És una bona notícia
que finalment el grup de Reagrupament, de Joan Carretero, s’incorpori a
Convergència Democràtica de Catalunya. És possible que alguns dels seus
afiliats no se sentin prou còmodes amb aquesta decisió i optin per quedar-se’n
al marge o integrar-se en alguna altra formació. Com, des de la perspectiva
d’ERC, també és possible que es lamenti que aquells que van marxar-ne en un
moment en què Esquerra havia perdut una mica el nord, ara no hi retornin quan
el partit republicà sembla que l’ha recuperat del tot. Sigui com sigui, em
sembla positiu el pas fet per Carretero, i sobre tot em sembla oportú que
l’hagi fet ara.
S’ha dit i repetit
moltes vegades que els catalans tenim una tendència excessiva al fraccionament
i ens costa fer passos com aquest per tal de sumar esforços i crear grups
potents capaços de liderar el país, especialment en moments difícils com els
que vivim. Tot el contrari del que fan d’altres que en veure l’excessiva
diversitat de propostes polítiques, la majoria molt minoritàries o marginals,
no se’ls acut res més que crear-ne una de nova encara que sigui sota una
denominació teòricament aglutinadora com la que ja tenia Reagrupament, la que
pretenia Solidaritat, la del Partit Transversal, la del Moviment Demòcrata de
Vila d’Abadal, i tantes altres; o bé, i potser encara pitjor, no se’ls acut res
més que crear una coordinadora amb aquesta teòrica voluntat unificadora, que en
realitat es converteix en un grupuscle més. Ja se sap que mai ningú pot
pretendre estar al cent per cent d’acord amb cap grup, o amb el seu equip
dirigent, però això no en justifica la creació d’un altre, entre altres coses
perquè la impossible unanimitat dels seus membres s’hi reproduirà igualment.
Ens convé
clarificar el panorama polític català de manera que l’independentisme tingui
una sòlida representació transversal amb una formació potent de centre-dreta,
una altra de centre-esquerre i una altra de més alternativa i d’esquerres.
Naturalment que tothom té tot el dret a crear i a mantenir grups, partits i
associacions de tota mena, per petits i testimonials que siguin, perquè també poden
jugar-hi el seu paper. Ara bé, el que no tindria cap sentit és que grups petits
que reivindiquen, ben legítimament insisteixo, a fer la seva via en solitari
perquè consideren que cap de les grans forces polítiques no els satisfà, quan
s’acostin les eleccions aleshores facin al·legats a la unitat i reclamin una
coalició electoral només per a tenir un forat a les llistes. És ara, com ha fet
Reagrupament, que es demostra la voluntat unitària i d’aglutinament de
l’independentisme.