El conflicte entre Israel i Palestina és de difícil resolució i d’un complexitat extrema. De manera que qualsevol intent de discernir entre bons i dolents és tan perillós com irreal. Dos pobles que reclamen el seu dret històric sobre una mateixa terra, amb l’agreujant que la seguretat dels uns passa per l’anorreament dels altres, i amb el convenciment mutu que és amb la força de les armes que un dels dos s’alçarà amb la victòria. És possible que, d’entrada, ens sentim inclinats a posicionar-nos a favor de la causa palestina, si més no per ser els més febles. Però també és evident que ens resulta de difícil comprensió l’actitud provocadora de Hamas de voler portar el conflicte per la via de la confrontació quan saben que o bé hi tenen totes les de perdre o com a mínim representarà un sofriment enorme per a la seva població.
D’altra banda, el conflicte es desenvolupa sota unes premisses que sembla que no encaixin. Els atacs de Hamas, a cegues i amb una eficàcia mínima, no provoquen cap altre efecte que el d’exacerbar els ànims israelians i donar arguments als més radicals per emprendre accions contra el poble palestí. De la mateixa manera que els atacs de l’exèrcit israelià afecten bàsicament la població civil i l’autogovern palestí, però enforteixen els moviments islamistes com els de Hamas. L’estratègia occidental, comú en tots els exèrcits, d’atacar la població civil per tal de provocar una desmoralització general no funciona en el món islamista on cada víctima, i més si es tracta d’un menor, és una proclama encesa a la guerra santa.
Ara bé, una cosa és que el conflicte vist globalment no es pugui reduir a una confrontació entre el bé i el mal, des de cap punt de vista, i l’altra és que no es pugui afirmar amb tota rotunditat que hi ha accions criminals, de terrorisme d’Estat, del tot injustificables. L’ofensiva israeliana que, amb el pretext d’atacar Hamas, el que fa és destruir totes les estructures bàsiques de l’Autoritat de Palestina, que no és el mateix, sense mirar prim amb les nombroses víctimes que està produint entre la població civil, és una acció terrorista molt més greu que la que diu voler combatre. D’aquí la hipocresia de la comunitat internacional que és capaç de clamar contra uns determinats terroristes, però protegir i justificar-ne uns altres.
Si el delicte d’enaltiment, justificació o no condemna del terrorisme, tipificat penalment en la legislació espanyola, s’apliqués en aquest cas, es podria imputar la majoria de dirigents occidentals i espanyols. Però la Justícia, la nostra Justícia, discerneix molt bé el que és terrorisme d’Estat, el que produeix beneficis, del que és terrorisme de pobles que malden per sobreviure, i que pot perjudicar els interessos de l’Estat.
D’altra banda, el conflicte es desenvolupa sota unes premisses que sembla que no encaixin. Els atacs de Hamas, a cegues i amb una eficàcia mínima, no provoquen cap altre efecte que el d’exacerbar els ànims israelians i donar arguments als més radicals per emprendre accions contra el poble palestí. De la mateixa manera que els atacs de l’exèrcit israelià afecten bàsicament la població civil i l’autogovern palestí, però enforteixen els moviments islamistes com els de Hamas. L’estratègia occidental, comú en tots els exèrcits, d’atacar la població civil per tal de provocar una desmoralització general no funciona en el món islamista on cada víctima, i més si es tracta d’un menor, és una proclama encesa a la guerra santa.
Ara bé, una cosa és que el conflicte vist globalment no es pugui reduir a una confrontació entre el bé i el mal, des de cap punt de vista, i l’altra és que no es pugui afirmar amb tota rotunditat que hi ha accions criminals, de terrorisme d’Estat, del tot injustificables. L’ofensiva israeliana que, amb el pretext d’atacar Hamas, el que fa és destruir totes les estructures bàsiques de l’Autoritat de Palestina, que no és el mateix, sense mirar prim amb les nombroses víctimes que està produint entre la població civil, és una acció terrorista molt més greu que la que diu voler combatre. D’aquí la hipocresia de la comunitat internacional que és capaç de clamar contra uns determinats terroristes, però protegir i justificar-ne uns altres.
Si el delicte d’enaltiment, justificació o no condemna del terrorisme, tipificat penalment en la legislació espanyola, s’apliqués en aquest cas, es podria imputar la majoria de dirigents occidentals i espanyols. Però la Justícia, la nostra Justícia, discerneix molt bé el que és terrorisme d’Estat, el que produeix beneficis, del que és terrorisme de pobles que malden per sobreviure, i que pot perjudicar els interessos de l’Estat.