Pàgines

dimecres, 3 de juny de 2009

La malaltia del secessionisme

El mateix dia que Joan Carretero presentava en societat la nova associació Rcat, encara no partit polític, al País Basc es materialitzava l’escisió d’Eusko Alkartasuna. No dubto que hi ha matisos, o si voleu discrepàncies serioses, entre els sectors oficialistes i els sectors escindits, però no pas menys que les que hi ha al si del propi grup escindit i al si del propi sector oficialista. Unes diferències internes que es fan més grans encara amb les incorporacions que acostuma haver-hi en aquestes circumstàncies; en el cas català, el Partit Republicà de l’Agustí Soler que es dissoldrà per incorporar-se al projecte de Carretero. Els independentistes ens ho hauríem de fer mirar: caldria analitzar el perquè d’aquesta tendència tan fàcil a la desintegració, i a la creació de grupuscles, que ens debiliten constantment.

Encara que sigui la meva opció personal, no em serveix de gran cosa defensar que avui per avui la millor opció continua essent mantenir-se al si d’ERC, i carregar les culpes als escindits. Entre altres coses perquè és evident que en el cas d’ERC l’escissió va ser propiciada i afavorida, i per alguns fins i tot aplaudida, per la pròpia direcció. Ens caldria una anàlisi més aprofundida i seriosa, on no es tractés de justificar perquè alguns, en un determinat moment, creuen que el millor que poden fer és crear un nou grup, ni perquè determinades direccions consideren, sense cap actitud autocrítica, que la seva és l’única estratègia possible. Si de veritat ens creiem el discurs que per assolir la independència ens cal una majoria social favorable, hem d’entendre que inevitablement aquesta majoria social haurà de comptar amb una diversitat de matisos i de posicionaments ideològics molt més àmplia que la que representen els dos sectors escindits. Se suposa que quan ERC parla de liderar un moviment social cap a la independència, ha de comptar que en aquest moviment hi haurà d’haver un ampli sector avui representat per CiU, que per la seva banda té la mateixa aspiració de lideratge que els republicans, així com hi haurà d’haver els sectors que representa el propi Carretero i la tira de grups i grupuscles que pul·lulen en el món de l’independentisme. Igualment, quan Carretero parlava ahir de l’objectiu d’aglutinar al Parlament de Catalunya 68 diputats disposats a fer una declaració unilateral d'independència, se suposa que deu comptar que la majoria d’aquests diputats seran els que pugui aportar CiU i ERC.

Aleshores, si no hi ha ningú tan insensat ni estúpid com per creure que ell tot sol assolirà la independència, com s’explica aquesta tendència a l’escissionisme permanent, que d’altra banda rara vegada tenen els nacionalistes espanyols?. Hi pot haver raons de tipus personal, d’afanys desmesurats de protagonisme o d’aferrar-se a la cadira del poder, encara que sigui el pírric poder de liderar un partit; però també hi deu haver raons que caldria explicar des de la psicologia social (o potser hauríem de parlar de psiquiatria social) que valdria la pena escatir del tot. Perquè intueixo que un possible guariment de la malaltia hauria d’anar precedit del reconeixement que patim aquesta malaltia. En continuarem parlant.