Costa d’entendre la tossuderia de determinats individus que, fins i tot quan es veuen enxampats en les seves mentides i els seus tripijocs, es mantenen fins al darrer moment en la seva farsa. La primera reacció és el to burlesc, fatxenda, de qui està convençut de la seva impunitat; tot seguit, quan s’incrementa la pressió, arriba l’etapa de la defensa virulenta atribuint-ho tot a una conxorxa; toca després una fase en què s’intenta justificar, fins i tot admetent culpes menors com a petits errors de procediment; i quan s’adonen que la justificació no fa sinó confirmar les sospites aleshores arriba el moment de recórrer als amics polítics i del poder judicial perquè li donin cobertura. Ja no ve d’una corrupció més.
És un esquema de funcionament que, amb petites variants, funciona en delinqüents de guant blanc de diversa índole. Ho hem vist en algun afer de la Casa Reial, en el President de la Generalitat Valenciana, i ara en el President del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribunal Suprem espanyol (TS), Carlos Dívar. Sense tenir massa més informació que la que ens donen els mitjans de comunicació, i fins i tot només amb la que ens dóna el mateix Carlos Dívar, la seva culpabilitat està fora de dubtes: hi ha hagut malversació de fons, i l’única via de defensa és que segons una absurda i perversa legislació els afers interns del Poder Judicial no poden ser investigats. Com els de la Casa Reial, vaja. Naturalment que els corruptes de nivell compten sempre amb una xarxa de l’entorn que els encobreixin; de manera que, quan definitivament i malgrat tots els entrebancs, el tema es posa al descobert es desplega una nova xarxa de protecció per evitar que ningú més en surti esquitxat, que els encobridors i col•laboradors del delicte en surtin indemnes.
Per això, em sembla encara més incomprensible que CiU, hoste del PP, els faci el joc també en aquests afers de corrupció institucional. La negativa del Partit Popular a permetre que Carlos Dívar comparegui al Congrés és força explicable: les pràctiques dels uns són similars a les de l’altre, i hi deu haver compromisos i favors a retornar. Però, per quina raó CiU s’ha de posar del costat d’aquesta gentussa? També ells s’hauran d’explicar quan finalment la Justícia pugui fer-se un lloc en l’administració de la Justícia, cosa gens fàcil, certament.