Sempre que hi ha una crisi, del tipus que sigui, hom espera que més enllà d’atendre les urgències del moment es miri de resoldre els problemes de fons que l’han feta possible. D’una crisi ben resolta, com d’una grip ben guarida, se’n pot sortir enfortit amb una certa immunització de cara al futur i sobretot corregint les causes que l’havien generat. El que és desesperançador en el nostre panorama actual és la incapacitat per a fer ni una cosa ni l’altra. Si almenys tinguéssim el consol de pensar que serem els darrers en sortir de la crisi i els qui en sortirem en les pitjors condicions i amb les millors predisposicions per a recaure, degut a la inacció o al poc interès dels nostres polítics! Però, no. Estem a la cua, comptant en què tots els partits i totes les administracions afirmen i asseguren que, per ells, la prioritat és sortir de la crisi.
No puc ni imaginar què hauria passat si els Governs, tant el català com l’espanyol, haguessin considerat com a poc rellevant i per tant gens prioritari afrontar la crisi econòmica. O potser, sí. Potser hauria estat millor que les administracions se n’haguessin mantingut al marge i haguessin actuat com si res. De la crisi en sortirem per la inèrcia del context internacional, fins i tot malgrat la intervenció de les administracions. Més tard o més d’hora, però al final en sortirem. El que passa és que, a part de sortir-ne més tard que la resta de països de l’entorn, ho farem en les pitjors condicions. No s’ha aprofitat cap de les oportunitats per a refer el model productiu: s’han donat xecs en blanc a la banca que va ser una de les causants de la crisi i que, a més ha aprofitat els recursos públics per a sanejar-se internament, repartir-se entre els dirigents desorbitats beneficis i continuar mantenint tancada l’aixeta del crèdit; s’ha recolzat artificiosament el sobredimensionat sector de la construcció a base d’obra pública, de reconvertir vivenda de renda lliure en renda protegida, en lloc d’adequar-lo a les necessitats reals del país, a l’igual com caldria fer amb altres sectors productius; i ja només faltava que el Govern espanyol retallés el pressupost destinat a la recerca, quan semblava que era un dels camps en què ens estàvem posant a l’alçada de països similars al nostre.
Tinc la impressió que els polítics, enfront de la crisi, miren bàsicament el calendari. Zapatero deu pensar que, faci el que faci, com serà que el 2012 l’economia de l’estat no hagi remuntat; i després encara tindrà la barra de dir que haurà estat gràcies a la seva acció de Govern. No tindrà tanta sort el Govern de la Generalitat, que de ben segur haurà d’afrontar unes noves eleccions empantanegats amb la crisi, i que haurà d’excusar-se en la manca de recursos i de poder real del Govern autònom, comptant amb què la gent ja no recordi les excel·lències que ens cantaven del nou finançament.
No puc ni imaginar què hauria passat si els Governs, tant el català com l’espanyol, haguessin considerat com a poc rellevant i per tant gens prioritari afrontar la crisi econòmica. O potser, sí. Potser hauria estat millor que les administracions se n’haguessin mantingut al marge i haguessin actuat com si res. De la crisi en sortirem per la inèrcia del context internacional, fins i tot malgrat la intervenció de les administracions. Més tard o més d’hora, però al final en sortirem. El que passa és que, a part de sortir-ne més tard que la resta de països de l’entorn, ho farem en les pitjors condicions. No s’ha aprofitat cap de les oportunitats per a refer el model productiu: s’han donat xecs en blanc a la banca que va ser una de les causants de la crisi i que, a més ha aprofitat els recursos públics per a sanejar-se internament, repartir-se entre els dirigents desorbitats beneficis i continuar mantenint tancada l’aixeta del crèdit; s’ha recolzat artificiosament el sobredimensionat sector de la construcció a base d’obra pública, de reconvertir vivenda de renda lliure en renda protegida, en lloc d’adequar-lo a les necessitats reals del país, a l’igual com caldria fer amb altres sectors productius; i ja només faltava que el Govern espanyol retallés el pressupost destinat a la recerca, quan semblava que era un dels camps en què ens estàvem posant a l’alçada de països similars al nostre.
Tinc la impressió que els polítics, enfront de la crisi, miren bàsicament el calendari. Zapatero deu pensar que, faci el que faci, com serà que el 2012 l’economia de l’estat no hagi remuntat; i després encara tindrà la barra de dir que haurà estat gràcies a la seva acció de Govern. No tindrà tanta sort el Govern de la Generalitat, que de ben segur haurà d’afrontar unes noves eleccions empantanegats amb la crisi, i que haurà d’excusar-se en la manca de recursos i de poder real del Govern autònom, comptant amb què la gent ja no recordi les excel·lències que ens cantaven del nou finançament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada