositors a CiU apel·len a un hipotètic front d’esquerres, encara que després acabi fent polítiques netament conservadores. Esquerra i Iniciativa poden sumar-se a la convocatòria de vaga general, sobretot de cara a les properes eleccions, perquè el blanc de tots els retrets se’ls enduu el Partit dels Socialistes, a qui ells han anat donant suport els darrers set anys, encara que fos des d’una posició marginal. Poden argumentar que les reformes fiscals, del mercat laboral i de les prestacions socials, sempre en detriment dels treballadors, són competència del Govern espanyol i no del català; però no poden obviar que aquest Govern espanyol porta a terme aquestes polítiques antisocials gràcies al suport dels socialistes catalans, i en definitiva del Govern de la Generalitat presidit per seu Primer Secretari, i dels seus socis.

Si, tal com preveuen les enquestes, CiU arriba a la Presidència de la Generalitat no haurà de fer grans reformes ni canvis en la política seguida fins ara, perfectament assumible per la dreta catalana. Dubto que, per exemple en el cas de l’ensenyament, hi hagi tantes protestes i tantes vagues per a defensar l’escola pública com hi ha hagut fins ara, ni que els ecologistes puguin estar més descontents amb l’acció de Govern. La Vaga general d’aquest mes de setembre va adreçada principalment al PSOE perquè és el partit que dirigeix l’administració amb competències per a fer les retallades socials, però de fet també va adreçada als que li han donat suport i als qui, de governar ells, haurien seguit polítiques similars.

dijous, 26 d’agost del 2010

Contra l’esport català

Ho he dit en altres ocasions: Catalunya no és una Nació sense Estat, sinó una Nació sotmesa a un Estat que li és hostil. La darrera víctima sembla ser que serà el campió del món de Bike Trial, a qui la Federació espanyola ha exclòs de la seva selecció, de cara al proper campionat a celebrar al Canadà, perquè va participar en un altre campionat on defensava la samarreta de la selecció catalana. També en els darrers campionats europeus d’atletisme diversos atletes catalans es van queixar de les traves que els havien posat des dels organismes esportius espanyols.

Al marge dels arguments estrictament identitaris, que són els que realment justifiquen el dret i la necessitat de disposar d’una selecció pròpia, sorgeixen sovint tot un seguit d’arguments fins a cert punt contradictoris. D’una banda, des d’alguns sectors catalanistes, s’ha pretès argumentar que Catalunya, si competís internacionalment, tindria un paper ben rellevant, en alguns casos capdavanters, en d’altres per davant de la selecció espanyola i en d’altres podríem fer-hi un paper equiparable al de tantes altres petites o mitjanes nacions; un argument innecessari perquè el dret a tenir una selecció no prové de la capacitat esportiva sinó de la identificació nacional. D’altra banda, també hi ha l’argument, més infantil o de més mala bava, de dir que anant junts podríem tenir més èxits esportius que anant per separat: no hi ha cap Estat independent, per petit que sigui, que renunciï a la pròpia selecció per sumar-se al carro guanyador d’una gran potència esportiva; Espanya mateix podria renunciar a presentar-se com a tal i afegir-se a la selecció nordamericana, i així guanyarien moltes més medalles olímpiques. Hi hauria encara un argument centrat més en la participació esportiva: presentant-se Catalunya i Espanya per separat hi hauria més atletes de l’actual Estat espanyol participant en campionats internacionals.

Però, els espanyols no s’estan de romanços. A ells els importa ben poc que puguin participar més o menys esportistes en competicions internacionals, o que es puguin assolir més o menys èxits; a ells l’únic que els interessa és la qüestió identitària, i l’interès polític d’evidenciar l’espanyolitat de Catalunya. I si per això han de perdre un campionat, deixant Dani Comas fora de la seva selecció, no tindran cap dubte que abans és la política que l’esport.

dimecres, 25 d’agost del 2010

Consulta sobre tres opcions

Després de les reiterades burles i negatives dels socialistes espanyols a qualsevol proposta de caràcter federal, s’ha de tenir humor per insistir en el tema. Un sistema federal es basa en la complicitat i la cooperació de parts diverses; i en el nostre cas els espanyols, ni els populars ni els socialistes, no és que no vulguin transformar l’Estat per tal que s’hi sentin còmodes les diferents nacionalitats i cultures, sinó que neguen l’existència de les altres. I, malgrat tot, encara hi ha catalans bufanúvols que persisteixen en la idea federal, potser per no haver de reconèixer el seu fracàs.

L’ex President de la Generalitat, Pasqual Maragall, proposava que es fes a Catalunya un referèndum on els ciutadans poguessin escollir entre tres opcions: acceptar la situació actual, anar cap a un sistema federal o la independència. El resultat d’una Consulta feta en aquestes condicions estaria cantat: guanyaria per una majoria aclaparadora l’opció federalista, i per tant podria ser una aposta intel·ligent per part dels federalistes. De fet, una proposta semblant ha sorgit també a Escòcia com a possible alternativa a la manca de majoria de l’SNP per a convocar el referèndum per la independència. Naturalment que, com en tota consulta, la pregunta condiciona decisivament la resposta; i des d’una perspectiva independentista la consulta amb aquestes tres opcions de resposta seria una consulta trucada. Els federalistes catalans, però, saben que la seva proposta és inviable sobretot perquè la tercera via precisa de l’acceptació i la participació del conjunt de l’Estat. I si fins ara tant els socialistes (i aquí hi hem d’incloure els socialistes catalans) com els populars es neguen a aplicar l’Estatut, ni tant sols les restes de l’Estatut que no han estat revocades pel Constitucional, com pretenen proposar un pacte federal!.

Però ja és molt que a les files socialistes gent com Pasqual Maragall que admetia que havia votat l’Estaut tapant-se el nas, per les retallades introduïdes, o gent com Ferran Mascarell, s’adonin de dues coses: primera, que amb la interpretació del Constitucional el marc legal actual és inviable per a Catalunya, i segona que s’ha de donar veu a la ciutadania perquè expressi la seva voluntat. Però, esperar que a Espanya respectin democràticament la voluntat del poble de Catalunya no és només una utopia sinó una quimera.

dimarts, 24 d’agost del 2010

Negociar? Només si surt a compte!

L’alliberament, ahir, dels dos cooperants catalans segrestats des de feia gaire bé nou mesos, ha tornat a posar sobre la taula no solament el debat sobre què, quan i amb qui es pot negociar, sinó sobre la deshonestedat de molts polítics espanyols. La conclusió negociada del segrest ha vingut pocs dies després de l’intent fallit del Govern francès d’alliberar per la força un ciutadà seu que en va resultar mort, i també ha coincidit en el mateix dia que un altre segrest, en aquest cas d’un autobús a Manila, va acabar en tragèdia amb el resultat de diversos turistes morts, a més del segrestador.

Una primera consideració és l’actitud perversa dels Governs espanyols que quan els ha convingut han negociat amb qui ha calgut (tant els governs del PP com els del PSOE han negociat en algun moment amb ETA), però han criminalitzat la negociació quan han vist que en podien treure més rendiment partidista. En aquest cas és evident que s’ha pactat amb terroristes, i que en la negociació hi ha entrat en joc tant la compensació econòmica com l’alteració de la legalitat amb l’intercanvi de terroristes pels segrestats. L’argument dels contraris a tota negociació forçosament fora de la legalitat, que seria lícit si s’apliqués conseqüentment en tots els casos, el donaven ahir mateix veus properes a Al-Qaida: “El Govern francès hauria d’aprendre del Govern espanyol a l’hora de tractar aquests temes”. En definitiva, els terroristes ara saben que surt més a compte segrestar un espanyol que un francès. Però en aquest cas, a Zapatero li ha vingut com anell al dit l’èxit d’aquesta negociació, no perquè l’importi un rave la vida dels cooperants sinó perquè s’ha apuntat una medalla que sempre ajuda a mitigar el descrèdit en què està immers. Quan el PP o el PSOE diuen que no s’ha de negociar amb ETA, podeu escopir-los directament a la cara perquè estan mentint grollerament, i el que volen dir és que no hi pactaran i preferiran continuar posant en perill la vida de persones innocents, si no els surt a compte políticament.

L’obligació de qualsevol Govern és prioritzar les vides humanes; i per tant amb la mateixa lògica que s’ha negociat amb els terroristes d’Al-Qaida s’hauria de poder negociar amb ETA. L’existència de grups armats, per les motivacions que sigui, no és problema ni molt menys culpa dels ciutadans que en poden patir les conseqüències; aquest és un afer que han de resoldre els Governs. Quan hi ha vides en joc, aquesta ha de ser la prioritat. Per tant, un cop resolta la prioritat, és a partir d’avui que s’ha de veure la veritable voluntat del Govern espanyol per resoldre el tema del terrorisme d’Al-Qaida, i és ara que no hi ha violència al País Basc (per molt que els pesi als dirigents espanyols) que haurien de buscar la solució al conflicte.

dilluns, 23 d’agost del 2010

S’ha aixecat la veda contra el català

L’actitud de la defensora del Pueblo, recorrent la nova Llei d’acollida de Catalunya davant del Constitucional, és una mostra del que s’esdevindrà a partir d’ara. L’estratègia dels falangistes espanyols, tant dels que encara en llueixen els símbols a la solapa com dels que es van disfressar de demòcrates per a sobreviure al franquisme, els està funcionant a la perfecció. El mateix objectiu d’aconseguir una Espanya que sigui “Grande y Libre” però que sobretot sigui “Una”, el tenen més a prop que mai. Amb la transició, els feixistes espanyols van acceptar incloure en el text constitucional termes com “Nacionalitat”, “protecció de les llengües de l’estat”, i un cert sostre competencial; però consideren que ara ja ha arribat l’hora d’acabar amb tot plegat i tirar pel dret.

Els peons del Tribunal Constitucional (peons amb sou d’or, això sí), d’acord amb les consignes de partit van trencar el mínim equilibri que alguns encara hi veien en aquell text constitucional. Ara ja tenen, la interpretació de la Carta Magna que els ha de permetre completar el genocidi lingüístic i cultural. Quan el Síndic de Greuges o la Consellera d’Acció Social i Ciutadania es queixen pel recurs presentat, al·legant que això pot trencar la cohesió social, sembla que obviïn que aquest és l’objectiu de l’entramat polític del qual formen part els juristes del Constitucional i la Defensora del Pueblo. És una qüestió d’odi contra Catalunya, i en general contra tot el que pugui trencar el seu concepte franquista d’”Unidad Nacional”. Són els mateixos que se n’estan sortint al País Valencià liquidant la llengua dels valencians, els mateixos que fan la vista grossa, quan no fomenten i hi donen suport, a les accions violentes contra els activistes valencians. I que ara, donat que a Catalunya són una minoria, s’han marcat l’objectiu de crear conflictes i descohesionar el país. Saben que la llengua catalana és un element de cohesió i d’integració per a la gent nouvinguda, i per això, amb una actitud insolentment racista, pretenen trencar-ho. Fins i tot hi havia hagut sentències de la Justícia espanyola que avalaven la immersió lingüística, precisament per aquest caràcter integrador; però ara les consignes polítiques han canviat.

Però això només és una mostra del que s’esdevindrà a partir d’ara. Ja tenen la interpretació més franquista del text constitucional que els permet anul·lar de facto la minsa autonomia existent, i atacar de ple la llengua catalana. Ara tot se’ns girarà en contra, si no hi ha una reacció (que de moment no es veu per enlloc) de la classe política disposada a fer-hi front. L’actitud dels socialistes, dels convergents, del síndic de greuges, i tants altres dient que s’ha de negociar amb els qui han iniciat l’ofensiva final no és sinó un acte d’imbecil·litat o de cinisme.

diumenge, 22 d’agost del 2010

No m’importen les raons, sinó els resultats

(Article publicat a El Bloc gran del Sobiranisme)
Fins al darrer moment, viurem una carrera de desgast per veure quin gall es fa amo del galliner o per veure si acabarem presentant dos galliners per separat. No hi ha dia que als mitjans de comunicació i sobretot als fòrums digitals no apareguin escrits intentant recolzar l’actitud del metge de Puigcerdà o la de l’ex President blaugrana. En el pitjor dels casos, insensatament perquè no sabem com acabarà tot plegat, n’hi ha que es dediquen a carregar i a desqualificar el qui avui pot semblar un adversari, demà pot ser un soci de coalició i, en qualsevol cas, en un moment o altre haurà de ser un aliat imprescindible.

Uns i altres s’esforcen per presentar-se com els més legitimats per a liderar el que hauria de ser la coalició independentista transversal que hauria de revolucionar el panorama polític català. Des de qui argumenta que Carretero hauria de ser-ne el capdavanter perquè va ser també el primer en exposar públicament el seu projecte, a qui defensa Solidaritat perquè és qui ha creat la Plataforma on haurien d’integrar-se tant el partit Democràcia Catalana de Joan Laporta, com el Reagrupament de Joan Carretero. A partir d’aquí, hi ha els mutus retrets de personalisme dels seus dirigents, de dialogar més a través dels mitjans que discretament cara a cara, i els fidels d’ambdós bàndols que troben mil i un arguments per a defensar el procés seguit pel seu grup. Sincerament, els arguments i les raons, en aquest cas, em serveixen de ben poc. Ja sé que no hi ha ni el partit perfecte ni el candidat immaculat. M’importa ben poc saber quin dels dos és més personalista, quin és més obert i transparent, o quin dels procediments encetats és el més correcte. L’únic que m’interessa és quin pot ser més eficaç per a la consecució de l’objectiu comú.

Com a militant d’ERC¹ he estat, des de fa anys, molt crític amb la direcció del Partit sense estar enquadrat en cap dels corrents interns que Joan Puigcercós ha aconseguit finalment engolir o foragitar. Precisament aquests dies de vacances he publicat tot un seguit d’articles sota el títol “Dels corrents crítics als projectes personals” en què faig un resum del procés que ha seguit Joan Puigcercós per a fer-se amo i senyor del partit republicà. Com a independentista que no aspiro (i no vull) a cap càrrec ni figurar a cap llista, no em preocupa tant la destrossa interna que n’ha fet l’actual direcció d’Esquerra com que aquesta destrossa sigui un fre i un obstacle per a les aspiracions de molts catalans d’avançar definitivament cap a la independència. També com a militant d’ERC vaig saludar molt sincerament l’aparició de Reagrupament, i després de Solidaritat Catalana, perquè crec que el país necessita un revulsiu que reculli l’anhel de molts catalans, frustrat en bona part per l’erràtica política de la direcció republicana.

Ara mateix, doncs, m’importen ben poc les raons que em poden donar els dirigents d’Esquerra per a argumentar que aquesta vegada sí que aniran de debò, que a CiU li exigiran tot allò que no van exigir als socialistes; o les raons que em poden donar els reagrupats per a defensar el lideratge de Carretero o les dels altres defensant l’opció laportista. El que de veritat importa, o almenys a mi m’importa, és que l’opció o les opcions resultants siguin les més eficaces per al país. Si al capdavall de tot el procés de liquidació de les dissidències i discrepàncies internes, Joan Puigcercós aconsegueix, tal com va prometre en el darrer Congrés, fer el salt per esdevenir el grup majoritari de l’esquerra, em trauré el barret i donaré per bona la purga que a priori m’ha semblat suïcida; però si, tal com pronostiquen totes les enquestes, no solament no hi ha un salt endavant (que com a mínim hauria de ser de 25 diputats) sinó que es fan passes enrere, tenint tota la conjuntura a favor, aleshores en demanaré la seva dimissió. I el mateix puc dir de Carretero i Laporta. Si, amb la fórmula que sigui, s’aconsegueix el resultat que caldria esperar d’un desencís general per la política dels partits tradicionals i d’un creixement innegable del sentiment sobiranista (Joan Carretero deia que menys de 10 diputats s’hauria de considerar un fracàs, i Laporta afirmava que ell no es presentava per a ser una força residual al Parlament), haurem de convenir que s’ha encertat en la fórmula i aplaudir-ne els dirigents. Contràriament, si el resultat de la picabaralla, amb entesa final o sense, és també un fracàs electoral caldrà censurar-los tots dos.

Insisteixo, m’importen ben poc les raons i els raonaments. Si en les actuals circumstàncies del tot favorables a una opció independentista, no s’assoleixen bons resultats no hi haurà altra conclusió que admetre la ineptitud dels seus líders. Encara hi són a temps, espero, per a no malbaratar el somni de tanta gent que no perdonaria que afanys de protagonisme, preteses raons personals i orgulls mal entesos, ens aboquessin al fracàs,

(1) Com que en un article anterior, algú ja em reptava a dir “què votaria jo”, només recordar que, a diferència de Carod Rovira que en afirmar que no aniria a les llistes d’ERC deia que “recuperava la llibertat de visió”, jo no l’he perduda mai aquesta “llibertat”. Puc ser soci d’una Colla castellera, però participar quan vulgui en una exhibició de Gegants. O no?

dissabte, 21 d’agost del 2010

Justícia prevaricadora i corrupta

Als qui no som del món del Dret, als qui ens mirem l’Administració de la Justícia des de fora, i normalment des de lluny, ens sorprenen sovint determinats procediments i determinades resolucions o sentències. La Justícia és cega, diuen. I amb aquest principi contemplem atònits decisions judicials que només poden procedir de la fredor més inhumana: des del desnonament d’una família que destorbava uns interessos immobiliaris o empresarials, a l’exculpació d’una persona evidentment culpable amb l’excusa que alguna de les proves s’havien obtingut amb un procediment no autoritzat, o la consideració d’atenuants del tot incomprensibles per a una persona no avesada en el món de la Justícia.

Resulta, doncs, incomprensible i fins i tot repugnant veure com es priven dels seus drets persones carregades de raó, encara que potser els manca aquell paper que ho demostraria, o que es dóna la raó a d’altres que pel més elemental sentit comú no n’haurien de tenir, encara que potser disposen d’un paper que els permet justificat la injustícia. I hom podria arribar a acceptar aquesta mena de concepció de l’administració de la Justícia, inflexible i inalterable davant de la racionalitat i del sentit comú, si sempre es mostrés igual d’escrupolosament irracional i basada només en els fets provats i documentats. Però, no. Aquesta mateixa Administració de justícia que en determinats moments s’excusa en què només li valen les proves documentals, de cop i volta actua amb un criteri absolutament oposat i no té cap necessitat d’haver de demostrar res per a emetre les seves sentències, es poden fer judicis d’intencions i negar la literalitat dels fets i de les lleis.

Legalment, quan una persona ha complert la seva condemna, es diu que ha satisfet el seu deute amb la Justícia i, per tant, mentre no es demostri el contrari ja no se li pot retreure res més. Celebrar, per part d’amics i familiars, que una persona ha acabat el seu període de reclusió no hi ha cap llei que ho prohibeixi. Cap jutge gosaria prohibir un acte de benvinguda a un ex pres de l’estil de Roldan, o de Mario Conde, o de l’estil del Luigi, del Millet o del Prenafeta; una altra cosa és que en aquests casos són ells mateixos i el seu entorn els qui saben que val més tapar-se les vergonyes i sortir de puntetes de la presó. Gosen fer-ho, això sí, quan l’ideari polític de la persona a qui pretenen homenatjar o donar la benvinguda és d’una ideologia molt oposada a la seva, sense esperar a tenir cap prova de què en aquell l’acte s’hi pugui cometre alguna altra acció delictiva. És el mateix que passa quan es condemna unes persones per envair una “propietat privada”, quan resulta que aquesta “propietat privada” és una piscina construïda il·legalment en un espai públic; i tothom sap que cap jutge condemnarà l’empresa que ha envaït propietats privades del Pallars, perquè l’afany de lucre de l'empresa no té aturador ni necessita permisos municipals ni dels propietaris.

L’aplicació d’un o altre criteri pot resultar més o menys incomprensible per als profans del dret. Però l’aplicació de criteris diferents en funció de la ideologia o del poder de les parts, no mereix altre nom que el de prevaricació i corrupció en majúscules, del conjunt del sistema d’Administració de la la Justícia.

divendres, 20 d’agost del 2010

Dels corrents crítics als projectes personals V

Puigcercós pot dir ara, ben orgullós, que amb dos anys ha aconseguit un partit cohesionat, sense veus discrepants, ni moviments crítics, ni corrents interns. Abans ja dominava l’estructura del partit, però ara domina el partit sencer. Té via lliure, de fet ja la tenia de feia temps molt abans de la desbandada dels que han anat a Reagrupament o a Solidaritat Catalana, per a imposar les seves tesis i aplicar el seu projecte. Les aprovacions a la majoria dels òrgans del partit seran per unanimitat, per aclamació.

No sé si queden, ni que sigui a títol individual, gaire veus discrepants amb l’actual direcció. Si algú té aspiracions a tenir algun càrrec intern, a ser candidat en algunes eleccions, ja sap que això és incompatible amb la crítica interna: qui es mogui no sortirà a la foto. Potser per això, devem quedar ja només aquells que des de fa temps hem renunciat a presentar-nos com a candidats de res; predisposició per a col·laborar si se’m demana, però res més. La “llibertat de visió” que insòlitament deia que havia recuperat Josep Lluís Carod Rovira en ser apartat de les llistes, jo no l’he perduda mai. La llibertat no té preu i no me la deixaria perdre per una poltrona.

Algú em pot argumentar que aquesta actitud personalista de Joan Puigcercós de fer-se un partit a la seva mida no és pas tan diferent del paper que poden fer Carretero a Reagrupament o Laporta a Solidaritat Catalana. Evidentment. I la veritat és que em preocupa ben poc el personalisme de qualsevol dels tres, i no em faria res de fer-me’n admirador i servidor fidel si amb el seu personalisme ens ha de portar cap a la independència. El que em fa por no és aquest personalisme, sinó la seva ineficàcia. En la mesura que algú personalitza el projecte, i elimina o margina tota discrepància, crítica o dissidència, n’assumeix també tota la responsabilitat. Tot el mèrit serà seu, i la responsabilitat del fracàs, també.

dijous, 19 d’agost del 2010

Dels corrents crítics als projectes personals IV

Defenestrat el Carod i foragitat el Carretero, els quedava l’Uriel Bertran amb la seva Esquerra Independentista. Com a diputat tenia un paper més que discret, com tants altres diputats d’Esquerra, no sé si per voluntat pròpia, per incapacitat o perquè no li donaven joc per a fer res sabent que no era “dels seus”. I hauria acabat la legislatura sense pena ni glòria, i per tant fàcilment descartable per a les properes eleccions, si no hagués estat per la irrupció del moviment de les Consultes populars.

A la Direcció d’Esquerra, com a la resta de partits, els va venir de nou tota la moguda que va seguir la consulta d’Arenys de Munt. No era aquesta ni la previsió ni l’estratègia aprovada pel darrer Congrés d’Esquerra. L’Uriel Bertran, així com d’altres militants d’Esquerra, s’hi va agafar de seguida i hi va portar a terme una tasca ben meritòria i eficaç. Això li tornava a donar relleu polític i feia més difícil argumentar que es prescindia d’aquest actiu a l’hora de configurar les llistes electorals. Tot i que semblava que Esquerra no es podia girar d’esquena a les consultes populars, i de fet a la majoria de les poblacions on s’han celebrat els seus militants hi ha treballat activament, el cert és que una cosa era la ruta marcada per la Coordinadora de les Consultes Populars i una altra la que tenia al cap la direcció d’Esquerra.

Tant és així, que la Mesa del Parlament, per unanimitat, amb els vots d’Esquerra, va tombar la darrera proposta d’Iniciativa Legislativa Popular que era l’única forma de salvar l’escull legal de la pròpia Llei de Consultes que havia estat invalidada de bones a primeres pel Tribunal Constitucional. Suposo que va ser la gota que va fer vessar el vas, i que va motivar que dues de les cares més significatives del moviment de Consultes populars per la Independència abandonessin els seus partits. És el que va fer l’Uriel Bertran amb Esquerra, apuntant-se a la mova plataforma de Joan Laporta, Solidaritat Catalana per la Independència. I al darrere de l’Uriel Bertran han abandonat el partit persones significatives com el catedràtic Hèctor Bofill. Es culminava així, per a satisfacció d’alguns, la neteja de dissidències organitzades al si del partit.

dimecres, 18 d’agost del 2010

Dels corrents crítics als projectes personals III

Defenestrat Carod, els seus seguidors s’arriscaven a seguir la seva sort. I van decidir plegar veles. L’Ernest Benach, per exemple, amb un paper prou digne com a President del Parlament, ha quedat situat com a número dos, i és de suposar que respectin també Josep Huguet que als darrers anys ha fet una feina ben meritòria al Govern, a part de ser un gat vell que no es mulla fins que tothom és a l’aigua. Però no ha estat el cas de la Marina Llansana que ja ha anunciat que no serà a les llistes, perquè sabia que no li posarien; i serà el cas d’altres reconeguts carotistes.

Fagocitat el sector de Josep Lluís Carod Rovira, a la direcció li quedava l’espina dels dos corrents crítics, el d’Esquerra Independentista liderada per Uriel Bertran i el de Reagrupament amb Joan Carretero al capdavant. De res no va servir que al darrer Congrés tots dos fessin un “acte de responsabilitat” limitant-se a fer el seu discurs, a presentar algunes esmenes, però per acabar votant les resolucions finals. De fet, en aquell Congrés, el discurs de Joan Carretero jurant i perjurant fidelitat al partit va ser dels més aplaudits. Així, doncs, Esquerra Independentista i Reagrupament es van mantenir durant una temporada com a corrents interns amb no gaire més activitat que la de mantenir vius els seus blocs, on en realitat es feia ben poca crítica a la direcció del partit; a tot estirar feien algunes propostes que algú podia interpretar que no anaven exactament en la mateixa direcció. Per tant, Puigcercós i Ridao tenien via lliure per a portar a terme la seva estratègia amb una direcció monolítica.

És cert que des d’una certa distància hi havia hagut alguna veu discordant, com la del mateix Heribert Barrera, però la direcció d’Esquerra devia considerar que no valia la pena ni parlar-ne. Però tan bon punt Joan Carretero va publicar un article on plantejava la necessitat d’una candidatura independentista transversal, es van encendre totes les ires fins aleshores retingudes. L’article no excloïa ni molt menys que aquesta candidatura fos liderada per Esquerra ni tant sols que es formés sota les sigles d’Esquerra. Però era igual; els havia brindat l’ocasió perfecta per a treure’s de sobre el que podia ser una veu discrepant, i qui sap si no podia esdevenir en una propera ocasió un competidor per a dirigir el partit. Els va costar ben poc magnificar l’abast de l’article i comminar-lo a abandonar el partit.

dimarts, 17 d’agost del 2010

Dels corrents crítics als projectes personals II

Algun mitjà de comunicació de l’àmbit nacionalista, perquè la resta no n’han fet ni esment, remarcava que amb la dissolució d’Esquerra Independentista s’havien acabat les veus crítiques al sí d’Esquerra Republicana. Com a mínim caldria fer-hi tres precisions: la primera, sobre la manera com s’han acabat les veus crítiques al si del Partit, una segona sobre si realment eren veus crítiques els corrents existents fins fa ben poc i una tercera sobre si encara queden o són possibles les veus crítiques a l’interior d’Esquerra.

Si fa dos anys es presentaven quatre corrents interns que, teòricament, representaven diferents enfocaments o visions de la política que havia de seguir Esquerra, ara n’ha sobreviscut només la que va resultar guanyadora en les votacions internes. Unes votacions en les quals no hi va haver diferències excessives entre els diferents corrents, i per tant cap no va obtenir la majoria del suport de la militància. Només que haguessin fet una aliança entre Reagrupament i Esquerra Independentista ja hauria estat suficient per a prendre-li l’hegemonia, a Joan Puigcercós. Amb tot, Puigcercós controlava l’aparell del partit i això el va fer guanyador; però no va saber guanyar. Durant tot aquest temps s’ha dedicat a anar eliminant els seus adversaris, seguint l’ordre segons el suport obtingut en aquelles eleccions. I el primer enemic a abatre va ser Josep Lluís Carod Rovira, a qui va abandonar en el Govern després de la desfeta de les eleccions espanyoles, no pas per a dedicar-se a recuperar l’espai perdut sinó per a acabar de fer-li el llit.

Carod Rovira, probablement enllaminit per l’exercici del poder, no va saber o no va voler reaccionar a temps. Però tampoc va saber, no va voler o no li van deixar exercir el càrrec de Vicepresident. Si el partit feia l’opció de Govern, com a mínim havia d’aprofitar el teòric paper rellevant que hi tenia. Però la seva era una vicepresidència buida de contingut, i a més, mal aprofitada pel que podia tenir de simbòlic i d’institucional. El partit doncs, recollia tot el desgast i la càrrega negativa de formar part d’un govern com aquest, però sense treure rendiment de la seva posició privilegiada. I a sobre el Puigcercós, i amb ell l’aparell del partit, fustigant-lo per totes bandes, fins al punt de ser la riota pública en un programa tan popular com Polònia. Esquerra ha deixat perdre un valor important, des del punt de vista intel·lectual i polític, com era Carod Rovira, per més errors que hagi comès; al capdavall els mateixos errors que havia comès qui l’ha defenestrat.

dilluns, 16 d’agost del 2010

Dels corrents crítics als projectes personals I

El que ha passat a Esquerra Republicana en els darrers anys no és pas tan diferent del que passa a la majoria dels partits, on els cops de colze i les lluites internes pel poder són el pa de cada dia. Però sí que ha estat insòlita la manera de gestionar-ho. De fet, ja hi havia el precedent no menys insòlit de tenir un Secretari General, com era l’Àngel Colom, que feia una escissió des de dalt per crear un Partit per la Independència que no va arribar a quallar.

Tots els partits tenen, més o menys, el seu ideari però també tots hi tenen una plèiade de trepes disposats al que sigui per a assolir el poder. De manera que es deixen de banda convenciments ideològics i posicionaments honestos o coherents per traçar cadascú el seu full de ruta particular d’accés a la poltrona. El funcionament intern dels partits és molt semblant al de les màfies o al de l’Opus Dei: es tracta d’una estructura piramidal on cal donar suport incondicional al que tens al damunt perquè serà aquest el que després et facilitarà l’ascens, i alhora cal tenir un grup de fidels que et recolzin des de baix, i a qui després caldrà recompensar després. És aquella famosa frase de l’Alfonso Guerra de “qui es mogui no surt a la foto”. Així, ni les llistes electorals ni els càrrecs interns no es confeccionen a base de buscar el perfil més idoni per a cada cas, sinó en funció de la fidelitat dels aspirants i dels favors deguts. I qui vulgui ser-hi ha de demostrar que és mereixedor de la confiança dels seus superiors D’aquesta manera, les propostes de l’aparell del partit sempre són les que van a missa, per més que pugui semblar evident que hi havia altres persones més idònies i més ben preparades per a ocupar un determinat lloc de responsabilitat.

Per tant, la dissidència interna o la simple discrepància pot ser un mal camí per a qui vulgui escalar posicions. Hi ha partits i persones que ho saben portar amb una certa discreció i habilitat, i d’altres com Esquerra Republicana que, a més de portar-ho a extrems fins i tot grotescos, després es gestiona de la pitjor manera possible. D’això en parlaré els propers dies, aprofitant un lapsus de descans per la Camarga francesa.

diumenge, 15 d’agost del 2010

No es pot pactar amb l’enemic

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
El company articulista d’aquest Bloc Gran del Sobiranisme, en Josep Sort, s’exclamava d’una suposada ofensiva “per terra, mar i aire” contra Reagrupament. I, naturalment, apuntava directament al sector que avui per avui sembla ser la seva competència més directa, precisament perquè és la que té els posicionaments més semblants; fins i tot copiats, segons diuen. Això em porta a reflexionar sobre el comportament dels dirigents polítics en relació als seus fidels seguidors, i a la inversa.

Vivim uns moments en què sembla que hi hagi una recomposició del mapa polític català, amb l’aparició de nous moviments i una gran quantitat traspassos de militància. Se suposa que els qui han conviscut durant temps en una mateixa formació és perquè hi han trobat molts punts en comú i moltes coincidències ideològiques. Però resulta que quan, per les raons que sigui, hom decideix fer el pas de passar a una altra formació política, aleshores descobreix en els seus antics companys de partit tots els defectes i tots els vicis; o era una mica neci de no haver-los vist abans, o ara està carregant les tintes per a justificar la seva actitud. I no caldria, perquè tothom té dret a canviar de partit si considera que des de la nova formació podrà contribuir millor a fer avançar el país cap als objectius de ben segur que compartits.

En el darrer Congrés d’Esquerra, ara fa dos anys, el discurs de Carretero jurant i perjurant la seva fidelitat al partit (que tampoc calia) va ser dels més aplaudits. Però un cop va ser foragitat per la mateixa direcció amb l’excusa d’un article de premsa, van sorgir al sí de la formació republicana multitud de veus alegrant-se de la seva sortida, i alguns des de la direcció fins i tot afirmaven que per fi “s’havia fet net”. I a l’altra banda, els reagrupats blasmaven desaforadament els qui havien estat durant molt de temps companys de partit, com a mínim del seu màxim dirigent i de molts altres del seu equip. És la mateixa situació que es produeix quan dirigents locals de Reagrupament, aquestes dies, han fet el pas cap a Solidaritat Catalana.

Només cal seguir els comentaris de simpatitzants en els blocs respectius de gent d’Esquerra o de Reagrupament per veure com abunden els comentaris viscerals tant en contra dels antics companys, com dels qui poden ser els futurs aliats. I això sense que aquestes veus siguin desmentides responsablement pels seus dirigents. És a dir, que des de les cúpules dels partits permeten que es vagi creant un clima d’hostilitat i d’animadversió envers els qui poden ser políticament uns adversaris, enlloc de procurar temperar els ànims i en tot cas deixar clar que aquesta no és la posició dels dirigents, ni molt menys l’oficial del grup.

Perquè, està clar, després vénen les decepcions i els desenganys. Si després de blasmar de tort i de través els antics companys d’Esquerra resulta que la direcció de Reagrupament fa una crida a formar una candidatura conjunta, més d’un queda descol·locat. El mateix pot passar amb els qui ara es dediquen a menystenir i gaire bé insultar Joan Laporta, i d’aquí a quatre dies (si tot va bé com molts esperem) poden acabar formalitzant un pacte.

Sembla com si els dirigents necessitessin unes masses exaltades, a l’estil dels “Boixos nois” , que remarquessin el propi perfil fins a extrems que no gosarien fer ells mateixos, potser per amagar que la diversitat de sigles i de grups independentistes es correspon més a personalismes i afanys de protagonisme que a diferències reals.

dissabte, 14 d’agost del 2010

Una veu lúcida enmig d’un mar d’obcecació

Són rars els articles d’opinió a la premsa espanyola que analitzen la realitat política catalana amb un mínim d’intel·ligència, i sense caure en el nacionalisme espanyol més tronat. Per això va sorprendre l’article de l’escriptor gallec Suso del Toro a El País, que titulava “Si Cataluña se va”.

Un primer mèrit per part de l’escriptor gallec és admetre una realitat, que fins i tot costa d’acceptar o de denunciar públicament a molts catalans: hi ha amplis sectors polítics i mediàtics espanyols que senten un veritable odi i menyspreu envers Catalunya, els catalans i la seva cultura, i que en conseqüència generen un sentiment semblant al conjunt de la població espanyola. Un odi i un menyspreu que a Catalunya és seguit, fil per randa, per determinats polítics que per a poder escalar posicions i fer-se de bon veure a Madrid són capaços de negar-se a sí mateixos. L’activitat política del Partit Popular de Catalunya o de Ciutadans, per exemple, ha estat sempre la d’anar en contra de tot el que pugui ser català; les seves intervencions al Parlament de Catalunya han estat sempre les més identitàries i les més nacionalistes. Si haguessin estat polítics honestos que creguessin en polítiques basades en el bilingüisme o en el respecte a la llengua materna, com diuen només en aquells casos en què el català està en procés de normalització, no haurien anat en contra de la llei del cinema que en cap cas arribarà a aconseguir un equilibri entre les dues llengües, o serien defensors del bilingüisme a la Franja de Ponent, o practicarien el bilingüisme al País Valencià on estan guanyant la partida d’eliminar la llengua pròpia, i materna, de molts valencians.

A partir d’aquesta realitat, Suso del Toro entén que “Cataluña se está convenciendo de que su nacionalidad nunca tendrá encaje en este Estado y de que España solo es un lastre”. I li costa d’imaginar-se una Espanya dominada per l”españolismo cañí”, que per a molts espanyols també seria insuportable, Per això acaba el seu article fent una súplica: “Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian pero otros los necesitamos” .

divendres, 13 d’agost del 2010

Recuperar la llibertat

Josep Lluís Carod Rovira no solament no participarà en la propera campanya electoral d’Esquerra, sinó que com ja ha insinuat en alguna ocasió és possible que faci algun pas més després d’aquestes eleccions. Si la direcció d’Esquerra no compta amb ell, i ell no compta en deixar la política, alguna cosa es traurà de la màniga, sense descartar la possibilitat que abandoni el partit o que es creï una plataforma pròpia. La darrera opció, per inversemblant que pugui semblar, ja comença a tenir una llarga tradició a casa nostra, encara que només sigui com a pas previ per a entrar amb més força en un altre lloc.

Tothom és ben lliure de fer el que vulgui, de militar o deixar de militar (recoi de paraula!) en un partit, de crear una associació o plataforma, o de postular-se per a una altra missió. En el cas de Carod, com en el de Castells en el PSC, la situació pot variar en funció dels resultats electorals que podrien deixar tocats els líders actuals d’Esquerra i dels Socialistes; encara que en política ja sabem que, com avisava l’altre dia Josep Huguet, la responsabilitat del fracàs es fa recaure sempre en els altres.

Ara bé, el que em sembla més preocupant de l’actitud de Carod són les seves paraules per a justificar aquesta enretirada temporal: “El més important és que he recuperat una llibertat de visió”. Aquest és el drama dels partits i de la política: per escalar, per assolir el poder i per a mantenir-lo cal renunciar a tenir una visió pròpia, cal renunciar a “la llibertat de visió”. Està mal vist, sobretot per les maquinàries electorals repartidores de càrrecs en què s’han convertit els partits, però també per a molts analistes i mitjans de comunicació, que algú tingui la seva pròpia visió i que l’expressi lliurement. En el criteri propi, en la personalitat o en la visió particular de cadascú hom hi veu de seguida desafeccions, manca de fidelitat, pèrdua de confiança, i si convé traïdoria.

Al capdavall, fins i tot en els partits més laics, preval la cita evangèlica de “Estàs en mi o contra mi”.

dijous, 12 d’agost del 2010

Ens hem tornat bojos

Desconec qui hi ha al darrere del grup de militants d’ERC que pretenen que siguin les bases del partit, a través d’una consulta, les que decideixin si els republicans s’han de presentar conjuntament amb Laporta i Carretero. El partit ja ha fet el seu procés d’elecció de candidats, i la proposta no solament em sembla fora de lloc per qüestions de procediment, sinó d’oportunitat política i de fons. Pot ser una mostra més de la incapacitat dels militants d’Esquerra per a fer anàlisis mínimament serioses.

Sota la direcció de Joan Puigcercós i de Joan Ridao, Esquerra no només ja té elegits els seus candidats de cara a les eleccions de la tardor, sinó que ja ha fet (potser no està completat del tot?) el seu procés de purga interna, malbaratant molts dels recursos i valors que tenia, per la senzilla raó que podien fer ombra als seus dirigents. Ahir mateix, Josep Lluís Carod Rovira deia que ell ni tant sols participaria en la campanya electoral, perquè no se l’ha volgut a les llistes. Com és possible que un partit que té una persona de la capacitat intel·lectual i política de Carod (malgrat tots els seus errors compartits per l’actual direcció del partit) i que ha ostentat durant quatre anys, almenys teòricament, la vicepresidència del Govern, prescindeixi tan alegrement d’aquest capital polític? És la mateixa direcció que aplaudia la sortida, que ells mateixos havien forçar, de Joan Carretero, la mateixa que va menystenir la capacitat i la vàlua de l’Elisenda Pazzulie, la que ha menystingut el treball fet per molts militants d’Esquerra en tot el procés de les consultes populars, entre altres el de l’Uriel Bertran o de l’equip que treballava amb el López Tena, la que va posar tants impediments a l’Hèctor López Bofill per entrar al partit com tan pocs n’hi ha posat ara perquè en marxi. És a dir que l’actual direcció del partit ha treballat en els darrers temps, incansablement tot s’ha de dir, per foragitar totes les veus mínimament discrepants o més aviat que no siguin cegament fidels a l’aparell del partit. Ha treballat en sentit invers al de procurar ser l’eina integradora del creixent independentisme a casa nostra.

Després de tot aquest treball de disgregació, i quan ja es veu a venir la patacada, pretendre promoure un procés unitari que arreplegui tots aquests elements que ells mateixos han foragitat, em sembla com a mínim quimèric. A no ser que tingui una altra intencionalitat que ara mateix se m’escapa. Costa de creure que uns militants d’Esquerra que han contemplat i seguit el desastre de gestió de l’actual direcció del partit, puguin fer seriosament una proposta com aquesta. Ja seria molt que Reagrupament i Solidaritat poguessin arribar a un acord per a presentar-se a les eleccions, i poder esdevenir el revulsiu que necessita el país, i també ERC.

dimecres, 11 d’agost del 2010

Senyor Huguet, qui resta no són els altres

El senyor Huguet ja ha trobat l’excusa perfecte per a justificar el resultat de les properes eleccions. Malgrat que totes les enquestes, des de fa temps, pronostiquen una davallada electoral d’Esquerra quan en les enquestes encara no apareixien ni Reagrupament ni molt menys Solidaritat Catalana, ara el Conseller Huguet es despenja dient que si la suma dels diputats que tregui Esquerra més els que puguin treure aquestes noves formacions independentistes no supera els actuals diputats republicans, això voldrà dir que aquestes hauran entrat a l’escena política catalana per restar i per dividir el vot independentista.

Ja n’hi ha prou de dir bajanades, senyor Huguet. Ha estat aquesta pèssima direcció d’Esquerra, amb el lamentable espectacle que ens han ofert durant anys el Puigcercós i el Carod disputant-se la direcció del partit (essent la riota de Polònia), i sobretot la seva inexplicable actitud al si del tripartit la que ens pot portar al fracàs. Perquè serà un fracàs que Esquerra no compleixi les expectatives que se’ns van donar en el darrer Congrés del Partit, segons les quals ara hauríem de fer el salt endavant per a esdevenir la força majoritària d’esquerres i decisius per al nou Govern. És incomprensible el malbaratament del protagonisme que hauria pogut tenir la vicepresidència del Govern i el mateix bagatge de Carod Rovira, l’actitud de seguidisme i de manca de projecte al si del tripartit que ens ha engolit completament. I aquesta i no cap altra serà la causa del fracàs electoral d’Esquerra, justament quan les condicions polítiques i socials de la societat catalana serien les òptimes. I que no ens presentin, quan el sentiment sobiranista del país ha crescut enormement, com un èxit el fet d’haver resistit o d’haver patit una davallada menor de la pronosticada..

La fugida de Carretero primer, i ara la d’Uriel Bertran, amb el que arrossegava cadascú, i l’aparició de Solidaritat Catalana, potser tampoc acabaran reeixint si són incapaços de fer un front comú, però no seran la causa de res, sinó la conseqüència. I els causants d’aquest desastre haurien de tenir a punt la carta de dimissió.

dimarts, 10 d’agost del 2010

Moral de victòria o de derrota

L’alcalde de Lleida deia ahir que trobava a faltar en el PSC aquella moral de victòria que havia tingut en altres temps. Però, tot seguit, ell mateix reconeixia que aquestes serien unes eleccions difícils per als socialistes però que, a diferència del Conseller d’Economia Antoni Castells que renunciava a ser a les llistes, ell hi seria “a les verdes i a les madures”. Una expressió que també havia fet servir abans d’ahir Joaquim Nadal, i que tothom sap que només s’utilitza quan es veu que les coses val maldades.

Els publicistes, encara que estiguin anunciant un menjar escombraria o un producte d’escassa qualitat, saben que han de donar-hi el to de la victòria, del qui presenta un producte estrella. Els vins de més baixa qualitat, per exemple, acostumen a posar en la seva etiqueta “vino selecto de mesa”. Però, fins i tot la publicitat comercial té els seus límits, i a voltes quan no es pot magnificar el producte perquè sonaria a mofa s’opta per remarcar-ne un aspecte col·lateral, o com a mínim que sigui la imatge de la persona que presenta el producte la que sigui realment atractiva. Els publicistes de la política ho tenen més complicat, i aquesta moral de victòria que comercialment es pot resumir amb una frase absurda com “la chispa de la vida”, en campanyes electorals o preelectorals és més difícil d'encomanar.

Els socialistes no tenen, i ells mateixos ho reconeixen, moral de victòria perquè saben que a la gent li sonaria ridícul que en tinguessin. És una mica el que també els passa als d’Esquerra, que a tot estirar parlen de parar el cop, de contradir les enquestes, de no baixar tant com diuen, però mai amb la moral de victòria amb què pronosticaven ara fa dos anys un ascens imparable. Tampoc hi és en Carretero aquesta moral de victòria, de manera que ara no gosaria dir, com va fer temps enrere, que seria un fracàs treure menys de deu diputats perquè sap que sol ho tindrà molt difícil, per no dir impossible d’entrar. I és que la moral de victòria no la creen ni els polítics ni els publicistes, sinó que és el resultat d’una realitat que es palpa al carrer.

dilluns, 9 d’agost del 2010

El mite de la premsa solvent

Una vegada més hem hagut d’assistir al trist espectacle d’una premsa estrangera sense gaire manies ni rigor periodístic a l’hora d’analitzar la realitat catalana. L’aprovació al Parlament de Catalunya de la Iniciativa Legislativa Popular que prohibia les curses de braus ha despertat algunes reaccions com a mínim insòlites. És el cas de publicacions teòricament solvents com ara “The Economist” que arribava a qualificar Catalunya com "el país de les prohibicions".

Cap periodista mínimament informat i de professionalitat contrastada podria fer una afirmació d’aquesta mena, quan arreu d’Europa hi ha infinitat de lleis i normatives proteccionistes, siguin del medi ambient, de protecció dels animals o de salvaguarda del patrimoni. I és normal que sigui així, en la mesura que aspirem a unes societats més respectuoses amb el nostre entorn. I quan encara a casa nostra no s’ha esvaït la preocupació per les noves normatives europees tan restrictives pel que fa a l’ús dels focs d’artifici en les nostres festes tradicionals, que no representen cap perjudici per a res ni per a ningú, sembla inconcebible que algú hagi escrit una cosa així. I, sobretot, que no hi hagi hagut cap professional del mitjà de comunicació prou honest i competent com per advertir que era una informació tergiversada, gens contrastada i elaborada des d’una òptica estrictament partidista.

Una primera explicació, que no s’ha de descartar, és que la solvència i el rigor que s’atribueix a determinats mitjans de comunicació de prestigi europeu no estigui prou justificada. Hem vist, per exemple, com d’un dia per l’altre, alguns mitjans de comunicació anglesos han passat de qualificar la situació econòmica espanyola a tocar de l’abisme, comparant-la amb la grega, a fer-ne els elogis més encesos. És possible també que l’interès d’aquests mitjans pel que pugui esdevenir-se a “Espanya” no els justifica enviar-hi un corresponsal mínimament competent, ni els preocupa massa la seva fiabilitat. Però hi ha una altra raó, probablement més definitiva: Catalunya no existeix. I en no existir, els mitjans de comunicació europeus no hi tenen corresponsalies; de manera que són els corresponsals de Madrid els qui, des d’allà mateix i a partir del que poden llegir a El Mundo, la Razón o l’ABC, elaboren les seves cròniques sobre Catalunya des d’una òptica política molt concreta, que a Catalunya resulta ser residual..

diumenge, 8 d’agost del 2010

El quid de la qüestió

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
El Secretari general adjunt de CiU, Felip Puig, afirmava sense gaire manies que “quan l’independentisme esdevingui voluntat compartida i majoritària de la societat catalana, la federació liderarà aquest procés”. Un frase en sintonia amb aquella “manca de maduresa de la societat catalana” a què feia referència l’Artur Mas. Diuen els convergent que continuen fent-se seva la idea del dret a decidir, però que ara, en aquesta propera legislatura, encara toca. A tot estirar, en els propers quatre anys proposaran exercir el dret a decidir en el tema del Concert econòmic.

A CiU són conscients que de cara a aquestes eleccions no els convé presentar una imatge excessivament independentista que els allunyaria de la centralitat i podria posar en perill la fita de conquerir la Plaça de Sant Jaume. La resposta més fàcil, però potser no la més encertada, és, com ja s’han afanyat a fer des d’Esquerra i des d’altres sectors independentistes, carregar contra aquests polítics que no tenen suficient coratge i sobretot que sembla que prioritzin l’objectiu de seure a les poltrones del poder. Així, per a Esquerra, el panorama queda molt més clarificat: Hi ha una partits autonomistes, partidaris d’anar fent la viu viu en el marc de l’estat espanyol, on hi hauria tant CiU com els Socialistes i IC-V, enfront de l’únic partit parlamentari que aposta clarament per l’assoliment d’un Estat propi. Un argument que se li gira en contra a Esquerra, quan apareixen noves plataformes i propostes electorals desacomplexadament independentistes que li retreuen el seu galdós paper amb el tripartit i que s’atribueixen elles ser les veritables opcions per la independència.

Al meu entendre, tal com ja he dit en altres ocasions, l’enfocament és erroni i mancat de perspectiva. Tant de bo fos cert que CiU estigués disposada, com diu, a exercir el dret a decidir en un tema concret com el del Concert econòmic. Segons quins siguin els resultats electorals de l’octubre, el més probable és que no facin ni això. Però és que el tema del Concert econòmic el va començar a treure a principis dels 90 ERC, basant-se entre altres amb estudis de l’actual Conseller d’Economia Antoni Castells. I aleshores allò semblava una utopia. La centralitat política, en aquells anys, quedava lluny de la reivindicació del Concert econòmic, i molt més encara feta sobre la base del dret a decidir.

No és que CiU hagi sofert una transformació per ella mateixa. La que ha canviat és la societat catalana, que ha forçat la federació nacionalista a canviar el discurs per a mantenir-se en la centralitat. Esquerra pot blasmar ara que els convergents es quedin tan curts renunciant en aquesta legislatura a emprendre definitivament el procés cap a la independència, però això deu ser degut a què ja no recorden què van aprovar en el darrer Congrés del Partit, ara fa tot just dos anys. Per exemple, en un apartat de l’estratègia política aprovada es parla de “la necessitat d’assolir a partir de 2010 un model de Concert econòmic”. I més endavant en l’apartat que porta per títol “Condicions per a eventuals pactes durant la legislatura 2010–2014” diu “Esquerra ha de centrar el debat de les properes eleccions al Parlament de Catalunya als voltant del concert econòmic”. I per acabar-ho de reblar, la ponència estratègica aprovada per Esquerra diu: “La política d’aliances que, en el seu cas, seguirà Esquerra per a la configuració d’un nou govern al Principat de Catalunya durant la legislatura 2010–2014, es basarà en les següents condicions: Concert econòmic. Esquerra proposarà negociacions amb l’Estat Espanyol per tal d’assolir el concert econòmic, coincidint amb la revisió quinquenal de l’actual model¹. En cas de negativa del Govern espanyol, caldrà convocar una consulta popular de suport a la demanda del concert econòmic....”. I després d’incloure el 2014 com a possible data per a una consulta popular, la ponència acaba afirmant: “Tanmateix, no es tracta de posar data a la independència, sinó de fixar un probable horitzó en què el poble de Catalunya pugui decidir el seu futur democràticament i, al mateix temps, que aquest referent emblemàtic actuï com a estímul per tal que en dues legislatures² es preparin les condicions per aconseguir la majoria social que faci possible que el Principat esdevingui un Estat propi.”

Això ho aprovava Esquerra ara fa dos anys, per una amplíssima majoria dels seus militants, i entre altres ho van votar també Joan Carretero i Uriel Bertran. I aquella proposta d’Esquerra per a aquesta propera legislatura no era tan diferent del que proposa ara CiU. No es tracta de retreure res a ningú, sinó d’admetre que la societat avança a un ritme que no sempre coincideix amb el dels polítics, afortunadament. I es tracta de no pretendre atribuir-se protagonismes, que en el millor dels casos són compartits, perquè són molts i diversos els factors que han permès aquest canvi, que els partits polítics ni esperaven ni havien previst. Tothom, en aquest darrer any, ha hagut de ressituar-se per seguir el ritme que li marcava la societat catalana.

L’objectiu, doncs, no hauria de ser pretendre demostrar que només nosaltres ( tant se val si ho diuen els convergents, els republicans, els reagrupats o els laportistes) defensem de veritat els interessos d’una Catalunya que aspira a la plena llibertat, ni que només la nostra victòria ens farà avançar com a país. L’objectiu hauria de ser aconseguir entre tots que la centralitat política del país sigui la via independentista. I tant se val, aleshores, que siguin els convergents o uns altres els qui la liderin.

¹ És a dir, com a mínim començar a negociar el Concert econòmic a partir de la tardor del 2014
² Això vol dir que seria a partir del 2018

dissabte, 7 d’agost del 2010

Unitats que resten i unitats que sumen

Em va semblar un mer gest de cara a la galeria que Joan Laporta fes una crida a CiU i a ERC perquè formessin una gran aliança electoral, a la qual ell donaria suport. Laporta en sabia sobradament la resposta, i de fet no era sinó un formalisme per a poder justificar després que, en no haver-hi una candidatura unitària, ell tirava pel dret creant Solidaritat Catalana. De fet, és el mateix camí que ha fet després Carretero enviant una carta a Puigcercós i a Laporta per pactar una coalició independentista. També sabia d’entrada que les possibilitats d’èxit eren nul·les, i només pretenia presentar-se igualment com a valedor de la unitat per a justificar després el seu full de ruta personal.

Aquests dies que sembla que tothom clami a favor de la unitat independentista, dóna la impressió que molts oblidin o facin veure que no saben que hi ha unitats que no sumen, sinó que resten. Anant per separat, sembla clar que CiU guanyarà les eleccions, que Esquerra pagarà els errors comesos els darrers anys i està per veure fins on arriba la davallada, així com queda la incògnita de saber les possibilitats reals que una altra força independentista entri al Parlament. Una hipotètica aliança de convergents i republicans no faria sinó restar vots: hi ha molts convergents i sobretot gent d’Unió que deixarien de votar aquesta gran coalició, com també ho farien molts republicans a qui no faria cap gràcia emetre el seu vot amb l’Artur Mas com a cap de llista. Això mateix s’esdevindria si ara Esquerra s’avingués a formalitzar cap mena d’acord electoral amb Carretero: ningú entendria que havent marxat del partit per crear una nova formació, ara resultés que de bones a primeres tornessin a presentar-se plegats. No ho entendrien ni els reagrupats, molts dels quals esquinçarien les cartes, ni molts republicans.

Quan parlem de la necessitat d’una candidatura unitària, si volem ser seriosos, ens hem de circumscriure a Reagrupament i a Solidaritat Catalana, sense pretendre embolicar-hi ni CiU ni ERC, que han de fer el seu paper en solitari. I no solament això; per més que tothom vulgui exhibir una munió de sigles, grupets i grupuscles, en realitat els dos únics moviments que poden generar una certa il·lusió i que tenen alguna possibilitat d‘esdevenir un revulsiu per a la política catalana són els liderats per Carretero i Laporta. La resta no aporten gaire més que confusió i en alguns casos més aviat poden crear reaccions negatives. Per tant, l’única unitat que electoralment suma és la de Reagrupament i Solidaritat. Una altra cosa serà la unitat d'acció en el nou Parlament per a les grans qüestions de país. Les crides a la unitat que es fan públicament per totes dues bandes no són sinó pavonades per veure qui se suma a qui, per veure qui en serà el cap visible. I això és una qüestió que haurien de resoldre, com més aviat millor, ells dos amb discreció i cara a cara.

divendres, 6 d’agost del 2010

No és fàcil admetre els errors

És dur haver d’admetre, i més públicament, un error. En política, tots els grups i dirigents llancen a diari propostes i proclames, fan pronòstics i plans de futur, però la majoria de les vegades res no surt com havien previst. La lògica, una lògica empresarial per exemple, faria que es fes una autocrítica, s’analitzés què havia fallat i en conseqüència s'esmenessin els errors. Però aquí aquesta lògica no funciona. Es pot afirmar amb la mateixa rotunditat qualsevol cosa i al cap de poc exactament la contrària, però sense admetre mai que la primera era errònia. La culpa és sempre de la realitat que no es comporta mai tal com s’havia previst.

Ho hem vist amb la crisi econòmica que es va passar de defensar que en situacions de crisi s’ha de recórrer a l’endeutament per a poder atendre els qui més la pateixen, a fer pagar precisament a aquests el cost de la crisi que havien generat uns altres. Ho veiem a diari quan els socialistes catalans s’entesten a predicar una mena de federalisme espanyol que ells mateixos, d’acord amb les instruccions dels seus superiors, rebutgen de ple a Madrid. Ho veiem en la munió de plataformes sobiranistes que clamen permanentment per la unitat de l’independentisme, i davant la manca d’acord encara que n’hi ha tenen la pensada de crear-ne una de nova.

Un cas més dolorós pot ser el d’ETA. Tot sembla indicar que, des de fa temps, i encara que potser no de forma unànime, hi ha la voluntat deixar les armes precisament perquè s’adonen que justament la mateixa violència pot ser un fre per a assolir la independència, que podrien tenir a l’abast de la mà emprant només la força democràtica. Per ells és difícil admetre que tant d’esforç, tants sacrificis, tants morts i tants empresonats, ha estat un error. Ho podrien maquillar argumentant que la violència va ser útil i necessària fins a un determinat moment, però que ara ja no ho és. Però tot i així costa de trobar el moment i la forma de fer el pas, tenint en compte el llast que arrosseguen que inclou els seus morts, els seus presos i els seus familiars, a qui deuen un respecte. Malgrat tot, ens podríem trobar en un final d’etapa, boicotejat això sí pel Govern espanyol interessat en la continuació de la lluita armada i impacients per la manca d’atemptats. Només faltaria que ETA trobés la manera de reconèixer, sense trair-se a si mateixos i sense humiliacions excessives, que com a mínim és un error continuar per aquesta via.

dijous, 5 d’agost del 2010

Disputa per la capitania general

No sé si finalment s’imposarà el seny, i Carretero i Laporta arribaran a un acord per anar junts a les eleccions d’aquesta tardor. Seria una llàstima que no fos així. El cert és que hi ha una guerra oberta per ocupar posicions que a tot estirar es pot argumentar disfressant-ho de qüestions de procediment. Ningú es creuria, hores d’ara, que la impossibilitat d’arribar a un acord tingués res a veure amb estratègies polítiques i molt menys amb diferències ideològiques.

Tot i que Carretero ha afirmat en més d’una ocasió que cal una direcció clara i sense contemplacions, fent servir el símil del capità que té els soldats a les seves ordres, almenys mentre en sigui el capità, el cert és que ha generat a l’interior de Reagrupament una falsa expectativa de caràcter assemblearista i de regeneració política que alguns dels seus militants se l’han arribat a creure. D’aquí va venir el primer conflicte intern, a principis d’any, quan unilateralment el capità va canviar les regles de joc aprovades en una assemblea anterior per tal de retardar l’elecció de candidats electorals, pensant en poder-hi incorporar Joan Laporta. I ell mateix ha estat víctima de la seva estratègia: va deixar Reagrupament al ralentí per a poder-hi sumar l’ex president blaugrana, i ha estat probablement això el que ha fet veure a Laporta que el projecte de Carretero no prenia l’empenta necessària per a convertir-se en el revulsiu de la política catalana. I va tirar pel dret, capgirant la situació i encapçalant una nova Solidaritat Catalana, de manera que ara era ell qqui invitava els altres a sumar-s’hi. Carretero no va ser prou hàbil com per sumar-s’hi des del primer moment i aparèixer com a un més del cofundadors de la iniciativa, entre altres coses perquè es trobava lligat pels moviments previs del seu Reagrupament que ja havia elegit candidats sense comptar amb Laporta. I ara es veu amb la tessitura d’haver de reconèixer el seu mal pas i acceptar la proposta que li formulen des de Solidaritat, que ja és prou generosa.

Faci el que faci, pot no sortir-ne massa ben parat, personalment. De moment, ja hi ha alguns dirigents comarcals, com els de les terres de l’Ebre i els del Berguedà, que abandonen el vaixell i es posen a la disposició del capità Laporta; altres, els qui s’havien cregut les tesis assembleàries i regeneracionistes de Reagrupament, li tiraran en cara que anul·li els acords de la darrera assemblea per a acceptar el pacte proposat per Solidaritat Catalana. Faria bé de no deixar-se portar per l’orgull personal i actuar amb visió de país, pensant en la ineludible necessitat d’arribar a una candidatura conjunta. Com farien bé els Reagrupats que ara es passen a Solidaritat Catalana de no esgrimir arguments d’excés de personalisme de Carretero i de poc respecte per l’assemblearisme, perquè ja saben el que els espera amb el nou capità Joan Laporta.

dimecres, 4 d’agost del 2010

La dreta sempre troba excuses

La dreta sempre troba excuses per a sortir en defensa dels interessos empresarials, encara que aquests vagin en detriment de la majoria de la població. Tots els estudis indiquen que hi ha uns determinats productes de pastisseria industrial que per les seves característiques resulten perjudicials per a la salut, en la mesura que són en bona part els causants de l’obesitat infantil i juvenil. Ningú parla de prohibir aquests productes, cadascú és lliure de menjar tan malament com vulgui, sinó de no oferir-los els espais públics dels centres educatius per a promocionar-los.

Quelcom tan simple i lògic com que l’Administració no esdevingui patrocinador i dispensador d’un producte gens aconsellable des del punt de vista de la salut, ha posat en alerta el Conseller d’Agricultura Joaquim Llena per considerar que pot ser lesiu per als interessos de determinades indústries agroalimentàries. Un raonament de dreta pura i dura, perquè no es tracta de si pot ser lesiu o no per a les empreses cedir els espais públics dels centres educatius perquè aquestes promocionin productes malsans, sinó que es tracta de què l’administració no té per què afavorir aquests interessos. És aquell criteri tan típic de la dreta que només es recorda de la llibertat quan aquesta és emprada per fomentar el negoci d’alguns, sabent que és en perjudici de la majoria.

Se suposa que el Departament d’Educació, i potser ara amb el decret d’autonomia de centres les mateixes direccions, té tota la llibertat de decidir quins productes permet que es venguin a l’interior dels Centre educatius. No cal esperar que hi hagi un Govern d’esquerres per pensar en la lògica que s’hauria de permetre només la venda de productes d’interès per a la comunitat educativa des de qualsevol dels àmbits, però també i d’una manera especial des de la perspectiva de la salut. Però aquest Govern de dretes que patim, i que ja s’acaba, no ho veu així.

dimarts, 3 d’agost del 2010

La normalitat constitucional

Es va fer una Constitució expressament ambigua perquè tothom tingués arguments suficients per a votar-la. Emprant el terme “nacionalitat” s’acontentava els nacionalistes catalans, mentre que els nacionalistes espanyols podien continuar marcant la diferència amb el terme “nació”; una diferència només explicable des de l’estultícia lingüística. En el text constitucional s’hi deia que el castellà era la llengua oficial de l’Estat, i que les altres llengües ho podien ser també segons el que establissin els respectius Estatuts; així tothom quedava content.

Fins ara, el Tribunal Constitucional no havia posat cap impediment en l’ús del terme nació, de manera que s’han pogut aprovar moltes lleis que parlen de la Diada Nacional i d’organismes nacionals referint-se a Catalunya. Des de Catalunya ja en teníem prou amb aquest reconeixement, mentre que a Madrid consideraven que una cosa no invalidava l’altra; la seva nació espanyola. I el mateix va passar amb la qüestió lingüística. Hi ha diverses sentències que avalen la immersió lingüística, el fet que la llengua catalana sigui la llengua pròpia i normal de l’Administració catalana, i no passava res. Ara, però, els nacionalistes espanyols han endurit el seu posicionament d’odi contra Catalunya i contra el català, i uns magistrats corruptes han seguit els seus dictats per a poder imposar les seves tesis. Segons la Constitució, el català podia ser la llengua oficial de Catalunya d’acord amb el seu Estatut, però ara aquests interpreten que són ells i no el Parlament o el poble de Catalunya el qui ha de regular com ha de ser aquesta oficialitat.

De tota manera, el Tribunal Constitucional, malgrat seguir les directrius polítiques dels partits nacionalistes espanyols, han donat per bona l’expressió que el català és la llengua "normal" de l’Administració i de l‘ensenyament, suprimint això sí el terme “preferent”. El que passa és que qualsevol cosa que sigui la “normal” en un determinat àmbit forçosament serà l’habitual i la d’ús comú, encara que hi hagi un marge per a les excepcions d’”anormalitat”. Seguint al peu de la lletra la darrera sentència del Tribunal Constitucional en aquest aspecte, l’administració catalana no ha de canviar absolutament res, i continuar fent que el català sigui la llengua "normal" de l’ensenyament. Que per cert, si es compleix també això al peu de la lletra, caldrà revisar l’actuació de molts centres d’ensenyament que, en contra del que estableix l’Estatut i la legislació catalana i en contra del que diu ara el mateix Constitucional, no estan fent servir el català com a llengua “normal”. Sobretot als centres de secundària hi ha un incompliment d’aquesta “normalitat” que el mateix departament d’Educació reconeix com a molt elevat.

Però, deliberadament, també la sentència del Tribunal Constitucional s’ha formulat de manera prou ambigua com perquè tothom pugui llegir-hi el que més li convé. Els nacionalistes espanyols, per exemple fan veure que no té cap valor l’aval del Constitucional a l’ús del català com a llengua "normal" de l’ensenyament, i el fet que no s'impedeixi que el castellà també pugui ser llengua vehicular, com a la pràctica ja ho és en molts casos, pretendran fer-ne una "norma"; que sí que contravindria la sentència del Constitucional..

dilluns, 2 d’agost del 2010

Preparant les maletes

Un darrere l’altre, com qui no vol la cosa, com si d’una opció personal es tractés, van anunciant que es retiren. Ho deia dies enrere Joan Manuel Trasseras, i ho feia ahir Antoni Castells, per motius diferents, és clar. Assumir la responsabilitat de Govern implica moltes coses, i entre altres que una munió de persones d’una determinada tendència deixen la seva vida professional per dedicar-se, se suposa que interinament, a la política. Mentre que una altra munió ha de reincorporar-se a la feina en deixar de ser el seu partit una opció de Govern. I poques vegades com ara el canvi es veu tan imminent com inevitable.

Les declaracions de Castells, secundades per l’Ernest Maragall entre altres, posen en evidència el que des d’altres formacions polítiques s’ha dit moltes vegades: El Partit dels Socialistes és una maquinària electoral, i de gestió, al servei del PSOE molt més que al servei de Catalunya. Ho han demostrat moltes vegades, però la darrera, la de la resposta a la retallada de l’Estatut ha estat la més sonada. Els diputats del PSC a les Corts espanyoles voten, sempre que convé al PSOE, en contra del Parlament de Catalunya i en contra dels seus mateixos companys de partit al Govern de la Generalitat. És exactament el mateix que fan els diputats del Partit Popular, encara que aquests ja no tenen ni la necessitat de simular que defensen res de Catalunya i militen directament a les files de l’enemic. Però, mentre hi havia pastís governamental a repartit els Castells, Maragall i companyia convivien amb aquesta contradicció permanent que els devia fer venir més d’un mal d’estómac que compensaven ràpidament amb la prebenda del poder.

I aquest és el significat de l’anunci de Castells renunciant a figurar a les llistes electorals del PSC, com feia també Joan Manuel Trasserras d’Esquerra, o Francesc Baltasar d’IC-V: s’ha acabat el bròquil. Quelcom que es veia a venir, vist el trist balanç del tripartit, però rares vegades com aquesta s’admet tan obertament just abans d’iniciar-se la campanya electoral. A Palau, tothom ja està fent les maletes i no només per anar-se’n de vacances.

diumenge, 1 d’agost del 2010

Pitjor, impossible

(Article publicat a El Bloc gran del Sobiranisme)
Deia temps enrere, saludant la irrupció de Joan Carretero amb el seu Reagrupament en el panorama política català, que perquè la operació tingués èxit calia dosificació les aparicions públiques creant un clima creixent i continuat de sumar adhesions i generar engrescament col·lectiu. No és fàcil sortir amb una nova marca electoral i fer-se un lloc al Parlament; hi ha uns hàbits adquirits per part de la ciutadania, tant si és per reiterar la confiança a una mateixa força política malgrat els desenganys i que no acabi de convèncer del tot, com si és per a desconfiar de tots i de tothom i quedar-se amb l’abstenció. I per més que hi hagi un increment del sentiment sobiranista, les enquestes continuen apuntant a la majoria convergent, la davallada dels republicans i la no entrada al Parlament de cap nova força independentista.

Des d’aleshores ençà, no sé si per incapacitat, per impotència o per error tàctic, Carretero ha estat incapaç de generar aquest engrescament col·lectiu que podia omplir el buit deixat d’una banda per les pors acomodatícies de CiU i de l’altra pels errors comesos per Esquerra. D’aquell considerar un fracàs treure menys de deu diputats hem passat a aspirar tenir algun tipus de representació, sense saber a tres mesos vista sota quina fórmula es presentarà. Els esdeveniments, objectivament, han estat favorables a la creació d’aquesta nova opció política, però no s’hi ha sabut donar la resposta adient. Ben al contrari, han aflorat contradiccions internes, disputes i desercions.

Desconec com han anat i en quina situació es troben hores d’ara les negociacions per a formalitzar una candidatura conjunta amb Joan Laporta. Però és evident que les coses no s’han fet bé. Era molt arriscat esperar la disponibilitat de Joan Laporta, fins al mes de juny, per a endegar d’una manera definitiva aquesta nova candidatura, i més o menys tothom donava per fet que al final arribaria a bon port. S’han perdut molts mesos, sense fer créixer el moviment emprès i limitant-se a mantenir en l’horitzó unes expectatives que de no concretar-se seran vistes com un fracàs absolut. No sé si per personalismes o perquè Laporta s’ha adonat que Reagrupament no agafava el vol que semblava inicialment que havia d’agafar, el cas és que ha decidit tirar pel dret i treure’s de la màniga una Solidaritat Catalana per la Independència, flanquejat per dues de les cares més visibles de les consultes independentistes, Alfons López Tena i Uriel Bertran. La proposta inicial, en què s’invitava a CiU i a Esquerra a sumar-s’hi, només es podia entendre com una broma o com una proposta feta per a ser rebutjada per tal de poder utilitzar el rebuig per a justificar la seva decisió de presentar-se. Reagrupament, que confiava en la incorporació de Joan Laporta, s’ha trobat descol·locat i amb el dilema de ser ell qui s’apunti com un grup més al projecte de Solidaritat o d’arriscar-se a quedar fora de l’escena política. Per acabar-ho d’adobar apareix la nova proposta sobiranista entorn de SI.

L’espectacle és, com a mínim, esperpèntic. Tothom fa proclames insistint en la necessitat d’una candidatura transversal que aglutini tot el sobiranisme i que teòricament hauria de trencar amb la inèrcia actual d’un nacionalisme conservador representat per CiU i un de més progressista representat per Esquerra. Però els mateixos que prediquen la unitat i la transversalitat es barallen entre ells perquè al capdavall tothom vol fer un paller, però que ell en sigui el pal. És difícil retreure a cap grup parlamentari que no vulgui sumar-se a un projecte transversal, quan des d’aquest mateix sector sobiranista (no sé si algú és capaç de discernir entre les diferències programàtiques de Reagrupament, de Solidaritat o de SI) ja es disputen el lideratge.

Ho deia també dies enrere: estem fent tard, per no arribar enlloc. El marge de maniobra ja és mínim, per no dir inexistent. O de forma immediata una d’aquestes candidatures aconsegueix erigir-se en l’element aglutinador que vagi incorporant la resta, i entenc que en l’actual situació és Joan Laporta qui es troba més ben situat, o ens aboquem tots al fracàs més absolut. Si algú, des dels serveis secrets del nacionalisme espanyol, hagués planificat l’aparició de tantes propostes independentistes amb l’objectiu de boicotejar-les totes, no ho hauria pogut fer millor. Si jo fos del PSC o del PP estaria d’allò més content amb l’espectacle; probablement, també ho estan els dirigents de CiU i d’Esquerra que veuen com s’autodestrueixen entre ells uns possibles competidors en les eleccions; però de ben segur que tot plegat porta al desànim i al desencís de molts catalans que havien començat a posar il·lusions en un nou projecte que ens havia de portar qui sap on. I vist el panorama, és d’allò més lògic que molts independentistes acabin votant com sempre CiU o Esquerra, o que es quedin a casa.