Vivim en una societat on el risc és inherent al progrés. Sabem perfectament que quan agafem un vehicle que pot superar els 100 km/h estem assumint un risc que podríem estalviar-nos si decidíssim anar en bicicleta o en carro, o que com a mínim reduiríem si baixéssim la velocitat màxima no als 80 sinó als 60 o als 40. Però no volem renunciar als beneficis que ens reporta el progrés, de la mateixa manera que volem sabent que de tant en tant algun avió s’estavella, o utilitzem maquinària potencialment perillosa.
Ningú, mínimament honest, pot afirmar que les centrals nuclears no representen un perill; un perill amb escasses possibilitats de fer-se real, cert; però, donat el cas, d’unes dimensions extraordinàries. I, malgrat tot, els governs i els ciutadans poden decidir assumir aquest risc i tirar endavant amb l’energia nuclear. Tenir una central nuclear a prop de casa és tenir-hi una bomba que, per més precaucions que es prengui, ningú ens pot assegurar que algun dia no pugui acabar esclatant. En principi, el Japó és un país molt ben preparat tècnicament, que conviu amb els moviments sísmics i que, conscients del perill, havien optat per l’energia nuclear. No tindria cap mena d’explicació que els dirigents japonesos mentissin a la població dient-los que pensaven que el desastre d’aquests dies no s’esdevindria mai. Al Japó, com aquí, es pot especular amb les escasses possibilitats que es produeixi un accident nuclear, i valorar per tant que val la pena assumir el risc per tal d’aprofitar els enormes beneficis que produeixen les Centrals. Si hi ha aquesta honestedat per part dels dirigents i la població ho assumeix, no hi ha res a dir.
El problema està en què criminals desaprensius, conscients del risc però sobretot dels beneficis, impulsin les centrals nuclears enganyant la població amb l’asseveració pseudocientífica que aquestes instal·lacions són absolutament segures. Quan la Ministra espanyola d’economia Helena Salgado afirma que no s’han de prendre decisions en calent, davant dels fets del Japó, en realitat el que ens vol dir és que ara el discurs oficial sobre la seguretat de les Centrals Nuclears seria insostenible. Si deixen passar un temps, podran reiterar la mentida de què no hi ha cap mena de risc amb una instal·lació nuclear a prop de casa.
Ningú, mínimament honest, pot afirmar que les centrals nuclears no representen un perill; un perill amb escasses possibilitats de fer-se real, cert; però, donat el cas, d’unes dimensions extraordinàries. I, malgrat tot, els governs i els ciutadans poden decidir assumir aquest risc i tirar endavant amb l’energia nuclear. Tenir una central nuclear a prop de casa és tenir-hi una bomba que, per més precaucions que es prengui, ningú ens pot assegurar que algun dia no pugui acabar esclatant. En principi, el Japó és un país molt ben preparat tècnicament, que conviu amb els moviments sísmics i que, conscients del perill, havien optat per l’energia nuclear. No tindria cap mena d’explicació que els dirigents japonesos mentissin a la població dient-los que pensaven que el desastre d’aquests dies no s’esdevindria mai. Al Japó, com aquí, es pot especular amb les escasses possibilitats que es produeixi un accident nuclear, i valorar per tant que val la pena assumir el risc per tal d’aprofitar els enormes beneficis que produeixen les Centrals. Si hi ha aquesta honestedat per part dels dirigents i la població ho assumeix, no hi ha res a dir.
El problema està en què criminals desaprensius, conscients del risc però sobretot dels beneficis, impulsin les centrals nuclears enganyant la població amb l’asseveració pseudocientífica que aquestes instal·lacions són absolutament segures. Quan la Ministra espanyola d’economia Helena Salgado afirma que no s’han de prendre decisions en calent, davant dels fets del Japó, en realitat el que ens vol dir és que ara el discurs oficial sobre la seguretat de les Centrals Nuclears seria insostenible. Si deixen passar un temps, podran reiterar la mentida de què no hi ha cap mena de risc amb una instal·lació nuclear a prop de casa.