Pàgines

dissabte, 31 de març del 2012

Només ens desmarquem de la violència?

Parlava l’altre dia del fet que hi ha grups violents que s’emparen en la religió, ara l’islamisme com temps enrere era el catolicisme, dels quals es vol desmarcar la jerarquia i el conjunt majoritari de la religió però sense condemnar-lo i desqualificar-lo amb la contundència que caldria. Els crims de Tolosa, per exemple, atribuïts a algú que s’excusava en l’islamisme hauria d’haver rebut la condemna més unànime i contundent dels imams, acusant-lo justament d’actuar amb hostilitat i menyspreu envers l’Alcorà i la religió islàmica.

Quelcom de semblant passa aquí amb els grups violents que aprofiten les jornades de protesta, com la de la vaga general de dijous. No es tracta només que els organitzadors de les mobilitzacions se’n desmarquin i se’n desentenguin; no és que aquests grups violents utilitzin mètodes que no poden compartir els sindicats, sinó que són gent tant o més hostils a les reivindicacions dels treballadors com ho poden ser les mesures del Govern. Suposo que hi deu haver de tot, però fonamentalment hi ha vulgars delinqüents que aprofiten les manifestacions, com els carteristes poden aprofitar les aglomeracions del metro i d’un mercat; en alguns casos, hem vist que eren membres dels cossos i forces de seguretat infiltrats amb la intenció de boicotejar i desqualificar la legítima protesta; en d’altres poden ser elements ultres que ho fan amb la mateixa intenció, encara que al marge del poder institucionalitzat; en cap cas es pot pensar que puguin ser grups antisistema, quan es dediquen a destrossar mobiliari urbà i saquejar comerços, sense tocar els grans poders econòmics; i hauria la possibilitat d’algun descerebrat com els qui van tirar un artefacte en un taller, o algun altre amb ànim de gresca sense parar esment de quines són les seves víctimes... No se m’acuden gaire més possibilitats, la veritat.

Hi ha un altre element a tenir en compte. Hi ha imatges més que suficients per a identificar i localitzar cada un dels violents. No hi haurà cap problema, doncs, per a posar-los a tots en evidència i fer-los pagar els danys provocats; una altra cosa és que, com en d’altres ocasions, potser no interessarà esclarir qui i per què aquests grups actuen i reincideixen sempre amb absoluta impunitat. Les organitzacions socials haurien de ser les primers interessades en acabar amb aquesta xacra que tant de mal fa a les seves mobilitzacions.

divendres, 30 de març del 2012

Més inútil que tirar aigua a mar

Dimecres, el Parlament de Catalunya va fer una altra d’aquelles accions testimonials que no serveixen per a res i que més aviat són l’excusa per a fer veure que ja s’ha fet alguna cosa. Els partits catalans es van posar d’acord per exigir que l’Estat pagui el que deu a Catalunya. Naturalment, els partits espanyols van considerar absurd que es pretengui que l’Estat compleixi amb els seus compromisos o que compleixi les lleis.

És el mateix que va passar quan es va aprovar la moció que pretenia reclamar que l’Estat compleixi la sentència del Tribunal Suprem sobre la territorialització del 0,7% de l'IRPF que es destina a finalitats socials. En aquest cas, el PSC també va fer pinya amb els espanyols considerant inacceptable pretendre que l’Estat acati una sentència que, d’alguna manera, podria beneficiar Catalunya. La Justícia espanyola no està feta per això, i per tant no té cap conseqüència real el fet d’incomplir i no acatar aquestes sentències favorables a Catalunya. No se m’acudeixen adjectius per a qualificar aquesta mena de situacions: surrealisme, absurditat, imbecil•litat, esquizofrènia, esperpèntic, despropòsit, irracionalitat... o simplement una solemne ximpleria. Què carai hem d’anar a reclamar nosaltres a l’Estat espanyol? L’Estat espanyol, per definició i per principis constitucionals és un Estat hostil a Catalunya: molt a pesar d’alguns, ara ja no s’estila bombardejar-nos de tant en tant, però entra dins de la seva més absoluta normalitat combatre Catalunya per tots els mitjans, i en tots els àmbits: la llengua, la cultura, l’economia, els serveis públics...

Des del moment que hi ha qui defensa continuar pertanyent a aquest Estat hostil, o que no gosa fer cap pas per a alliberar-nos-en, hem de comptar amb les conseqüències. L’Estat fa les seves lleis i les incompleix al seu arbitri, en funció dels seus interessos, gaire bé sempre contraposats als nostres. I si algú ens ve dient que espera que un Govern espanyol compleixi amb els seus compromisos de fer quelcom per al país, o és que s’ha venut l’enteniment, que és un ximple irrecuperable, o que és un col•laborador descarat de les agressions que patim els catalans. Els nostres diputats no es guanyen el sou si no saben fer res més que aprovar mocions per a reclamar a l’Estat pagui el que deu o compleixi les lleis; és més inútil que tirar aigua a mar.

dijous, 29 de març del 2012

Massa motius per a una sola vaga

Demà, tal com havia anunciat Mariano Rajoy, hi haurà vaga general. Ha tingut la gentilesa de deixar que fossin els sindicats els qui en fixessin la data, però ell ja ho tenia previst des del moment que va planejar tot el seguit de mesures per a fer pagar als treballadors la crisi i els errors de la banca i de les seves polítiques especulatives. Si Rajoy ja entenia que hi havia d’haver vaga general, els sindicats no tenien altra opció que convocar-la.

Però, no ens enganyem. El procés de desmantellament de l’estat del benestar, de liquidació dels drets laborals i de les conquestes socials dels darrers decennis, no és pas cap novetat d’aquest any. Ja en fa una bona colla que, davant la impotència de les organitzacions socials i a voltes amb la seva complicitat, anem fent passes enrere. Les polítiques, sense distinció de si els governants ostenten una etiqueta més o menys conservadora o progressista (ja no goso parlar d’esquerres), les marquen els dirigents de les grans corporacions bancàries i grups econòmics, sovint anomenats eufemísticament com “els mercats”. De fet, per poques concessions que hagués fet el Govern espanyol, els sindicats haurien donat el seu vist-i-plau a la reforma laboral, com ja ho han fet amb anteriors reformes. Però la dreta ara se sent valenta; ha entès que la crisi ha estat la gran troballa que li permet tenir tenallada la població en general, a la qual han fet creure fins i tot que la crisi ha estat motivada per haver estirat més el braç que la màniga. Tan valenta que pot tenir la fatxenderia d’anticipar-se a anunciar la vaga general.

No són pas estúpids. Ja saben que les seves polítiques econòmiques serviran per a crear més atur, més inseguretat, més precarietat... i, per tant, menys consum, més crisi, menys recaptació per a les arques públiques que al seu torn patiran més dèficit i més endeutament. I aquí torna a començar la roda fins arribar a la fallida total. Ja ho saben tot això; no cal que els fem una vaga perquè se n’assabentin. Ells aprofitaran la situació de crisi, que mantindran i aprofundiran encara més, per adaptar la legislació i totes les estructures econòmiques i socials d’acord amb els seus interessos. La vaga no els farà ni pessigolles. Ells faran com el President Sirià que, un cop liquidada l’oposició (aquí cal entendre que la liquidació només és de drets i prestacions socials), és possible que fins i tot s’avinguin a negociar la fi de les agressions.

dimecres, 28 de març del 2012

Tots els pals són vàlids per als unionistes

El procés sobiranista escocès segueix el seu camí. I, tot i que surt amb l’avantatge que no tenim nosaltres de tenir al davant un Estat democràtic que admet el dret dels escocesos a decidir el seu futur, ningú dubta que el camí tampoc serà fàcil. Des de Londres i des de les opcions unionistes sorgiran tota mena d’entrebancs per a fer descarrilar el procés, per ajornar-lo o per desvirtuar-lo. I els recursos dels unionistes poden ser tan dispars com forassenyats; tot s’hi val per impedir la llibertat d’Escòcia.

Ja va començar el Govern de Londres amb propostes tan maniquees i manipuladores com la de pretendre que el referèndum es fes tot seguit, en un termini prou breu com perquè no hi hagués temps de preparar-lo degudament, cosa que el podria fer fracassar, la seva veritable intenció. Curiosament, ben a l’inrevés del que aquí proposen grups independentistes quan reclamen una consulta sobiranista de forma immediata. Al mateix temps, el Govern de Cameron també reclamava que la consulta fos tan simple com Independència sí o Independència no, en lloc de donar una tercera opció intermèdia d’incrementar el nivell d’autogovern com podria proposar Salmond. Un plantejament que aquí també diferiria, perquè el fet de posar-hi una tercera opció restaria moltes possibilitats d’obtenir un resultat favorable a la independència. Però ara ha sortit un nou front per a posar entrebancs al referèndum escocès: els liberaldemòcrates plantegen que també s’ha de donar el dret a decidir a les Illes Shetland i a les Òrcades, al nord d’Escòcia. El plantejament dels liberaldemocràtes és tan fal•laç com les propostes de Cameron; ells no tenen cap interès en què aquestes illes puguin decidir el seu futur, i de fet hi estarien igualment en contra si ho haguessin presentat al marge de la iniciativa escocesa, sinó que pensen que pot ser una fórmula per a complicar el procés fins a fer-lo inviable.

Tampoc és tan diferent de la proposta que en alguna ocasió havien exposat els populars bascos amb l’amenaça de reclamar la secessió d’Àlaba, on ells acostumen a tenir majoria, de la resta del País Basc. O el secessionisme lingüístic que prediquen els espanyolistes, només com a arma per a combatre la llengua catalana, ja sigui al País valencià, a les Illes o a la Franja de ponent, on després neguen i ataquen igualment la llengua pròpia. I és que els imperialistes, abans de reconèixer l’alliberament d’algun dels seus dominis prefereixen triturar-lo, tant per a fer inviable la seva emancipació com per a rematar-lo un cop afeblit com per a retenir, com a mal menor, una part d’aquests dominis.

dimarts, 27 de març del 2012

Qui dóna la centralitat?

Els dirigents de CDC es poden trobar immersos en una espiral sobiranista que ni ells mateixos puguin controlar. En una enquesta entre els dos mil assistents al Congrés de Reus donava un percentatge de més del 70% de partidaris de la independència plena, i el percentatge dels qui en un referèndum votarien que sí superava el 90%. Per tant, la seva declaració independentista, que no figurava en la ponència política inicial, és una conseqüència no tant de l’estratègia de la direcció com de la dinàmica de la societat catalana que també ha impregnat la militància convergent.

Per això, l’Artur Mas, davant de la cridòria dels congressistes a favor de la Independència, sense eufemismes ni mitges tintes, alertava a la nova direcció que no perdés la centralitat política. I on és aquesta centralitat? Potser hom la pot descobrir mirant la reacció de la resta formacions polítiques. Als dos extrems, trobaríem tant els qui s’escandalitzen perquè no es poden ni imaginar un trencament de l’Espanya franquista, aquella que havia de ser una i no cinquanta-una, com trobaríem també els qui consideren que les noves proclames convergents són una farsa o una trampa. És allò de l’independentisme de cap de setmana; perquè els dies laborables es pacta amb el nacionalisme espanyol. Tan fàcil és retreure a CDC la contradicció de pactar amb els populars i alhora reclamar un Estat propi, com ho és blasmar els populars perquè estan apuntalant un Govern que pot acabar portant el país cap a la independència.

No els fan cap mal, als sobiranistes convergents, les crítiques desaforades de l’independentisme més combatiu, perquè les seves crítiques són les que centren el propi discurs i contraresten les envestides dels populars. Si no hi fossin, potser algú les hauria d’inventar. És allò que deia Jordi Pujol quan era a la Plaça de Sant Jaume, que les protestes que li adreçaven a diari a les portes de Palau eren una prova de l’exercici del poder. La centralitat convergent, a part d’adequar-se a la realitat social de Catalunya, la donen el conjunt de les forces polítiques del país.

dilluns, 26 de març del 2012

Del sí, però no, al no, però sí

Suposo que cadascú pot fer la lectura que vulgui del darrer Congrés de CDC, però en qualsevol cas és evident que el partit liderat per Artur Mas ha fet un pas més, en la línia del que és la tendència general del país. Tots els intents per a convèncer els espanyols que els catalans voldríem (o com a mínim ho volia fins ara la classe dirigent del país) quedar-nos a Espanya, i només demanàvem ser respectats i no agredits tan brutalment, han fracassat. Ells només ens accepten si renunciem a ser nosaltres mateixos, si ens fem l’harakiri, si renunciem a la nostra llengua i posem a la seva disposició els nostres recursos.

Als dirigents de CDC ja els anava bé una situació d’una certa dependència, que els permetés gestionar còmodament una petita part del pastís. Però els espanyols no s’hi avenen. No s’ha pas de ser nacionalista per veure que no podem ser cornuts i pagar el beure, o com a mínim que cal posar-hi alguns topalls i alguns terminis; però ells cada vegada s’envalentonen més. Fins i tot ex dirigents del Partit Popular català, que ja no hi tenen responsabilitats ni aspiren a viure de la bicoca, comencen a dir que, així, la independència es convertirà en l’única sortida possible, en un destí inevitable. Mentre el plenari del congrés convergent votava a favor de treballar per assolir les estructures d’un Estat propi, Mas els arengava a no perdre la centralitat. És més o menys el que han fet els congressistes convergents: apostar per no quedar-se al marge d’un corrent sobiranista que sembla imparable, que ells mateixos xifraven en més d’un 70% de la seva militància. No apostar, avui, per la plena sobirania, que vol dir anar cap a l’Estat propi, amb tot el que implica tenir un Estat propi al sí de la Unió europea, era perdre aquesta centralitat que predicava el President.

Ara, des de la resta de formacions polítiques podran fer totes les cabrioles que vulguin. Hi haurà qui s’esquinçarà les vestidures per considerar que així difícilment podran atorgar a Mas el títol d’”Español del Año”. Alguns fins i tot formularan la tesi contrària a la que formulen molts nacionalistes: quina contradicció la dels populars, que sostenen un govern que vol portar el país cap a la independència! Però també hi haurà qui preferirà optar per la incredulitat, i assegurar que tot aquest congrés respon al nacionalisme de cap de setmana que s’esvaeix a primera hora del dilluns. Personalment, penso que benvinguts al club dels qui estem per un Estat propi!

diumenge, 25 de març del 2012

Amb les seves lleis sempre tenim les de perdre

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Cada vegada que CiU fa una concessió al PP, perquè prefereix l’opció conservadora a l’opció nacional, els populars li responen amb una nova amenaça contra la llengua, contra els interessos econòmics del país, contra la ja migrada capacitat d’autogovern... O potser és a l’inrevés, i és a cada nova agressió que CiU respon fent noves concessions? Tant se val.

Al regal que els convergents han fet al Partit Popular en el tema de la CCMA, el nacionalisme espanyol hi ha respost apostant pel corredor central en detriment del mediterrani, amenaçant d’anul•lar la llei catalana que prohibeix les curses de braus, de forçar l’eliminació de municipis petits i sobretot posant en qüestió la possibilitat que el Govern català convoqui una consulta popular sobre el pacte fiscal.

Bàsicament, jo diria que hi ha dos errors de plantejament. D’una banda, el de pensar que mirant d’acontentar l’enemic, de fer-li favors gratuïtament, amansarem la fera; és cert que nosaltres, a vegades, no tenim massa clar cap on anem, però ells ho tenen claríssim i actuen amb una absoluta i premeditada fredor fidels al seu objectiu d’aniquilar-nos. I de l’altra, el de pensar que aconseguirem quelcom amb el nostre enginy, sense sortir-nos de la seva legalitat.

Durant molt de temps vaig blasmar la llei de consultes populars que havia elaborat el tripartit precisament per això, perquè procurava d’adaptar-se a la legalitat espanyola i, per tant, ja incloïa l’autocensura per tal d’estalviar feina al Constitucional. Però és que aquesta nova llei torna a caure en el mateix error, el de fer un redactat que, suposadament, pugui adaptar-se a la legislació espanyola. Si els poders espanyols no admeten el dret a decidir, es rebaixa el to i es diu que només seran consultes no vinculants, i a sobre s’hi inclou que els temes que poden ser objecte de consulta han de ser només els de competència de la Generalitat.

Posats aquí, estaria més a prop de l’argumentació del Partit Popular que de la de CiU. No té massa sentit argumentar que es pot fer una consulta sobre el Pacte Fiscal perquè sí que és competència de la Generalitat fer la petició del Pacte Fiscal. Si fos així no caldria posar en el text de la llei aquesta qüestió dels temes de competència autonòmica, perquè amb aquest raonament tots els temes ho serien, perquè la Generalitat pot fer peticions sobre qualsevol tema i davant de qualsevol instància. I el problema ve del fet que CiU vol nedar i guardar la roba; no gosa fer una llei tal com creu que s’hauria de redactar perquè sap que no tindrà la valentia de no fer-se enrere quan vinguin les impugnacions dels poders espanyols.

Si volem jugar al seu joc, si pretenem haver trobat la solució a base d’un redactat enginyós que sembla que pot burlar la intencionalitat de la legislació espanyola, ens estavellarem segur. Primera perquè per enginyosos no els guanyarem tan fàcilment, segona perquè acostumen a fer una aplicació de les seves lleis en funció dels interessos polítics de cada moment; tercera perquè disposen d’un poder judicial totalment subjugat que sempre sentenciarà a favor seu, i darrera perquè al capdavall ells tenen la paella pel mànec.

Si volem fer una consulta sobre el Pacte Fiscal, si volem salvaguardar la competència sobre els poders locals o si volem mantenir la llei que prohibeix les curses de braus a Catalunya, el que cal no és pretendre fer filigranes amb la legislació espanyola sinó una ferma voluntat d’exercir l’autogovern, en base a aquell principi que “la llibertat no es pidola, es pren”.

dissabte, 24 de març del 2012

Les lleis no s'han de complir si són a favor del català

Suposo que n’hi deu haver que pensen que hi ha accions polítiques de caràcter testimonial que, a part de no servir per a res, més aviat desprestigien la tasca dels qui les emprenen. Per als qui pensen així, el grup de Solidaritat per la Independència els deu semblar un bon exemple. Com ara la moció que va presentar al Parlament sobre l’etiquetatge dels productes que es poden trobar el bar de la cambra catalana. La moció ha provocat que els responsables de la gestió del bar del Parlament hagin de fer un repàs exhaustiu per veure si els productes que hi dispensen s’ajusten a la legalitat vigent.

El tema és, en aparença, absolutament banal; residual, si voleu. Però, ben mirat, el tema és d’una excessiva rellevància i d’una gravetat innegable. La moció de SI, a la qual només s’hi van oposar el PP i C’S, es limitava a demanar que es complís la legislació vigent, cosa inacceptable per als partits nacionalistes espanyols, per als quals les lleis només s’han de complir si perjudiquen Catalunya. De fet, hom podria considerar una mena d’insult no el fet que es presenti una moció demanant que es compleixi la llei, sinó el fet que s’hagi de presentar, perquè significa que fins aleshores aquesta es podia incomplir amb tota impunitat. Algun mitjà de comunicació ja posava de relleu la dificultat de complir la legislació en matèria de consum, com a mínim en el cas de la Coca-Cola. D’una banda, es dóna per suposat que aquesta és una marca insubstituïble, si no s’avé a la legalitat, i de l’altra es pressuposa que una cosa és obligar un determinat etiquetatge a un artesà formatger i l’altra pretendre que les multinacionals hagin de complir la llei.

La moció de SI posa en evidència la manca de poder real de l’autonomia catalana, que no gosa ni aplicar les seves lleis, i en canvi s’arronsa a la primera quan ens volen imposar una llei forana. És el que ha passat amb el tema de les tres famílies que han vist recolzat judicialment el seu suposat dret a incomplir la llei catalana d’educació. Una llei, val a dir-ho, que el mateix Govern de la generalitat no es veu amb cor de fer complir, donat que la meitat dels professors de secundària la transgredeixen en no fer les classes en la llengua que estableix la llei. S’aplicarà, doncs, per a aquestes tres famílies, però no per al 50% de la resta d’alumnes del país.

divendres, 23 de març del 2012

De farsants i ineptes en lectures sagrades

Fa temps que es parla de la querella presentada contra l’imam de Terrassa per haver fet una incitació a la violència contra les dones. D’entrada, sense conèixer el cas hom podria pensar que les denúncies poden tenir el seu fonament tenint en compte que l’islamisme sempre ha tingut en la dona la seva assignatura pendent, però també es podria pensar que hi pot haver quelcom de prejudicis i de xenofòbia per part de l’entorn.

Els entesos en l’Alcorà diuen que del llibre sagrat de l’Islam no se’n pot treure la conclusió que la dona ha de tenir un paper secundari, que no ha de poder estar en igualtat de condicions amb l’home, i molt menys que pugui ser víctima de maltractaments i vexacions. O, en tot cas, no pas gaire diferent del paper que ha reservat a la dona la tradició cristiana. El que passa és que la tradició cristiana, afortunadament, i en aquest aspecte concret, està força superada tot i que la Jerarquia Catòlica continua amb la seva obsessió tan poc evangèlica de negar a la dona els mateixos drets que té l’home. I ja no diguem si reculéssim en el temps un centenar d’anys, perquè, aleshores, la discriminació de la dona que ara ens pot escandalitzar la trobaríem com a normal també a casa nostra. En el cas de l’islamisme, doncs, podríem dir que la diferència és sobretot de temps o d’evolució històrica, més que no pas de contingut o de fons. Una altra cosa és la incapacitat de suposats experts, tant en textos bíblics com en l’Alcorà, que no saben contextualitzar el text sagrat en l’època en què fou redactat: és una simple qüestió d’estultícia.

Però, en el cas de l’imam de Terrassa hi ha hagut un moviment de suport, no només de sectors radicals de l’islamisme, sinó d’associacions i persones de reconegut tarannà moderat. La defensa que en fan, igual com es defensa l’imam, es basa en negar els fets que l’imputen, de manera que seria una negació de la idea que l’islam ha de menystenir el paper de la dona. Però resulta que, segons les fonts policials, hi ha gravacions inequívoques de les arengues de l’imam incitant a la violència contra les dones. I és aquí on ve el dubte: Hi ha un islamisme radical, violent, que diuen que no hauríem de confondre amb l’islamisme sensat i seriós; però massa sovint hi ha un excés de condescendència i de donar cobertura a la violència, en aquest cas contra les dones, en lloc de condemnar-la sense paliatius i en nom de l’Islam. De farsanteria ja n’estem escaldats amb la jerarquia de l’Església Catòlica, que històricament també ha donat suport més o menys encobertament a tot tipus de violència.

dijous, 22 de març del 2012

Quina excusa donem, ara?

El Govern espanyol ja no sap què més fer per evitar haver de tirar endavant el corredor mediterrani. A Europa ho veuen claríssim; no cal ser massa espavilat per adonar-se que aquesta seria la via natural per a comunicar la península Ibèrica amb la resta d’Europa. I els espanyols també ho saben, i són perfectament conscients de la importància que tindria per a Andalusia, Múrcia, el País Valencià, Catalunya, i en definitiva per al conjunt de l’Estat. A part de ser la via més fàcil i la més eficaç per comunicar-nos amb Europa, permet connectar els ports mediterranis amb les infraestructures terrestres, i les comunitats més directament beneficiades representen un percentatge de la capacitat productiva de l’Estat molt més elevat que el de qualsevol altra via.

El corredor mediterrani només té un punt en contra que, per al Govern espanyol, és més que definitiu: entre les comunitats beneficiades directament hi ha Catalunya. I aquest handicap és més que suficient com per sacrificar conjuntament amb Catalunya, la resta de comunitats i, en definitiva, el conjunt de l’Estat. Durant molt de temps, el Govern espanyol, aleshores el govern socialista ara el popular, no volia definir-se com li reclamava Europa, sabent que això podia allargar el procés i posar-lo en perill; ells haurien volgut presentar com a prioritari el corredor central, molt més car, molt menys eficaç i molt menys útil per al conjunt de l’economia espanyola, però eren conscients que la seva era una posició absolutament forassenyada, justament perquè amagava la veritable intenció. Finalment, Europa va deixar clar quina era la seva prioritat, però malgrat tot el Govern espanyol insistia en no desestimar el seu projecte anticatalà. Fins i tot van deixar entreveure que els diners de fons europeus destinats al corredor mediterrani els desviarien fraudulentament per a iniciar el corredor central. Com a mínim, amb això aconseguirien que no se’n fes cap dels dos, o que es retardessin sine die.

Ara, la UE torna a insistir que el corredor central no és cap prioritat, i que en el millor dels casos no estaria llest ni al 2030. De manera que el Govern espanyol se n’ha d’empescar alguna altra per evitar fer el corredor del Mediterrani. I la ministra espanyola del ram ja ha trobat la solució: en les actuals circumstàncies, oblidem-nos del corredor del Mediterrani, i limitem-nos a les infraestructures que hi ha en marxa, com les vies d’Alta Velocitat que no van enlloc. La que ens enllaçaria amb Europa a través de Catalunya, aquesta també pot esperar una mica més, i no estarà enllestida en els terminis compromesos. Quan la prioritat és perjudicar Catalunya, el Govern espanyol no hi escatima esforços ni recursos.

dimecres, 21 de març del 2012

Ja som líders!

Les polítiques econòmiques del Govern de la Generalitat estan donant els seus fruits, si és que d’això se’n poden dir fruits. El Govern del tripartit, és cert, no va saber afrontar la crisi econòmica que li venia generada des de fora, va perdre molt de temps amb una inactivitat insòlita, però al capdavall tampoc va aplicar cap de les polítiques que podríem qualificar d’esquerres o progressistes. Es va doblegar igualment als interessos dels poders econòmics; dels mateixos poders que, havent generat la crisi, no estaven disposades a pagar-ne les conseqüències.

El Govern d’Artur Mas, doncs, va heretar un situació difícil. I sabent-ho, les seves promeses electorals anaven en el sentit de dir que ells tenien la solució, que ells reduirien a la meitat la taxa d’atur, que amb ells sortiríem ràpidament de la crisi. I un any després, la situació econòmica del país ha empitjorat notablement, i en tots els sentits. Totes les retallades, el desmantellament de l’estat del benestar, les noves regulacions laborals i del sector públic, han tingut exactament l’efecte contrari al que se’ns deia com a raonament per a emprendre-les. Per pura incompetència? Ho dubto. Més aviat m’inclino a pensar que ells ja són conscients dels resultats que porta i continuarà portant l’aplicació d’aquestes polítiques econòmiques. L’empobriment del país a canvi de satisfer els interessos dels qui tenen la paella pel mànec, i esperar que algun dia aquests considerin que ja han aconseguit els seus objectius d’adaptar totes les legislacions als seus interessos o bé que tant d’empobriment també els pot acabar afectant. I aleshores, serien ells mateixos els qui condicionarien els governs per tal que facin un viratge en les seves polítiques de manera per tal d'orientar-les per fi a la sortida de la crisi.

Però de moment, el Govern català ja ha assolit l’objectiu: ja som líders! Ja som la comunitat autònoma més endeutada de l’Estat! Algú dirà que tenim aquest deute de 42.000 milions, malgrat les retallades, les reformes legislatives i les polítiques restrictives; jo més aviat diria que tenim aquest deute, que hem escalat fins al cim del rànquing, gràcies a aquestes polítiques econòmiques que podem qualificar de suïcides. Si seguim així, acabarem necessitant un rescat, el pas previ a la fallida.

dimarts, 20 de març del 2012

A voltes amb la Justícia, la seva

El Síndic de Greuges, ens diuen uns mitjans de comunicació, s’ha adreçat al President del Tribunal Superior de Catalunya, Miguel Àngel Gimeno, per reclamar-li informació sobre el cas d’un ciutadà que demana sense èxit poder fer un tràmit tan simple com el del canvi de nom. Però, està clar, el tema no és que no es resolgui un tràmit burocràtic com aquest sinó que aquest tràmit burocràtic té una clara intencionalitat normalitzadora, contra la qual hi està radicalment en contra el nacionalisme espanyol, tant en la seva vessant política com judicial.

El problema és sempre que pretenem corregir agressions, injustícies o errors com si es tractés d’un tema puntual, com si tot plegat no formés part d’una estratègia i d’uns circumstàncies més globals. Desconec les causes i les circumstàncies concretes d’aquest cas, però no tinc cap dubte que si fos a l’inrevés aquest ciutadà espanyol no tindria el més mínim problema per castellanitzar-se el nom; i en el supòsit que algú li hagués posat qualsevol obstacle, immediatament haurien intervingut des de la fiscalia a la resta d’institucions. I és que la Justícia espanyola sap molt bé que les seves intervencions i decisions finals depenen fonamentalment de l’interès polític dels partits nacionalistes espanyols com el PP, i ben poc de l’aplicació del dret i de la interpretació jurídica de les lleis. El tema és que els catalans, il•lusos, massa sovint juguem al seu joc i presentem recursos i apel•lacions com si realment es tractés d’una Administració de Justícia independent i democràtica. I esperem que en alguna ocasió no ens sigui tan desfavorable.

No podem esperar sentències favorables d’una Justícia que està corrompuda políticament, i posada al servei del nacionalisme espanyol. Diguem-ho clar, d’una vegada. Aquesta no és la nostra Justícia ni hauria d’estar habilitada per a exercir en un país democràtic i lliure. No ens hem de queixar d’una sola sentència, ni d’una inacció com en aquest cas del canvi de nom, sinó del conjunt de la seva existència.

dilluns, 19 de març del 2012

El paper galdós de socialistes i populars catalans

En qualsevol circumstància de la vida quotidiana l’objectivitat absoluta és pràcticament impossible. Vulguem o no, i de forma més o menys inconscient, tendim sempre a defensar el que és nostre i la nostra gent; i per a fer-ho, sempre trobem els arguments i les justificacions que fan al cas. Molt semblant al que poden fer els qui tenen els interessos contraposats als nostres. Això explica que, sovint, en moltes discussions, hi hagi raó per les dues bandes, que no tot sigui una qüestió de blanc i negre, de bons i dolents.

En política passa quelcom de semblant, tant si es tracta de temes com el de les balances fiscals, el del tractament de les llengües o de qualsevol altre. Des de Catalunya tenim una visió que, evidentment, no coincideix amb la que tenen des d’Espanya. Fins i tot els números es poden interpretar i confegir de maneres diferents, i no és pas estrany que mentre aquí tenim la sensació de ser espoliats de mala manera, allà no hi veuen altra lògica que la d’una imprescindible solidaritat. A l’hora de comptabilitzar el dèficit fiscal, tothom sap que no hi ha una fórmula exacta i única, sinó que tècnicament es pot valorar el tema des de diverses perspectives o tenint en compte diferents variables. I està clar, cadascú procura aferrar-se a aquella que més li convé. Tant seriosos, i per tant legítims, poden ser els estudis que parlen d’uns 21.000 milions anuals de dèficit fiscal, com els que redueixen aquesta xifra als 16.000 o els que la rebaixen fins als 9.000. I no estranya ningú que els espanyols coincideixin sempre en la xifra més baixa; més enllà dels arguments, el que pesa és la defensa d’uns interessos molt concrets. Exactament igual, ens diran, que el que fan els catalans que defensen la xifra més alta. I tenen raó.

És lògic i és humà escombrar cap a casa, afavorir els propis, mirar de trobar totes les virtuts de les persones, dels llocs i de la llengua que estimem. A ningú se li retraurà hi empri arguments una mica esbiaixats per a afavorir els seus; ho fa tothom en l’esfera personal i en la política. Però el que resulta més insòlit és que des d’aquí n’hi hagi que escombren cap a l’altre cantó, que hi hagi faci ús del raonament esbiaixat per a perjudicar-se ell mateix i el seu país. I aquest és el galdós paper que estan fent els populars i socialistes catalans.

diumenge, 18 de març del 2012

El castellà en una Catalunya independent

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No deixa de ser un bon senyal que algú comenci a fer consideracions sobre què i com haurem de procedir quan finalment tinguem la independència. Això vol dir que a cada dia que passa ens hi acostem una mica més, i en algun moment o altre també haurem de tenir previst com serà la nova normalitat. El que és evident és que alguns dels plantejaments que mantenim ara amb tota fermesa, perquè ens hi va la supervivència, potser no caldrà mantenir-los igual quan no tinguem l’amenaça permanent de l’Estat espanyol.

Aquest és el cas del futur de la llengua castellana a Catalunya. Ara mateix, tots sabem que qualsevol envestida dels nacionalistes espanyols en relació amb la llengua va molt més orientada a liquidar la llengua catalana que a una suposada defensa del castellà. Poden demanar compartir la llengua vehicular a l’ensenyament, l’aplicació estricte del bilingüisme, la defensa de la llengua materna, etc no pas perquè hi creguin en absolut, perquè aquestes mateixes idees les combaten amb el mateix aferrissament allà on han aconseguit que el català estigui un inferioritat de condicions, com ara a València, a les Illes o a la Franja. Ells defensen la immersió lingüística, en castellà naturalment, i el monolingüisme més radical, naturalment en castellà. I és sabent aquesta mala intenció dels nacionalistes espanyols que, sovint i amb tota la raó del món, prenem posicions a la defensiva que algú podria considerar excessivament radicals.

En una Catalunya independent, on no hi càpiguen les agressions malintencionades, a voltes disfressades de decisions judicials, el debat sobre el paper que hauria de tenir el castellà a Catalunya podrà ser molt diferent, i sobretot molt més serè i racional. Sabent que l’objectiu del Partit Popular i de Ciutadans és l’eliminació pura i simple de la llengua catalana, i que se’n senten orgullosos quan veuen que estan guanyant al País Valencià, la nostra resposta de defensa a ultrança pot donar la impressió que els catalans tenim una aversió especial contra la llengua castellana.

De ben segur que hi ha molts ciutadans catalans, que tenen el castellà com a llengua pròpia, que estimen el país com qualsevol altre català i que no tenen res en contra de la nostra llengua, que deuen trobar-se una mica incòmodes en els debats actuals sobre la política lingüística. El debat esdevé visceral quan es posa en qüestió la nostra pròpia existència com a poble i com a cultura; però quan això no estigui en qüestió, quan la defensa de la llengua castellana no tingui aquesta connotació agressiva en contra del país, el plantejament pot ser tot un altre.

Estic convençut que amb la independència el castellà hi pot sortir guanyant, a Catalunya. No és el mateix que algú se’ns adreci en castellà, vulgui expressar-se en aquesta llengua o en demani l’ús en determinades situacions, com a arma ofensiva contra el català, que com a forma natural d’expressió personal. Són aquests nacionalistes espanyols, capaços fins i tot de perjudicar els propis fills en la seva croada contra la nostra llengua, els qui generen una tensió que va en perjudici del prestigi i del respecte que mereix el castellà a casa nostra.

Tampoc es tracta de pensar que, amb la independència, el futur del català ja estarà garantit; hi ha prou exemples d’estats que han perdut la llengua pròpia, com ara Irlanda. El nou Estat català haurà de continuar amatent per a protegir i fomentar l’ús de la llengua catalana; però sense la pressió d’un Estat hostil com és l’espanyol, i sense que es qüestioni el caràcter nacional de la nostra llengua, l’administració catalana podrà arbitrar fórmules de convivència d’ambdues llengües sense prejudicis ni manipulacions polítiques.

dissabte, 17 de març del 2012

Qui mana a can Ribot?

A la vista de les imatges que ens van oferir els mitjans de comunicació sobre les càrregues policials a València, el tema era clar: allà només hi havia uns agressors, unes bandes armades i uniformades. Fins i tot el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, va admetre en el primer moment que algú se li havia anat la mà; ell mateix parlava de possibles excessos, encara que s’afanyava a dir devien ser casos aïllats. En un sentit semblant es va expressar la vicepresidenta del Govern espanyol.

Hi ha imatges inapel•lables: la follia d’aquells homes camuflats sota els cascs contra joves adolescents que protestaven per les retallades no tenia cap justificació. S’acarnissaven embogits despietadament contra joves, periodistes o simples vianants, talment com si tinguessin les facultats pertorbades. Malgrat totes les evidències, els policies van reaccionar contra el ministre acostumats com estan a actuar sempre amb total impunitat. I aquest va anar moderant el to fins que aquesta setmana els ha exculpat de tot i ha defensat les seves agressions. L’argument, el típic argument de la brutalitat policial, és que hi ha grups violents infiltrats entre els manifestants; en algunes ocasions això ha estat cert, i en d’altres ha resultats que els infiltrats eren policies camuflats. Per tal de donar força a aquesta tesi, el ministre deia que més enllà de les imatges que ens havien ofert els mitjans de comunicació n’hi havia d’altres, que tenia ell i la seva policia, que demostraria la violència dels manifestants. En tot cas, aquestes noves imatges podien avalar l’actuació policial davant d’aquestes suposades agressions, però no pas les actuacions que havíem vist tots per la televisió. Però, a l’hora de la veritat, les imatges que havien de ser coartada per a la policia han resultat ser molt semblants a les primeres: no es veuen per enlloc les agressions dels manifestants, i sí les policials.

El ministre ha preferit desdir-se de la primera impressió, i posar-se al costat dels violents. Si aquelles imatges ens van produir fàstic i repugnància, ara ens en produeix també el Ministre. I tot plegat demostra que aquesta mena d’actuacions, pròpies de delinqüents i bandes armades terroristes, vénen avalades, impulsades i dirigides des de la cúpula policial, i per tant també del Ministeri. Una vergonya de policia i de Ministre.

divendres, 16 de març del 2012

Els thrillers de la Banca

Quan es vol simplificar el concepte de notícia s’acostuma a posar aquell exemple de la mossegada i el gos: no seria notícia, almenys no pas rellevant, que un gos mossegui una persona, sinó que una persona mossegui un gos. Si fem cas d’aquesta concepció del que és notícia, allò que se surt de la normalitat, els mitjans de comunicació no haurien d’haver tret com a notícia el fet que Goldman Sachs hagi estat denunciada per Greg Smith, un director executiu d’aquest banc d’inversions. O, en tot cas, el que és notícia no són les males pràctiques denunciades, sinó el fet que un directiu gosi denunciar-les.

El tema, doncs, no és que un banc d’inversions enganyi els seus clients, perquè aquest és el seu negoci. S’entén que les inversions que produeixen grans beneficis no les oferiran al primer client que passa, sinó que se les reservaran per a ells mateixos. Aquests bancs poden tenir una cartera molt dispar de productes, però els qui sempre en surten escaldats són els incauts que se’ls han cregut i a qui han encolomat inversions més dubtoses. El problema està en què les lleis emparin aquesta mena de delinqüència i sobretot que els Estats hi estiguin subordinats. No és pas casual que les empreses que, amb les seves males pràctiques, van ser uns dels desencadenants de la crisi, com Goldman Sachs o Lehman Brothers, siguin les que acabin nomenant els gestors per a sortir-ne, sigui el Primer Ministre italìa, el ministre de Finances grec o el ministre d’Economia espanyol. El que hauria de ser notícia és l’estultícia de la classe política per agenollar-se davant d’aquesta trepa de bergants, d’insolvència més que reconeguda.

Però, bé. Tampoc és tan diferent del que ha passat i continua passant a casa nostra on, fins i tot les més petites entitats financeres es dediquen a enredar el personal venent-los, a través de l’engany i de la mentida, tota mena de productes financers de dubtosa credibilitat. Normalment, no és que et recomanin invertir en una determinada empresa, amb el risc que això suposa però amb l’avantatge de ser un risc públic, sinó que et proposen uns fons combinats sense que el client sàpiga en realitat on han invertit els seus diners. Casualment, i en el millor dels casos, a l’hora de rendir comptes l’entitat financera notifica que justament les seves inversions no han estat les més rendibles. Els thrillers de les Rambles no ho farien millor.

dijous, 15 de març del 2012

L'estafa elèctrica

El ministre d'Indústria, Energia i Turisme, José Manuel Soria, ens amenaça dient que d’aquí a ben poc hi haurà un increment de les tarifes elèctriques, i pel que sembla pot ser un increment significatiu. L’argument ja s’ha repetit moltes vegades: resulta que el que paguem els consumidors no s’ajusta, diuen, al cost real de la producció d’energia; i per tal que les empreses no perdin diners, la diferència la paga l’Estat. En uns moments de crisi, en què les administracions miren d’estalviar d’allà on sigui, sembla lògic suposar que l’Estat també vulgui alleugerir aquesta càrrega.

En principi, el tema podria semblar d’una lògica irrebatible: hi ha serveis públics que forçosament han de ser costejats pels mateixos usuaris. No podem pensar que l’Estat, l’espanyol o el català quan el tinguem, hagi d’oferir gratuïtament o de forma subvencionada tota mena de serveis. Sí que ha de garantir que arribin en bones condicions als ciutadans, però entenent que bàsicament ens els hem de pagar nosaltres. Una altra cosa és la situació que s’ha mantingut fins ara. Resulta que l’Estat ha anat assumint com a deute a les empreses elèctriques la diferència existent entre el que paguem els usuaris i el que realment costa la producció d’energia. L’Estat diu que té un deute acumulat a aquestes empreses de 20.000 milions, cosa que fa servir per a justificar l’increment de tarifes.El 2010 Endesa va obtenir uns beneficis de 4.129 milions d’euros, Iberdrola 2.870 milions o Unión Fenosa 3.200. Si tenen aquests beneficis, com poden dir que el cost de la producció de l'energia és superior al que paguem els ciutadans, si l'Estat simplement els reconeix el deute?

Aquí, els números no quadren, o els fan quadrar fraudulentament. Si s’apugen les tarifes, aquestes empreses que ja tenen fabulosos beneficis encara els tindran més fabulosos; i l’Estat farà veure que té un dèficit tarifari inferior, encara que tothom sap que és un dèficit fictici. Com és possible que calculin prevaricadorament, i sense amagar-se’n, a l’alça el cost de la producció i distribució de l’energia per poder reclamar a l’Estat que els permetin apujar les tarifes, i encara mantenir un fals deute de l’Estat. I tot seguit presumeixen de tenir aquests magnífics beneficis. Així, qualsevol ximple pot fer d’empresari!

dimecres, 14 de març del 2012

Indult a la corrupció

Incomprensiblement, el Govern espanyol acaba d’indultar dos dels condemnats pel cas Treball: l’ex Secretari General del Departament de Treball, Josep Maria Servitje, d’UDC, i l’empresari Víctor Manuel Lorenzo. Tots dos havien estat condemnats a quatre anys i mig i a dos anys i tres mesos, respectivament, com a autors d’un delicte de malversació de fons públics. De fet, el Tribunal Suprem havia rebutjat ara fa gaire bé dos anys el darrer recurs presentat pels condemnats, però encara no havien ingressat a presó.

Costa de creure que hi pugui haver justificacions legals per a tot el procés, quan tothom sap que delinqüents menors ingressen a presó indefectiblement quan es dicta sentència; no sé si a algú se li acut que pot presentar una petició d’indult per no haver d’ingressar a la presó com van fer en aquest cas. I no se li acut a ningú perquè tothom sap que cap jutge admetria ajornar el compliment de la pena, si no és un cas amb implicacions polítiques. Els corruptes sempre es donen suport mútuament. Però, a més de la corrupció ja coneguda de l’administració de Justícia, hi ha l’actitud del Govern que implica un suport incondicional a la corrupció; això en el supòsit que no hi hagi, a més, una contrapartida política a l’indult d’aquest militant d’UDC. I perquè quedi clar que l’indult és un suport total a la corrupció, es commuta la pena de presó imposada per l’Audiència de Barcelona per unes misèrrimes multes de 3.600 euros. És una forma d’escarni i burla a la Justícia; no a l’Administració de Justícia, sinó al concepte de justícia.

Sovint hi ha polítics que reclamen respecte per a la tasca pública, argumentant que la corrupció d’uns pocs no pot emmascarar el conjunt de la classe política. Però accions com aquesta, feta impunement i amb tot el descarament des del mateix Govern de l’Estat, no poden sinó contribuir a estendre la idea que la política, de la mà de la Justícia, és un niu de corrupció.

dimarts, 13 de març del 2012

La feina de la Virreina

La feina de la Virreina és que Espanya pagui el que deu”, deia dies enrere la diputada d’ERC Anna Simó davant de l’obsessió dels nacionalistes espanyols del PP per a fer valdre els seus símbols també als ajuntaments. La idea és clara. Quan els convé, ens retreuen als catalans que en plena crisi vulguem tenir cura de temes com la llengua i els signes d’identitat nacionals; però són ells, els nacionalistes espanyols del PP i de ciutadans, els qui tenen una obsessió malaltissa pels temes identitaris. Per ells, la crisi és quelcom secundari, i el que els preocupa bàsicament són els suposats drets de tres famílies a no haver de complir les lleis catalanes, o les banderes que poden posar al seu balcó els ajuntaments catalans.

Pretendre, com deia l’Anna Simó, que la delegada del Govern espanyol a Catalunya vetlli pels interessos catalans i per tant reclami al Govern espanyol que compleixi amb els seus compromisos establerts per llei, cosa inimaginable en un Govern espanyol, és una veritable quimera. La seva funció és justament la inversa: vetllar pels interessos de qui els ha nomenat i els paga el sou, encara que sigui amb els nostres diners. I l’interès del Govern espanyol és poder continuar comptabilitzant com a reducció del seu dèficit els diners impagats que es deuen a Catalunya, que se’ls ha d’anotar com a dèficit; com ho és també continuar i accelerar el procés d’uniformització de l’Estat, a base de liquidar les llengües i les cultures que no són la castellana. Però, a això hi hauríem d’afegir la concepció pròpia de l’Estat, de la majoria dels Estats, segons la qual l’Estat s’ha de defensar permanentment dels seus ciutadans, la policia no té la funció de defensar-ne els drets sinó d’impedir que puguin exercir-los, ni la raó de ser de l’exèrcit no és la defensa del país sinó d’una determinada classe dirigent.

No sé si val massa la pena recordar a la Delegada del Govern quina hauria de ser la seva funció, perquè de ben segur que a ella no li sonarà a res. El que és greu és que aquí encara hi hagi persones i institucions que facin cas d’un càrrec netament repressor i censor com aquest, el convidin com si es tractés d’una autoritat legítima, o acceptin i acatin les seves decisions. Està clar que tenim un problema amb les institucions espanyoles que ens oprimeixen, però el problema gros és que hi hagi qui ajupi el cap.

dilluns, 12 de març del 2012

Acadèmics i polítics, teoria i realitat

És cert que, sovint, des de l’anàlisi política més elemental, la que vivim i palpem al carrer, podem incórrer en certes inexactituds que no es pot permetre l’àmbit acadèmic. Potser per això, als acadèmics, els costa tant de baixar a l’arena política; el seu discurs potser no és exactament el que esperaria l’activista abrandat. I potser, precisament per això, és tan important que ambdós àmbits no es donin l’esquena: ni l’acadèmic pot pretendre tancar-se en les seves disquisicions rigorosament científiques, com si no es corresponguessin a cap realitat concreta, ni el polític o l’activista pot prescindir de l’assessorament, la racionalitat i el rigor que li proporciona el món acadèmic.

Per això és important que en moviments com el de l’ANC s’involucrin també reconegudes personalitats que han excel•lit en la seva especialitat i que poden representar un aval imprescindible per al moviment independentista. Potser no sempre els seus plantejaments, des de l’estricta perspectiva del dret internacional o del dret constitucional, coincidiran en les formes i en els temps que desitjaria l’activista o el polític de torn, però han de servir per a poder avançar amb passes fermes, sòlides i ben fonamentades. També és cert que l’academicisme pot donar voltes inacabable sobre els procediments correctes, quan al capdavall un cop de puny sobre la taula, una ferma decisió política, pot tirar pel dret qualsevol iniciativa. Aquests dies, per exemple, hem sentit veus autoritzades, especialistes en dret lingüístic i en dret constitucional, parlant-nos de la resolució del TSJC sobre la immersió lingüística i sobre les possibilitats que el Tribunal Suprem torni a ratificar-se en la seva desqualificació del sistema educatiu català. Deia, per exemple, la professora Eva Pons de la UB que cap tribunal, excepte el Constitucional, pot invalidar una llei; evidentment, els tribunals hi són per a garantir el compliment de la llei, no per a contravenir-la.

I és aquí on, en aquest cas en contra nostra, pot venir el cop de puny damunt la taula que tiri per terra totes les teories i tots els plantejament tècnics. Als acadèmics els costa d’admetre la vulnerabilitat del sistema i sempre troben una manera suau d’explicar-ne les contradiccions. Les teories sobre el dret poden quedar en un no res si el Partit s’obstina en liquidar el sistema educatiu català, justament perquè veu que és excessivament eficaç, i força el Tribunal Suprem a prendre una decisió absolutament contrària al dret, però d’acord amb els seus interessos polítics.

diumenge, 11 de març del 2012

De l’independentisme a la Independència

(Article publicat ahir al Diari Gran del Sobiranisme)

Ho explicava molt bé el professor Ferran Requejo: estem encara en la fase de l’independentisme i en algun moment o altre haurem de passar a fer passes definitives cap a la independència. I no són pas poques les vegades que hem participat o viscut moments que crèiem o voldríem creure com la fase final del moviment independentista. I al capdavall hem topat amb la dura realitat d’una política real que sembla que faci veure no saber res de la realitat creixent de l’independentisme.

No dubto pas que la convocatòria d’avui de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) serà tot un èxit. Discursos abrandats, voleiar incessant de banderes, crits d’independència i eufòria desbordant entre els assistents al Palau Sant Jordi. Fantàstic. Els mitjans de comunicació espanyols minimitzaran tant com puguin l’acte, i no deixaran passar la més mínima oportunitat per a retreure-hi qualsevol fotesa. La festa quedarà restringida als propis mitjans amb consciència de país. El problema estarà en la concreció dels passos següents.

En parlava també el sociòleg Salvador Cardús. Aquesta mena de catarsis poden provocar un desbordament de la racionalitat i incitar a emprendre aventures que porten indefectiblement cap al fracàs. No és pas fàcil saber discernir l’anàlisi i la crítica puntual de l’acció política amb la visió global de país. Des de la no acceptació de la crítica a l’acció de Govern a la desqualificació global sovint hi ha una passa ben minsa. Cardús alertava del perill que el moviment generat a l’entorn d’iniciatives com la de l’ANC pretenguin erigir-se en els capdavanters exclusius del procés cap a la independència.

Podem criticar, i jo ho he fet moltes vegades, les polítiques empreses pel tripartit i pel Govern de l’Artur Mas; tenim tot el dret a fer-ho. Però no podem oblidar que la independència serà impossible sense comptar amb la participació, i el protagonisme, de l’arc parlamentari actual. El moviment independentista ha d’anar creant el caldo de cultiu i la predisposició d’una majoria de la societat catalana per tal que impulsi els partits polítics a fer el pas definitiu. Sempre n’hi ha que tenen la vana pretensió de construir un moviment que superi i marginalitzi els partits tradicionals, i que aquest moviment sigui el que encapçali el procés cap a la independència.

No crec que sigui aquest el guió. L’ANC ha de ser una eina més per a incrementar la majoria social necessària per tal que la política real no tingui altra opció que fer el pas endavant. Potser algú dirà, i no pas sense tenir una bona part de raó, que hi ha polítics i sectors socials que han empès ben poc per avançar en aquesta direcció mentre altres hi deixaven cos i ànima, i que no és just que a darrera hora, quan vegin que el procés és irreversible, no solament s’apuntin al carro sinó que tinguin la pretensió de tenir-hi un paper protagonista.

En el moment en què algú, esperonat per l’èxit de l’ANC, pretengués erigir-se en capdavanter del moviment al marge i menystenint l’estructura de partits actual, malmetria tota la feina feta. A tot estirar podria aspirar a crear una altra capelleta amb un escàs ressò i suport electoral; i hauríem de tornar a començar. L’ANC pot ser una molt bona eina, un bon revulsiu i la força necessària per a impulsar la nostra classe política, però no pot substituir-la.

dissabte, 10 de març del 2012

L’unionisme no surt a compte

Avui, el Palau Sant Jordi s’omplirà d’independentistes i es viurà una jornada memorable. Hom pot arribar a treure la conclusió que tenim la independència no només a l’abast, sinó a tocar. Segur que hi veurem cares que identifiquem amb sectors polítics ben diferents, des de CiU a Iniciativa, passant, lògicament, per ERC i SI. I en tot cas, podem tenir la impressió que és incomprensible que la classe política catalana no escolti el clam independentista que ressonarà al Palau Sant Jordi. Però, hi podria haver una bona part de miratge.

I és que hi ha una altra realitat: tenim una classe dirigent empresarial perfectament resignada a pagar el peatge que calgui per a poder romandre a Espanya. Dies enrere, la Ministra de Foment es reunia amb l’anomenat “Lobby Català GTI-4”, amb entitats tan significatives com la Cambra de Comerç, Foment del Treball, el Cercle d’Economia i la Fundació RACC, per explicar-los que ja podien esperar asseguts si volien veure aviat les obres que haurien de convertir el Port de Barcelona en un centre logístic de primera magnitud, i que s’oblidessin de poder participar en la gestió de l’aeroport del Prat, una exclusiva de Madrid i al servei de Madrid. I el famós lobby es va limitar a ajupir el cap i a donar-li les gràcies per haver-los rebut, encara que fos per a no comprometre’s amb res. Ni tan sols el corredor del Mediterrani ja aprovat a Europa. És aquesta mateixa classe empresarial disposada a pagar més impostos, a ser discriminats amb pitjors infraestructures que dificulten i encareixen la seva feina, a suportar una part important de l’espoli fiscal, a veure penalitzada la seva ubicació a Barcelona, a pagar peatges a les autopistes, a no tenir els vols intercontinentals que l’aeroport de Barcelona hauria de tenir... No és pas cert que els empresaris, almenys els catalans, mirin només per la “pela” sense importar-los els temes identitaris. Ells estan disposats a pagar el que calgui, a partir tota mena de discriminacions, inclosa la reducció de la rendibilitat de les seves empreses a canvi de poder romandre dins d’Espanya.

I aquest serà el senyal que la independència la tenim a prop. No cal tenir la pretensió que aquesta gent entengui que val la pena fer res per Catalunya. Simplement, quan vegem que aquesta classe empresarial s’adona que no val la pena pagar un preu tan alt per no ser independents, que les pèrdues econòmiques són excessives a canvi de lluir la bandera espanyola, que l’unionisme esdevé insostenible i econòmicament ruïnós, aleshores podrem pensar que tenim la independència a la cantonada.

divendres, 9 de març del 2012

Catalans i gossos ben ensinistrats

Els gossos ja ho tenen, això. Per més que l’amo els apallissi, sempre que no es passi, li són fidels, obedients i agraïts. De fet, quan es vol ensinistrar un gos se sol seguir un procediment en dues o tres fases: primer, garrotada seca perquè el gos sàpiga quins són els límits que no pot sobrepassar; tot seguit, quan l’amo comença a bastonejar l’animal amb no tanta duresa, aquest ho agraeix i mou la cua satisfet; i al final, quan el pobre gos es limita a obeir fil per randa les indicacions de l’amo, aquest pot recompensar-lo amb aquell os que ja tenia previst de donar-li, però que fins ara li escatimava. I el gos més content que unes pasqües, fidel, obedient i agraït.

Els catalans ja ho tenim, això. Per més que ens apallissin, sempre que no arribin a la brutalitat de bombardejar-nos com enyorava el Peces Barba, nosaltres ens obstinem a mantenir-nos fidels, obedients i agraïts amb l’Estat maltractador. I com el gos a mig ensinistrar, fins i tot celebrem les garrotades quan ens semblen més suaus del que esperàvem i estàvem acostumats a suportar. És cert que molts temíem que la resolució d’ahir del TSJC fos molt més dura en contra del català, i per això més d’un s’ha sentit alleujat; però no ens enganyem, continua essent una sentència en contra de la llengua catalana. Una mica de raó devia tenir la premsa cavernícola de Madrid quan deia que a Catalunya s’estava pressionant el TSJC. En realitat, volien dir que les pressions de Catalunya, el sol fet de saber que hi ha un ampli consens a favor de la llengua ja és una pressió, podia contrarestar l’enorme pressió que tenen els poders judicials per certificar amb sentències les polítiques uniformadores espanyoles. I a mig camí, el TSJC ha volgut acontentar tothom: sí, però no; o no, però sí. No es toca globalment el tema de la immersió, però sí que s’ha de fer una excepció per aquestes famílies demandants.

Ja es veu que això no té ni cap ni peus. La sentència pot haver satisfet, en un exercici d’autoengany, el Govern de la Generalitat; però no oblidem que deixa la porta a noves envestides del nacionalisme espanyol que no es conformarà fàcilment. I, està clar, o no es pot complir la sentència, o es redueix a tenir un cert tracte especial per a tres casos concrets a tot Catalunya. Una cosa insòlita perquè, en realitat, l’incompliment de la llei d’Educació que estableix el català com a llengua vehicular és molt estès (el mateix Departament el xifrava en un 40% en el cas de Secundària). Per tant, si la Generalitat es veu obligada, cosa que entenc que no hauria de fer, a complir aquesta sentència per a aquestes tres famílies demandants, també hauria de tenir la fermesa de fer complir la llei a la resta, cosa que representaria un daltabaix impressionant.

dijous, 8 de març del 2012

A qui demanarem explicacions

Avui és el dia, diuen, en què el TSJC ha de fer pública la seva decisió sobre el recurs que va presentar la Generalitat en relació a la sentència que pretenia boicotejar el sistema d’immersió lingüística. No crec que hi hagi ningú que tingui cap dubte sobre quina serà la decisió del Tribunal; no cal ser jurista ni entendre en lleis, perquè els redactors d’aquesta resolució hauran fet servir molts més arguments i motivacions polítiques, de partit, que no pas coneixements jurídics. Probablement, ja era un error presentar el recurs com si creguéssim en l’honestedat i la imparcialitat de la Justícia.

Una altra cosa serà la conseqüència real que pugui tenir aquesta decisió. Pot ser un drama en la mesura que pugui comportar la tirada enrere d’un dels pocs avenços que hem aconseguit en els darrers decennis. De fet, com ja deia l’altra dia, les raons per les quals la majoria dels catalans i de les seves institucions defensa el sistema d’immersió lingüística són les mateixes raons per les quals els nacionalistes espanyols del PP i de Ciutadans, amb la Justícia que fan anar com si fossin titellaires, hi van en contra. Per això, la sentència està cantada; com més arguments es presenten a favor de la bondat de la immersió lingüística, més interès tenen aquests partits per a redactar una sentència que la liquidi. Perquè el seu objectiu no té res a veure ni amb el dret ni amb la legalitat sinó amb l’odi profund contra la llengua i la cultura catalana. Però el drama no és tant l’existència d’uns espanyols que volen aniquilar-nos (el Peces Barba enyorava el bombardeig de Barcelona), ni una sentència com aquesta feta d’acord amb aquesta voluntat, sinó que no tinguem un Govern amb prou dignitat com per a sobreposar-se a qualsevol agressió que rebi el país, encara que vingui disfressada de sentència judicial.

Avui, o en els propers dies, veurem si de veritat tenim un Govern de Catalunya o si tenim una delegació submisa del Govern espanyol. D’ocasions per a fer un acte de dignitat n’hi ha hagut moltes en la història recent; i moltes les hem deixat passar per por i per manca de convenciment en els nostres drets. Si repetim el mateix error, no s’hi valdrà a lamentar-se. A València es vulneren totes les lleis i el mateix Estatut en matèria lingüística, i evidentment la justícia no hi té res a dir, perquè allà ja estan aconseguint l’eliminació de la llengua pròpia; seria imperdonable que el Govern de CiU tingués també aquí una actitud negligent, agenollant-se davant de les agressions dels espanyols. Esperem alguna cosa més d’aquest Govern: que sigui realment el Govern dels catalans.

dimecres, 7 de març del 2012

Tot un detall

Ja sabem que costa ben poc establir el mecanisme per tal que es doni una determinada resposta a qualsevol correu rebut. Però, tot i així, és d’agrair que s’hagin pres la molèstia. Dies enrere, vaig enviar un correu adreçat al Departament de la Presidència de la Generalitat, en el marc d’una campanya per reclamar que no es tanqui el canal Internacional de Televisió de Catalunya, i ahir en vaig rebre una resposta en la qual es donen les raons del tancament i les mesures preses per a contrarestar-ne els perjudicis.

L’excusa és, lògicament, la crisi econòmica i la necessitat de reduir despeses d’allà on sigui; i en aquest cas sembla que l’estalvi pot ser de prop d’un milió d’euros. No reiteraré l’argument de l’espoli fiscal que pateix el país, i que és el que impedeix que la Generalitat pugui fer front a la situació de crisi, ni l’escassa voluntat de rebel•lar-s’hi que evidencia el Govern. El que no entenc és que es vulgui justificar dient que el tancament del canal Internacional de Televisió de Catalunya no ha de ser uns obstacle perquè des de l’exterior es pugui seguir la realitat catalana i les principals produccions de la televisió pública. El fet de poder tenir-hi accés a través d’Internet no supleix l’existència d’un canal televisiu. Altrament, no s’hauria posat en marxa aquest canal ni s’hauria presentat com un gran element de projecció exterior. Passa com amb les primeres retallades en el camp de la sanitat i de l’educació, que es deia que no havien d’afectar la qualitat del servei. I tothom sap que això no és cert. El Govern hauria d’admetre que l’espoli que patim, i el fet de no afrontar-ho amb decisió, comporta un empobriment del país, una retallada de la qualitat de vida dels catalans i una pèrdua de capacitat per a sobreviure com a país.

Però, bé. No canviarem ara la realitat d’aquest país, i d’aquest Govern. Amb raonaments i justificacions que no puc compartir del tot, sí que és d’agrair que un missatge com el nostre, exposant la nostra discrepància en la seva actuació, mereixi l’atenció d’una resposta per part seva. Saber que ha arribat el missatge, encara que no els faci canviar d’opinió, i veure que tenen la cortesia de respondre-hi, és tot un detall.

dimarts, 6 de març del 2012

El Pacte Fiscal com a excusa

Els qui escrivim un article d’actualitat cada dia ens arrisquem a fer anàlisis o pronòstics que amb el temps es vegin desmentits. És un risc que hem d’assumir amb el benentès que no pretenem pontificar ni, menys encara, presumir d’endevinar el futur. El mes de desembre ja deia que l’estratègia de CiU consistiria en anar allargant el procés de negociació del Pacte Fiscal, primer a Catalunya i després a Madrid, amb el càlcul fet que entre comissió i comissió ens plantaríem al final de la legislatura, sense tenir cap resultat concret.

Jo preveia que durant el 2012 el Pacte Fiscal s’aniria negociant en l’àmbit català i el 2013 es traslladaria la negociació al Govern espanyol, per arribar a la conclusió el 2014, a les portes d’unes noves eleccions catalanes, que el Pacte no és possible. Naturalment, en el darrer any d’una legislatura ja no es pot pensar en emprendre cap acció mínimament important, més enllà d’algun gest propagandístic. Aleshores, CiU podria tornar a guardar al calaix el tema del Pacte Fiscal i tornar-lo a portar com a tema estrella, com ja ho havia estat el 2010, de la nova contesa electoral. I en la següent legislatura es tornaria a començar el cicle viciós de no anar enlloc. Però heus aquí que els entesos de La Vanguardia, de la mà de Jordi Barbeta, ajusten el calendari preveient un avançament de les eleccions. El plantejament és el mateix: es perd tota una legislatura (ja no ens ve d’una) parlant d’una entelèquia per justificar la seva inacció i la manca de voluntat de lideratge. La idea del Pacte Fiscal tenia l’objectiu de ser un bon esquer electoral. I com que va funcionar, es pot pensar en repetir la jugada, potser canviant-li el nom si els dissenyadors de campanya consideren que la terminologia està gastada.

Ben mirat, potser té raó el Barbeta. Si CiU, que ja sabia d’entrada que això del Pacte Fiscal era inviable, veu que li han de tirar en cara el seu fracàs, enlloc d’esperar fins al darrer moment de la legislatura, pot escenificar un enuig pel menysteniment que ens té Espanya i avançar les eleccions purament com una fórmula de màrqueting electoral. Per això advertia també que ERC no podia seguir-li el joc a CiU, en aquesta comèdia d’anar allargant la qüestió per passar d’una a altra legislatura amb el més calent a l’aigüera.

dilluns, 5 de març del 2012

Un dia o altre els esclatarà

Ho deien els convergents durant la campanya electoral del 2010: la seva prioritat era crear llocs de treball (algú, inconscient, fins i tot va fer el pronòstic de reduir l’atur a la meitat), perquè la política del tripartit havia estat tan desastrosa que ens havia portat fins a aquella situació. Els fets canten, deien; i era difícil rebatre l’evidència dels fets. I un any després el Partit Popular va fer el mateix; contràriament al que havien fet els socialistes, deien, ells emprendrien les polítiques necessàries per a fomentar l’ocupació i sortir de la crisi.

Aquella lògica dels fets que semblava irrefutable ara ja no serveix, pel que sembla. Un any després de Govern de CiU i a pocs mesos de la victòria popular la situació ha empitjorat de mala manera. És cert que algú va tardar a reconèixer que entràvem en situació de crisi i que massa aviat va veure els primers brots verds, però en els darrers mesos la situació es deteriora per moments. Els nous pressupostos, els catalans i els espanyols, preveuen una nova entrada en recessió i l’increment de l’atur batent tots els rècords. I no solament això, sinó que els mateixos responsables de les finances públiques ja admeten que les mesures que emprenen els seus governs porten cap a un aprofundiment de la crisi, destrucció de llocs de treball i més dèficit derivat de la mateixa recaiguda de la crisi. Però si abans no valien les excuses del govern que atribuïen a la conjuntura internacional els mals que patia el país, ara ens diuen exactament el mateix amb l’afegit que la culpa és dels altres, està clar. No esperàvem pas un miracle amb l’arribada dels governs conservadors, i el pronòstic de reduir l’atur a la meitat podíem atribuir-lo a un excés etílic o a algun deliri similar; però sí que, com a mínim, podíem esperar que haguessin estat capaços d’iniciar un principi de redreçament, enlloc d’enfonsar-nos encara més.

Aleshores, què se n’ha fet de totes aquelles promeses? Si la seva prioritat era combatre l’atur i les seves polítiques ens porten a batre tots els rècords, hem de pensar en la seva incompetència o en la seva farsanteria? Durant molts anys, els entesos negaven l’existència d’una bombolla immobiliària, fins que aquesta va esclatar; ara també, hom s’entussodeix a fer-nos creure que no hi ha altra alternativa que la de les retallades i la de reduir el dèficit a qualsevol preu, inclòs l’increment de l’atur. També aquesta política els esclatarà a les mans.

diumenge, 4 de març del 2012

Envieu correus a favor del català!

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Tot sovint, rebem propostes per recolzar tota mena d’iniciatives de país: des d’una signatura, a donar la cara, fer una aportació econòmica, afegir-nos a un grup o enviar correus de protesta. Naturalment, la primera reacció és la de dir “oi tant, que hi estic d’acord!”. Però, tot seguit, em sobrevé el dubte de l’eficàcia de l’acció, més que no pas de la seva intencionalitat.

Em sembla que ja ho he comentat alguna altra vegada: resulta relativament fàcil, sobretot amb les noves tecnologies, emprendre qualsevol acció com les que deia abans, o crear un grup a facebook. Qualsevol proposta a favor del país, si no representa cap cost ni cap esforç especial, pot rebre en ben poques hores uns quants centenars d’adhesions, i uns milers en uns quants dies. I hom pot pensar que recollir cinc mil membres en un grup de facebook és tot un èxit, però aquest èxit es pot relativitzar molt si resulta que la pretensió era recollir, per exemple, “els amics de facebook per la independència” o qualsevol altra denominació que pretengui abraçar un col•lectiu que voldríem majoritari al país.

Quan una d’aquestes campanyes no es queda només en una iniciativa individual sinó que diversos col•lectius se la fan seva, pot prendre una mica més de volada, i aleshores parlem de quantitats ja més considerables de 30 o 50 mil adhesions. I, malgrat tot, continua essent una quantitat petita si hom fes el compte del conjunt de ciutadans que podrien recolzar aquesta iniciativa. Ja sé que ni nosaltres ni els promotors no pretenen fer aquest raonament, que seria contraproduent, de comptabilitzar els partidaris de la seva idea; però sí que ho solen fer els enemics, que fàcilment poden minimitzar la xifra assolida argumentant que representa un percentatge molt petit en relació a la totalitat de la població. Potser per això, aquesta mena d’iniciatives de cercar suports populars no acostumen a fer-les els nacionalistes espanyols, amb l’excepció feta dels sectors més ultres.

Amb això no vull dir, ni molt menys, que em desdigui de donar-hi suport, com he fet darrerament amb la proposta d’enviar correus als jutges del TSJC que han de sentenciar contra el català (hi ha algú que dubti que sentenciaran en contra del català?). Probablement, ni tan sols els arribaran a veure perquè algun subaltern els els aniran esborrant sistemàticament, i en qualsevol cas sempre podran dir que no deixa de ser una minoria de la població que contrasta amb la immensa majoria que calla i que, segons ells, acceptaran la sentència que acabin dictant.

Però és que en aquest cas tinc la impressió que pot passar com amb molts entrenadors de futbol que, sovint, per demostrar que el seu paper és important i que tenen un criteri diferent del que pot tenir la majoria d’aficionats sense coneixements tècnics, acaben sorprenent amb alineacions i tàctiques diferents de les que hom hauria fet aplicant la lògica més elemental. Justament perquè els jutges saben que és un clam popular i general (i no pas només pels correus rebuts, està clar) la necessitat de respectar el sistema d’immersió lingüística que tants bons resultats ha donat i que ha garantit una bona convivència i integració, justament per això procuraran de fer-nos la guitza.

La sentència ja havia d’haver sortit el mes de novembre, però aleshores no convenia al partit popular, ni abans de les eleccions ni començar amb mal peu la nova legislatura. La consigna que han donat arreu del partit, i per tant també als sectors que controlen a la judicatura, és ajornar la batalla contra la llengua, la cultura i la identitat catalanes, almenys mentre no hagin passat els primers embats pel tema econòmic. Si han esperat a les conveniències del partit, no crec que ningú es cregui que acabin sentenciant pensant en l’interès del país, ni que s’entretinguin en menudalles de rigor jurídic quan el que importa és l’aplicació d’una política concreta.

No vull dir que la campanya d’enviar correus als membres del TSJC no pugui tenir la seva eficàcia. Però de ben segur que el que serà realment definitiu serà la posició que prenguin les nostres institucions, i de la seva capacitat o voluntat de fer un acte de dignitat, encara que sigui desafiant una legalitat que, a part de no ser la nostra, és tremendament injusta i contrària a l’interès del país.




dissabte, 3 de març del 2012

La disbauxa europea, o l’atracament amb totes les de la llei

La disbauxa europea no té límits ni aturador. No hi fa res que els resultats siguin negatius una i altra vegada, que ells hi tornen i insisteixen sempre en la mateixa direcció. La història és excessivament repetitiva, sempre amb els mateixos protagonistes, els mateixos beneficiaris i els mateixos perjudicats. En uns moments en què la crisi s’agreuja, en què hi ha molta gent que s’ho passa molt malament, en què les famílies i les empreses no tenen crèdit per a tirar endavant, en què països sencers necessiten poder escapar-se dels especuladors i dels usurers, el Banc Central Europeu ofereix mig bilió més d’euros als bancs, a un interès que és tot un regal.

Sumant aquesta nova injecció a la banca amb la que s’havia fet l’any passat, ja sobrepassa el bilió d’euros. Una quantitat astronòmica que per ella mateixa, i a l’1% d’interessos, hauria pogut salvar moltes empreses i països, als quals la mateixa banca exigeix interessos desorbitats. A canvi de què es fa aquest regal als financers? No se’ls posen condicions ni se’ls exigeixen contrapartides; és un regal, diuen, per tal que les entitats financeres puguin sanejar-se, tapar els forats que la seva pèssima gestió ha ocasionat. A qualsevol altre sector, aquests nefastos gestors haurien estat acomiadats amb un munt de recomanacions negatives, a part de l’exigència de responsabilitats personals, està clar. Però no, una part d’aquests diners que es donen des d’institucions que són de tots els ciutadans i podrien haver tingut altres destins més útils, aniran a les butxaques dels grans directius per a celebrar que els seus errors ens els han fet pagar a nosaltres. Els en quedarà, és clar per a fer crèdits als Estats, a altres institucions i a grans empreses, a un interès altíssim. Un negoci rodó que, en aquestes condicions, qualsevol ximple sabria fer.

Teòricament, els elevats interessos que cobra la banca estan en funció del risc dels crèdits. Un risc que la banca no assumeix en absolut perquè sempre té al darrere el Banc Central Europeu que li cobreix les espatlles. Si sobren diners (diners, repetim-ho, que són de tots), si ho veuen bé, un cop hagin sanejat els seus comptes, repartides sucoses primes entre directius, tindran l’opció d’emprar els diners restants per a dipositar-los al mateix BCE o potser, com a darrera opció, tenir més marge per a facilitar el crèdit a empreses i famílies. Però això només serà una conseqüència o efecte secundari, senzillament perquè no està en el seu ànim, ni en el del BCE, afavorir l’interès general de la societat europea.

divendres, 2 de març del 2012

S’atrapa abans un botifler que un coix

El discurs fàcil dels nacionalistes espanyols acostuma a ser buscar qualsevol excusa per a evitar que es doni suport a la llengua i a la cultura catalana. I ara amb la crisi, encara més. Ho deia el Partit Popular per intentar que es tanquessin les delegacions catalanes a l’exterior, que es limitin o es neguin les subvencions a entitats de reconeguda solvència, eficàcia i prestigi com Òmnium Cultural. Com que ells mateixos tenen vergonya de dir el que realment pensen, i és que voldrien l’eliminació definitiva de la cultura catalana, han de buscar el subterfugi d’altres excuses, sense escatimar tonelades de demagògia.

Em sembla d’una absoluta mala fe i manca d’honestedat utilitzar el recurs de la crisi per dir que no s’haurien de destinar recursos públics per a temes com el suport a la cultura catalana, de foment de la llengua o de representació exterior. I molt més quan tenen el desvergonyiment d’emprar la demagògia de contraposar aquestes accions amb la lluita contra l’atur o l’atenció a necessitats bàsiques de la població. En primer lloc perquè no hi ha cap país al món civilitzat que deixi de banda els aspectes culturals amb aquest argument fal•laç d’atendre les necessitat de les persones. Però el tema no seria que hi hagués algú que cregués que en plena crisi no s’ha de donar suport a la cultura, ni s’han ajardinar les places, ni s’han de celebrar festes, ni s’ha de renovar el mobiliari urbà, ni s’ha de conservar el medi ambient, ni tantes altres coses que fa qualsevol govern sense contraposar-ho a altres temes. Seria fàcil dir-los que si, en plena crisi, hem de retallar despeses no imprescindibles, aviat ens posaríem d’acord en eliminar la institució de la monarquia, deixar de pagar l’espoli fiscal que ens imposa Espanya, i per suposat no regalar mig bilió d’euros a la banca havent-hi tantes necessitats peremptòries de la gent del carrer.

Però, tampoc cal anar tan lluny, o tan amunt. L’actitud d’aquests nacionalistes espanyols no és que sigui fora de lloc, sinó que és de total deshonestedat. Perquè no és veritat en absolut que ells pensin d’aquesta manera, ells no tenen res en contra de què en plena crisi es dediquin recursos a temes teòricament prescindibles, com diuen. Ells són els primers a exigir que s’ampliïen els intèrprets i les traduccions per tal que el català i el català de valència tinguin versions diferenciades. O és que ells estarien d’acord en suprimir el seu Instituto Cervantes? O no protestaven ells perquè les administracions catalanes reduïen una mica (només una mica) les subvencions al negoci dels finos, les cerveses i els pernils de la Feria de Abril? O estarien d’acord en què es deixessin de subvencionar les Casas Regionales? No, ells no tenen cap rubor per malbaratar recursos en plena crisi; l’únic és que tenen la indignitat suficient d’emprar aquest espantall de la crisi per culminar la seva obra d’extermini de la llengua i la cultura catalana.