Som a la recta final de la campanya electoral. Molts analistes diuen que ha estat una campanya avorrida, feta amb molt poc convenciment, amb desgana. Probablement, la majoria de la població l’haurà percebuda com de les menys convincents. Només mirant els caps de llista, hom ja s’adona del poc interès que tenen aquestes eleccions per als partits politics: Polítics de segons fila, retirats de la política espanyola o, en el millor dels casos, independents amb un perfil més o menys amable. Els eslògans i les frases clau de la campanya resulten tan inversemblants que difícilment poden engrescar l’electorat. Potser ja és el que es pretenia.
La llei electoral està feta a la mida dels partits espanyols. A ells els convenia una llista única, cosa que no passa a molts altres països europeus, però a la vegada tenien vergonya de presentar-la unitàriament a tot l’estat. De manera que la llei imposa una llista única, però amb la possibilitat d’amagar la veritable llista i simular que n’hi ha una de pròpia a cada comunitat. Així els socialistes ens presenten la Maria Badia com a Cap de llista, quan en realitat la catalana està per sota del López Aguilar i de la inefable Magdalena Àlvarez. I el mateix li passa al Vidal Quadras o al Raül Romeva, amb el risc aquest darrer de quedar fora del Parlament europeu perquè la seva llista és possible que en tregui només un. Les candidatures de CiU i d’ERC sí que tenen el seu cap de files en el número u de la llista, perquè cadascun és el partit majoritari de la seva coalició, però també amaguen que segons com vagin els resultats, aquests partits poden haver de cedir l’escó a un altre partit a la meitat de la legislatura.
Per més que ens diguin que un 70% de les lleis que s’apliquen a Catalunya són derivades de decisions preses al Parlament europeu, tothom sap que les grans decisions les continuen prenent els Estats. Per tant, tan poc creïbles són els eslògans que ens parlen de resoldre la crisi al Parlament europeu, com els que ens adverteixen del perill que guanyi una o altra tendència al conjunt d'Europa, o els que pretenen dir-nos que amb una mínima representació allà es defensaran els interessos de Catalunya. Tothom sap que la lectura que es farà dels resultats serà estrictament en clau interna. Els populars, possibles vencedors a nivell espanyol, ho presentaran com una derrota de Zapatero, exactament el mateix que farien els socialistes encara que a l’inrevés; CiU farà valer els seus resultats, si són positius, per preparar el retorn al Govern de la Generalitat, mentre que ERC, també si li són favorables, els farà servir per a reforçar la seva posició al sí del tripartit i per demostrar que ha tocat fons en la seva davallada de les darreres conteses electorals.
Dubto que hi hagi gaire electors que dipositin el seu vot pensant en el que podran fer els seus representants a Europa. Més aviat, els que vagin a votar, ho faran per continuar donant suport al seu partit en clau interna. I els qui sempre parlen de la necessitat de castigar la classe política en general, ara, a més d’abstenir-se, tenen l’opció de votat Iniciativa Internacionalista.
La llei electoral està feta a la mida dels partits espanyols. A ells els convenia una llista única, cosa que no passa a molts altres països europeus, però a la vegada tenien vergonya de presentar-la unitàriament a tot l’estat. De manera que la llei imposa una llista única, però amb la possibilitat d’amagar la veritable llista i simular que n’hi ha una de pròpia a cada comunitat. Així els socialistes ens presenten la Maria Badia com a Cap de llista, quan en realitat la catalana està per sota del López Aguilar i de la inefable Magdalena Àlvarez. I el mateix li passa al Vidal Quadras o al Raül Romeva, amb el risc aquest darrer de quedar fora del Parlament europeu perquè la seva llista és possible que en tregui només un. Les candidatures de CiU i d’ERC sí que tenen el seu cap de files en el número u de la llista, perquè cadascun és el partit majoritari de la seva coalició, però també amaguen que segons com vagin els resultats, aquests partits poden haver de cedir l’escó a un altre partit a la meitat de la legislatura.
Per més que ens diguin que un 70% de les lleis que s’apliquen a Catalunya són derivades de decisions preses al Parlament europeu, tothom sap que les grans decisions les continuen prenent els Estats. Per tant, tan poc creïbles són els eslògans que ens parlen de resoldre la crisi al Parlament europeu, com els que ens adverteixen del perill que guanyi una o altra tendència al conjunt d'Europa, o els que pretenen dir-nos que amb una mínima representació allà es defensaran els interessos de Catalunya. Tothom sap que la lectura que es farà dels resultats serà estrictament en clau interna. Els populars, possibles vencedors a nivell espanyol, ho presentaran com una derrota de Zapatero, exactament el mateix que farien els socialistes encara que a l’inrevés; CiU farà valer els seus resultats, si són positius, per preparar el retorn al Govern de la Generalitat, mentre que ERC, també si li són favorables, els farà servir per a reforçar la seva posició al sí del tripartit i per demostrar que ha tocat fons en la seva davallada de les darreres conteses electorals.
Dubto que hi hagi gaire electors que dipositin el seu vot pensant en el que podran fer els seus representants a Europa. Més aviat, els que vagin a votar, ho faran per continuar donant suport al seu partit en clau interna. I els qui sempre parlen de la necessitat de castigar la classe política en general, ara, a més d’abstenir-se, tenen l’opció de votat Iniciativa Internacionalista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada