Els catalans
sembla que siguem especialistes en tirar-nos terra al damunt. Deu ser
relativament fàcil fer d’enemic dels catalans: només cal deixar que
s’esbatussin entre ells. Durant molt de temps, des de sectors ben diversos
coincidíem en què calia acabar amb l’esmicolament i la política de capelletes
en el món del sobiranisme, que aleshores pràcticament només defensaven grups d’esquerres.
Ens calia unitat i un lideratge clar. Si es va aconseguir aquella
multitudinària manifestació de l’11 de setembre i fer donar un tomb a la
política catalana, va ser perquè s’havia trobat un punt de trobada i d’unitat
d’acció: L’Assemblea Nacional Catalana.
Però no cal
que els espanyols s’escarrassin gaire en posar entrebancs i intentar fer
fracassar les seves accions, hi ha prou gent aquí disposada a fer-ho. I no em
refereixo, naturalment, als grups espanyolistes tipus PP i C’s que tenen com a
projecte polític l’aniquilació de la nació catalana com a tal, sinó a grups i
persones que teòricament haurien de convergir en un mateix objectiu. És el cas
d’alguns dirigents d’Unió que, dia sí dia també, no fan sinó qüestionar totes
les passes i totes les accions que es fan, tant si provenen del mateix Govern
de la Generalitat
com si provenen de l’ANC. Són també els qui des de dins o des de la seva pròpia
marginalitat voldrien que la mateixa ANC prengués un rumb heroicament suïcida,
al marge i en contra de la voluntat majoritària expressada a les urnes, i per
tant amb la il·lusa creença que ens en sortiríem sense comptar amb el suport i
el lideratge polític dels partits que ens representen avui al Parlament. Només
cal veure com en les xarxes socials determinats sectors més independentistes
que ningú desqualifiquen pràcticament tothom, de manera que si tinguessin raó
voldria dir que estaríem absolutament perduts. Hi ha també aquells a qui els
sobrevé el pànic en trobar-se en un moviment unitari, perquè això implica treballar de costat amb grups i persones amb
les quals hi pot haver notables diferències ideològiques o estratègiques, i
aleshores han de posar el seu contrapunt i el seu fet diferencial, sabent que
això ens debilita com a majoria de país. N’hi ha que no es resignen a no tenir
el seu protagonisme particular, que no accepten el lideratge que ha assumit
l’ANC, però no pas per discrepàncies de fons ni d’objectius sinó purament de
disputa del petit poder que avui representa l’ANC.
I això no
vol dir, naturalment, que no es pugui discrepar ni criticar les accions que no
ens semblin adequades, vinguin d’allà on vinguin. Però sí, en aquests moments
tan decisius per al futur del país, tenir un mínim de responsabilitat i fins i tot
de generositat per posar tots els nostres esforços en el gran projecte de país,
i no perdre’ns en batalletes residuals. No vol pas dir que haguem d’estar
d’acord amb totes les iniciatives que es prenen, però si entendre que ara no és
moment de qüestionar lideratges ni de grups ni de persones.
Els nostres
enemics, si ensopeguen en una acció no els passa absolutament res i en poden
emprendre una altra; nosaltres, a la més mínima ensopegada, ho podem engegar
tot en orris. La Via Catalana
és la gran proposta que tenim al davant, i que si surt bé ens refermarà en el
camí emprès, però que si sortís malament els enemics s’hi abocarien com feres i
seria difícil aixecar el cap. Per això, em sembla incomprensible que, des de
sectors també independentistes, es menystingui l’acció i es proposin
mobilitzacions alternatives que dispersen els nostres esforços i poden
diluir-ne l’èxit; per no obtenir res a canvi, és clar.