Pàgines

dissabte, 26 de juliol de 2008

A Madrid ens fan la feina

Amb motivacions oposades, des de les diverses opcions polítiques es dóna per fet que la via autonomista a l’Estat espanyol ja ha tocat sostre, i no dóna per més. Per uns fins i tot ha anat massa enllà i cal recuperar el caràcter central i omnipresent de l’Estat, per uns altres ja hauríem arribat a una situació ideal si s’esmenen alguns serrells com els del finançament, i per als nacionalistes estem en una via morta sense futur. Fins ara, totes les forces polítiques, inclosa ERC han jugat i encara juguen, la carta constitucionalista d’intentar treure el màxim profit de l’actual marc jurídic, i no sembla que hi hagi massa predisposició per anar més enllà. Ens limitem a repetir el que va dir Jordi Pujol durant vint-i-cinc anys: si no trobem un adequat encaix dins de l’Estat, si continuem rebent agressions i no se’ns dóna el que ens correspon, haurem de fer un altre plantejament. Però s’acaba acatant la Constitució.

L’experiència, arreu del món, ens diu que, esgotada aquesta via, només queda la de la confrontació. Plantejar la qüestió en termes de conflicte obert i internacional (conflicte democràtic i pacífic, s’entén), en què es qüestioni de soca-rel la legitimitat de l’Estat i dels seus òrgans de poder i s’exhibeixi la legitimitat d’un procés d’emancipació nacional. Ens en anem, senzillament. Però la realitat és que la societat catalana, i particularment els seus dirigents, no sembla tenir el coratge i la decisió necessàries per a afrontar una situació d’aquesta mena. I amb més o menys verbalitzacions de descontentament es va fent la viu-viu, aguantant tota mena de xàfecs, picant de peus i de tant en tant una multitudinària manifestació, però acabant per acatar la Constitució.

Contràriament, a Madrid, sembla que sí que estiguin disposats a facilitar-nos la feina: Un menyspreu absolut fins i tot per una llei com l’Estatut, aprovada per les Corts espanyoles, que incompleixen impunement; unes agressions constants en contra de la llengua, arribant a la grotesca paradoxa de fer veure que una llengua com la catalana, en clar retrocés territorial i d’àmbits d’ús, pot ser una amenaça per a la pervivència de la llengua dels 400 milions de parlants; i manipulant els òrgans jurídics de l’Estat, en aquest cas el Tribunal Constitucional, perquè retalli el ja migrat Estatut quan i com convingui al nacionalisme espanyol. Tot plegat semblen unes agressions empreses per l’Estat orientades a provocar aquesta confrontació, el conflicte declarat entre interessos nacionals contraposats, que fins ara han volgut eludir els dirigents polítics catalans.

A Madrid ens estan fent la feina.