Irònicament, des de Solidaritat, s’invitava Jordi Pujol a deixar CiU i afiliar-se a la nova formació independentista. Les seves darreres declaracions, validant l’opció independentista, han aixecat força polseguera, probablement traient-les una mica fora de context o intentant interpretar-les en un sentit que potser no coincideix del tot amb la pròpia intencionalitat. Algú, fins i tot, ha parlat de gir espectacular d’aquell qui va ser nomenat l’”Español del año”. Ni llavors devia merèixer el qualificatiu d’”Español del año”, concedit més aviat per a premiar el catalanisme conservador, ni ara l’hauríem de qualificar d’independentista.
De tota manera, resulta curiós que els polítics es destapin de veritat i facin les propostes més decidides o agosarades, que tant vam trobar a faltar mentre governaven, justament quan ja no estan en disposició d’aplicar-les. Ho hem vist reiteradament amb polítics de tots els colors, des del popular Herrero de Miñón a Jordi Pujol, passant pel mateix Maragall. Montilla deu ser una excepció: un home de partit que no s’havia sortit mai del guió que li marcaven des del carrer de Ferraz, un cop va assumir la Presidència de la Generalitat en va deixar anar algunes que, essent molt lluny de les tesis independentistes, tampoc tenien res a veure amb les del militant submís del PSOE que era abans i que torna a ser ara. En general, però, el model sol ser el de Jordi Pujol; mentre era el Govern es va passar vint-i-cinc anys dient que volia un encaix dins d’Espanya, i amenaçant que si l’encaix no era possible aleshores potser sí que caldria buscar altres camins. Però mai va trobar el moment ni les raons suficients, per bastonades que rebés. Per això el discurs de l’Artur Mas sona a disc ratllat, a déjà vu. No serà fins que deixi el poder, sense haver aconseguit ni cap mena de reconeixement ni la resolució del sistema de finançament i havent reiterat mil vegades que si a Espanya no ens hi volen ens haurem de buscar la vida, que l’Artur descobrirà que l’única sortida viable per a Catalunya és la independència.
Els més ingenus poden pensar que Jordi Pujol ha arribat a aquesta conclusió com a resultat de la seva experiència política i a la vista de la intransigència del nacionalisme espanyol. Em sembla d’una ingenuïtat excessiva. Jordi Pujol té ara les mateixes evidència que quinze anys enrere de la inviabilitat d’una Catalunya mínimament respectada dins d’Espanya; l’únic que ha canviat és que ara no ha de passar el cangueli que li hauria provocat una declaració institucional en els mateixos termes que ha fet des del despatxet de retirat del Passeig de Gràcia.
De tota manera, resulta curiós que els polítics es destapin de veritat i facin les propostes més decidides o agosarades, que tant vam trobar a faltar mentre governaven, justament quan ja no estan en disposició d’aplicar-les. Ho hem vist reiteradament amb polítics de tots els colors, des del popular Herrero de Miñón a Jordi Pujol, passant pel mateix Maragall. Montilla deu ser una excepció: un home de partit que no s’havia sortit mai del guió que li marcaven des del carrer de Ferraz, un cop va assumir la Presidència de la Generalitat en va deixar anar algunes que, essent molt lluny de les tesis independentistes, tampoc tenien res a veure amb les del militant submís del PSOE que era abans i que torna a ser ara. En general, però, el model sol ser el de Jordi Pujol; mentre era el Govern es va passar vint-i-cinc anys dient que volia un encaix dins d’Espanya, i amenaçant que si l’encaix no era possible aleshores potser sí que caldria buscar altres camins. Però mai va trobar el moment ni les raons suficients, per bastonades que rebés. Per això el discurs de l’Artur Mas sona a disc ratllat, a déjà vu. No serà fins que deixi el poder, sense haver aconseguit ni cap mena de reconeixement ni la resolució del sistema de finançament i havent reiterat mil vegades que si a Espanya no ens hi volen ens haurem de buscar la vida, que l’Artur descobrirà que l’única sortida viable per a Catalunya és la independència.
Els més ingenus poden pensar que Jordi Pujol ha arribat a aquesta conclusió com a resultat de la seva experiència política i a la vista de la intransigència del nacionalisme espanyol. Em sembla d’una ingenuïtat excessiva. Jordi Pujol té ara les mateixes evidència que quinze anys enrere de la inviabilitat d’una Catalunya mínimament respectada dins d’Espanya; l’únic que ha canviat és que ara no ha de passar el cangueli que li hauria provocat una declaració institucional en els mateixos termes que ha fet des del despatxet de retirat del Passeig de Gràcia.