Pàgines

dilluns, 29 de desembre del 2008

Candidatura unitària a les europees (II)

No crec que sigui cap sorpresa la freda acollida que ha tingut la proposta d’Esquerra per a conformar una candidatura conjunta de les formacions polítiques catalanistes, de cara a les properes eleccions al Parlament Europeu. En política, quan es fa un emplaçament públic d’aquesta mena és perquè ja se’n sap el resultat o perquè, en el fons, la intenció era una altra. Altrament, seria molt d’il·lusos pensar que CiU podia respondre positivament a la crida. Almenys, ara. Per tant, apunto diverses hipòtesis que explicarien tant la proposta d’ERC com el refús inicial de CiU.

Seria absurd pensar que un partit polític que realment pretén fer un pacte d’aquestes característiques, ho fes mitjançant una carta esbombada públicament. Per tant, una possibilitat seria simplement que, fracassades les negociacions prèvies entre dirigents d’ambdós partits, Esquerra s’avança no ja amb la intenció d’obtenir una resposta sinó de carregar les culpes del no acord a l’altra formació.

No oblidem, d’altra banda, que en política sovint pesen més les formes que el fons de la qüestió. I en aquest cas, és evident que en una coalició electoral entre diverses forces polítiques catalanistes CiU en voldria tenir, com a força majoritària, un protagonisme clar que fins i tot podria vendre com a inici de la seva “Casa Gran”. Conscients d’aquest paper hegemònic de CiU, des d’Esquerra es voldria neutralitzar deixant clar a nivell de mitjans de comunicació que la coalició sortia d’una iniciativa seva. No seria d’estranyar, doncs, que un cop rebutjada la proposta d’Esquerra, els convergents preparessin la seva llista conjunta amb altres formacions menors per acabar invitant Esquerra a sumar-s’hi. A més, CiU juga amb l’avantatge de saber que per a mantenir un sol eurodiputat ells ja tenen altres fórmules de coalició, mentre que Esquerra es troba en una situació de feblesa i s’hi juga quedar fora del Parlament europeu.

Hi hauria, esta clar, altres possibles interpretacions que, per estrafolàries, jo descartaria d’entrada: una seria que des d’Esquerra mateix es volgués boicotejar un acord de coalició, i la millor manera seria posant el partit majoritari, CiU, entre l’espasa i la paret, com si aquest hagués d’acceptar incorporar-se a una iniciativa del grup petit, Esquerra. I encara en quedaria una altra de més irrisòria i inversemblant que seria que realment, de bona fe i per simple desconeixement del funcionament de la política, els responsables d’Esquerra haguessin fet la crida pública a la coalició electoral pensant, ingènuament, que podien obtenir-ne una resposta positiva.

Una altra cosa ha estat la forma de presentar-ho i sobretot les argumentacions del Secretari d’Imatge i de Comunicació d’ERC, Ignasi Llorente, que en tot cas ja comentaria demà.