El mateix dia que Joan Carretero presentava en societat la nova associació Rcat, encara no partit polític, al País Basc es materialitzava l’escisió d’Eusko Alkartasuna. No dubto que hi ha matisos, o si voleu discrepàncies serioses, entre els sectors oficialistes i els sectors escindits, però no pas menys que les que hi ha al si del propi grup escindit i al si del propi sector oficialista. Unes diferències internes que es fan més grans encara amb les incorporacions que acostuma haver-hi en aquestes circumstàncies; en el cas català, el Partit Republicà de l’Agustí Soler que es dissoldrà per incorporar-se al projecte de Carretero. Els independentistes ens ho hauríem de fer mirar: caldria analitzar el perquè d’aquesta tendència tan fàcil a la desintegració, i a la creació de grupuscles, que ens debiliten constantment.
Encara que sigui la meva opció personal, no em serveix de gran cosa defensar que avui per avui la millor opció continua essent mantenir-se al si d’ERC, i carregar les culpes als escindits. Entre altres coses perquè és evident que en el cas d’ERC l’escissió va ser propiciada i afavorida, i per alguns fins i tot aplaudida, per la pròpia direcció. Ens caldria una anàlisi més aprofundida i seriosa, on no es tractés de justificar perquè alguns, en un determinat moment, creuen que el millor que poden fer és crear un nou grup, ni perquè determinades direccions consideren, sense cap actitud autocrítica, que la seva és l’única estratègia possible. Si de veritat ens creiem el discurs que per assolir la independència ens cal una majoria social favorable, hem d’entendre que inevitablement aquesta majoria social haurà de comptar amb una diversitat de matisos i de posicionaments ideològics molt més àmplia que la que representen els dos sectors escindits. Se suposa que quan ERC parla de liderar un moviment social cap a la independència, ha de comptar que en aquest moviment hi haurà d’haver un ampli sector avui representat per CiU, que per la seva banda té la mateixa aspiració de lideratge que els republicans, així com hi haurà d’haver els sectors que representa el propi Carretero i la tira de grups i grupuscles que pul·lulen en el món de l’independentisme. Igualment, quan Carretero parlava ahir de l’objectiu d’aglutinar al Parlament de Catalunya 68 diputats disposats a fer una declaració unilateral d'independència, se suposa que deu comptar que la majoria d’aquests diputats seran els que pugui aportar CiU i ERC.
Aleshores, si no hi ha ningú tan insensat ni estúpid com per creure que ell tot sol assolirà la independència, com s’explica aquesta tendència a l’escissionisme permanent, que d’altra banda rara vegada tenen els nacionalistes espanyols?. Hi pot haver raons de tipus personal, d’afanys desmesurats de protagonisme o d’aferrar-se a la cadira del poder, encara que sigui el pírric poder de liderar un partit; però també hi deu haver raons que caldria explicar des de la psicologia social (o potser hauríem de parlar de psiquiatria social) que valdria la pena escatir del tot. Perquè intueixo que un possible guariment de la malaltia hauria d’anar precedit del reconeixement que patim aquesta malaltia. En continuarem parlant.
Encara que sigui la meva opció personal, no em serveix de gran cosa defensar que avui per avui la millor opció continua essent mantenir-se al si d’ERC, i carregar les culpes als escindits. Entre altres coses perquè és evident que en el cas d’ERC l’escissió va ser propiciada i afavorida, i per alguns fins i tot aplaudida, per la pròpia direcció. Ens caldria una anàlisi més aprofundida i seriosa, on no es tractés de justificar perquè alguns, en un determinat moment, creuen que el millor que poden fer és crear un nou grup, ni perquè determinades direccions consideren, sense cap actitud autocrítica, que la seva és l’única estratègia possible. Si de veritat ens creiem el discurs que per assolir la independència ens cal una majoria social favorable, hem d’entendre que inevitablement aquesta majoria social haurà de comptar amb una diversitat de matisos i de posicionaments ideològics molt més àmplia que la que representen els dos sectors escindits. Se suposa que quan ERC parla de liderar un moviment social cap a la independència, ha de comptar que en aquest moviment hi haurà d’haver un ampli sector avui representat per CiU, que per la seva banda té la mateixa aspiració de lideratge que els republicans, així com hi haurà d’haver els sectors que representa el propi Carretero i la tira de grups i grupuscles que pul·lulen en el món de l’independentisme. Igualment, quan Carretero parlava ahir de l’objectiu d’aglutinar al Parlament de Catalunya 68 diputats disposats a fer una declaració unilateral d'independència, se suposa que deu comptar que la majoria d’aquests diputats seran els que pugui aportar CiU i ERC.
Aleshores, si no hi ha ningú tan insensat ni estúpid com per creure que ell tot sol assolirà la independència, com s’explica aquesta tendència a l’escissionisme permanent, que d’altra banda rara vegada tenen els nacionalistes espanyols?. Hi pot haver raons de tipus personal, d’afanys desmesurats de protagonisme o d’aferrar-se a la cadira del poder, encara que sigui el pírric poder de liderar un partit; però també hi deu haver raons que caldria explicar des de la psicologia social (o potser hauríem de parlar de psiquiatria social) que valdria la pena escatir del tot. Perquè intueixo que un possible guariment de la malaltia hauria d’anar precedit del reconeixement que patim aquesta malaltia. En continuarem parlant.
2 comentaris:
Diagnosi errat company,
Reagrupament vol reagrupar tots les independentistes siguin d'on siguin per fer una candidatura d'ample espectre que la proclami al Parlament el 2010.
Per tant ERC com CiU poden participar en aquesta candidatura.
Reagrupament voli que fos ERC qui fos la que ho fes, però la direcció d'E ha dit que no, i que a més a més , obren un expedient al Joan Carretero i el donen de baixa. Per tant cap escisió, és més aviat una expulsió.
Tots els independentistes hauriem de treballar per fer-la possible la candidatura i espero que tu dins d'E aconsegueixis que així sigui possible.
Jo he decidit desprès de 18 anys de militar a ERC, donar-me de baixa per no sentir-m corresponsable de les marrades i de les incompetències de l'actual direcció.
Ara tinc la consciència més tranquil·la. Ja no tenia més estomac.
Salut i Independència
Benvolgut,
Em sembla que deixo molt clar a l'article que ha estat la direcció d'Esquerra la que ha "propiciar, afavorit i fins i tot aplaudit" tant se val que en diguis expulsió com sortida o escissió.
Sobre el fet que Rcat pretengui crear una candidatura a la qual se sumin ERC i CiU, no hi tinc res a dir. Em sembla fantàstic. Qualsevol comentari hi seria sobrer.
Endavant, que segur que ens retrobarem si no oblidem dues coses: primera que l'enemic és a l'altre cantó; i segona, com ja dic a l'article, que per avançar cap a la plena sobirania necessitarem ser-hi tots.
cordialment
Josep Romeu
Publica un comentari a l'entrada