L’altre dia, deia el diputat de CiU per Girona, Santi Vila, que “Si no fos polític, seria un indignat”. No voldria pas treure la frase de context ni pretendre interpretar el que en realitat volia dir el polític convergent, però la seva expressió pot ser una mostra de la concepció de la política que tenen molts ciutadans i, malauradament, molts dels seus polítics.
El primer que se m’acut dir-li és que, ja que és polític, bé podria ser un polític indignat. Indignat amb tanta injustícia, amb tanta servitud dels polítics envers els poders econòmics, amb tanta incapacitat per a fer front als problemes reals de la gent i un excés de zel per a resoldre els dels poderosos, indignat amb les escasses possibilitats i recursos que es donen als catalans per a fer front a les seves necessitats, i indignat amb la passivitat, l’actitud submisa i la manca de voluntat del nostre Govern per a exigir els drets que ens corresponen com a país. Hi ha motius de sobres per a estar indignat, se sigui o no polític. El que passa és que afirmacions com les de Santi Vila vénen a ser un reconeixement de les raons per a estar indignat, però a l’hora també de la manca de voluntat, en tant que polític, per a posar-hi remei o, com a mínim, per a treballar en la direcció de reduir les raons de la indignació. I el pitjor del cas és que considera que és en raó de ser polític que ja no pot estar indignat.
És possible que introduir-se en el món de la política farcit d’ideals topi amb una realitat excessivament obtusa que en dificulti la posada en pràctica d’aquests ideals. Però això és una cosa, i una altra és que ja es parteixi d’aquest axioma, probablement perquè la decisió de dedicar-se a la política porta implícit, per a molts, deixar els ideals a casa i emmotllar-se als condicionants que els vénen imposats; entre altres, la servitud cap al partit que ja té les seves servituds envers els poders fàctics.
El primer que se m’acut dir-li és que, ja que és polític, bé podria ser un polític indignat. Indignat amb tanta injustícia, amb tanta servitud dels polítics envers els poders econòmics, amb tanta incapacitat per a fer front als problemes reals de la gent i un excés de zel per a resoldre els dels poderosos, indignat amb les escasses possibilitats i recursos que es donen als catalans per a fer front a les seves necessitats, i indignat amb la passivitat, l’actitud submisa i la manca de voluntat del nostre Govern per a exigir els drets que ens corresponen com a país. Hi ha motius de sobres per a estar indignat, se sigui o no polític. El que passa és que afirmacions com les de Santi Vila vénen a ser un reconeixement de les raons per a estar indignat, però a l’hora també de la manca de voluntat, en tant que polític, per a posar-hi remei o, com a mínim, per a treballar en la direcció de reduir les raons de la indignació. I el pitjor del cas és que considera que és en raó de ser polític que ja no pot estar indignat.
És possible que introduir-se en el món de la política farcit d’ideals topi amb una realitat excessivament obtusa que en dificulti la posada en pràctica d’aquests ideals. Però això és una cosa, i una altra és que ja es parteixi d’aquest axioma, probablement perquè la decisió de dedicar-se a la política porta implícit, per a molts, deixar els ideals a casa i emmotllar-se als condicionants que els vénen imposats; entre altres, la servitud cap al partit que ja té les seves servituds envers els poders fàctics.