Recordo que fa una colla d’anys, en un sopar informal on hi era present l’ex conseller de Governació Joan Vidal i Gayolà, aquest ens explicava que hi havia aspectes del 23-F que no s’arribarien a saber mai perquè els polítics que, com ell, ho van viure de primera mà mantindrien el silenci per responsabilitat. No ho vaig entendre llavors i continuo sense entendre-ho ara. En l’activitat política, és evident que hi ha un munt d’informació que no arriba mai a l’opinió pública, perquè el conjunt de la classe política manté un acord no escrit de tapar-se les vergonyes. El que apareix als mitjans de comunicació és només la punta de l’iceberg o el resultat consensuat de la conxorxa.
El concepte de transparència és absolutament inexistent en els polítics professionals, excepte quan es tracta de retreure-ho als adversaris. Però fins i tot en aquest cas, hi ha uns límits que no se sobrepassen mai perquè saben que tots tenen coses per amagar, i que la roba bruta val més rentar-la a casa, entenent per “casa” el clan tancat dels professionals de la política. Ningú ens explicarà mai del tot, les trifulgues que ha tingut el Tribunal Constitucional en tot el serial de l’Estatut amb pressions subtils i no tan subtils, i propostes de pactes de resolució incloses; ni com es va desencallar la negociació de l’Estatut donant un paper rellevant a l’Artur Mas, quan ERC i el PSOE tenien ja molt avançat un principi d’acord, els termes del qual se’n guardaran prou d’esbombar; ni el paper del Rei aquella nit del 23-F, que va tardar més de sis hores a reaccionar perquè no volia pronunciar-se sense saber si els colpistes tenien possibilitats de reeixir, essent difícil de creure que els militars encetessin l’aventura sense pensar que tindrien el seu suport; ni tants altres temes oficialment desmentits, però que s’intueixen o se saben per vies informals difícilment contrastables, i que donen peu a tota mena d’especulacions. Hi ha un pacte de silenci que atribueixen a un exercici de responsabilitat, però que en realitat no és més que una salvaguarda gremial de la classe política.
Per això, quan un polític retirat escriu les seves memòries, probablement perquè ja no hi té res a perdre, es pot permetre la llicència de destapar algun d’aquests secrets. Ara, Jordi Pujol ens presenta les seves Memòries i entre altres coses explica que Enrique Múgica, l’actual Defensor del Pueblo li va proposar substituir Adolfo Suàrez per un militar de tarannà progressista, si és que això és compatible amb la condició militar. Sempre s’ha dit que aquest individu, que té la pocavergonya d’ocupar un càrrec teòricament democràtic, estava implicat en les intentones colpistes, però ara ens ho confirma Jordi Pujol. Si quedés un mínim de dignitat, dimitiria o se’l faria fora. Però és evident que té el càrrec ben assegurat.
El concepte de transparència és absolutament inexistent en els polítics professionals, excepte quan es tracta de retreure-ho als adversaris. Però fins i tot en aquest cas, hi ha uns límits que no se sobrepassen mai perquè saben que tots tenen coses per amagar, i que la roba bruta val més rentar-la a casa, entenent per “casa” el clan tancat dels professionals de la política. Ningú ens explicarà mai del tot, les trifulgues que ha tingut el Tribunal Constitucional en tot el serial de l’Estatut amb pressions subtils i no tan subtils, i propostes de pactes de resolució incloses; ni com es va desencallar la negociació de l’Estatut donant un paper rellevant a l’Artur Mas, quan ERC i el PSOE tenien ja molt avançat un principi d’acord, els termes del qual se’n guardaran prou d’esbombar; ni el paper del Rei aquella nit del 23-F, que va tardar més de sis hores a reaccionar perquè no volia pronunciar-se sense saber si els colpistes tenien possibilitats de reeixir, essent difícil de creure que els militars encetessin l’aventura sense pensar que tindrien el seu suport; ni tants altres temes oficialment desmentits, però que s’intueixen o se saben per vies informals difícilment contrastables, i que donen peu a tota mena d’especulacions. Hi ha un pacte de silenci que atribueixen a un exercici de responsabilitat, però que en realitat no és més que una salvaguarda gremial de la classe política.
Per això, quan un polític retirat escriu les seves memòries, probablement perquè ja no hi té res a perdre, es pot permetre la llicència de destapar algun d’aquests secrets. Ara, Jordi Pujol ens presenta les seves Memòries i entre altres coses explica que Enrique Múgica, l’actual Defensor del Pueblo li va proposar substituir Adolfo Suàrez per un militar de tarannà progressista, si és que això és compatible amb la condició militar. Sempre s’ha dit que aquest individu, que té la pocavergonya d’ocupar un càrrec teòricament democràtic, estava implicat en les intentones colpistes, però ara ens ho confirma Jordi Pujol. Si quedés un mínim de dignitat, dimitiria o se’l faria fora. Però és evident que té el càrrec ben assegurat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada