Què es podia esperar dels militars?

Es veia a venir. Mentre alguns, vés a saber amb quins interessos, aplaudien el cop d’Estat donat pels militars egipcis per a fer caure el govern de l’islamista Mohammad  Mursi, democràticament elegit, altres ja advertíem (1, 2) del risc de confiar en la tutela dels militars. És cert que el President Mursi havia emprès un camí autocràtic que justificava la revolta de la ciutadania; però justament la intervenció dels militars és el que podia tirar per terra bona part de les legítimes aspiracions del poble egipci, que feia poc s’havia alliberat del dictador Mubarak, que havia comptat sempre amb el suport dels militars, i ara estava mobilitzat per a frenar els excessos del nou President.

Jo no sé si algú amb dos dits de front podia pensar que els militars actuarien honestament i en defensa de les llibertats. Tot un premi Nobel de la Pau, Mohammad al-Baradei, vicepresident del nou Govern implantat després del cop militar, ha dimitit del seu càrrec a rel de la matança efectuada abans d’ahir als carrers d' El Caire. És possible que al·legui ignorància per haver confiat en els militars? El mínim que podria fer, si encara li queda una mica de dignitat, seria retornar el Premi Nobel de la Pau, del qual evidentment no n’era mereixedor o per ignorància o per complicitat amb els qui prioritzen l’ús de la violència per a defensar els seus interessos particulars. I és que era una temeritat confiar la seguretat del país als militars egipcis; i no pas perquè siguin egipcis, sinó perquè són militars. És difícil de preveure cap on pot desembocar la crisi, però és evident que s’han posat les bases per a radicalitzar fins a extrems insospitats els islamistes.

La comunitat internacional, que sovint posa condicions de tota mena per a concedir ajuts econòmics a aquests països del tercer Món o en vies de desenvolupament, no té cap interès en posar com a condició bàsica i fonamental el desmantellament d’aquestes estructures militars que, a part de ser costosíssimes i corruptes, solen ser una amenaça permanent per a les llibertats i per a la seguretat del país. Ja els va bé que hi siguin, encara que això sigui a costa de l’empobriment de la ciutadania, perquè els militars són elements fàcilment subornables per a fer-los anar segons l’interès dels grans poders econòmics, i dels estats que els representen.