A mesura que ens anem acostant a la data en què el Tribunal Constitucional decidirà, d’acord amb les conveniències polítiques del moment, el nivell de les retallades de l’Estatut, creixen les proclames a favor de la unitat. La resposta ha de ser unitària, diuen. Amb aquesta excusa, explicaven que el President de la Generalitat fes una visita a domicili a Unió Democràtica, quan tothom sap que la finalitat de la reunió no tenia res a veure amb la unitat o amb la resposta a donar davant la sentència del Tribunal Constitucional. La cançó ja ens és coneguda: les proclames a favor de la unitat no són sinó una constatació que no hi ha cap voluntat d’assolir-la.
És el mateix que va passar amb el tema del finançament. De forma reiterada s’anava dient que calia fer un front comú davant la voluntat del Govern de Madrid d’incomplir el text estatutari, no solament en els terminis sinó també en el seu contingut. Però els nostres dirigents, a part de reiterar la cançó de la unitat no van fer cap pas, almenys cap pas positiu, per treure una proposta i una posició conjunta. A l’hora de la veritat, com ja va passar amb el debat de l’Estatut, el PSC es trobava a l’altra banda de la taula negociadora, i per tant donava per bons els pressupostos de l’Estat que obvien el tema del nou finançament. S’ha donat un xec en blanc al Govern espanyol que lògicament omplirà quan i com voldrà. No s’hi valdrà a queixar-se.
A nivell d’Esquerra s’havia dit, i s’havia aprovat en el Congrés del mes de juny, que hi hauria un posicionament clar i contundent a la tardor tant pel tema del finançament com per la revisió del pacte de Govern. Ni una cosa ni l’altra. Continuem fent d’escolanets en un Govern on manen els qui ja tenen pactat un pèssim finançament per a Catalunya, els qui ja han donat per bons els pressupostos estatals que incompleixen el que diu l’Estatut, els qui acabaran acatant la sentència del Constitucional, i els qui no estan disposats a fer cap revisió del pacte de Govern.
L’Estat incompleix els seus compromisos i es passa pel forro la legislació vigent, quan podria ser mínimament favorable a Catalunya; el Govern de la Generalitat fa de mur de contenció perquè no hi hagi respostes fermes per reclamar un finançament just tal com marca l’Estatut, ni respostes clares enfront de la sentència del Tribunal Constitucional, a part de negligir el seu propi acord d’Entesa que caldria revisar; i Esquerra segueix al ritme que li marca el germà gran, incompleix els acords i compromisos del seu Congrés, i en el millor dels casos intentarà instrumentalitzar les plataformes i moviments sobiranistes del país. No ens podem queixar: tenim el que ens guanyem a pols.
És el mateix que va passar amb el tema del finançament. De forma reiterada s’anava dient que calia fer un front comú davant la voluntat del Govern de Madrid d’incomplir el text estatutari, no solament en els terminis sinó també en el seu contingut. Però els nostres dirigents, a part de reiterar la cançó de la unitat no van fer cap pas, almenys cap pas positiu, per treure una proposta i una posició conjunta. A l’hora de la veritat, com ja va passar amb el debat de l’Estatut, el PSC es trobava a l’altra banda de la taula negociadora, i per tant donava per bons els pressupostos de l’Estat que obvien el tema del nou finançament. S’ha donat un xec en blanc al Govern espanyol que lògicament omplirà quan i com voldrà. No s’hi valdrà a queixar-se.
A nivell d’Esquerra s’havia dit, i s’havia aprovat en el Congrés del mes de juny, que hi hauria un posicionament clar i contundent a la tardor tant pel tema del finançament com per la revisió del pacte de Govern. Ni una cosa ni l’altra. Continuem fent d’escolanets en un Govern on manen els qui ja tenen pactat un pèssim finançament per a Catalunya, els qui ja han donat per bons els pressupostos estatals que incompleixen el que diu l’Estatut, els qui acabaran acatant la sentència del Constitucional, i els qui no estan disposats a fer cap revisió del pacte de Govern.
L’Estat incompleix els seus compromisos i es passa pel forro la legislació vigent, quan podria ser mínimament favorable a Catalunya; el Govern de la Generalitat fa de mur de contenció perquè no hi hagi respostes fermes per reclamar un finançament just tal com marca l’Estatut, ni respostes clares enfront de la sentència del Tribunal Constitucional, a part de negligir el seu propi acord d’Entesa que caldria revisar; i Esquerra segueix al ritme que li marca el germà gran, incompleix els acords i compromisos del seu Congrés, i en el millor dels casos intentarà instrumentalitzar les plataformes i moviments sobiranistes del país. No ens podem queixar: tenim el que ens guanyem a pols.