Els gossos del Partit Popular

En el tram de la Via Catalana on em trobava jo, la presència dels Mossos d’Esquadra era insignificant, per la munió de gent que ens hi concentràvem ja unes hores abans de l’inici de la cadena. Una sola patrulla enmig de milers de manifestants en un ambient festiu i el pas relativament freqüent de patrulles motoritzades eren més que suficients per a garantir l’ordre i que els ciutadans ens poguéssim manifestar en llibertat. Així, a Catalunya, els Mossos no van tenir cap mena de problema per a mantenir l’ordre i controlar el possible caos que es podia haver produït en tallar durant hores dues de les principals carreteres del país, al llarg de 400 quilòmetres.

Ben al contrari del que va passar al País Valencià, on la Guàrdia Civil assegurava que no podia garantir l’ordre si la gent es manifestava a la carretera en un tram de dos o tres quilòmetres. Un reconeixement de la seva incapacitat professional que bé mereixeria més d’una dimissió, a no ser que l’informe que van presentar a la Delegació del Govern espanyol fos un acte d’indignitat professional, en què van mentir per tal de facilitar l’objectiu polític del PP, sabent a més que era irregular i fora de la llei com els va acabar advertint i desautoritzant el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià. El seu objectiu no era ni garantir l’ordre ni la llibertat dels ciutadans, sinó afavorir els interessos polítics del Partit Popular. I quan la Justícia va desautoritzar el poder polític que havia prohibit la concentració pacífica de la Via Catalana, també van acabar ells mateixos provocant aldarulls; hi ha imatges que reflexen prou bé l’actiud xulesca i provocadora dels qui teòricament havien de ser els garants de l’ordre. Però no ens ha d’estranyar, perquè no fa pas gaire dies que una altra jutgessa va haver d’amonestar la policia espanyola per haver actuat pel seu compte amb l’objectiu de protegir i afavorir l’Alícia Sánchez Camacho, la que té amics fiscals de confiança, en lloc de dedicar-se a la investigació del cas on presumiblement hi ha involucrada també la dirigent del PP.

Tant de zel com posaven els policies espanyols per a controlar els manifestants de la Via Catalana al nord de Castelló, en lloc de protegir-los per tal que poguessin exercir lliure i tranquil·lament el seu dret, no el posava la mateixa policia a l’hora de protegir la seu de la Delegació de la Generalitat a Madrid. Ja podem imaginar el Ministre Fernández, renyant els assaltants per no haver impedit que es gravessin imatges del seu atac violent, perquè d’aquesta manera a la policia espanyola, com té per costum de fer quan interessa políticament, li hauria estat molt més fàcil fer un informe presentant l’atac com una baralla entre bàndols o com a resultat d’alguna provocació. I amb el mateix sentit prevaricador, ja podem imaginar que els mateixos que sentenciaven la il·legalització de partits polítics perquè no condemnaven amb prou vehemència l’ús de la violència, no faran el mateix amb els qui realment la practiquen. I és que determinada violència, quan és a favor dels seus interessos, és perfectament consentida, quan no directament instigada, pels poders de l’Estat.