Ara, ja han fet tard!

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Ha costat que despertessin, però ara sembla que sí; o com a mínim que ho faran veure. Fa molt de temps que Catalunya reclama un tracte més just econòmicament, un respecte per la seva llengua i la seva cultura, i un autogovern sense traves. La possibilitat de la independència encara es veia com a molt llunyana i era defensada només per algun grup minoritari, i tanmateix la seva resposta, la de Madrid, era sempre la mateixa: no només la negativa a escoltar les reivindicacions catalanes, sinó incrementar les agressions contra la nostra identitat i escanyar-nos tant com els era possible financerament. Ni tan sols quan l’any passat el malestar general va derivar en un clam, no ja per reivindicar l’aturada de les agressions i de l’espoli econòmic, sinó per a fer un pas endavant, en positiu, cap a la construcció d’un Estat propi a la vista que aquest ens era hostil, ni tan sol llavors no van reaccionar i es van enrocar en la seva posició bel·ligerant.

L’independentisme havia deixat de ser una opció minoritària, i bona part dels qui creien en la possibilitat de trobar un encaix assumible dins d’Espanya, es van adonar que era del tot impossible. I fins i tot per als qui encara creuen en algun tipus de solució federal, llevat d’aquells que només ho fan servir com a excusa per a oposar-se a l’independentisme, és imprescindible, com a únic camí viable per a assolir el seu objectiu, passar per la consecució d’un Estat propi. I aquest 11 de setembre ha fet evident que la voluntat expressada l’any passat d’exercir el dret a decidir no només no ha remès com esperaven els espanyols, sinó que s’ha enfortit i urgeix que no hi hagi més dilacions.

Ha costat, però ara sembla que sí que s’adonen que Espanya té un problema. I per això algú ha començat a entendre, ni que sigui com a darrer recurs per a aturar el que sembla que no tingui aturador, que no poden continuar negant la realitat i presumint de la seva fatxenderia amb la qual voldrien reprimir qualsevol intent d’emprendre el camí de la llibertat, i que per tant han de fer una crida al diàleg institucional i a pensar en alguna proposta per a desactivar el procés sobiranista. Ara fa un any, la mateixa Carme Forcadell advertia de la possibilitat, del perill, que Espanya reaccionés i comencés a presentar propostes per a seduir no pas els independentistes, sinó els qui fins ara havien cregut en un encaix amb Espanya i que els mateixos espànyols els havien convençut que això no era possible sense renunciar a la llengua, a la cultura i a la identitat pròpies. Però durant tot aquest temps, han seguit la línia contrària i han persistit en les hostilitats envers el país. Han covat l’odi envers Catalunya, que lògicament està donant els seus fruits, i ells mateixos s’han compromès personalment a no cedir ni un mil·límetre en les seves aspiracions per aniquilar-nos com a poble.

Ara, ja han fet tard. Qualsevol proposta que poguessin fer, proposta que uns anys enrere potser hauria estat celebrada com un avanç acceptable per a amplis sectors de la societat catalana, ara ja no tindria cap mena de credibilitat. El mateix Duran i Lleida que l’estiu passat estava en contra del Pacte Fiscal perquè ho considerava una reivindicació excessiva, ara no podria renunciar a l’exercici del dret a decidir. Si algú digués que creu en les promeses i en les bones intencions dels espanyols per a  trobar una solució pactada que satisfaci les aspiracions catalanes, llevat d’aquells que ho fan a la desesperada perquè s’adonen que Catalunya se’ls en va de les mans, i mai millor dit, només se li podria recomanar un psiquiatre. Ara ja han fet tard, i han dilapidat tota la credibilitat, tant el PP com el PSOE.