El tema del reconeixement de les seleccions esportives catalanes és tot un calvari. És cert que en els darrers anys hi ha hagut alguns avenços, amb reconeixements internacionals en alguns esports, però cal admetre que es tracta o bé d’esports molt minoritaris (karate, futbol sala,...) o gairebé testimonials (pitch&putt, korfball, raquetbol, icestock, twirling, bitlles...) o esports que tenen més d’una versió o federació internacional (futbol australià, rugby lliga) o reconeixements parcials com és el cas de l'hoquei. En definitiva, es tracta de reconeixements que s’han produït perquè a nivell espanyol tampoc han despertat l’interès necessari per endegar la seva poderosa maquinària per a impedir-ho.
Un cas específic és el de l’hoquei. Hi va haver un primer reconeixement que va permetre fins i tot participar en un campionat del Món B, i guanyar-lo amb certa facilitat, però tot seguit les pressions polítiques espanyoles van fer que la Federació Internacional es fes enrere. Però llavors va venir un reconeixement parcial per part de la Confederació Sud-americana de patinatge, que ens va permetre participar en dues Copes d’Amèrica, cosa que no deixava de ser un xic estrambòtic. Però ara també els espanyols han posat en marxa la maquinària política per tal que aquesta Confederació Sud-americana deixi sense efecte el reconeixement de la selecció catalana. I si s’ho proposen, de ben segur que se’n sortiran.
Ser present al món no depèn del potencial de país, ja sigui humà, econòmic o esportiu, ni depèn de la legitimitat que algú pugui esgrimir, sinó simplement de disposar d’un Estat. No es tracta, doncs, que ens neguin el dret a disposar d’una selecció esportiva pròpia, sinó que ens neguen el dret a existir. O almenys a existir com a catalans. I és el resultat d’aquesta no existència, que tampoc ens permet disposar de seleccions esportives. Podem pretendre fer passar el clau per la cabota, però una i altra vegada ens trobarem frustrats perquè la poderosa maquinària dels Estats s’imposa sempre a tota lògica, i a tota altra legalitat. La legalitat, les armes, i el poder el tenen ells. La nostra és una lluita contra titans.
Un cas específic és el de l’hoquei. Hi va haver un primer reconeixement que va permetre fins i tot participar en un campionat del Món B, i guanyar-lo amb certa facilitat, però tot seguit les pressions polítiques espanyoles van fer que la Federació Internacional es fes enrere. Però llavors va venir un reconeixement parcial per part de la Confederació Sud-americana de patinatge, que ens va permetre participar en dues Copes d’Amèrica, cosa que no deixava de ser un xic estrambòtic. Però ara també els espanyols han posat en marxa la maquinària política per tal que aquesta Confederació Sud-americana deixi sense efecte el reconeixement de la selecció catalana. I si s’ho proposen, de ben segur que se’n sortiran.
Ser present al món no depèn del potencial de país, ja sigui humà, econòmic o esportiu, ni depèn de la legitimitat que algú pugui esgrimir, sinó simplement de disposar d’un Estat. No es tracta, doncs, que ens neguin el dret a disposar d’una selecció esportiva pròpia, sinó que ens neguen el dret a existir. O almenys a existir com a catalans. I és el resultat d’aquesta no existència, que tampoc ens permet disposar de seleccions esportives. Podem pretendre fer passar el clau per la cabota, però una i altra vegada ens trobarem frustrats perquè la poderosa maquinària dels Estats s’imposa sempre a tota lògica, i a tota altra legalitat. La legalitat, les armes, i el poder el tenen ells. La nostra és una lluita contra titans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada