Pàgines

dilluns, 27 d’agost de 2007

Me'n vaig uns dies de vacances, a Madrid. Fa temps que no hi he estat, com a turista o visitant. Les darreres vegades han estat visites fugaces, per f

Me'n vaig uns dies de vacances, a Madrid. Fa temps que no hi he estat, com a turista o visitant. Les darreres vegades han estat visites fugaces, per feina. Comentant-ho amb amics he trobat opinions per a tots els gustos. Des de qui afirma que Madrid és una magnífica ciutat, a qui com si li sabés greu justifica que no deixa de ser una capital, o qui contràriament en parla com d'una ciutat on els diners abocats no arriben a cobrir el mal gust i la indolència de la gent. És cert que a vegades ens costa mirar amb objectivitat, com si Madrid fos només això: una ciutat per a visitar i gaudir d'unes vacances, com podria haver triat qualsevol altra capital.
Si més no, aniré a veure en què han invertit els nostres diners.

diumenge, 26 d’agost de 2007

Objectius del govern tripartit


Durant molts anys, des d'Esquerra Republicana de Catalunya blasmàvem la política de CiU perquè, a més de ser de dretes, era una política molt poc ambiciosa nacionalment. Era un govern que podia donar suport a socialistes o a populars a canvi de ben poca cosa, però mai per aconseguir avenços significatius en el reconeixement de la nostra identitat nacional. Nosaltres ens presentàvem com el nacionalisme conseqüent.

Ara, el President Montilla, el president que ho és perquè des d'ERC vam fer aquesta opció, s'ha despenjat dient que un dels problemes que ha tingut Catalunya és haver tingut un govern massa preocupat pels temes identitaris. Segons el President, CiU va ser excessivament nacionalista i això va repercutir negativament en el progrés del país; i el govern que ell presideix ha de corregir aquesta situació.

Com que CiU era poc nacionalista, nosaltres ens aliem amb els qui consideren que era excessivament nacionalista. I el catalanisme està desorientat, està clar; i l'electorat encara més. Però potser no ho està tant per haver fet aquesta opció en la política d'aliances com per voler fer-li creure que aquesta era la millor opció des del punt de vista nacionalista.

Montilla dirigeix un govern amb la voluntat de corregir l'excés de preocupació nacionalista de governs anteriors, i nosaltres ens entossudim en els nostres papers interns a parlar de cultura de govern amb ambició nacional. Però, això sí, fidels i obedients a les consignes del President.

dissabte, 25 d’agost de 2007

Canviar el model turístic


Hi ha una cançó de l'emfadós que es repeteix fins a l'avorriment. Des dels anys seixanta (del segle passat, és clar), quan va esclatar el bum turístic, els responsables de turisme de torn, i de qualsevol administració, advoquen per un nou model de turisme. Ja ho deia el mateix Fraga Iribarne, ministre d'Informació i Turisme, que calia anar cap a un turisme de qualitat, per evitar les massificacions, i menys estacional, per allargar la temporada més enllà dels mesos d'estiu. De fet, la seva idea de crear Paradors de Turisme ja anava per aquí. I un darrere l'altre, fins arribar al Conseller Josep Huguet, tots els polítics amb competències en aquesta àrea repeteixen el mateix.

O una de tres: o es tracta només de declaracions de cara a la galeria que després no es tradueixen en res, o l'eficàcia de la seva política és absolutament nul·la, o la realitat és molt més tossuda que els polítics. Perquè el cert és que, diguin el que diguin, la tendència continua essent la mateixa: turisme de sol i platja, i turisme d'espardenya. I si no, que mirin en què s'ha convertit Barcelona, o que donin un cop d'ull a molts hotels de la costa on, en molts casos, en lloc de renovar-se, el que han fet és treure alguna estrella de la façana.

Prefereixo creure, per suposat, que la realitat és molt més tossuda que la capacitat per a incidir-hi des de la política. Aleshores, l'únic que caldria demanar és que no facin tanta comèdia com si, davant del desgavell que durant tants anys ens ha portat el turisme de masses, ara hi ha qui té la brillant idea capgirar el model turístic, apostant per la qualitat i la innovació. En tot cas, que sàpiguen que els seus successors, siguin del color que siguin, repetiran la mateixa cançó i es vantaran del mateix que presumeixen ara.

divendres, 24 d’agost de 2007

Atemptat previst


Quan ahir sortia el ministre Rubalcaba dient que el silenci del món abertzale era un mal senyal, ja que volia dir que podria estar-se preparant un atemptat, el ministre mentia descaradament. Ell estava al corrent de la situació. I no és que l'endemà del seu anunci tingués lloc un atemptat, sinó que ell va esperar a fer l'anunci el dia abans de l'atemptat. Com a ministre de l'Interior està molt més interessat en capitalitzar un acte de violència que en prevenir-lo. ETA és una organització que, des de sempre, ha estat infiltrada per la policia. Es coneixen perfectament els seus passos, els seus plans i les seves accions. Els detenen només en funció de l'interès polític de cada moment. Quan es va fer públic el trencament de la treva, per exemple, van procedir a detenir-ne uns quants, simplement per deixar clar que ells actuaven en conseqüència i per contrarestar els arguments del PP.
Ara, es tractava de pressionar els abertzales per poder-los carregar la responsabilitat de l'atemptat. Per això, el ministre surt davant dels mitjans de comunicació quan té tota la informació sobre l'atemptat que s'està a punt de produir i n'assenyala, amb total desvergonyiment, els polítics a qui vol desprestigiar. I els acusa del que calgui, en aquest cas, d'estar callats.

dijous, 23 d’agost de 2007

Companys o competidors


Alguna cosa no acaba de funcionar en aquest món de l'anomenada esquerra nacional. Sembla que tothom té molt clar que per avançar cap a la plena sobirania ens cal trobar un ampli consens en la societat catalana, tant en el món econòmic i social, com en el món cultural i polític. Els més optimistes són capaços de veure-hi bons símptomes, en aquesta direcció, en reivindicacions puntuals com les que s'han fet des del món empresarial en el cas de l'aeroport. Però, en canvi, quan mirem al nostre entorn més immediat, dins del propi reducte, aleshores som capaços de veure-hi distàncies insalvables.

És evident que hi ha persones, sectors, grups o partits que tenen uns objectius semblants. Hi ha diferents maneres de treballar per al país, que sovint, no és que siguin compatibles les unes amb les altres, sinó que són complementàries i per tant imprescindibles totes elles. Per tant, la lògica hauria de fer pensar que caldria buscar-hi el màxim d'entesa per tal de treballar plegats, o com a mínim coordinadament, per aquests mateixos objectius. El problema ve quan, algun polític substitueix la motivació política per la seva ambició personal, i aleshores ja no veu els qui treballen en paral·lel al seu costat com a compatriotes sinó com a competidors. Ja no interessa tant l'objectiu polític (el país) com liderar la cursa cap a aquest objectiu (encara que sigui renunciant, diluint o alentint el mateix objectiu).
Per això s'entén que hi hagi qui des de l'independentisme d'esquerres vegi amb tant d'entusiasme una trobada empresarial per defensar els seus interessos (que ocasionalment poden coincidir en la crítica al govern central), i en canvi sigui incapaç de trobar punts d'acord amb companys de partit discrepants, o amb partits i grups que estarien força més en la mateixa onda. Ens ho hauríem de fer mirar.

dimecres, 22 d’agost de 2007

El “peix al cove” de l’Heribert Barrera


No crec que hagin sorprès ningú les declaracions de l'Heribert Barrera dient que la política de "peix al cove" que practicava el govern Pujol era més eficaç i més positiva per al país que la política del tripartit. Almenys pel que fa a les relacions amb Espanya i a l'obtenció de millores per a l'autogovern. Jo crec que hi ha una cosa molt pitjor que la tan criticada política de "peix al cove": fer-la igualment, tot i blasmar-la, i a sobre no tirar cap peix al cove.

Aquest és un problema que té ERC des de fa temps. Com que vol marcar un perfil propi, com sigui, fins i tot en aquelles qüestions en les quals hauríem de coincidir amb altres forces polítiques, carrega contra tothom com si només hi hagués un partit vàlid i útil per al país, però a l'hora de la veritat no gosa anar gaire més enllà d'on han anat els altres.
Si analitzem la política de govern dels darrers quatre anys, hi trobarem encerts i gestions positives, com ara la llei de barris; però, en línies generals, els ciutadans no noten massa diferències entre un govern i un altre.La política lingüística, per exemple, és calcada de l'anterior, és a dir molt fluixa, acomplexada i sense iniciatives serioses més enllà de costoses campanyes publicitàries. A nivell de serveis bàsics, com l'ensenyament, la sanitat o la seguretat, tot continua igual.

Hi ha alguna diferència important, però. Els qui havien posat la seva confiança en l'arribada al poder d'una força independentista, ara es troben desorientats i sobretot decebuts: si quan manen "els nostres" anem així, què podem esperar? Perquè no és que el govern tripartit hagi seguit la política pujolista de "peix al cove", sinó que ha seguit la pitjor política dels darrers anys del pujolisme, sense cap il·lusió ni ambició nacional.
Com diu l'Heribert Barrera, pitjor que fer una política de "peix al cove" és no tirar cap peix al cove. O millor dit, políticament, encara hi ha una cosa pitjor: tenir la miopia política de no veure-ho.

dimarts, 21 d’agost de 2007

La utilitat dels exèrcits


Sovint, posem en dubte la utilitat que poden tenir, avui, unes forces armades, i la seva despesa sempre ens sembla excessiva. Tendeixo a creure que els exèrcits són els que provoquen els conflictes armats, més que no pas els que ens defensen de perills exteriors. Però bé, ara no pretenia posar en qüestió la validesa o la necessitat que tenen els estats de tenir un exèrcit. Tant de bo, hi hagués manifestacions pacifistes a la plaça de Sant Jaume protestant per una despesa excessiva del govern català en el Departament de Defensa i Seguretat Nacional! El que em sobta, un cop acceptada l'existència d'unes forces armades, és la utilització que en fan els estats.

Ho hem vist moltes vegades, i ho tornem a veure ara al Perú. Davant d'un desastre natural, la decisió de fer-hi intervenir l'exèrcit arriba sempre amb retard, i encara entès com una anomalia, o com una excepcionalitat. Si deixem de banda les consideracions ètiques derivades del fet de tenir un exèrcit i de destinar-hi una part important de recursos que sembla que podrien tenir destins molt millors, és evident que disposar d'un contingent de persones considerable, amb tot un equipament preparat per a qualsevol circumstància, hauria de ser una bona eina per a qualsevol govern, davant de qualsevol contingència. El lògic seria que, tan bon punt salta l'alarma per un incident d'una certa magnitud (sigui un incendi, un terratrèmol, unes inundacions, etc) a la vegada que es posen en marxa tots els efectius sanitaris, s'hi posés també l'exèrcit. Al Perú, organitzar de cop i volta una cadena de distribució de l'ajuda humanitària amb totes les dificultats que comporta per trobar personal disposat, mitjans de transport, etc. ha de ser molt difícil. L'exèrcit és ja una estructura preparada, disciplinada, amb mitjans de transport adaptats per a les situacions més adverses, que podria fer perfectament aquesta tasca.

Probablement, és una de les poques utilitats reals que pot tenir un exèrcit. El que passa és que al Perú, com a casa nostra (i suposo que arreu), l'exèrcit no és vist mai com una força preparada per a defensar els ciutadans d'un país, sinó més aviat per a defensar l'estat d'aquests mateixos ciutadans. Per això ho veuen com una anomalia o un fet excepcional, i, quan reaccionen, ho fan sempre tard.

Chavistes i antiamericans empedernits


Algú va escriure que l'acceptació d'un procés revolucionari és inversament proporcional a la distància geogràfic. A Espanya, el PP i el PSOE, posem per cas, poden escridassar-se i semblar enemics irreconciliables en determinats temes, però en política econòmica el que fan és acusar-se de plagi i de copiar-se els programes. L'especulació que ha viscut Barcelona en els darrers anys, amb govern tripartit d'esquerres, és només equiparable a l'època Porcioles, i el mateix Zaplana queda sorprès de tanta gosadia. Les diferències entre els governs pujolistes i els tripartits sovint són més simbòliques i de gestos que reals. Aquí, doncs, la revolució no té cap expressió política mínimament remarcable i el liberalisme sembla l'únic model possible. Però la mirada cap a les amèriques és completament diferent.

Aquesta mateixa esquerra que practica una política econòmica netament conservadora a casa nostra, queda embabiacada davant processos revolucionaris del tercer món, amb els quals és molt fàcil solidaritzar-se sobretot si en desconeixem el contingut real i, al capdavall, no ens representa cap més compromís que el de penjar-nos la medalla de ser més antiamericanistes que ningú. És el cas de l'admiració que ha despertat sempre a casa nostra la causa palestina, la dels sandinistes nicaragüencs, la Cuba castrista o els moviments indigenistes de Chiapas. I darrerament els presidents populistes Evo Morales de Bolívia o Hugo Chávez a Veneçuela.

Naturalment, en la majoria d'aquests casos els moviments revolucionaris tenen una bona justificació pel fet de partir d'una situació d'injustícia flagrant. I jo sóc el primer de posar-me, a nivell de simpaties, al costat d'un Evo Morales que té la valentia d'enfrontar-se a les multinacionals depredadores de les riqueses del seu país. El que passa és que aquesta mateixa esquerra de casa nostra que quan és al govern està sempre al costat de les multinacionals i dels Estats poderosos, a nivell retòric en manifestacions o campanyes testimonials no dubta a fer-se seva la bandera de qualsevol revolució. Més que una convicció sobre la bondat del sistema revolucionari en qüestió hi ha l'esnobisme de mostrar un antiamericanisme irreflexiu.

Gestos com els darrers de l'Hugo Chávez, limitant la llibertat d'expressió o intentant perpetuar-se al poder, desmunten qualsevol argumentació en favor de la seva política, per antiamericana que sigui.

diumenge, 19 d’agost de 2007

Ajuda humanitària al Perú

Quan es produeix una situació d'emergència, com la que s'ha viscut aquests dies al Perú, els governs del primer món acostumen a sortir amb gestos de suport. Però acostumen a ser més gestos que accions reals. Moltes imatges, això sí, de cara a la galeria comptant amb la complicitat d'uns mitjans de comunicació que acostumen a presentar-ho sense explicar l'abast real de l'acció. Ens presenten la imatge d'un avió a punt de sortir, les declaracions de responsables de cooperació i unes xifres que ben analitzades no arriben ni a la xocolata del lloro.
La Generalitat de Catalunya anuncia que hi farà una aportació de 350.000 euros. Algú dirà que val més això que res, i és cert. I encara algú altre pot dir que menys han donat altres països, que també és cert. Però aquesta quantitat no justifica, la veritat, fer rodes de premsa publicitàries com si algú es vulgués penjar una medalla. Perquè, a més, aquesta quantitat de diners no arribaran de cop, sinó que una primera part s'enviarà per a atendre necessitats immediates, i una segona part per a tasques de reconstrucció.

Les imatges que ens mostraven els mitjans de comunicació, de poblacions devastades, donen una idea de la magnitud de la tragèdia, més enllà de les víctimes mortals. Parlar de reconstrucció amb la quantitat de diners equivalent a la compra d'un piset em sembla una mica ridícul. Alguna cosa no funciona amb el concepte de cooperació internacional. Perviu encara la mentalitat conservadora de donar caritat als pobres, entenent que es tracta de donar xavalla i tocar la campaneta (roda de premsa) perquè tothom sàpiga de la generositat del donant.

Sempre ens queda el consol de pensar que menys han donat altres. L'agència de cooperació dels Estats Units, la USAID, s'hi ha lluït tambe amb una ajuda de 100.000 dòlars! Però està clar, això no és cap consol.