Pàgines

diumenge, 24 de gener de 2010

A propòsit de l’assemblearisme

(publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Suposo que deu ser certa la informació que deixava anar algun mitjà de comunicació donant per fet que Joan Laporta estava molt a prop d’arribar a un acord amb Reagrupament de cara a presentar-se en les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Com també ho deu ser que una de les qüestions que podria plantejar l’encara President del Barça seria que el seu nomenament com a candidat no hagués de passar pel tràmit de primàries o de debat en una assemblea de militants. La qual cosa, sempre segons aquestes insinuacions periodístiques, podria despertar recels en alguns sectors de Reagrupament.

A priori, sembla molt més atractiu el model assembleari en què tothom pot participar en les mateixos condicions i en què qualsevol decisió important, com ho és la nominació d’un candidat, ha de ser ratificada per l’assemblea. Però dic a priori, i en l’àmbit teòric, perquè a la pràctica no sempre és el mètode més eficaç ni tan sols el que ofereix més garanties democràtiques. D’entrada, és significatiu que les organitzacions, polítiques o del tipus que siguin, acostumen a començar amb vocació assembleària però en la mesura que van creixent van adoptant altres sistemes de participació democràtica. Hi pot haver raons inconfessables de voler controlar les decisions a adoptar i d’assegurar-se que ningú li discutirà el lideratge; però també és cert que hi pot haver raons d’ordre pràctic i d’operativitat. En el darrer Congrés d’Esquerra, per exemple, on ja hi havia tot un corrent oficialista que reclamava renunciar a l’assemblearisme, els qui pretenien defensar les seves esmenes, que ja havien hagut de passar per un primer sedàs, tenien dos minuts justos i sense possibilitat de rèplica per a defensar-les. Un temps imposat per la feixuga dinàmica d’una assemblea de més de tres mil persones, i que a la pràctica feia molt difícil per no dir impossible establir cap mena de debat sobre el tema.

Si hom fa una consulta oberta a la militància d’un partit nacionalista, sense que la direcció anticipi quina és la seva opció i, per tant, mantenint-se imparcial, sobre els mínims per a acceptar un pacte de Govern o per a acceptar un acord de finançament, sortirien uns màxims absolutament inabastables. I més tenint en compte que els partits acostumen a tenir un llenguatge més agosarat i radical per al consum intern, que contrasta amb el realisme i la moderació que se suposa que es veuen obligats a adoptar a la pràctica.

D’altra banda, en general, tots els partits funcionen amb un sistema de clans interns, de gent que es dóna suport mútuament quan no són descaradament corrents plenament organitzats, començant pel corrent oficialista. Aquella famosa frase d’Alfonso Guerra, si no m’erro, en què deia que qui es mogués no sortiria a la foto, funciona a la perfecció a la majoria dels partits polítics; els dirigents volen un entorn i uns subordinats dòcils que els refermin en el poder a canvi de promocionar-los i reservar-los un lloc a la foto, amb càrrec institucional o de partit. Aleshores, les assemblees de militants saben que han d’avalar les tesis de la direcció, si volen continuar gaudint dels seus favors i de la seva confiança, saben que no poden deixar-se veure manifestant el seu desacord, ni que sigui en temes puntuals, i per tant saben que han de votar la proposta que se’ls presenti, tant si és un programa electoral com si és una llista de candidats. És difícil entrar en un debat intern amb rigor i objectivitat, perquè qualsevol discrepància és vista com una desafecció, per no dir una traïció. Aleshores, hom pot veure com són rebutjades en assemblea propostes o esmenes del més elemental sentit comú, que després en àmbits restringits i discrets es reconeix que eren correctes i encertades, o podem veure com són escollides les persones per a ocupar un càrrec intern o un lloc a les llistes electorals molt més en funció de l’afinitat, de l’amistat o l’arrenglerament amb un determinat dirigent o sector del partit que per la seva vàlua personal, i fins i tot que per l’impacte positiu sobre l’electorat.

En el meu cas, va arribar a un moment, al si d’ERC, que les trifulgues internes per afavorir determinades persones només en funció de les simpaties i de les lleialtats personals eren tan decisives que vaig prendre la determinació de no presentar-me més en cap candidatura per a optar a cap càrrec. Restava a la disposició per si calia ser-hi, però hi renunciava si havia de competir amb un altre aspirant sabent que no es valoraria la capacitat i la idoneïtat de cada un sinó només l’arrenglerament amb un o altre sector. No sé si Joan Laporta té aquests mateixos dubtes ni si aquesta és una qüestió que l’inquieti, però si és així ho entenc perfectament. De ben segur que ara, a Reagrupament, tot just acabat d’estrenar, deu regnar aquell estat de gràcia en què la voluntat i el cor predominen per damunt de tot, l’assemblearisme pot ser molt net i sincer, i probablement encara no s’ha despertat en la majoria la cursa personal cap al poder. I que duri. Però jo no faria de l’assemblearisme ni un dogma absolut ni un valor inqüestionable.