El ball de xifres i la deshonestedat dels farsants

Ja se sap que quan hi ha una mobilització ciutadana al carrer és difícil de fer-ne el recompte; lògicament ,cadascú intenta magnificar o minimitzar la xifra en funció dels seus interessos. I aquí no se n’escapen tampoc els funcionaris públics, cossos de seguretat i tècnics que teòricament haurien de ser objectius. Per tant, no ens hauria de preocupar en excés la disparitat de les xifres. Tant se val si a la Diada d’enguany es van manifestar en total un milió, un milió i mig o dos milions de persones; tothom va poder copsar que havia estat un gran èxit de mobilització, i que això posa en evidència una preocupació real en el conjunt de la ciutadania.

Sí que el fet de donar una xifra o una altra és simptomàtic del posicionament polític de qui fa el càlcul. Per exemple, no ens ha d’estranyar que el Ministre de l’Interior, acostumat com està al seu partit a portar dobles comptabilitats i a declarar només una part dels seus números, digués que en la Diada no va sortir al carrer ni la quantitat de persones inscrites nominalment a la Via Catalana; com si la gent no hagués vist les imatges, no sabés fer números, o la mobilització no hagués estat valorada arreu del món. La broma d’alguns mitjans insinuant que la cadena s’havia pogut realitzar perquè hi havia ninots de cartró pedra, referint-se a la presència de colles geganteres, només és símptoma de l’escàs nivell professional dels periodistes que signen aitals bajanades. Però molt més significatiu, políticament, és l’argument de la “majoria silenciosa” que va emprar la vicepresidenta del Govern espanyol i altres polítics del mateix tall. El de la “majoria silenciosa” és un terme que utilitzen tots els règims autoritaris, i utilitzava lògicament el franquisme, per defensar que ells no havien de fer cas de les reivindicacions socials, perquè sempre eren més els qui no es manifestaven que els qui sí que ho feien.

De manifestacions de centenars de milers de persones, arreu del món, n’hi ha ben poques. I si qualsevol manifestació és valorada com un símptoma d’un determinat malestar o d’una determinada reivindicació, el volum és un indicador clar del nivell de suport popular que té. Però és que la fal·làcia i la deshonestedat dels qui utilitzen aquest argument de la “majoria silenciosa” es posa immediatament en evidència quan algú els demana si, aquest 11 de setembre, els qui no es van manifestar en els actes del PP, en els de C’s o d’altres plataformes del nacionalisme espanyol, també es poden considerar com una “majoria silenciosa” que no està per l’unionisme. O a veure si la vicepresidenta del Govern espanyol també apel·larà a la “majoria silenciosa” quan el 12 d’octubre els espanyolistes arribin a concentrar alguns milers de persones.