Continuant amb l’intent de trobar explicacions a la davallada electoral d’ERC, voldria insistir en la primera de les premisses d’un possible desplaçament ideològic del partit cap a posicions més esquerranoses en detriment de l’aspecte nacional. A part que aquest desplaçament, en tot cas, ha estat més teòric que real, perquè les polítiques de la Generalitat han estat bàsicament continuistes en relació als governs pujolistes, les accions empreses més significadament d’esquerres han correspost o bé a Departaments dirigits pels socialistes o per Iniciativa (llei de barris, llei d’habitatge...) o bé a invasió de competències del govern central (llei de dependència).
La presència d’ERC i d’IC-V al Govern de la Generalitat ha aconseguit retardar, però només retardar, propostes que defensen els socialistes conjuntament amb la dreta del país, com ara la MAT, el quart cinturó, la prioritat del TGV sobre rodalies, etc. I com deia ahir, el balanç que poden presentar els diferents Departaments dirigits per gent d’ERC són més aviat pobres (absolutament grisos en algun cas, com el de Puigcercós), i en cap cas marcant un perfil especialment progressista (en el cas de la llei del llibre, per exemple, es coincidia amb el PP en la defensa del lliure preu del mercat).
I a sobre ens vam treure de la màniga la brillant idea del Sobiranisme pràctic. Un concepte que podia tenir sentit com a aprofitament tàctic, puntual, del descontentament per la mala gestió del Govern espanyol en alguns temes, però que és insostenible i fins i tot perillós entès com a element estratègic. Primer perquè es basa en una premissa falsa, que seria la de dir que nosaltres gestionarem millor les infraestructures (o el que sigui) que els altres, els de Madrid; i segon perquè el sobiranisme pràctic acaba essent la negació del sobiranisme, en la mesura que no es tracta de reivindicar uns drets col·lectius com a poble (inclòs el dret a equivocar-nos i a no saber gestionar correctament les nostres infraestructures i els nostres serveis), sinó que es basa en una visió d’eficàcia que pot ser contrarestada fàcilment amb una correcta gestió feta des de Madrid (sigui la posada en funcionament del TGV, la millora de les rodalies, o la mateixa llei de dependència). En definitiva, significa posar preu a la nostra sobirania, la qual deixaria de tenir sentit tan bon punt es satisfessin determinades reivindicacions i (des de Madrid) s’invertís adequadament a Catalunya.
Però fixem-nos que, en contra d’aquesta idea que el partit s’havia escorat excessivament cap al flanc esquerranós en detriment del flanc nacionalista, tenim que precisament ara ERC havia posat data concreta a la celebració d’un referèndum per a exercir el dret a decidir. La proposta més agosarada i seriosa des d’un punt de vista nacional (si tingués alguna punta de credibilitat) que s’hagi fet mai al nostre país. I tota la campanya electoral va girar entorn de l’eix nacional: cada dia faltava mig minut menys per a la independència (que a aquest pas podria trobar-se a anys llum), i tot es resumia en dir que volíem un país de primera. I d’altra banda, les opcions més radicalment nacionalistes, inclosos els qui preconitzaven l’abstenció, han tret resultats inapreciables.
En definitiva, és possible que ens hagi afectat electoralment la percepció que alguns tenen que ens hem tirat excessivament cap a l’esquerra, deixant de banda les reivindicacions nacionals. Però en tot cas seria una percepció molt poc ajustada a la realitat.
Haurem de veure si és que en lloc de ser el partit el qui s’ha apartat del seu ideari, han estat els ciutadans en general els qui han evolucionat cap a altres posicionaments. Però això ho deixem per demà.
La presència d’ERC i d’IC-V al Govern de la Generalitat ha aconseguit retardar, però només retardar, propostes que defensen els socialistes conjuntament amb la dreta del país, com ara la MAT, el quart cinturó, la prioritat del TGV sobre rodalies, etc. I com deia ahir, el balanç que poden presentar els diferents Departaments dirigits per gent d’ERC són més aviat pobres (absolutament grisos en algun cas, com el de Puigcercós), i en cap cas marcant un perfil especialment progressista (en el cas de la llei del llibre, per exemple, es coincidia amb el PP en la defensa del lliure preu del mercat).
I a sobre ens vam treure de la màniga la brillant idea del Sobiranisme pràctic. Un concepte que podia tenir sentit com a aprofitament tàctic, puntual, del descontentament per la mala gestió del Govern espanyol en alguns temes, però que és insostenible i fins i tot perillós entès com a element estratègic. Primer perquè es basa en una premissa falsa, que seria la de dir que nosaltres gestionarem millor les infraestructures (o el que sigui) que els altres, els de Madrid; i segon perquè el sobiranisme pràctic acaba essent la negació del sobiranisme, en la mesura que no es tracta de reivindicar uns drets col·lectius com a poble (inclòs el dret a equivocar-nos i a no saber gestionar correctament les nostres infraestructures i els nostres serveis), sinó que es basa en una visió d’eficàcia que pot ser contrarestada fàcilment amb una correcta gestió feta des de Madrid (sigui la posada en funcionament del TGV, la millora de les rodalies, o la mateixa llei de dependència). En definitiva, significa posar preu a la nostra sobirania, la qual deixaria de tenir sentit tan bon punt es satisfessin determinades reivindicacions i (des de Madrid) s’invertís adequadament a Catalunya.
Però fixem-nos que, en contra d’aquesta idea que el partit s’havia escorat excessivament cap al flanc esquerranós en detriment del flanc nacionalista, tenim que precisament ara ERC havia posat data concreta a la celebració d’un referèndum per a exercir el dret a decidir. La proposta més agosarada i seriosa des d’un punt de vista nacional (si tingués alguna punta de credibilitat) que s’hagi fet mai al nostre país. I tota la campanya electoral va girar entorn de l’eix nacional: cada dia faltava mig minut menys per a la independència (que a aquest pas podria trobar-se a anys llum), i tot es resumia en dir que volíem un país de primera. I d’altra banda, les opcions més radicalment nacionalistes, inclosos els qui preconitzaven l’abstenció, han tret resultats inapreciables.
En definitiva, és possible que ens hagi afectat electoralment la percepció que alguns tenen que ens hem tirat excessivament cap a l’esquerra, deixant de banda les reivindicacions nacionals. Però en tot cas seria una percepció molt poc ajustada a la realitat.
Haurem de veure si és que en lloc de ser el partit el qui s’ha apartat del seu ideari, han estat els ciutadans en general els qui han evolucionat cap a altres posicionaments. Però això ho deixem per demà.