Pàgines

dimecres, 24 de febrer del 2010

La dreta pura i dura

Ahir, els carrers de moltes ciutats es van omplir de treballadors manifestant-se en contra de les amenaces del Govern espanyol d’allargar l’edat per a la jubilació, així com la fórmula per a calcular-ne la pensió. Fa temps, de molt abans de la crisi actual, que vivim un procés de regressió dels drets laborals: a cada negociació es perd un llençol, les amenaces de deslocalització sovint s’utilitzen per a negociar a la baixa, la llei d’oferta i demanda s’ha aplicat també a les persones talment fossin simples mercaderies... i tot plegat davant la impotència dels sindicats i l’acció implacable dels Governs, sempre al costat de la banca i de la Patronal. La nova agressió del Govern, ja no ve d’una, té l’agreujant de la traïdoria i la perniciosa premeditació d’aprofitar la conjuntura de crisi per a fer claudicar la classe treballadora.

Es podria entendre, que en algun moment es plantegés la possibilitat de canviar els paràmetres de la jubilació perquè la realitat actual no és la mateixa que la de trenta anys enrere. Hem aconseguit una societat del benestar que ens permet arribar en bones condicions a l’edat legal de jubilació, s’ha allargat l’esperança de vida, les condicions de treball també han millorat en moltes professions... Però aquest no és el debat actual, el que planteja el Govern espanyol. La proposta de Zapatero, tan de dretes que no havien gosat mai presentar-la els governs populars, no és altra que la de buscar algú que pagui la crisi; una crisi provocada per l’especulació, sovint amb la complicitat de polítics corruptes, i per una banca sense escrúpols. Un Govern de dreta pura i dura, com és el del PSOE, ha tingut clar des del primer moment que havia de signar un xec en blanc, sense condicions, a la banca per tal que puguin continuar repartint entre els directius i els grans accionistes enormes dividends, i que havia de donar suport a les grans empreses perquè fessin les seves reestructuracions i reduïssin costos laborals per assegurar els beneficis, també a càrrec dels contribuents. Un cop fet això, la factura de la crisi s’ha fet excessiva per a l’Estat i algú o altre l’havia de pagar.

És aquí on el Govern, al marge de consideracions sobre els drets dels treballadors o burlant-se d'aquests drets, ha trobat un lloc d’on treure els diners per a pagar la pèssima gestió de la crisi. No és que consideri que seria més just i més raonable la jubilació als 65 o als 67 anys, o que es faci el càlcul de les pensions en base a uns determinats anys de cotització, sinó que ha fet el càlcul dels diners que podria obtenir si els treu d’aquest sector de la població. Una reforma d’aquest tipus, un govern honest, mínimament sensible i mínimament progressistes (ja no parlo d’esquerres, perquè seria d’una altra gal·làxia), l’hauria plantejat precisament en un moment de bonança. Però aquest Govern impresentable, no pas menys dretà que el PP, ho fa aprofitant la situació de crisi i només com a mesura per a fer pagar els costos de la crisi als qui ja n’han estat les víctimes.