Pàgines

dijous, 26 de novembre del 2009

A Europa, no ens posem flamencs

Europa ha escollit finalment el seu President. El fins ara primer ministre belga, Herman Van Rompuy, assumirà el paper de President de la Unió Europea, càrrec amb unes funcions no del tot ben definides tenint en compte que el poder de la Unió continua estant en el seu Consell on els Estats prenen les grans decisions. Per tant, a partir de gener la presidència de Herman Van Rompuy haurà de compaginar-se amb la presidència de torn del Consell europeu, que en aquest cas correspondrà a José Luís Rodríguez Zapatero. Amb tot, a Catalunya aquest nomenament ha suscitat unes certes expectatives pel fet que Van Rompuy és un flamenc.

D’entrada, tots sabem que si la Presidència de la Unió fos realment el que el seu nom pretén indicar, no haurien permès que se la disputessin polítics retirats o de segons fila, i menys encara provinents de països amb un pes relatiu. Quan va ser l’hora de decidir qui presidiria el Banc europeu, francesos i alemanys van tenir molt clar que el pastís havia de ser per a ells, i no només que l’havien de pactar sinó que en tot cas se l’havien de repartir. I és que quan el poder presumeix de descentralització o de permetre el joc als menys poderosos, és perquè en realitat el poder és més fictici o simbòlic que real; com passa amb la Secretaria general de les Nacions Unides. Amb tot, Europa va fent passes endavant, per lentes i moderades que siguin, i el fet de dotar-se d’una Presidència sens dubte que ha d’afavorir a la seva cohesió i a afeblir el pes dels Estats. Ara bé, d’aquí a fer elucubracions sobre el paper del nou President en base al seu origen flamenc, hi ha un bon tros.

L’eurodiputat Oriol Junqueras afirmava que Van Rompuymolt difícilment s’oposaria a un referèndum d’autodeterminació”. No dubto que, particularment, pugui ser més sensible a les qüestions nacionals i als litigis que poden mantenir amb els Estats, com el cas català. Però no veig tan clar quin podria ser el seu paper, donat el cas, no solament pels condicionants propis del càrrec, i pel fet de saber qui l’ha fet possible, sinó per la pròpia autoimposició de qui sap que ara li correspon exercir un altre rol. L’assumpció d’un determinat càrrec sovint fa que la persona es comporti, fins i tot sense pressions externes, més en base al que creu que s’espera d’ell que del que realment pugui pensar. I com sol passar en aquests casos, pot esdevenir més papista que el papa.