Es veia a
venir. Mentre alguns, vés a saber amb quins interessos, aplaudien el cop d’Estat
donat pels militars egipcis per a fer caure el govern de l’islamista Mohammad Mursi, democràticament elegit, altres ja
advertíem (1, 2) del risc de confiar en la tutela dels militars. És cert que el
President Mursi havia emprès un camí autocràtic que justificava la revolta de
la ciutadania; però justament la intervenció dels militars és el que podia
tirar per terra bona part de les legítimes aspiracions del poble egipci, que feia
poc s’havia alliberat del dictador Mubarak, que havia comptat sempre amb el
suport dels militars, i ara estava mobilitzat per a frenar els excessos del nou
President.
Jo no sé si
algú amb dos dits de front podia pensar que els militars actuarien honestament
i en defensa de les llibertats. Tot un premi Nobel de la Pau , Mohammad
al-Baradei, vicepresident del nou Govern implantat després del cop militar, ha
dimitit del seu càrrec a rel de la matança efectuada abans d’ahir als carrers
d' El Caire. És possible que al·legui ignorància per haver confiat en els
militars? El mínim que podria fer, si encara li queda una mica de dignitat,
seria retornar el Premi Nobel de la
Pau , del qual evidentment no n’era mereixedor o per
ignorància o per complicitat amb els qui prioritzen l’ús de la violència per a
defensar els seus interessos particulars. I és que era una temeritat confiar la
seguretat del país als militars egipcis; i no pas perquè siguin egipcis, sinó
perquè són militars. És difícil de preveure cap on pot desembocar la crisi,
però és evident que s’han posat les bases per a radicalitzar fins a extrems
insospitats els islamistes.
La comunitat internacional, que
sovint posa condicions de tota mena per a concedir ajuts econòmics a aquests
països del tercer Món o en vies de desenvolupament, no té cap interès en posar
com a condició bàsica i fonamental el desmantellament d’aquestes estructures
militars que, a part de ser costosíssimes i corruptes, solen ser una amenaça
permanent per a les llibertats i per a la seguretat del país. Ja els va bé que
hi siguin, encara que això sigui a costa de l’empobriment de la ciutadania,
perquè els militars són elements fàcilment subornables per a fer-los anar
segons l’interès dels grans poders econòmics, i dels estats que els representen.