Pàgines

dissabte, 31 d’octubre del 2009

De les irregularitats a la corrupció

L’altre dia escrivia en aquest Bloc de notes que hi ha corrupció perquè hi ha gent sense escrúpols i sense vergonya, però també perquè hi ha uns mecanismes i unes administracions que ho permeten, quan no ho indueixen directament. Naturalment, vaig rebre de seguida missatges per diversos mitjans que em deien que no es podien barrejar les coses: com deia el comunicat institucional del President Montilla, una cosa eren determinats fets delictius aïllats i l’altra l’honorabilitat de la immensa majoria de persones que es dediquen a la política. Doncs, no. Encara que només ho diguem uns pocs comentaristes, com ho feia el López Tena dies enrere al diari AVUI, continuo creient en la responsabilitat gremial de la classe política i de les seves institucions.

Dels pocs comentaris polítics mínimament convincents, i mínimament honestos, en destacaria un del Conseller Joan Manuel Tresseras quan entonava un mea culpa afirmant que en el cas Millet “tots” havien actuat negligentment. I em sembla que aquesta seria l’única possibilitat no solament de fer creïble l’honestedat dels polítics sinó de fer creïble que hi ha alguna voluntat de redreçar la situació. Ben al contrari, l’espectacle que ens estan donat és absolutament a la inversa: en la mesura que es pot, aprofitar els casos de corrupció per desgastar l’adversari, però per sortir després a criticar els procediments i a defensar la presumpció d’innocència quan es tracta d’algun dels seus; eludir qualsevol responsabilitat dient que ningú en sabia res, quan n’hi ha que eren de domini públic; fer veure que es tracta de casos aïllats, quan tothom sap que el que són aïllats són els casos tan descarats i per tant els que arriben de veritat a tramitar-se judicialment. Però és que el descrèdit de la política l’arriben a portar deliberadament a les institucions: unànimement els grups parlamentaris argumenten que no és competència seva controlar els Ajuntaments (aleshores per què la Sindicatura de Comptes els tramet els seus informes?); la Sindicatura de Comptes diu que ja ha complert amb la seva obligació fent els informes on es detectaven irregularitats i enviant-los als Grups Polítics, al Parlament i al Tribunal de Comptes; el Tribunal de Comptes nega primer tenir-ne coneixement, tot i que després ha de reconèixer que sí que els havia rebut...

Pilotes fora i fer tots els possibles per esquivar les responsabilitats i sobretot per no haver de canviar absolutament res. Tenim unes institucions i uns mecanismes administratius que faciliten, indueixen o forcen les irregularitats generalitzades i com a norma. Tothom reconeix que les lleis i les normes no es poden complir al peu de la lletra, i que ja es compta amb què es farà la vista grossa. Esperar que els mateixos polítics i sobretot les empreses utilitzin aquestes irregularitats només per a corregir o agilitzar els processos administratius, però sense aprofitar, un cop comesa la irregularitat, el delicte que es presenta com una oportunitat d’or, és d’una ingenuïtat o d’una mala fe imperdonable.

divendres, 30 d’octubre del 2009

La llibertat fa més lliures fins i tot als qui no la volen

En la seva obsessió nacionalista, el que queda del grup de Ciutadan’s al Parlament de Catalunya va intentar que la Cambra catalana es pronunciés en contra de les Consultes populars. Naturalment, els diputats nacionalistes espanyols es van quedar sols en la votació. El diputat republicà Pere Aragonès, en la seva rèplica a l’Albert Rivera li va deixar anar: “en uns Països Catalans lliures, vostè també seria una persona més lliure”.

La llibertat dels pobles sovint és defensada només per grups anomenats nacionalistes, normalment força menys nacionalistes que els qui la neguen. Però un cop assolida, o fins i tot a cada petita passa feta, ningú es vol fer enrere. A Europa n’hi una bona colla d’exemples. En els darrers 20 anys s’han creat molts nous Estats, que avui ja ningú discuteix. Però abans d’assolir la independència, aquesta opció era minoritària o com a mínim tenia una fortíssima oposició interna que col·laborava amb l’Estat del qual formaven part. Ara bé, aquests mateixos grups unionistes que no veien la necessitat de desvincular-se de l’Estat, un cop creat el propi, han esdevingut com per art d’encantament acèrrims defensors de la independència. I, quan els qui no van tenir prou força per a evitar la independència, uns anys després en el normal relleu democràtic, han assolit el poder no volen ni sentir a parlar de retornar a la situació de dependència anterior. I en tots els països on s’han obert processos de cessió d’autonomia, el debat al sí de cada autonomia no està en decidir si cal retornar a la situació anterior, sinó en si es pot continuar avançant; de manera que els qui abans es posicionaven en contra de l’autonomia n’esdevenen els defensors en contra dels qui voldrien aprofundir en la llibertat. Al País Basc, per exemple, fins i tot el Partit Popular defensava el blindatge del seu Concert econòmic!

S’explica l’anècdota d’aquell escriptor que tenia una ferradura penjada a la llinda de la porta de casa seva; i en demanar-li explicacions un amic seu, recordant-li que ell no era supersticiós, li va respondre: “sí, però és que la ferradura fins i tot porta sort als qui no hi creiem”. La llibertat, com la sort, és beneficiosa fins i tot per als qui no hi creuen.

dijous, 29 d’octubre del 2009

Montilla: acudits i frases fetes

L’espectacle resulta patètic i denigrant. Però no pas per l’acció “puntual” del cas Pretoria, del cas Millet, del cas Gurtel, del cas Palma Arena, o de les rastellera de casos sense nom i que només suposen la punta de l’iceberg dels casos de corrupció en què els implicats han comès la imprudència de deixar rastres evidents; sinó per l’actitud que mantenen en general i de forma permanent els partits polítics. Fa molt de temps que des de la societat civil s’està dient que els polítics fan tots els esforços possibles per denigrar l’acció pública i per allunyar-la de la societat, sense la més mínima voluntat per part de ningú de redreçar la situació. L’aparició ahir del President Montilla demanant inútilment que la gent tingui confiança en les administracions n’és un bon exemple: acudits i frases fetes, sense cap credibilitat.

No tots som iguals”, deia el President. Oi tant, com no. N’hi ha que es cobreixen bé les espatlles i n’hi ha de prepotents que actuen convençuts que ningú els dirà res; n’hi ha que confien en amics jutges que els trauran les castanyes del foc i n’hi ha que confien més en la seva astúcia d’haver amagat suficientment les proves del delicte; n’hi ha que busquen l’enriquiment ràpid i sense embuts i n’hi ha que es conformen amb una pluja fina, o fins i tot n’hi ha que en tenen prou amb engreixar el seu ego personal.

La política dignifica el país”, insistia el President. I els polítics insisteixen en denigrar la política. Uns amb corrupcions i corruptel·les que arriben a la Justícia quan s’han excedit tots els límits i són de domini públic; i d’altres, amb actituds potser no delictives però igualment denigrants oblidant l’interès general del país en benefici del partit, per acabar oblidant l’interès del partit en benefici personal.

Hem d’evitar que la política s’allunyi de l’ànima i del cor dels ciutadans”, afirmava en la declaració institucional com si no sabés que fa molt de temps que la ciutadania ja se n’ha allunyat. No és per casualitat que l’abstenció creixi a cada cita electoral; i encara perquè n’hi ha molts que parafrasejant allò que “la democràcia és el menys imperfecte dels sistemes polítics”, ens queda humor per anar a votar el que considerem menys dolent dels dirigents o dels partits polítics. I a vegades costa prou decidir-se.

Milers i milers d’homes i dones, de tots els partits, simpatitzants, militants, càrrecs públics i electes als ajuntaments, consells comarcals, diputacions i parlaments actuen amb un grau de generositat i compromís que fan que el país avanci”, segueix la declaració institucional en un intent de salvar els mobles del gremi. El que hi ha a tots els partits són milers, o centenars o desenes, segons la grandària del partit, de persones disposades a tot per obtenir un càrrec i una posició de privilegi, que no es respecten ni entre teòrics companys de militància perquè es consideren rivals en la seva particular escalada. I el que hi ha són milers, centenars o desenes de persones que han abandonat la política fastiguejats de veure que l’últim que importa és l’interès del país.

Hem actuat com mai s’havia fet fins ara i hem impulsat noves institucions per a perseguir la corrupció”, continuava. Ja ens explicaran què vol dir haver actuat com mai i haver impulsat noves institucions per perseguir la corrupció, quan tot el que apareix ara en realitat ja havia estat denunciat, o s’havia insinuat, en els informes de la Sindicatura de Comptes, sense que cap partit polític, sense excepció, hagués fet el més mínim gest. L’únic que hem vist són intents d’aprofitar cada ocasió per a debilitar l’adversari, però no per eradicar la corrupció.

Demano confiança en les nostres institucions i en la política democràtica” acabava. En l’únic que podem confiar és en què el país funcioni igualment malgrat l’existència d’aquesta classe política que tenim, i que no ens mereixem. O potser sí.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Respectar la presumpció de culpabilitat

L’un darrere l’altre, els escàndols de corrupció sacsegen la vida del país, a l’igual com ho fan a la vida del país veí. I les respostes dels grups implicats són sempre les mateixes: d’una banda preservar l’honorabilitat del col·lectiu dient que es tracta de casos aïllats, i de l’altra reclamar que es respecti el dret a la presumpció d’innocència. Una obvietat, aquesta, que no caldria explicitar si no fos perquè hi ha l’opinió generalitzada que la corrupció, en qualsevol de les seves formes, és molt més generalitzada del que sembla en els àmbits polítics i sobretot empresarials. Quan intervé la Justícia, amb desplegaments policials inclosos, no és perquè hi hagi “indicis” de delicte sinó perquè es considera que ja hi ha proves més que evidents; el dubte de si cal intervenir policialment no està en el grau de convenciment de la culpabilitat, sinó de tenir les proves documentals suficients per a formular l’acusació.

A vegades se senten comentaris sobre els imputats tals com: “és estrany que s’arrisquin d’aquesta manera, sabent que al final els enxamparan”. Doncs, precisament per això. Perquè saben que a la immensa majoria no els enxampen mai, i confien que si els altres ho fan, més ho han de poder fer ells, que naturalment es consideren molt més espavilats que la resta. Podem parlar del dret a la presumpció d’innocència, però no crec que hi hagi ningú que dubti de la culpabilitat del Millet, per exemple, tot i que encara no ha estat jutjat. I Millet podia ser un xoriço i un delinqüent, però tenia tota la raó del món quan afirmava que moltes de les seves pràctiques, que ara hi ha gent que fa veure que l’escandalitzen, són pràctiques no solament habituals, sinó considerades normals en el món de l’empresa i de l’administració. Potser no era normal la fatxenderia amb què ho feia ell tant a la vista de tothom (qualsevol grup o persona que formés part del Consorci del Palau, de la Junta o del Patronat de la Fundació, o del Parlament que rebia els informes de la Sindicatura de Comptes, i que negui saber-ne res, no és sinó un vulgar mentider pocavergonya), però sí que són normals les pràctiques que ell denunciava i moltes més que són de domini públic: el pagament amb diner negre; la falsificació de factures (en el cas de les entitats sovint per recomanació o inducció de la pròpia administració); la utilització d’entitats o persones intermediàries per a fer arribar diners a un determinat destí; la utilització dels paradisos fiscals (perquè es pensen que les grans empreses i els grans bancs en fan ús, doncs!); la condonació interessada de deutes per part d’entitats financeres; la defraudació a Hisenda, amb serveis especialitzats inclosos; el càrrec de despeses personals a compte de l’empresa; la instrumentalització d’empreses fantasmes, ara anomenades “pantalla”, perfectament localitzables a través del registre de societats; i un llarguíssim etcètera que és de domini públic, al darrere de les quals hom encara pot imaginar-hi altres operacions d’enginyeria fraudulenta (alguns en diuen “enginyeria financera”) de difícil comprensió per als no iniciats.

El tema no està en la presumpció de culpabilitat, que s’ha de donar per descomptada (hi ha algú que gosi dir que no coneix empreses que mantenen pràctiques irregulars?), sinó en la predisposició a denunciar-ho i, sobretot, en tenir-ne les proves documentals necessàries. Perquè una cosa és que la corrupció estigui molt generalitzada, i l’altra és que la majoria no prengui les precaucions suficients com per a no fer-les tan evidents. En una ocasió en què em vaig trobar personalment davant d'un cas de corrupció flagrant, recordo que quan advertia als companys de l’evidència dels fets, un em va dir: “Sí, ja ho sé, però no tinc proves de què ho sé”. El paper de la Justícia no és la recerca dels culpables, sinó de les proves de la seva culpabilitat. Els ciutadans, veient el que veiem, tenim tot el dret a la presumpció de culpabilitat.

dimarts, 27 d’octubre del 2009

Fer el salt a la legalitat

Encara que alguns se n’escandalitzin, és evident que les perspectives d’avançar cap a l’exercici del dret a decidir passen ineludiblement, en algun moment o altre, per fer el salt a la legalitat vigent. Les proclames i justificacions que donen sovint no només els constitucionalistes, que d’aquests no en podíem esperar altra cosa, sinó teòrics sobiranistes per a defensar la legalitat de la consulta d’Arenys o de les que es puguin fer el dia 13 de desembre, són del tot contraproduents. D’alguna manera representa acceptar el marc legal espanyol que, si bé ens ha permès trobar-hi una escletxa per a fer aquesta mena de consultes no vinculants, no en permetrà gaires més.

Aquest ha estat un dels errors d’Esquerra al Govern, on potser enlluernat per les possibilitats que ofereix disposar d’espais de poder ha contribuït a reforçar la idea de la legalitat vigent com a marc d’actuació. Al meu entendre, l’error no ha estat tant el pacte amb els socialistes amb alguns avenços que, només faltaria, s’han pogut fer des del Govern, com el fet de consolidar la idea fins i tot des de l’òptica teòricament independentista que sempre ens hem de moure dins dels paràmetres que ens marca la Llei espanyola. Així s’arriben a dir tantes bajanades com les d’afirmar que si no podíem obtenir un bon finançament demanaríem el Concert econòmic, o que si el Constitucional ens és advers demanarem reformar la Constitució; o més greu encara, plantejar lleis com la de les Consultes Populars en base a l’acceptació de la supremacia de la Constitució i per tant del necessari consentiment del Govern espanyol. Ho hem de dir molt clar: en algun moment o altre, i molts creiem que ja ha arribat el moment, haurem de fer el salt a la legalitat, haurem de transgredir-la.

El valor de la Consulta d’Arenys o de les que es puguin fer més endavant està precisament en el fet de ser una acció ciutadana i nacional al marge de la legalitat espanyola. El fet que la Justícia espanyola admeti que aquestes consultes no són il·legals no és cap punt a favor de les consultes, ben al contrari, perquè vénen a ser la constatació que fins aquí hem pogut arribar perquè no hi havia cap llei que ho impedís, però que no podrem anar més enllà tan bon punt hi hagi una llei que ho impedeixi. I aquests lleis hi són, naturalment. És més, les consultes previstes pel 13 de desembre es podran fer perquè encara no estarà aprovada la Llei de Consultes que s’està tramitant al Parlament; però, un cop aprovada aquesta llei, si es compleixen les amenaces del Conseller Ausàs, ja no caldrà recórrer a la Falange ni a l’Advocacia de l’Estat per intentar impedir-les, serà la mateixa legislació catalana la que ho impedirà. ¿Podrem reivindicar també fer el salt a aquesta Llei del Parlament de Catalunya?

dilluns, 26 d’octubre del 2009

CiU – ERC, a cop de declaració

Durant aquest cap de setmana s’han produït diverses declaracions creuades entre dirigents d’Esquerra i de CiU en relació a l’impost de successions. Va començar Duran i Lleida reptant ERC a trencar la disciplina tripartita per tal d’aprovar conjuntament amb ells la reducció dràstica d’aquest impost; va respondre Puigcercós dient que 'ERC i CiU disposem de majoria suficient al Parlament per fer possible que les rendes mitjanes i baixes no hagin de seguir patint la sagnia de l'impost de successions' . Però tot seguit, tant els uns com els altres han començat a posar-se pals a les rodes i a fer veure que l’acord és inviable, naturalment per manca de voluntat de l’adversari.

És una tònica ja habitual en la política catalana. En molts temes, una entesa entre CiU i ERC permetria avançar ràpidament des d’una perspectiva nacional, però acaben prioritzant els interessos partidistes. Si perceben o creuen que l’adversari no secundarà la seva proposta gallardegen ells de proclamar el repte, convençuts que davant la negativa de l’oponent podran sortir reforçats amb la seva tesi que és l’”altre” el qui no vol sumar en un projecte de país. Però, tan bon punt l’adversari accepta el repte i es mostra disposat a fer un front comú, el proponent inicial es fa enrere o busca qualsevol excusa per a magnificar les desavinences o els matisos. La diferència radical en el tema de l’impost de successions, com en la majoria de temes de país, és entre ERC i el PSC; els republicans partidaris d’abolir-lo, almenys per a les rendes més baixes i mitjanes, mentre que els socialistes són partidaris de mantenir-lo o només fer-ne una rebaixa simbòlica. En canvi, les coincidències són molt més grans entre ERC i CiU, encara que hi ha el matís que els convergents farien més màniga ampla per a les rendes altes. Coincideixen en la reducció o anul·lació de l’impost que beneficiaria el 85% dels catalans, encara que difereixin en la resta. Una diferència mínima que els ve com anell al dit per a poder argumentar que l’acord no és possible, mantenint així la fidelitat i la servitud d’Esquerra amb els socialistes, amb els quals les discrepàncies teòriques són gaire bé totals.

Esquerra i CiU fins i tot coincideixen en mantenir aquesta mateixa estratègia de simular possibilitat d’acords, no tant amb la voluntat d’assolir-los com de posar en evidència l’adversari. Una estratègia de la qual se n’aprofiten els socialistes, per als quals, per exemple, la deriva sobiranista que observen en els convergents és un obstacle que els invalida com a alternativa de govern, com si no fossin sobiranistes els seus socis de Govern. No és d’estranyar, aleshores, que des de diversos sectors independentistes s’acabi donant la raó al PSC.

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Inducció al suïcidi

La inducció al suïcidi està perfectament tipificada com a delicte en el codi penal, però es refereix només al suïcidi individual i en el sentit estrictament físic del terme. No hi entra, doncs, el suïcidi col·lectiu quan es refereix a l’auto eliminació des del punt de vista lingüístic o cultural. De la mateixa manera que cap persona lliure que no pateixi un trastorn o una forta pressió exterior, de tipus psicològic, físic, econòmic o social, no arriba mai a la decisió serena de suïcidar-se, llevat de molt rares ocasions, tampoc els pobles ni les cultures arriben a aquesta conclusió sense ser-hi induïts per elements externs.

La gran diversitat lingüística i cultural del planeta s’està progressivament deteriorant amb la desaparició de llengües i cultures minoritzades que acaben engolides per cultures i llengües dominants. No es tracta de pobles que lliurement decideixin que no val la pena preservar el seu patrimoni secular i que per tant optin per adoptar una nova llengua, sinó que són pobles sotmesos a un assetjament constant i difícilment suportable. Podríem parlar de centenars o milers de llengües amb un nombre reduït de parlants obligats a adoptar la llengua del poder si no volen veure’s exclosos de l’accés a l’educació, a la societat del benestar i en definitiva a la ciutadania. Són moltes les comunitats indígenes d’arreu del món que col·lectivament ja tenen assumit, perquè els han induït a assumir-ho, que la seva és una llengua menor, d’estar per casa, inhàbil per a ser mitjà de transmissió de cultura; són comunitats que preserven la seva llengua exclusivament en l’àmbit familiar i per a usos domèstics, però que ja consideren com a normal el concepte d’inferioritat cultural, lingüística i fins i tot racial que els han inculcat. A molts països, desconèixer l’anglès, el francès, l’espanyol, el xinès, el rus, o qualsevol altra llengua dominant implica tenir vetat l’accés a l’educació i a la possibilitat de desenvolupament social i econòmic. En la majoria d’aquests casos, la situació ja és irreversible.

La versió que es dóna des del poder és que són llengües inviables pel nombre reduït de parlants, o que són ells mateixos els qui opten per renunciar-hi. Í és cert, com passa amb el suïcidi, que al final són ells mateixos els qui prenen la decisió. La falsedat de l’argument del suïcidi voluntari, però, la constatem dia a dia quan els pobles i les cultures que intenten resistir, que no accepten encara suïcidar-se, topen amb l’hostilitat permanent de la cultura dominant. Llengües i cultures amb un nombre de parlants prou considerable, però que no disposen d’un poder polític i militar al darrere, són assetjades permanentment, excloses o discriminades, constitucionalment i per llei, en contra de la seva voluntat. Primer hi ha la imposició, violenta si cal, negant-los els mateixos drets que a les cultures dominants; després, un cop afeblits i en inferioritat de condicions, s’argumenta des de l’ortodòxia neoliberal que en tot cas han de competir “lliurement” amb les cultures dominants; i quan trontolla la capacitat de resistència de la cultura minoritzada, i la necessitat de supervivència dels seus membres els força a adoptar la llengua dominant, aleshores s’argumenta cínicament que és per pròpia voluntat que hi renuncien. Mentre el codi penal castiga el suïcidi induït de les persones, als pobles i a les cultures minoritzades se les criminalitza per no acceptar-lo.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Puigcercós, elegit per unanimitat

L’Ernest Benach, President del Parlament de Catalunya i destacat dirigent del sector d’Esquerra proper a Josep Lluís Carod Rovira, ha sortit del seu silenci per dir finalment que prescindir de Carod seria un error gravíssim. Val a dir que l’anomenat sector carotista, teòricament alineat amb la línia oficial del partit, pràcticament no ha fet sentir la seva veu per defensar el paper del Vicepresident del Govern, i molt menys per oposar-se a l’exclusió a què l’ha condemnat a priori Joan Puigcercós. Tampoc l’Esquerra Independentista de l’Uriel Bertran ha alçat la veu per dir-hi la seva, i al Consell Nacional celebrat a Núria on es proclamava oficialment el candidat a les properes eleccions el suport a Joan Puigcercós ha estat unànime, sense cap vot en contra i només nou abstencions testimonials.

És evident que al Consell Nacional hi ha representada bàsicament la línia oficial del partit, que d’ençà del darrer congrés es concreta en el sector que lideren Joan Puigcercós i Joan Ridao, amb un paper molt menor dels representants propers a Carod o a l’Uriel Bertran. Amb tot, sobta aquesta unanimitat gaire bé soviètica entorn d’un candidat que fins ara ha propiciat una reiterada davallada electoral del partit en els diferents comicis, que ha protagonitzat l’espectacle més deplorable i més perjudicial per a la imatge d’ERC amb el seu enfrontament obert amb Carod, que ja ha manifestat la voluntat de prescindir d’ell, i que sembla disposat a portar el partit a la seva manera fent-lo a la seva mida. O potser és precisament per això que ha obtingut el suport unànime dels Consellers Nacionals: qualsevol moviment en fals, com el d’Ernest Benach qualificant d’error gravíssim prescindir de Carod, pot representar no sortir a la foto o a la propera llista electoral, i després no comptar per a cobrir algun dels nombrosos càrrecs en l’Administració, si es continua formant part del Govern.

És el vot de la por, del servilisme acrític que fa temps que impera a Esquerra. Qualsevol veu discrepant és silenciada o blasmada amb l’excusa que ara és hora de fer pinya i que la desunió ens donaria una mala imatge electoral; una excusa ben curiosa provenint dels qui han protagonitzat la desunió i la picabaralla personal permanent que més mal ha fet al partit en els darrers temps. Si jo hagués estat al Consell Nacional de Núria, Puicercós hauria tingut com a mínim un vot en contra; després de les eleccions, si el fracàs electoral fos tan gran que no es pogués maquillar amb excuses externes de mal pagador, probablement les veus discrepants es multiplicarien. Sobretot per part d’aquells que s’han sentit víctimes excloses del repartiment del pastís.

divendres, 23 d’octubre del 2009

De la delinqüència a la indignitat

La història ja comença a sobrepassar tots els límits de la decència. Polítics i mitjans de comunicació, cadascun d’acord amb els interessos dels partits respectius, es van enfangant en una rocambolesca història, que no pot provocar sinó la desafecció de la ciutadania envers la classe política. De l’acció delictiva d’un personatge com Fèlix Millet a qui polítics de tots els colors han fet la gara-gara, i li han concedit o estaven a punt de concedir creus i medalles d’honor, s’ha passat a l’acció indigna d’absoluta deshonestedat dels qui creuen poder treure’n un rendiment personal o partidista.

Els mitjans de comunicació, de forma conscient i interessada, barregen sota l’apel·latiu de “cas Millet” els aspectes estrictament delictius i que ja estan en mans de la Justícia amb les relacions normals que en tant que President del Palau mantenia Fèlix Millet amb altres entitats i persones. Per exemple, ahir mateix, a les notícies del vespre de TV3 es feien ressò dels convenis existents entre la Fundació del Palau i la Fundació Trias Fargas, convenis més o menys útils o justificats, com els informes de la Generalitat, però perfectament legals i amb les implicacions econòmiques dels quals perfectament declarades i havent passat totes les supervisions prescriptives, incloses les institucionals i les internes de la Fundació del Palau i del Consorci on hi ha representants de totes les forces polítiques. Però tot seguit, els periodistes de Televisió de Catalunya encadenaven la notícia amb la següent dient que un altre cas que preocupa és el de la delinqüència amb robatoris amb violència. El que és evident és que hi ha hagut una negligència manifesta per part tant de l’anterior Govern com de l’actual, i per part de l’Ajuntament de Barcelona, també present al Consorci del Palau, en fer la vista grossa davant de la gestió que s’hi portava a terme. El desviament de diners, amb factures falses o no ben justificades, no podia passar desapercebut ni pels integrants del Consorci ni pels nombrosos vocals que té l’entitat, com remarcava ex fiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo, però molt menys els convenis signats i les memòries de l’entitat.

Tots els grups polítics, si tinguessin un mínim de dignitat i de decència, haurien de reconèixer la seva actitud negligent i, en tot cas, depurar les seves pròpies responsabilitats. El “cas Millet” comprèn el període de Governs de CiU, però també el període de Govern Tripartit. I representants de tots els grups polítics han aprovat pressupostos per al Palau que gestionava Millet, han donat el vist-i-plau als seus comptes i a les seves memòries. L’únic que he vist que honestament entonava un mea culpa, que hauria de ser compartit amb la resta, va ser el Conseller de Cultura. Certament al Palau hi ha hagut uns delinqüents que ja són davant la Justícia, però a les Administracions hi ha hagut uns irresponsables negligents, i els partits polítics en lloc d’assumir les responsabilitats compartides intenten amb absoluta indignitat treure profit de la situació amb el suport d’uns professionals del periodisme que no els importa col·laborar amb la cerimònia de la confusió. Ben mirat, potser sí que entre delinqüents, irresponsables i professionals indignes no hi ha tanta diferència.

dijous, 22 d’octubre del 2009

Tenim un problema: el 3%

Ho deia uns mesos enrere: el debat lingüístic a Catalunya està corromput, en part gràcies a la desinformació interessada i permanent dels mitjans de comunicació, perquè es presenten uns posicionaments previs que ben poc tenen a veure amb la realitat. Tenim un país amb una gran diversitat de llengües, encara que amb un predomini clar de les dues llengües oficials, el català i el castellà; la tendència continua essent la del creixement de la llengua castellana en detriment de la catalana; sobre el paper hi ha uns grups que defensen la salvaguarda del català, mentre que altres ho fan amb el castellà; però sovint els mitjans de comunicació s’entesten a tergiversar la realitat fent veure que el debat està entre els qui voldrien l’equiparació de les dues llengües amb un pretès bilingüisme, i els qui voldrien la preeminència del català.

Aplicant les polítiques d’Esquerra, amb un Govern qualificat de catalanista que confia la política lingüística al partit independentista, la tendència continua essent clarament desfavorable al català i ens aboca al desastre. Ho diuen les xifres oficials presentades per la mateixa Secretaria de Política Lingüística. Aplicant les polítiques dels grups més catalanistes, cada vegada més ens allunyem d’una situació teòrica de bilingüisme, en benefici del castellà, mentre que al País Valencià on s’apliquen les polítiques dels falsament presentats com a defensors del bilingüisme, ja han aconseguit convertir la llengua catalana en residual. Ara, l’avantprojecte de Llei del Cinema ens demostra una vegada més la perversió interessada del debat lingüístic. La pretensió dels impulsors de la Llei, el Departament de Cultura dirigit per ERC, és aconseguir una situació de teòrica paritat entre la llengua catalana i la castellana als cinemes, admetent però que ha de ser un procés gradual i amb diverses excepcions que permetran la supremacia del castellà. Els mateixos impulsors de la Llei ja preveuen que, en el millor dels casos, suposant que la llei es complís i que les distribuïdores l’assumissin decididament, podríem passar d’aquí a uns anys de l’actual 3% de cinema en català a un 20 o un 25%. Naturalment, els qui perversament es presenten com a defensors del bilingüisme ja s’han escandalitzat per aquesta llei que consideren una imposició. No s’escandalitzen pel fet que als ciutadans de Catalunya no se’ls reconegui el dret a escollir en quina llengua volen veure el cinema, de la mateixa manera que consideren normal la proporció d’un 3%, un 2’7% per ser més exactes, de català a les pantalles.

Però és igual. Els mitjans de comunicació, fins i tot molts dels que en principi podrien compartir les tesis de defensa del català, continuaran presentant el debat com si els dos bàndols oposats fossin els qui defensen el bilingüisme i la llibertat de les dues llengües, enfront dels qui defensen la imposició del català. En realitat, el Govern actual, igual com feia l’anterior, intenta promoure mesures que evitin (de moment sense sortir-se’n) la davallada del català i fer menys escandalosa la desproporció entre les dues llengües en favor del castellà; però som molt lluny encara d’assolir una situació de bilingüisme real. Per la seva banda, simulant una defensa del bilingüisme, els qui aspiren a l’eliminació definitiva de la llengua catalana s’oposen a qualsevol mesura que pretengui corregir la situació actual, com aquesta Llei del Cinema; per ells, el 3% de català és una xifra acceptable, és el seu concepte de bilingüisme.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

El poder de la Justícia

A Catalunya ha causat estupor la decisió del jutge instructor del cas Millet que deixa els dos imputats en llibertat sense fiança. I al País Basc, milers de ciutadans es manifestaven contra la decisió del jutge Garzon d’empresonar Arnaldo Otegi i altres noms destacats de l’esquerra abertzale. Alguns, per a defensar determinades actituds inexplicables, utilitzen el tòpic que “la justícia és cega”; i amb la llei a la mà hom pot trobar arguments que avalin la decisió de deixar en llibertat Fèlix Millet i d’empresonar Otegi. Però, hom té la impressió que des de l’Admnistració de la Justícia no hi ha cap voluntat de “fer justícia”, sinó més aviat d’emparar-se en qualsevol escletxa legal per a justificar “la injustícia”.

Per a determinar el que és just, no es tracta d’argumentar només si les actuacions empreses s’ajusten a la llei, encara que en el cas de l’esquerra abertzale es tracti d’una llei manifestament i prevaricadorament injusta en la mesura que està pensada per a perseguir una ideologia política en concret. El que fa que una actuació mereixi o no el qualificatiu de justa és l’objectivitat amb què s’aplica, i sobretot que l’aplicació sigui igual per a tothom. Per entendre’ns, que a un automobilista el multin per aparcar en un lloc prohibit pot ser perfectament just, però deixa de ser-ho si no es multa amb el mateix criteri a la resta d’automobilistes que cometen la mateixa infracció. Per a afirmar que és del tot injusta la decisió de deixar en llibertat sense fiança el senyor Fèlix Millet no cal indagar si el jutge instructor ha trobat la base legal per a fer-ho, sinó constatar que no és el mateix criteri que s’utilitza sovint per als imputats de moltes altres causes; les presons són plenes de preventius que esperen judici amb poques possibilitats de fugir, perquè tampoc disposen dels recursos del senyor Millet, i encara menys possibilitats de destruir proves com és lògic pensar que han estat fent i continuaran fent els imputats del Palau de la Música. En el cas de la detenció dels dirigents de l’esquerra abertzale, resulta paradoxal aquest aferrissament contra una determinada ideologia quan hi ha partits que tampoc condemnen la violència, o almenys determinada violència, o quan al País Valencià ni tan sols es persegueixen els grups violents que actuen impunement i a la vista de tothom. I més paradoxal resulta que es detingui justament aquells dirigent que voldrien impulsar processos de pau i de negociació per a superar la violència; potser se’ls ha detingut precisament per això.

La Justícia és tremendament injusta perquè no està pensada per a projectar una aplicació universal d’uns principis i d’unes normes iguals per a tothom, sinó que es basa en la disposició d’un complexíssim entramat de lleis i de normes jurídiques que s’apliquen arbitràriament. La funció del jutge, sovint, sembla més la d’aquell que busca qualsevol escletxa legal per a justificar l’injustificable. És el poder de la Justícia.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Les ambigüistats calculades de CiU i ERC

Josep Antoni Duran i Lleida, davant les proclames de Joan Puigcercós al cim del Puigmal, blasmava el líder republicà dient que aquest munta espectacles de cap de setmana que després es contradiuen amb la praxi política d’Esquerra que dóna suport a un President socialista. Unes declaracions semblants a les que feia Felip Puig, que també recordava a Puigcercós que la defensa del Dret a decidir és incompatible amb la reedició d’un nou tripartit. No s’ha de ser gaire espavilat per entendre que l’objectiu dels dirigents de CiU no és el de prioritzar el Dret a decidir, sinó evitar que una nova aliances d’esquerres els torni a deixar a l’oposició.

I vist des d’aquesta perspectiva l’interès per canviar la política d’aliances perd molts punts. Però el mateix Puigcercós, i sobretot Joan Ridao, han confirmat ràpidament les sospites de Duran i Lleida i li han donat la raó en el sentit que les proclames des del cim del Puigmal eren pura esbravada de cap de setmana. Si fa només uns dies els dos dirigents republicans afirmaven rotundament que “no pactarien amb ningú que no estigués disposat a fer passes endavant en l’exercici del Dret a decidir”, ahir ja ho aigualien dient que en realitat no pactarien “amb qui pretengués fer passes enrere”. Si Puigcercós assegurava que el Dret a decidir seria l’eix central de la nova legislatura, ahir Ridao ja deia que aquesta qüestió no seria una condició indispensable per als futurs pactes d’Esquerra. Qualsevol que repassi les declaracions de Joan Puigcercós fetes a Núria o en dies anteriors sobre les condicions que exigirà Esquerra per a formar un nou Govern, deduirà que el tripartit amb els socialistes, obertament contraris al Dret a decidir, és irrepetible. Com a crida de cap de setmana per a acontentar la parròquia ja queda bé, però arribat el dilluns i tocant de peus a terra és qüestió de no tancar-se cap porta si es vol continuar prioritzant el manteniment de cotes de poder.

Poca credibilitat mereix el Duran i Lleida que, si no pot aconseguir un Ministeri, com a mínim voldria ser titular d’una Conselleria; però no en mereixen gaire més els dirigents republicans que es desmenteixen ells mateixos, i amb les mateixes intencions. Si de veritat els convergents volen tenir el suport d’ERC, o almenys convèncer les bases independentistes, haurien d’apostar obertament pel Dret a decidir de cara a la propera legislatura. L’ambigüitat calculada que representen Duran i Lleida i Felip Puig a les files convergents és tan similar a la contradictòria posició dels dirigents d’Esquerra que el panorama polític queda obert a qualsevol pacte; amb la més que fundada sospita que no prevaldran els principis ni els projectes de país, sinó els beneficis partidistes i personals d’una o altra alinaça.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Res de nou, senyora Montserrat

Ha tardat prou la Montserrat Nebreda a deixar el Partit Popular de Catalunya. I ho fa traient un llibre on explica moltes de les confidències que ha anat acumulant durant aquests anys de militància al partit nacionalista espanyol per excel·lència. Les frases que hi recull, segons han avançat alguns mitjans de comunicació, són per sucar-hi pa i posen al descobert el caràcter autoritari, racista, d’un odi visceral envers Catalunya i la seva llengua, i en definitiva el veritable paper mercenari dels populars catalans als quals importa un rave el país, dedicats de ple a crear tensions i enfrontaments ficticis per afavorir l’ascens del PP a Espanya. Però no diu res de nou la Montserrat Nebreda.

El rol del Partit Popular a Catalunya no és cap secret per a ningú. La seva funció no és fer cap aportació positiva per al país, encara que fos des de la seva òptica, sinó actuar com a element provocador i atiador de conflictes, tot per a justificar l’estratègia ultra dels seus superiors espanyols. I això ho sabia la Montserrat Nebreda quan va ingressar al partit, com ho sabia el Josep Piqué, l’Anna Birulés i tants d’altres que han sortit escaldats del seu intent de reformar el partit des de dins. Perquè, el problema no és que la direcció del Partit Popular a Catalunya adopti estratègicament una determinada tendència que alguns pugin tenir la pretensió de capgirar, sinó que el problema rau en seu objectiu final, i únic. És el mateix que li passa a Ciutadans, que teòricament va néixer amb la idea de deixar de banda el nacionalisme català, i ha estat un partit monotemàtic, obsessionat només amb els temes essencialistes des d’un nacionalisme espanyol d’allò més tronat que els ha portat a aliar-se a Europa amb l’extrema dreta més xenòfoba.

És comprensible que una persona mínimament assenyada, mínimament honesta, vulgui deixar un partit que fa de l’odi envers el país la seva bandera. Però la Montserrat Nebreda no ha descobert res de nou durant aquests anys de militància al PPC. No pot al·legar ni ignorància. L’únic que li ha fallat és la seva vana pretensió de fer carrera política en un partit on no compten ni les idees, ni l’honestedat, ni la raó, on tot es basa en l’obsessió cega en contra de Catalunya. En una cosa deu tenir raó l’Alícia Sànchez Camacho: la Montserrat Nebreda decideix ara abandonar el partit com a gest publicitari per a vendre el seu llibre.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Toxicitats sobiranistes

Recordant vells temps, encara en època franquista, a les files independentistes del PSAN sovint corria la brama que algun agent infiltrat es dedicava a provocar periòdicament crisis i escissions que ens debilitaven. Quan semblava que començàvem a remuntar apareixia un punt de discòrdia, que tant podia ser una frase d’un document intern que algú considerava transcendental com la possible participació en una activitat de caràcter més unitari, o qualsevol altre fet que mirat amb un mínim de perspectiva es veia que era irrellevant. El cert és que massa sovint es creaven tensions internes que ens portaven a la divisió i a la ruptura. Veig que les coses no han canviat gaire.

Potser va ser exagerada l’expressió de l’Alfons López Tena qualificant de tòxiques determinades Plataformes sobiranistes, i acusant-les de dinamitar el procés de consultes populars endegat a Arenys de Munt. El cert és que es repeteix la vella història de les crispacions internes que impedeixen una acció unitària a gran escala. Jo no gosaria insinuar la infiltració d’agents externs amb l’objectiu de debilitar aquests moviments sobiranistes, sinó que més aviat m’inclinaria a pensar que és el resultat de la pròpia debilitat. Quan es parla del procés de desaparició d’una llengua, es parla d’una etapa d’atomització, com li ha passat a l’occità o li estava passant al basc abans de la recuperació de les seves institucions. Tinc la sensació que és el mateix que ens està passant en els moviments independentistes. La mateixa existència de tantes i tantes Plataformes sobiranistes és degut a què hi ha persones i grups que en lloc d’apuntar-se a les ja existents han preferit crear-ne de noves; i és el seu mateix afany de protagonisme o d’entendre l’acció d’una forma unilateral, molt tancada, única i sectària el que provoca enfrontaments interns, tan bon punt s’enceta un procés unitari o alguna d’aquestes plataformes comença a créixer. Les disputes internes de la PDD en són un exemple.

Tenim mala peça al teler si d’una banda hi ha aquesta incapacitat manifesta de bastir un moviment ciutadà, al marge dels partits, mínimament sòlid i amb perspectiva unitària, i de l’altra tenim uns partits que també pretenen fer passar tota l’estratègia del país pel sedàs de la seva estratègia de partit. Tenim mala peça al teler si d’una banda hi ha una nul·la capacitat autocrítica i les dissensions es resolen amb l’exclusió o l’expulsió, i de l’altra a la més mínima discrepància estripem les cartes i muntem una nova organització feta a la mida de l’il·luminat de torn. Tenim mala peça al teler si no entenem que els partits no poden actuar sense tenir en compte els moviments ciutadans, però també que el treball dels moviments ciutadans en algun moment o altre s’haurà de concretar i plasmar en realitats polítiques tangibles a través dels partits.

Tenim mala peça al teler. Certament, algun element tòxic està enverinant el moviment sobiranista a casa nostra, o potser només és el resultat i el símptoma de la nostra feblesa.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

L’adéu de Carod

Josep Lluís Carod Rovira anuncia pel proper dia 4 de novembre una conferència a la Pedrera de Barcelona que portarà per títol “Adéu al nacionalisme, visca la nació”. I, en anunciar-la, remarca especialment que la farà al marge de la seva condició de Vicepresident del Govern i al marge de la seva condició de membre i dirigent d’Esquerra. Una estratègia que ja havia fet servir el seu principal enemic justament per a impulsar els seus plans per a rellevar-lo. Josep Lluís Carod Rovira ha fet importants i lloables aportacions al nacionalisme català, i és molt probable que aquest dia la seva brillant oratòria ens obsequiï amb idees igualment valuoses i dignes de consideració. Però la significació de la conferència, en les actuals circumstàncies, té ben poc a veure amb les necessàries reflexions que precisa fer sovint la societat catalana.

Més que una conferència on es puguin apuntar reflexions i idees amb perspectiva de futur, sembla una voluntat de deixar anar un testament polític per reivindicar la seva figura defenestrada. Els millors moments d’ERC han arribat de la seva mà: ell va aportar una visió moderna i creïble de l’independentisme, i el va col·locar al bell mig del debat polític; amb ell, ERC va sortir de la marginalitat pintoresca per esdevenir una força política central i amb capacitat de Govern; gràcies a ell, o almenys en bona part, els socialistes catalans van fer un gir polític cap al catalanisme, impensable set o vuit anys enrere. Però no va saber, o no va poder, trobar l’equip adequat per a consolidar i tirar endavant el projecte endegat. Ell ha estat més un home d’idees que d’organització, que hauria precisat d’un entorn amb capacitat per a gestionar i plasmar en una estructura de partit la seva concepció de la política, i s’ha trobat amb uns voltors assetjant-lo. Ell es va desentendre de la maquinària interna del partit, que altres han utilitzat per a foragitar-lo. I sobretot no va saber veure que les crítiques internes que apareixien en forma de corrents o de veus discrepants eren molt més positives, i segurament més compatibles amb les seves idees, que les actituds dels qui al seu voltant li segaven l’herba sota els peus.

El dia 4 de novembre Carod aconseguirà, molt probablement, titulars i comentaris elogiosos per la seva clarividència i el seu rigor intel·lectual, i fins i tot algú sortirà a l’escenari per abraçar-lo i agrair-li els serveis prestats. Però ell mateix, o com a mínim amb la seva aquiescència, ha avesat la militància a discernir entre el que eren els discursos teòrics, convertits en pura retòrica, de la praxi quotidiana; ha beneït una forma d’entendre la militància i la lleialtat, molt més propera a l’actitud acrítica i de fidelitat cega que converteixen en paper mullar les anàlisis, els acords i resolucions dels congressos, i en definitiva també els discursos com el seu. Ja podem imaginar per on anirà el seu discurs que encapçala amb aquest “adéu al nacionalisme, visca la nació”; però, coincidint més o menys amb els seus plantejaments, tothom entendrà que no parla d’altre comiat que del seu.

divendres, 16 d’octubre del 2009

Fusió o liquidació de les Caixes?

No és casual ni fortuïta la fal·lera que ha agafat de cop als dirigents de les caixes d’estalvi catalanes per embrancar-se en processos de fusió que liquidaran en ben poc temps un model propi del sector. Si fem cas dels números oficials que s’han presentat fins ara als mitjans de comunicació, totes les caixes d’estalvi catalanes continuaven tenint beneficis malgrat la crisi, encara que inferiors als d’anys anteriors. I és cert que, com a tot el sector financer, havia augmentat la morositat, però llevat d’alguna excepció no pas a uns nivells tan alarmants com per a fer perillar la seva supervivència. Em costa de creure, doncs, que la societat catalana i la classe política en general hagi estat incapaç de reaccionar i que accepti com a normals les mentides que s’expliquen per a justificar tot el procés.

Els processos de fusió no parteixen d’iniciatives pròpies de les entitats implicades sinó que han estat induïts, per no dir coaccionats, per unes motivacions polítiques, de política espanyola, amb la complicitat del Govern català. Un exemple més de la desfiguració de les poques estructures, si no d’Estat com a mínim de país, que disposàvem, en la línia diametralment oposada a la que els teòrics i dirigents d’Esquerra simulaven presentar com a justificació per a romandre al poder. Les Caixes d’àmbit comarcal perdran la seva personalitat i la seva capacitat d’influència sobre el territori, per més que inicialment es vulgui aparentar que es respectarà aquesta voluntat de servei al lloc d’origen, de la mateixa manera que la Caixa de Catalunya perdrà, amb el nom, el seu caràcter de segona caixa del país. Hi perdrà Osona, el Penedès, el Bages, el Vallès, així com les comarques de Girona i de Tarragona, com també hi perdrà Catalunya. Amb la desnaturalització i la pèrdua del seu sentit original, les noves entitats d’estalvi perdran un dels seus actius més importants, que hauran de compensar amb una major dependència de l’Estat via FROB i amb l’obertura a la possibilitat d’acabar de diluir-se en projectes estrictament espanyols.

El més greu del cas, però, és la falsedat d’arguments que s’estan donant per a justificar la liquidació del model català de caixes d’estalvi. Caixes centenàries, més o menys locals i de petites dimensions, havien superat tota mena d’esculls al llarg de la història i s’havien mantingut exitosament al servei del territori que representaven; ara, diuen que es veuen abocades a les fusions “per a poder afrontar la crisi”. Si això fos cert, hauríem d’admetre el fracàs dels seus gestors que han estat incapaços de dirigir adequadament l’entitat en temps de crisi. Però la conseqüència d’una incapacitat de gestió no pot ser el repartiment de càrrecs, amb sobresous inclosos, entre aquests directius i la liquidació del que han estat incapaços de gestionar. La crisi, malgrat el Govern espanyol i malgrat el Govern català, passarà d’aquí a un any o d’aquí a dos per la inèrcia del context internacional. Però Catalunya ja haurà perdut un dels seus actius més importants, un model de Caixes d’estalvi que havia estat útil i eficaç fins ara. Fins que el Govern espanyol, amb la complicitat del català, ha decidit liquidar-lo.

dijous, 15 d’octubre del 2009

El fracàs de la medicina

Sovint, l’empobriment del llenguatge no es limita a la pèrdua d’unes paraules que cauen en desús o la seva substitució per unes altres de foranes, sinó que suposa l’esvaïment d’uns conceptes o d’uns valors; dit d’altra manera, són els mots els qui es dilueixen com a resultat d’haver-ne oblidat el sentit propi i original. En el llenguatge col·loquial hem negligit l’ús del mot “guarir”, que fàcilment hem confós amb un dels significats del mot “curar”. Una cosa és guarir un malalt i una altra és tenir-ne cura. Massa sovint la sanitat, pensada i dirigida des de la perspectiva estrictament mèdica i cada vegada més especialitzada, perd la visió global de la persona que han posat a les seves mans i s’obsessiona en el concepte de “guarir” oblidant el més elemental de “tenir-ne cura”.

En la societat moderna en què els avenços científics semblen no tenir límits, fàcilment hom pot perdre la noció de vida com un procés natural que sí que té els seus límits. I neguem l’existència de la mort com un element més, encara que el darrer, de la vida de les persones. És així com, massa sovint, tota l’estructura sanitària es posa al servei obstinadament de guarir cadascuna de les malalties i disfuncions de l’organisme, cadascú segons la seva especialitat, oblidant-se de la persona en la seva globalitat. D’aquesta manera, negant la mort com un fet natural i com a darrer colofó d’una trajectòria de vida, els professionals s’aboquen desaforadament, en el que s’anomena l’obstinació terapèutica, a mantenir en funcionament cadascun dels òrgans vitals. Poc importa el patiment de la persona que ja ha esgotat tots els recursos i sense possibilitat de recuperar una forma de vida mínimament digna i confortable. Tota la maquinària del centre hospitalari es posa al servei d’allargar com sigui els mecanismes d’un procés vital que ja havia arribat a la seva fi, d’allargar en definitiva una agonia que al capdavall tindrà igualment el mateix desenllaç. Sembla com si no fos incumbència dels professionals de la medicina tenir cura de la persona, en el sentit d’acompanyar-la també en el procés de la mort, perquè aquesta sigui el més serena, tranquil·la i digna possible.

La mort no és el fracàs de la ciència mèdica que ha estat incapaç d’impedir-la. En tot cas ho seria aquesta concepció de la medicina que, a vegades, s'oblida de la persona i li nega el dret a morir dignament i sense patiments innecessaris.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Fusions interessades

Mentre aquí anem perdent el temps en ximpleries, a Madrid saben el que es tenen entre mans i caminem amb pas segur cap a la uniformització nacional d’Espanya. Les condicions imposades pel Banc d’Espanya per tal de forçar l’eliminació del model català de caixes d’estalvi està donant els seus fruits. En pocs temps, Catalunya haurà liquidat la seva estructura caixes territorials, amb el consentiment del Govern català que no tan sols ha portat davant el Constitucional el FROB que envaeix clarament competències de la Generalitat. Però aquest només és un primer pas.

És absurd i ridicul que els actuals gestors de les Caixes implicades en els processos de fusió expliquin sopars de duro: l’equilibri en els nous òrgans de gestió, la territorialitat de les respectives obres socials, el manteniment de l’interès per a cadascun del territoris que representa cada entitat fusionada... Tot això es volatitzarà en un no res. Està clar que els actuals directius tindran un lloc destacat en la nova entitat, i probablement amb unes millores salarials, primes i blindatges, més que respectables; però en la següent tongada de directius, les noves entitats fusionades ja no s’hi sentiran compromeses, com no s’hi sentiran pel que fa a tenir cura de les necessitats de les comarques que fins ara representaven, tant a l’hora de donar suport a les iniciatives econòmiques com per a revertir-hi l’Obra social.

Però, la història no s’acabarà aquí. Un cop despersonalitzades les entitats d’estalvi, com ja ha fet la Caixa que ja no inverteix prioritàriament a Catalunya, ni tan sols el país serà el centre de l’interès d’aquestes noves entitats. I d’aquí a la possibilitat de fusionar-se i traslladar els centres de decisió a fora del país, com li pot passar al BBVA, només hi ha un pas. Una nova decisió de Madrid, tan sols.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

ERC: De mica en mica es buida la pica

La decisió de Joan Puigcercós d’apartar definitivament Carod Rovira de l’escena política no és sinó un pas més en la seva premeditada carrera per assolir el poder absolut dins d’Esquerra. Als qui som crítics amb l’actual direcció d’Esquerra ens preocupen els errors comesos, que són molts i de considerables dimensions; però ens preocupa sobretot que aquests errors no tinguin altra motivació que l’interès personal per damunt de l’interès del país.

Des de fa temps, l’objectiu de Joan Puigcercós no era altre que el de controlar el partit, al preu que fos. Per això va teixir una xarxa de complicitats per guanyar-se l’aparell, distribuir càrrecs i llocs a les llistes a canvi de fidelitats cegues, fins al punt que actualment un percentatge altíssim, alguns càlculs publicats parlen d’un 30%, dels militants actius del sector oficialista depèn econòmicament de l’estructura del partit i de les administracions on es governa. Pot semblar excessivament prematura la decisió de prescindir de Carod per a les properes eleccions, i sobretot improcedent en la mesura que les llistes electorals estatutàriament no les decideix unilateralment el President del partit, però el càlcul no és erroni. Ara, Carod, des de la seva posició de vice President del Govern, no pot lliurar-se a cap batalla política interna i més tenint en compte que, personalment, ja va tirar la tovallola mesos enrere; i quan els seus afins vulguin reaccionar ja no hi seran a temps. Aquest menyspreu cap a la figura de Carod Rovira té la virtut de no tenir marxa enrere; ni el mateix Carod podria admetre ara, per una qüestió de dignitat personal, un paper secundari en la propera legislatura. I produint-se un any abans de la campanya electoral s’evita l’escàndol que hauria provocat si la decisió s’hagués pres en el moment en què tocarà parlar de llistes. Per a liquidar els sectors crítics de Joan Carretero i d’Uriel Bertran va simular una aliança amb els carotitstes; però, un cop foragitat el metge de Puigcerdà i sabent de la poca empenta de l’Uriel, ha pogut afrontar sense complexos la marginació definitiva de Carod Rovira.

Puigcercós té via lliure a Esquerra per a maniobrar al seu aire, sabent que ja no té ningú que li faci la competència. Ha hagut de treballar de valent i no hi ha escatimat esforços. Esquerra, l’Esquerra de Puigcercós, s’ha guanyat a pols la imatge que es dóna des del programa televisiu Polònia; cap altra dissidència interna ha fet tant mal a la imatge del partit com aquesta voraç ambició personal de Puigcercós per fer-se amb el control absolut del partit; ha calgut prescindir de persones de gran vàlua política o professional, alguns crítics amb la seva gestió i d’altres plenament coincidents amb ell, però ha aconseguit l’objectiu: potser aquesta Esquerra serà més esquifida, amb menys actius polítics i menys persones de nivell professional i intel·lectual remarcable, potser caldrà renunciar a l’objectiu que teòricament s’havia marcat el partit en el darrer congrés d’erigir-se com la força majoritària de l’esquerra que havia de conduir el país cap a no sé on, però ell personalment haurà assolir el seu objectiu de ser el líder indiscutible. És l’Esquerra de Puigcercós.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Seguint les passes de Reagrupament i V

Està perfectament tipificat, en el món de l’empresa i de la gestió, el dirigent mediocre que, per la seva mateixa inseguretat, té por dels qui l’envolten i es busca col·laboradors encara més mediocres. De fet, té por de posar-se en evidència, que algun dels seus col·laboradors o subalterns li passi la mà per la cara i, per tant, que li prenguin el lloc. Molt diferent del directiu intel·ligent que es busca els millors col·laboradors perquè sap que entre tots faran un millor equip i es potenciaran mútuament. I, en tot cas, la competència interna encara els estimula més a excel·lir en la seva tasca. Una cosa semblant pot passar en política.

L’aparició de Reagrupament no ha de preocupar ningú de l’àmbit nacionalista. El que realment comptarà serà el nombre de diputats nacionalistes i, dins d’aquests el nombre d’independentistes, que disposarà el proper Parlament, i que, per tant, podran tenir una incidència real en el futur Govern i sobretot en el procés cap a la independència. Reagrupament neix perquè hi ha la percepció que ni ERC ni CiU estan cobrint adequadament les expectatives independentistes d’un sector de la població. Aleshores, es pot donar el cas que aquesta percepció sigui errònia o molt limitada, cosa que abocaria al fracàs la iniciativa de Carretero, o que realment la nova formació ocupi un espai polític que fins ara no tenia el referent adequat. I en aquest segon cas, pot resultar que tant ERC com CiU es mantinguin en les seves tessitures actuals, deixant aquest camp d’actuació a Reagrupament, o que facin un desplaçament ideològic cap a les seves propostes independentistes. En qualsevol cas, des de la perspectiva nacionalista, l’escenari més negatiu seria el del fracàs electoral de Reagrupament, perquè hauria suposat un malbaratament de recursos i d’energies, i molt probablement de cremar políticament persones molt útils per al país; a no ser que aquest fracàs fos degut a la reacció prèvia de les altres forces nacionalistes que haurien corregit a temps els errors comesos que deixaven tant d’espai a una nova formació política. L’escenari més positiu seria el d’una forta irrupció de Reagrupament que esperonés els altres grups polítics a aprofundir en una estratègia conjunta que ens portés a l’exercici del dret a decidir.

Aquests dies hem sentit veus remarcant que no els feia por Reagrupament, però ho argumentaven dient que no creien (o potser voldrien no creure) que tingués un resultat electoral que els afectés excessivament. És, com sempre, aquesta visió tancada i partidista de la política en què s’oblida l’interès del país, com si l’únic que ens hagués d’importar fos el resultat d’una formació política en concret, prescindint de la resta. La importància, l’èxit o el fracàs, de Reagrupament no s’hauria de mesurar només en funció dels seus resultats sinó del conjunt de les forces polítiques.

diumenge, 11 d’octubre del 2009

Seguint les passes de Reagrupament IV

Estem tan avesats a veure el director d’orquestra aixecant la batuta per tal que els músics es posin a tocar la partitura que correspon, que ja ho trobem d’allò més normal. Si no fos perquè al Parlament a part de les votacions dels Plens hi ha tot el treball de les comissions, es podrien reduir les sessions a un representant de cada grup, cadascun amb el nombre de vots delegats que representa. De fet, sovint veiem els escons buits mentre algú està simulant argumentar des de la tribuna la seva posició, i de cop, a toc de xiulet o de timbre, acudeixen tots a votar en el moment precís, encara que no sàpiguen ni què estan votant.

Sembla interessant en aquest sentit que Reagrupament es proposi alliberar, ni que sigui parcialment, la disciplina de vot dels seus diputats. De fet, hi ha moltes votacions i, per tant, preses de posició que tenen ben poc a veure amb la ideologia que se suposa que té cada partit; i, en canvi, per pura disciplina els diputats es veuen obligats a votar segons les consignes donades. Es dóna prioritat a l’estratègia de partit, que a vegades consisteix en votar en un sentit diferent del que sincerament voldrien els diputats, abans que a l’interès general del país o a l’opinió de cadascú. I no hauríem de fer tants escarafalls perquè un diputat trenqui la disciplina de vot, o perquè l’equip de Govern perdi una votació. Reagrupament ho argumenta dient que, donat que ells són un grup transversal on poden conviure ideologies diverses amb l’únic denominador comú de treballar per la independència, en els temes que no són essencials per al futur del país cada diputat pot votar lliurement. Però això seria igualment vàlid en qualsevol altre grup.

Aquest tipus de mesures, a l’igual que el tema de les llistes obertes, s’acostumen a defensar des de l’extraparlamentarisme, però s’obliden fàcilment tan bon punt hom s’adona que hi ha un joc polític que va més enllà de la simple defensa d’uns ideals. En un procés negociador, per exemple, qui es fiaria d’un grup que no pot garantir el vot dels seus diputats i per tant l’estabilitat del pacte? En qualsevol cas, valoro positivament que Reagrupament parteixi d’uns principis de radicalitat democràtica; només caldrà que sigui capaç de mantenir-los.

dissabte, 10 d’octubre del 2009

Seguint les passes de Reagrupament III

Una de les meves discrepàncies amb l’actual direcció d’Esquerra és la seva manca de rumb o de full de ruta que ens meni cap enlloc. Tant en la Conferència Nacional del 2007 com en el Congrés de l’any passat, les meves crítiques i esmenes anaven encaminades a fer veure l’absurditat de pretendre que el procés cap a la independència passi per un sol partit polític. Les ponències oficials aprovades parlaven de fer d’ERC el partit hegemònic de l’esquerra, i finalment del país, situació de privilegi que ens hauria de permetre fer al pas definitiu cap a l’exercici del dret a decidir. Un full de ruta absurd que es contradiu, a més, amb la pràctica política seguida des d’aleshores i amb la conformitat amb què es contemplen les diferents conteses electorals limitant-nos a anar resistint a la baixa.

Sembla que cada vegada són més les veus que pregonen la necessitat d’un projecte transversal per assolir la independència. No és possible assolir-la si és vista com un projecte exclusivament de dretes o d’esquerres. El que tampoc vol dir que s’hagi d’emprendre prescindint de la dreta i de l’esquerra, sinó tot el contrari, comptant amb la transversalitat del moviment. Un dels perills de Reagrupament seria precisament que pretenguessin erigir-se en aquest moviment transversal. D’alguna manera seria caure en el mateix error d’Esquerra, si el full de ruta que es marqués Reagrupament passés únicament pel creixement de la seva força política fins a esdevenir majoritària, com si la resta de partits nacionalistes ja no comptessin. La transversalitat del moviment independentista no vindrà d’una sola força política, per més que aquesta adopti un caire transversal i vulgui obviar les diferències ideològiques existents, sinó del conjunt de grups polítics que acabin assumint la independència com un dels objectius unitaris a assolir.

És entre tots plegats que hem de crear les condicions necessàries perquè la societat assumeixi el projecte independentista com la millor via per a progressar com a país. I que en conseqüència es pugui produir al Parlament una majoria suficient per a adoptar de forma unilateral la proclamació de la independència. Reagrupament no s’hauria de deixar portar per una eufòria excessiva que li fes perdre el món de vista. El seu paper pot ser molt important com a revulsiu i com a impulsor de la transversalitat necessària, però no creure’s que la transversalitat del país sigui Reagrupament.

divendres, 9 d’octubre del 2009

Seguint les passes de Reagrupament II

El ressentiment és, en política, un dels pitjors consellers. Hem vist moltes vegades polítics que ben legítimament han deixat una formació per incorporar-se a una altra o crear-ne una de nova, i que en la nova etapa han esdevingut enemics acèrrims dels qui havien estat fins aleshores els seus companys. Resulta poc creïble que després d’haver compartit durant molt de temps idees, plantejaments i projectes, de cop i volta hom se’n situï a les antípodes. Res comença ni acaba en el moment en què un pren la decisió d’encetar una nova etapa.

Reagrupament vol erigir-se en un moviment transversal que, més enllà de la ideologia, prioritzi l’alliberament nacional. Això vol dir que s’hi poden sentir identificades moltes persones que fins ara havien format part, com a militants o com a simples votants, d’altres projectes polítics. I això vol dir, per tant, que més d’un tindrà els seus dubtes a l’hora d’acompanyar-los en aquest gir polític. En la mesura que es pugui percebre en els dirigents de Reagrupament, la gran majoria provinents d’ERC, un ressentiment cap a la seva antiga formació estaran desacreditant el nou projecte que es podria interpretar més com una eina de despit personal que com un veritable projecte de país. Espero, i voldria creure, que això no serà així; que des de la direcció de Reagrupament hi haurà el suficient rigor i serenitat com per analitzar la realitat política del país en la seva globalitat. I aquesta visió global haurà de passar per contemplar les altres formacions nacionalistes, i concretament ERC, com els aliats naturals per a avançar cap a l’exercici del dret a decidir.

Tinc molt bons amics, personals i polítics, que han fet l’opció d’apuntar-se a Reagrupament i no per això ha canviat res en la nostra concepció compartida de la realitat del país i dels passos a seguir cap a la independència. Si fins ara deia que era imprescindible establir uns mecanismes de complicitat entre les diferents forces nacionalistes del país, ara continuo dient exactament el mateix. Encara que, ara, comptant amb un partit més. Si ha de ser Reagrupament o ERC o CiU el qui encapçali el procés cap a la indepèndència és absolutament irrellevant; el que compta és que els necessitem a tots.

dijous, 8 d’octubre del 2009

Seguint les passes de Reagrupament I

Exitosa primera posada en escena de la nova força política liderada per Joan Carretero. Unanimitat i eufòria ben comprensibles tractant-se dels inicis d’una aventura que parteix amb l’ideal de regenerar la vida política del país i amb un objectiu clar, contundent i inequívoc: la independència de Catalunya. Qualsevol independentista s’hauria d’alegrar que finalment aparegui al país una força desacomplexada i valenta que plantegi la radicalitat democràtica portada fins a les últimes conseqüències, i que no es limiti a fer-ho com un horitzó llunyà al qual no s’arriba mai. Hi ha, però, tot un seguit d’incògnites i d’incerteses que caldria anar esvaint abans de les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Tothom recorda l’experiència del PI. Un partit que tenia uns plantejaments similars, ben simples, exageradament simplistes com deien els seus detractors. El fracàs d’aquella temptativa es pot atribuir a unes condicions força diferents a les actuals pel que fa a la consciència sobiranista de la societat catalana, però també a errors de plantejament dels seus impulsors. L’important, o el més important, no és el discurs que es pugui elaborar, no són les paraules, sinó la credibilitat que puguin merèixer de boca dels seus protagonistes. La proposta d’Àngel Colom no va despertar l’entusiasme que s’esperava ni tant sols en la mateixa gent que ara sembla il·lusionar-se amb aquest nou projecte. Hom hi va veure, probablement, un partit fet a mida del seu impulsor, una proposta més encaminada a mantenir viu el líder caigut en desgràcia que a cap altra cosa. Carretero n’hauria de prendre bona nota. Ara mateix, tothom associa Reagrupament a l’ex dirigent d’Esquerra. D’aquí a uns mesos, si de veritat es vol que el projecte reïxi, Reagrupament hauria de deixar de ser un projecte unipersonal per esdevenir un moviment amb molts cares i matisos. La de Laporta en podria ser una, però en caldrien moltes més.

L’eufòria, en un recinte tancat, es contagia. I hom pot sortir del Congrés imaginant que a partir d’aquí s’inicia una nova era de la política catalana. Però la realitat del país pot ser tota una altra. En la mesura que es consolidi com una amenaça electoral que forçosament haurà de treure vots d’altres formacions polítiques, també estarà al punt de mira de tots els mitjans de comunicació que fidels als partits tradicionals no n’hi perdonaran ni una. Caldrà caminar mesurant molt bé les passes i les paraules, sense massa relliscades com aquella en què Carretero va deixar anar que era més important un President del Barça que de la Generalitat.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Irregularitats impulsades des de l’Administració

De la mateixa manera que no s’està fent res per sortir de la crisi econòmica en les millors condicions possibles i sobretot havent corregit els errors que ens hi van abocar, tampoc sembla interessar ningú afrontar el tema de les subvencions públiques que han generat escàndols com el dels informes de l’Administració o el cas Millet. Perquè no oblidem que el cas Millet ha estat possible perquè han fallat els mecanismes de control que hauria de tenir tota administració responsable.

No anava gens desencaminat Fèlix Millet quan afirmava que determinades pràctiques irregulars eren habituals en segons quins àmbits. Una forma fàcil de desviar recursos és a través dels informes: l’administració encarrega un informe, la utilitat del qual pot ser més que dubtosa, per un cost molt per damunt del real sabent que és difícil de demostrar-ho; naturalment, les factures, els rebuts i tots els segells de conformitat estan en regla. Igualment, l’administració mateixa imposa unes condicions a les entitats que sol·liciten subvencions que forcen, sabent-ho l’administració, a incórrer en irregularitats tals com factures anticipades, factures que no es corresponen a l’objecte de la subvenció, etc. Naturalment que la majoria de les entitats que es veuen obligades per l’administració a incórrer en aquestes irregularitats, després compleixen rigorosament amb el compromís contret. Vull dir, per exemple, que si t’obliguen a presentar les justificacions abans de realitzar l’activitat, un cop es disposa dels recursos plenament justificats davant l’administració hom acostuma a emprar-los per l’activitat proposada, però seria molt fàcil desviar-los per a una altra activitat o simplement quedar-se els diners sense fer res. El fet que s’hagi justificat una despesa no vol dir res, perquè rarament l’administració un cop s’ha assegurat que tots els papers tenen el seu NIF i els segells corresponents, va a comprovar l’activitat real. La Sindicatura de Comptes, per exemple, es limita a constatar la regularitat dels papers que se li presenten, i a posar-hi el segell de conformitat però sense saber realment el contingut real que s’amaga darrere d’aquella paperassa i d’aquells números.

L’administració controla els papers, la burocràcia, a vegades fins a extrems ridículs, però no té gens en compte la realitat de cada informe o de cada projecte proposat. El sistema burocràtic existent està pensat perquè hi hagi tota mena d’irregularitats. Millet no va fer sinó aprofitar delictivament aquesta magnífica oportunitat que li brindava el sistema. Hom podria aprofitar, ara, per reordenar tot el tema i canviar de soca-rel el sistema burocràtic que imposa l’administració, però és molt més rendible mirar d’esquitxar l’opositor i deixar les coses tal com estan, perquè hi ha la voluntat expressa de continuar fent ús d’aquestes irregularitats.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Secrets d’estat; exclusives de Memòries

Recordo que fa una colla d’anys, en un sopar informal on hi era present l’ex conseller de Governació Joan Vidal i Gayolà, aquest ens explicava que hi havia aspectes del 23-F que no s’arribarien a saber mai perquè els polítics que, com ell, ho van viure de primera mà mantindrien el silenci per responsabilitat. No ho vaig entendre llavors i continuo sense entendre-ho ara. En l’activitat política, és evident que hi ha un munt d’informació que no arriba mai a l’opinió pública, perquè el conjunt de la classe política manté un acord no escrit de tapar-se les vergonyes. El que apareix als mitjans de comunicació és només la punta de l’iceberg o el resultat consensuat de la conxorxa.

El concepte de transparència és absolutament inexistent en els polítics professionals, excepte quan es tracta de retreure-ho als adversaris. Però fins i tot en aquest cas, hi ha uns límits que no se sobrepassen mai perquè saben que tots tenen coses per amagar, i que la roba bruta val més rentar-la a casa, entenent per “casa” el clan tancat dels professionals de la política. Ningú ens explicarà mai del tot, les trifulgues que ha tingut el Tribunal Constitucional en tot el serial de l’Estatut amb pressions subtils i no tan subtils, i propostes de pactes de resolució incloses; ni com es va desencallar la negociació de l’Estatut donant un paper rellevant a l’Artur Mas, quan ERC i el PSOE tenien ja molt avançat un principi d’acord, els termes del qual se’n guardaran prou d’esbombar; ni el paper del Rei aquella nit del 23-F, que va tardar més de sis hores a reaccionar perquè no volia pronunciar-se sense saber si els colpistes tenien possibilitats de reeixir, essent difícil de creure que els militars encetessin l’aventura sense pensar que tindrien el seu suport; ni tants altres temes oficialment desmentits, però que s’intueixen o se saben per vies informals difícilment contrastables, i que donen peu a tota mena d’especulacions. Hi ha un pacte de silenci que atribueixen a un exercici de responsabilitat, però que en realitat no és més que una salvaguarda gremial de la classe política.

Per això, quan un polític retirat escriu les seves memòries, probablement perquè ja no hi té res a perdre, es pot permetre la llicència de destapar algun d’aquests secrets. Ara, Jordi Pujol ens presenta les seves Memòries i entre altres coses explica que Enrique Múgica, l’actual Defensor del Pueblo li va proposar substituir Adolfo Suàrez per un militar de tarannà progressista, si és que això és compatible amb la condició militar. Sempre s’ha dit que aquest individu, que té la pocavergonya d’ocupar un càrrec teòricament democràtic, estava implicat en les intentones colpistes, però ara ens ho confirma Jordi Pujol. Si quedés un mínim de dignitat, dimitiria o se’l faria fora. Però és evident que té el càrrec ben assegurat.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Tard o d’hora, sortirem de la crisi

Sempre que hi ha una crisi, del tipus que sigui, hom espera que més enllà d’atendre les urgències del moment es miri de resoldre els problemes de fons que l’han feta possible. D’una crisi ben resolta, com d’una grip ben guarida, se’n pot sortir enfortit amb una certa immunització de cara al futur i sobretot corregint les causes que l’havien generat. El que és desesperançador en el nostre panorama actual és la incapacitat per a fer ni una cosa ni l’altra. Si almenys tinguéssim el consol de pensar que serem els darrers en sortir de la crisi i els qui en sortirem en les pitjors condicions i amb les millors predisposicions per a recaure, degut a la inacció o al poc interès dels nostres polítics! Però, no. Estem a la cua, comptant en què tots els partits i totes les administracions afirmen i asseguren que, per ells, la prioritat és sortir de la crisi.

No puc ni imaginar què hauria passat si els Governs, tant el català com l’espanyol, haguessin considerat com a poc rellevant i per tant gens prioritari afrontar la crisi econòmica. O potser, sí. Potser hauria estat millor que les administracions se n’haguessin mantingut al marge i haguessin actuat com si res. De la crisi en sortirem per la inèrcia del context internacional, fins i tot malgrat la intervenció de les administracions. Més tard o més d’hora, però al final en sortirem. El que passa és que, a part de sortir-ne més tard que la resta de països de l’entorn, ho farem en les pitjors condicions. No s’ha aprofitat cap de les oportunitats per a refer el model productiu: s’han donat xecs en blanc a la banca que va ser una de les causants de la crisi i que, a més ha aprofitat els recursos públics per a sanejar-se internament, repartir-se entre els dirigents desorbitats beneficis i continuar mantenint tancada l’aixeta del crèdit; s’ha recolzat artificiosament el sobredimensionat sector de la construcció a base d’obra pública, de reconvertir vivenda de renda lliure en renda protegida, en lloc d’adequar-lo a les necessitats reals del país, a l’igual com caldria fer amb altres sectors productius; i ja només faltava que el Govern espanyol retallés el pressupost destinat a la recerca, quan semblava que era un dels camps en què ens estàvem posant a l’alçada de països similars al nostre.

Tinc la impressió que els polítics, enfront de la crisi, miren bàsicament el calendari. Zapatero deu pensar que, faci el que faci, com serà que el 2012 l’economia de l’estat no hagi remuntat; i després encara tindrà la barra de dir que haurà estat gràcies a la seva acció de Govern. No tindrà tanta sort el Govern de la Generalitat, que de ben segur haurà d’afrontar unes noves eleccions empantanegats amb la crisi, i que haurà d’excusar-se en la manca de recursos i de poder real del Govern autònom, comptant amb què la gent ja no recordi les excel·lències que ens cantaven del nou finançament.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

... I el serial continua

El serial continua perquè hi ha qui està interessat en què continuï. Tant li fa que sigui a base de mentides, de mitges veritats o d’insinuacions que ben poc tenen a veure amb la realitat; per a molts professionals del periodisme, aquests detalls són irrellevants quan es tracta d’atacar l’adversari. El Palau de la Música, amb la signatura del senyor Fèlix Millet com a màxim responsable, tenia i té molts convenis i contractes establerts amb tota mena d’entitats i d'institucions. Treure del calaix selectivament un d’aquests convenis i deixar-lo anar a les portades del diari com una insinuació, sense haver fet el més mínim esforç periodístic d’assegurar-se del contingut, de les motivacions i de les justificacions del conveni, és d’una falta de professionalitat considerable.

Però és la xispa que necessiten, i que probablement havien encarregat, els adversaris polítics per a sortir a la palestra en una veritable picabaralla de besucs. Per a contrarestar l’existència d’un conveni degudament signat, justificat i amb els comptes presentats a totes les institucions pertinents, salten uns altres dient que això és una immoralitat perquè ells no accepten donacions anònimes. Ningú parlava de donacions anònimes sinó de convenis presentats fins i tot a la Sindicatura de Comptes. Aleshores, la Sindicatura intervé argumentant que ells mai han auditat la Fundació vinculada a CDC, quan ningú havia parlat d’auditories sinó del requisit formal de presentar-hi els comptes. I, naturalment, si els periodistes no han fet l’esforç professional d’assegurar-se de la veracitat de les seves informacions, molt menys ho faran els polítics que en tenen prou amb un titular de premsa per a basar les seves argumentacions.

Aquí hi ha hagut un delicte greu i cal investigar fins al final totes les implicacions que se’n derivin, sigui quin sigui el partit que hi hagi al darrere, si és que n'hi ha algun. De cap de les maneres no estic afirmant la innocència de ningú, sinó simplement que l’existència de donacions, convenis o contractes, per si mateixos, no demostren res. Investigar les complicitats delictives no vol dir esquitxar barroerament qualsevol adversari a qui pugui atribuir-se-li una foto o una signatura al costat de Fèlix Millet.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Millet i les mediocritats periodístiques

Els mitjans de comunicació, la majoria, es mouen per tongades o per modes, però sense un criteri propi. Tot d’una apareix un tema i tothom s’aboca a donar-hi voltes i més voltes fins a l’absurd, o fins que de cop el tema deixa d’interessar; i això al marge de la importància real de la qüestió o de si s’ha resolt definitivament. El tema de la prostitució al carrer, a la ciutat de Barcelona o a moltes carreteres del país és més antic que l’anar a peu; però, de sobte, va passar de l’oblit a les portades, i de les portades ha tornat a l’oblit. El mateix està passant ara amb el cas Millet; aquí amb l’agreujant que els presumptes periodistes a part de no fer ni l’esforç de contrastar la notícia, com ja sol ser habitual, es limiten a repetir frases, llistes i paràgrafs d’expedients sense informar el més mínim de la realitat de cada cosa.
El titular de “el partit tal o fulano de tal, esquitxat pel cas Millet”, es paga a bon preu. Sobretot, si amb aquest titular podem empastifar algun grup adversari. Sembla com si els mitjans de comunicació, cadascun des de la seva òptica partidista, busquessin qualsevol vincle o relació amb Fèlix Millet per poder-ho esbombar, sense donar la informació més bàsica, sense contrastar-ho, i per suposat sense entrar en matisos. O, a vegades, a grans titulars es fan afirmacions que després queden molt matisades o contradites en la lletra petita. Fèlix Millet va ser durant molts anys el màxim representant del Palau de la Música, i com a tal de ben segur que ha tingut col·laboracions amb moltes institucions, Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona sobretot, però també amb molts grups polítics, associacions i persones de tots els àmbits. Quan algú està posant aquestes habituals i institucionals relacions al mateix nivell que els desviaments de fons de l’entitat que feia el Millet personalment està desinformant els lectors, oients o espectadors. A grans titulars hem llegit que Fèlix Millet va fer donacions a partits polítics, sense precisar si eren donacions personals, com les del PI d’Àngel Colom, o convenis formals perfectament legalitzats i comptabilitzats amb altres fundacions, sense aclarir per tant si es feien des de la legalitat, amb els rebuts i signatures corresponents o si eren en diner negre.
Però, per a la mediocritat periodística els detalls i els matisos no solament no importen, sinó que cal evitar-los perquè aleshores es quedarien sense titular. No diferenciar entre les accions delictives i les activitats i convenis habituals en aquesta mena d’institucions és d’una ignorància supina o d’una mala fe impressionant, que tant serveix per a empastifar innocents com per a relativitzar els veritables delictes.

divendres, 2 d’octubre del 2009

I malgrat tot, la crisi persisteix

Els reis de la demagògia, quan hi ha un tema que no els interessa tocar, es treuen de la màniga la frase màgica: “allò que realment interessa als ciutadans”. I ara, el que realment interessa als ciutadans és una sortida de la crisi. L’argument no se sosté per cap banda, perquè és evident que totes les administracions, a part de donar prioritat al tema de la crisi, han continuar amb la seva tasca en tots els àmbits de la vida del país, els serveis socials i l’aplicació de la llei de la dependència, l’educació, la cultura, l’esport, la llengua, la projecció exterior,... i per suposat que la crisi no és cap motiu per a negligir un dret tan elemental i democràtic com el dret a decidir.

És el que feia el President de la Confederación Española de Organizaciones de Mayores (
CEOMA), José Luis Méler, quan blasmava la Generalitat de Catalunya pels recursos que destina a la llengua catalana, com si fossin aquests el que impedeixen l’aplicació de la llei de dependència. Naturalment, no si li acudiria mai dir que cal suprimir, per no ser prioritari, l’Instituto Cervantes, ni abolir per inútil la Monarquia, ni reduir els Ministeris quan ja han transferit les competències a les Comunitats autònomes, ni tantes altres coses. És el mateix joc baix, i brut, que emprava el president de la Generalitat per dir que no hem de perdre el temps en aventures com les de permetre a la ciutadania expressar la seva voluntat sobre el futur del país, i que deu haver convençut Esquerra perquè no presentés, en el debat de política general celebrat aquests dies al Parlament, cap proposta sobre el dret a decidir i les consultes populars endegades arreu del país.

Però la demagògia esdevé molt més manifesta quan resulta que, al capdavall, la crisi segueix el seu curs exactament igual que si el Govern no existís. Probablement en sortirien molt més ben parats si fessin un reconeixement de la seva impotència: la crisi és d’abast internacional i no tenim els recursos ni el poder polític suficient per a fer-hi front. De la mateixa manera que ens hi hem vist involucrats per causes alienes, en sortirem també per inèrcies que no depenen de nosaltres. Altrament, aquesta tossuderia en voler erigir-se en protagonistes d’una lluita contra la crisi, a part de la demagògia que implica, ens porta al pitjor dels ridículs. Tot apunta que al món es comencen a notar els primers símptomes de recuperació, però l’Estat espanyol en serà una excepció i continuarà una temporada més patint-ne els efectes; i dins d’aquest Estat, Catalunya amb uns gestors polítics que es vanten de prioritzar-ho tot per la crisi, anem a la cua.
Demagogs i ridículs.

dijous, 1 d’octubre del 2009

ERC: Inici de canvi de rumb?

Des de fa un cert temps, no massa tampoc, es nota un canvi de discurs com a mínim de Joan Puigcercós. I ahir mateix la cara del vicepresident Josep Lluís Carod Rovira, quan Puigcercós era a a la tribuna d’oradors en el Ple de política general del Parlament de Catalunya, era tot un poema. No ha estat per pròpia iniciativa, sinó forçat probablement per l’aparició de Reagrupament i per la consulta d’Arenys que, no ens enganyem, ha trencat totes les previsions i fulls de ruta imaginaris que tenia Esquerra. El cert és que, per més que vulguin desmentir-ho, el discurs actual del dirigent d’Esquerra no té res a veure amb el que feia un any enrere ni amb la política seguida fins ara des del Govern.

Les condicions que propugnava ara fa uns dies per a formalitzar un futur Govern de coalició, si són sinceres i es mantenen, descarten tota possibilitat d’un nou tripartit i fan molt difícil un Govern amb CiU. De la mateixa manera que les condicions que afirmaven haver posat damunt la taula per a donar suport els pressupostos generals de l’Estat, també n’exclouen qualsevol viabilitat. Des de Reagrupament i des d’altres sectors independentistes ja han sortit veus queixant-se de l’intent de monopolització de les consultes populars, i alguns han anat més enllà argumentant que el canvi de rumb és degut justament al fet que, a Esquerra, l’independentisme se li està escapant de les mans. Naturalment, hi pot haver l’opció dels qui prefereixin que Esquerra segueixi la seva deriva actual, que és la que possibilita el sorgiment d’un nou independentisme, com si calgués donar per perduda aquesta Esquerra per a la causa nacional i començar de bell nou amb Reagrupament; és el que sovint podem llegir en articles d’escriptors com Víctor Alexandre. Realment, seria un drama per al país haver de concloure que ara mateix no tenim referent independentista al Parlament de Catalunya, i que calgui esperar que en les properes eleccions hi pugui haver una sola força política independentista amb un suport molt inferior (això en la millor de les perspectives electorals possibles per a Reagrupament) que l’actual Esquerra.

Sincerament, prefereixo creure que l’aparició de Reagrupament, per a qui esperem que obtingui el millor dels resultats, així com l’eclosió sobiranista de la mà de les diferents plataformes i d’iniciatives com les d’Arenys, facin reaccionar ERC. L’únic perill seria que l’aparent gir iniciat per Joan Puigcercós fos només una maniobra de distracció per a no perdre el protagonisme i el lideratge del conjunt de l’independentisme, però per tornar a caure en els mateixos errors. Un risc que també podria córrer Reagrupament en cas d'esdevenir una opció de Govern. Algú dirà que la fam de poder i de reservar-se unes poltrones faran inviable el gir de 180º que hauria d’emprendre Esquerra. Voldria creure (digueu-me il·lús) que hi ha la possibilitat d’una reacció sincera, encara que ni ells mateixos no la vulguin admetre, i que la propera legislatura comptarem amb dues forces independentistes que estaran condemnades a entendre’s per a les grans qüestions de país.