Europa ha sortit de la recessió en
aquest darrer trimestre; caldrà veure si la tendència es manté en els següents.
Però la sortida de la recessió no ha estat generalitzada a tots els països,
sinó que ha estat protagonitzada bàsicament per Alemanya i França que amb el
seu creixement han compensat els valors negatius que han continuat tenint
països com Espanya, Itàlia, i sobretot Xipre. No és pas per casualitat que
aquest darrer, tot just després de ser “rescatat”, hagi patit la davallada més
forta.
Tothom ha remarcat que la remuntada,
sobretot d’Alemanya, ha vingut per un creixement de la demanda interna que no
s’ha produït pels aires del cel i molt menys per l’aplicació de mesures
econòmiques com les que estan aplicant aquí. Aquella lògica tan elemental de
pensar que si es redueix el poder adquisitiu i l’estabilitat laboral es frenarà
el consum i, per tant, les empreses en patiran les conseqüències perquè veuran
disminuir les seves vendes, així com l’Estat veurà disminuir els seus ingressos
en forma d’impostos, que aquí es nega d’una forma rotunda, l’han entesa a
Alemanya on les grans empreses s’han decidit a incrementar els salaris
justament per a fomentar el consum. A França, més que les empreses, és l’Estat
qui ha apostat per una política d’incentivació de l’economia que també ha donat
els seus fruits, encara que menors que a Alemanya. I la recuperació dels Estats
Units s’explica per les mateixes raons; les raons literalment contràries a les
que aplica el Govern espanyol, el grec o el xipriota. I així ens van les coses.
Se suposa que l’estratègia, a part
de renunciar a ser un país capdavanter i acceptar una devaluació interna a tots
els nivells, consisteix en esperar que el progrés dels nostres veïns europeus
que han aplicat mesures ben oposades a les d’Espanya ens ajudi a sortir del
pou, encara que sigui més tímidament i sense recuperar els nivells d’ocupació
anteriors a la crisi. I per postres, cínicament, i negant totes les evidències,
encara diran que hem començat a sortir de la crisi gràcies a les seves mesures.
Sembla clar que aquí caldria demanar responsabilitats de tot tipus a aquesta
trepa de polítics i economistes que propugnen unes polítiques que ells saben
que són manifestament contràries a l’interès general, i beneficioses només per
a unes poques i determinades grans empreses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada