S’acosta una nova diada de consultes populars. Aquesta vegada amb un salt qualitatiu pel que fa al nombre de persones cridades a votar i a la importància de les ciutats on s’organitza la consulta. La sensació, des d’una certa distància, és que s’ha fet un petit pas endavant, però insuficient. És cert que hi ha hagut la incorporació d’alguna cara mediàtica i que potser CiU s’hi ha implicat una mica més en algunes poblacions, però hem de reconèixer que no s’ha arribat a crear un clima creixent d’eufòria i d’engrescament col·lectiu.
Potser l’avenç més important serà el fet de superar, si és que el nivell de participació és semblant al de les anteriors consultes, l’increment de dificultat que representa organitzar-les sense recursos en poblacions més grans i amb les institucions locals en contra. Però també assumim més riscos. El fracàs el podríem pagar molt car, perquè representaria la fi d’un procés pretesament alternatiu basat en una societat civil que prenia la iniciativa al marge dels partits. I tornaríem a la situació anterior a la consulta d’Arenys on tot estava en mans dels partits apoltronats al poder o amb el desig de recuperar-lo, sense un projecte clar de país. I més greu encara: no sembla que les diferents onades de consultes independentistes facin créixer les expectatives de vot, i per tant d’engrescament col·lectiu i de suport de la ciutadania, per aquelles formacions que es declaren obertament independentistes, ja sigui ERC o el moviment creat entorn de Reagrupament i de Joan Laporta.
Caldria no enganyar-nos per poder reaccionar a temps. No es podran considerar realment exitoses les consultes si no se supera el 30% de participació, i ja seria quedar-se lluny del 40% assolit al 13 de desembre a la comarca d’Osona. I el llindar del fracàs no el podem situar per sota del 20%. No s’hi val a esperar el resultat per acabar dient que qualsevol resultat és bo, i per a justificar-ho tot amb la precarietat de mitjans i el boicot informatiu. S’emprèn una iniciativa amb uns objectius molt clars. Si s’assoleixen vol dir que anem pel bon camí; però si no, no podem fer l’estruç i continuar com si res descarregant les culpes en els altres. Alguna cosa haurem fet malament; si més no, l’anàlisi de la realitat del país.
Potser l’avenç més important serà el fet de superar, si és que el nivell de participació és semblant al de les anteriors consultes, l’increment de dificultat que representa organitzar-les sense recursos en poblacions més grans i amb les institucions locals en contra. Però també assumim més riscos. El fracàs el podríem pagar molt car, perquè representaria la fi d’un procés pretesament alternatiu basat en una societat civil que prenia la iniciativa al marge dels partits. I tornaríem a la situació anterior a la consulta d’Arenys on tot estava en mans dels partits apoltronats al poder o amb el desig de recuperar-lo, sense un projecte clar de país. I més greu encara: no sembla que les diferents onades de consultes independentistes facin créixer les expectatives de vot, i per tant d’engrescament col·lectiu i de suport de la ciutadania, per aquelles formacions que es declaren obertament independentistes, ja sigui ERC o el moviment creat entorn de Reagrupament i de Joan Laporta.
Caldria no enganyar-nos per poder reaccionar a temps. No es podran considerar realment exitoses les consultes si no se supera el 30% de participació, i ja seria quedar-se lluny del 40% assolit al 13 de desembre a la comarca d’Osona. I el llindar del fracàs no el podem situar per sota del 20%. No s’hi val a esperar el resultat per acabar dient que qualsevol resultat és bo, i per a justificar-ho tot amb la precarietat de mitjans i el boicot informatiu. S’emprèn una iniciativa amb uns objectius molt clars. Si s’assoleixen vol dir que anem pel bon camí; però si no, no podem fer l’estruç i continuar com si res descarregant les culpes en els altres. Alguna cosa haurem fet malament; si més no, l’anàlisi de la realitat del país.