Cada vegada que es produeix una escissió al sí dels moviments sobiranistes (recordem que també la Plataforma pel Dret a decidir es va partir per la meitat), podem caure en la temptació o bé de magnificar les diferències ideològiques o estratègiques per a justificar el trencament de la unitat d’acció, o bé de reduir el conflicte a interessos i ambicions personals tant dels qui es blinden en l’aparell oficialista com dels qui opten per escindir-se. Segur que ambdós factors poden ajudar a entendre el perquè de cadascun dels fraccionaments que periòdicament pateixen els grups nacionalistes, però no ens aclareixen perquè això mateix no s’esdevé en els grans partits.
Podríem parlar, en primer lloc, d’un natural problema de creixement. Quan una idea o un projecte començar a madurar i a expandir-se, no sol ser perquè d’una forma homogènia hi hagi sectors de població que assumeixin aquella primera idea, monolítica, dels impulsors, sinó perquè des de perspectives diferents hi ha qui veu en aquesta opció la possibilitat de canalitzar-hi les seves aspiracions personals. La societat, que és plural, no deixa de ser-ho pel fet que un grup vagi ampliant les seves bases i els seus suports. Per tant, tot creixement implica forçosament una major diversitat interna; de manera que cal una major capacitat de gestió d’aquesta diversitat. Quan algú promou o celebra la sortida de determinats corrents d’un partit és perquè està expressant la seva incapacitat per a gestionar aquest creixement. Està clar que aquí també hi juguen els factors personals. Sovint, les persones que han estat capaces de donar un primer impuls a un moviment. no són les més adequades per a gestionar-ne després la seva consolidació. Aleshores, les classes dirigents es creen una trama de protecció interna que impedeix l’aparició de nous dirigents que podrien fer-los el relleu; o bé els foragita.
Qualsevol moviment minoritari, sense la necessitat imperiosa de tocar de peus a terra, acostuma a crear unes grans expectatives que lògicament després es veuen frustrades. Si ja els grans partits, quan assoleixen el poder, solen decebre els seus seguidors perquè a l’hora de la veritat resulta molt més difícil d’aplicar el que es predicava des de l’oposició o en les campanyes electorals, amb molta més cruesa s’esdevé amb els grups petits. Primera perquè els reiterats fracassos, també electorals, propicien que l’oposició interna adjudiqui als seus dirigents la responsabilitat del fracàs, encara que l’alternativa hauria topat amb els mateixos esculls. I segona perquè quan aquest mateix grup ha pogut participar en alguna de les esferes de poder, sense la capacitat per a executar el seu programa, la decepció és doble. I, aleshores, és molt fàcil que en lloc d’analitzar la realitat de la situació, que equival a admetre les pròpies limitacions, apareguin visions messiàniques que opten per reiniciar el procés de cap i de nou, sense tenir en compte que hauran de recórrer el mateix camí dels qui els han precedit i tant han blasmat, i que tornaran a caure en els mateixos paranys si pretenen adjudicar les responsabilitats només a les persones i no als errors d’anàlisi.
Entenc que un primer pas per a prevenir o vacunar-nos de la malaltia del secessionisme o escissionisme intern seria reconèixer les pròpies limitacions, evitar les anàlisis lleugeres i els triomfalismes excessius quan aquestes limitacions no han fet sinó posar-nos davant de la crua realitat, i com s’acostuma a fer en algunes teràpies grupals reconèixer obertament que estem malalts.
Podríem parlar, en primer lloc, d’un natural problema de creixement. Quan una idea o un projecte començar a madurar i a expandir-se, no sol ser perquè d’una forma homogènia hi hagi sectors de població que assumeixin aquella primera idea, monolítica, dels impulsors, sinó perquè des de perspectives diferents hi ha qui veu en aquesta opció la possibilitat de canalitzar-hi les seves aspiracions personals. La societat, que és plural, no deixa de ser-ho pel fet que un grup vagi ampliant les seves bases i els seus suports. Per tant, tot creixement implica forçosament una major diversitat interna; de manera que cal una major capacitat de gestió d’aquesta diversitat. Quan algú promou o celebra la sortida de determinats corrents d’un partit és perquè està expressant la seva incapacitat per a gestionar aquest creixement. Està clar que aquí també hi juguen els factors personals. Sovint, les persones que han estat capaces de donar un primer impuls a un moviment. no són les més adequades per a gestionar-ne després la seva consolidació. Aleshores, les classes dirigents es creen una trama de protecció interna que impedeix l’aparició de nous dirigents que podrien fer-los el relleu; o bé els foragita.
Qualsevol moviment minoritari, sense la necessitat imperiosa de tocar de peus a terra, acostuma a crear unes grans expectatives que lògicament després es veuen frustrades. Si ja els grans partits, quan assoleixen el poder, solen decebre els seus seguidors perquè a l’hora de la veritat resulta molt més difícil d’aplicar el que es predicava des de l’oposició o en les campanyes electorals, amb molta més cruesa s’esdevé amb els grups petits. Primera perquè els reiterats fracassos, també electorals, propicien que l’oposició interna adjudiqui als seus dirigents la responsabilitat del fracàs, encara que l’alternativa hauria topat amb els mateixos esculls. I segona perquè quan aquest mateix grup ha pogut participar en alguna de les esferes de poder, sense la capacitat per a executar el seu programa, la decepció és doble. I, aleshores, és molt fàcil que en lloc d’analitzar la realitat de la situació, que equival a admetre les pròpies limitacions, apareguin visions messiàniques que opten per reiniciar el procés de cap i de nou, sense tenir en compte que hauran de recórrer el mateix camí dels qui els han precedit i tant han blasmat, i que tornaran a caure en els mateixos paranys si pretenen adjudicar les responsabilitats només a les persones i no als errors d’anàlisi.
Entenc que un primer pas per a prevenir o vacunar-nos de la malaltia del secessionisme o escissionisme intern seria reconèixer les pròpies limitacions, evitar les anàlisis lleugeres i els triomfalismes excessius quan aquestes limitacions no han fet sinó posar-nos davant de la crua realitat, i com s’acostuma a fer en algunes teràpies grupals reconèixer obertament que estem malalts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada