Ho va dir un alcalde andalús, temps ha, que “La Justícia es un cachondeo”. No és que no li faltés raó, és que es quedava molt curt. En aquell moment, es van emprendre accions legals contra ell per considerar que havia injuriat o faltat al respecte a una de les institucions de l’Estat. Avui, ningú gosaria recriminar-li res, perquè el que seria realment insostenible seria afirmar que la Justícia espanyola és justa, imparcial i que funciona bé.
Els casos extravagants, sorprenents i incomprensibles per a qualsevol persona normal i amb un mínim de decència es repeteixen i es reiteren una vegada darrere l’altre sense que intervinguin ni fiscalies, ni el CGPJ, ni cap altra instància per a salvar l’honor i la credibilitat de l’Administració de la Justícia. Teòricament , els tractats existents entre països perquè els condemnats a presó compleixin les penes en el país d’origen i no en el lloc on s’ha comès el delicte, es basen en la idea que la justícia s’aplicarà igualment i que només canviarà el lloc on complirà la pena. Ja hem vist que l’aplicació en el cas del dirigent de Nuevas Generaciones, del PP, condemnat a Cuba, ha estat una burla a la Justícia ; simplement, s’ha comprat la seva llibertat com a favor polític. No van tenir ni la decència de deixar passar uns mesos, perquè l’indult camuflat no fos tan evident. Però el gruix més important de la negligència judicial està en l’allargament indefinit dels processos oberts, sobretot quan hi ha un rerefons polític. Ells són perfectament conscients que una sentència que arriba amb anys de retard és sempre una sentència injusta. I, malgrat tot, les causes per corrupció política s’acumulen, sense acabar de resoldre’s mai, potser esperant que els delictes prescriguin o quedin tan allunyats en el temps que ja no sorprengui quan s’arxivi la causa o es dicti una sentència mínima, en funció de l’interès polític i partidista del cas.
Mentre hi ha gent a les presos per delictes de furts i robatoris molts menors, hem vist com el cas Millet es va ajornant, sense empresonar ningú, i després d’haver-li donat tot el temps del món perquè amagués proves i es fabriqués les coartades i justificacions que volgués. És el mateix que va passar amb el cas Pallerols, que al cap de deu anys s’arriba a un potineig entre la fiscalia i els encausats. Però els casos més flagrants els trobaríem en el conjunt de la corrupció política que esquitxa sobretot el Partit Popular, amb una diferència escandalosa respecte als casos existents en els altres grups polítics. Tant de bo que la Justícia fos només un “cachondeo”; el problema és que aquest “cachondeo” és selectiu i sempre a favor dels mateixos.