Avui s’obre al trànsit el polèmic Túnel de Bracons, entre la comarca d’Osona i la Garrotxa. Polèmic per dues raons contradictòries: per a uns, el nou eix viari fa curt d’entrada perquè és d’un sol carril i hom tem que en pocs dies, o mesos, s’hagi de plantejar la seva transformació en doble via; i per als altres, el túnel era innecessari en la mesura que representa una forta agressió contra el medi i que es podien haver buscat altres alternatives aprofitant la xarxa de carreteres existent. I si hi ha protestes en direccions oposades, probablement és perquè aquesta posició intermèdia deu ser la més assenyada o la que millor conjumina interessos contraposats.
Per gota que fem una mica de memòria, tothom recordarà que l’Eix transversal també va néixer amb polèmica, sobretot a l’hora d’escollir el traçat per travessar la zona de les Guilleries i el Montseny. L’impacte ambiental era innegable, només cal veure el viaducte que travessa Sant Sadurní d’Osormort. Però les protestes ecologistes d’aleshores es van anar transformant en conformitat i satisfacció per una via de comunicació que facilitava enormement les comunicacions entre el Pla de Lleida, les comarques centrals i Girona. De manera que ben aviat van aflorar les veus crítiques envers el Govern que havia emprès l’obra per no preveure un doble carril d’entrada. Exactament el mateix que pot acabar passant amb l’Eix Vic-Olot, i amb el túnel de Bracons.
Fins aquí, puc entendre perfectament els neguits ecologistes perquè pas a pas anem envaint el territori i malmetent el paisatge, fomentant la cultura de la mobilitat sense una xarxa potent de transport públic. I puc entendre que hi ha raons suficients com per a desitjar una millor comunicació entre les diferents comarques. I amb una forta dosi de pragmatisme es podria dir que ja està bé que hi hagi iniciatives d’infraestructures com aquestes, i que tinguin una certa oposició ecologista no pas per a impedir-ne les obres sinó per forçar a què es facin amb la màxima cura possible.
Una altra cosa és l’actitud camaleònica dels professionals de la política. Quan CiU va projectar i iniciar l’obra, els partits d’esquerres van posar el crit al cel acusant el Govern de manca de respecte pel medi ambient i d’una visió netament de dretes en la seva gestió del territori, posicionant-se així al costat dels ecologistes. En les eleccions del 2003 que van donar pas al Govern Tripartit, els militants d’ERC i d’IC-V de les comarques d’Osona i la Garrotxa van rebre garanties de les respectives direccions que una de les clàusules sine qua non per a formalitzar un Govern d’esquerres seria la paralització de les obres del Túnel de Bracons. A la primera de canvi, la continuació de l’obra empresa per CiU va formar part del programa del nou Govern d’esquerres. I avui, aquest Govern d’esquerres es pot trobar amb protestes ecologistes durant els actes d’inauguració, que de ben segur haurien compartit si s’haguessin quedat a l’oposició. Sovint és la principal diferència ideològica entre els partits polítics: ser o no ser al Govern.
Per gota que fem una mica de memòria, tothom recordarà que l’Eix transversal també va néixer amb polèmica, sobretot a l’hora d’escollir el traçat per travessar la zona de les Guilleries i el Montseny. L’impacte ambiental era innegable, només cal veure el viaducte que travessa Sant Sadurní d’Osormort. Però les protestes ecologistes d’aleshores es van anar transformant en conformitat i satisfacció per una via de comunicació que facilitava enormement les comunicacions entre el Pla de Lleida, les comarques centrals i Girona. De manera que ben aviat van aflorar les veus crítiques envers el Govern que havia emprès l’obra per no preveure un doble carril d’entrada. Exactament el mateix que pot acabar passant amb l’Eix Vic-Olot, i amb el túnel de Bracons.
Fins aquí, puc entendre perfectament els neguits ecologistes perquè pas a pas anem envaint el territori i malmetent el paisatge, fomentant la cultura de la mobilitat sense una xarxa potent de transport públic. I puc entendre que hi ha raons suficients com per a desitjar una millor comunicació entre les diferents comarques. I amb una forta dosi de pragmatisme es podria dir que ja està bé que hi hagi iniciatives d’infraestructures com aquestes, i que tinguin una certa oposició ecologista no pas per a impedir-ne les obres sinó per forçar a què es facin amb la màxima cura possible.
Una altra cosa és l’actitud camaleònica dels professionals de la política. Quan CiU va projectar i iniciar l’obra, els partits d’esquerres van posar el crit al cel acusant el Govern de manca de respecte pel medi ambient i d’una visió netament de dretes en la seva gestió del territori, posicionant-se així al costat dels ecologistes. En les eleccions del 2003 que van donar pas al Govern Tripartit, els militants d’ERC i d’IC-V de les comarques d’Osona i la Garrotxa van rebre garanties de les respectives direccions que una de les clàusules sine qua non per a formalitzar un Govern d’esquerres seria la paralització de les obres del Túnel de Bracons. A la primera de canvi, la continuació de l’obra empresa per CiU va formar part del programa del nou Govern d’esquerres. I avui, aquest Govern d’esquerres es pot trobar amb protestes ecologistes durant els actes d’inauguració, que de ben segur haurien compartit si s’haguessin quedat a l’oposició. Sovint és la principal diferència ideològica entre els partits polítics: ser o no ser al Govern.