En el tram
de la Via Catalana
on em trobava jo, la presència dels Mossos d’Esquadra era insignificant, per la
munió de gent que ens hi concentràvem ja unes hores abans de l’inici de la
cadena. Una sola patrulla enmig de milers de manifestants en un ambient festiu
i el pas relativament freqüent de patrulles motoritzades eren més que suficients
per a garantir l’ordre i que els ciutadans ens poguéssim manifestar en
llibertat. Així, a Catalunya, els Mossos no van tenir cap mena de problema per
a mantenir l’ordre i controlar el possible caos que es podia haver produït en
tallar durant hores dues de les principals carreteres del país, al llarg de 400
quilòmetres.
Ben al
contrari del que va passar al País Valencià, on la Guàrdia Civil assegurava que no
podia garantir l’ordre si la gent es manifestava a la carretera en un tram de
dos o tres quilòmetres. Un reconeixement de la seva incapacitat professional
que bé mereixeria més d’una dimissió, a no ser que l’informe que van presentar
a la Delegació
del Govern espanyol fos un acte d’indignitat professional, en què van mentir
per tal de facilitar l’objectiu polític del PP, sabent a més que era irregular
i fora de la llei com els va acabar advertint i desautoritzant el Tribunal Superior de Justícia
del País Valencià. El seu objectiu no era ni garantir l’ordre ni la llibertat
dels ciutadans, sinó afavorir els interessos polítics del Partit Popular. I
quan la Justícia
va desautoritzar el poder polític que havia prohibit la concentració pacífica
de la Via Catalana ,
també van acabar ells mateixos provocant aldarulls; hi ha imatges que reflexen
prou bé l’actiud xulesca i provocadora dels qui teòricament havien de ser els
garants de l’ordre. Però no ens ha d’estranyar, perquè no fa pas gaire dies que
una altra jutgessa va haver d’amonestar la policia espanyola per haver actuat
pel seu compte amb l’objectiu de protegir i afavorir l’Alícia Sánchez Camacho, la
que té amics fiscals de confiança, en lloc de dedicar-se a la investigació del
cas on presumiblement hi ha involucrada també la dirigent del PP.
Tant de zel
com posaven els policies espanyols per a controlar els manifestants de la
Via Catalana al nord de Castelló, en lloc
de protegir-los per tal que poguessin exercir lliure i tranquil·lament el seu
dret, no el posava la mateixa policia a l’hora de protegir la seu de la Delegació de la Generalitat a Madrid.
Ja podem imaginar el Ministre Fernández, renyant els assaltants per no haver
impedit que es gravessin imatges del seu atac violent, perquè d’aquesta manera
a la policia espanyola, com té per costum de fer quan interessa políticament,
li hauria estat molt més fàcil fer un informe presentant l’atac com una baralla
entre bàndols o com a resultat d’alguna provocació. I amb el mateix sentit
prevaricador, ja podem imaginar que els mateixos que sentenciaven la
il·legalització de partits polítics perquè no condemnaven amb prou vehemència
l’ús de la violència, no faran el mateix amb els qui realment la practiquen. I
és que determinada violència, quan és a favor dels seus interessos, és
perfectament consentida, quan no directament instigada, pels poders de l’Estat.