Els qui escrivim un article d’actualitat cada dia ens arrisquem a fer anàlisis o pronòstics que amb el temps es vegin desmentits. És un risc que hem d’assumir amb el benentès que no pretenem pontificar ni, menys encara, presumir d’endevinar el futur. El mes de desembre ja deia que l’estratègia de CiU consistiria en anar allargant el procés de negociació del Pacte Fiscal, primer a Catalunya i després a Madrid, amb el càlcul fet que entre comissió i comissió ens plantaríem al final de la legislatura, sense tenir cap resultat concret.
Jo preveia que durant el 2012 el Pacte Fiscal s’aniria negociant en l’àmbit català i el 2013 es traslladaria la negociació al Govern espanyol, per arribar a la conclusió el 2014, a les portes d’unes noves eleccions catalanes, que el Pacte no és possible. Naturalment, en el darrer any d’una legislatura ja no es pot pensar en emprendre cap acció mínimament important, més enllà d’algun gest propagandístic. Aleshores, CiU podria tornar a guardar al calaix el tema del Pacte Fiscal i tornar-lo a portar com a tema estrella, com ja ho havia estat el 2010, de la nova contesa electoral. I en la següent legislatura es tornaria a començar el cicle viciós de no anar enlloc. Però heus aquí que els entesos de La Vanguardia, de la mà de Jordi Barbeta, ajusten el calendari preveient un avançament de les eleccions. El plantejament és el mateix: es perd tota una legislatura (ja no ens ve d’una) parlant d’una entelèquia per justificar la seva inacció i la manca de voluntat de lideratge. La idea del Pacte Fiscal tenia l’objectiu de ser un bon esquer electoral. I com que va funcionar, es pot pensar en repetir la jugada, potser canviant-li el nom si els dissenyadors de campanya consideren que la terminologia està gastada.
Ben mirat, potser té raó el Barbeta. Si CiU, que ja sabia d’entrada que això del Pacte Fiscal era inviable, veu que li han de tirar en cara el seu fracàs, enlloc d’esperar fins al darrer moment de la legislatura, pot escenificar un enuig pel menysteniment que ens té Espanya i avançar les eleccions purament com una fórmula de màrqueting electoral. Per això advertia també que ERC no podia seguir-li el joc a CiU, en aquesta comèdia d’anar allargant la qüestió per passar d’una a altra legislatura amb el més calent a l’aigüera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada