Al final no ha estat possible. A les eleccions del proper 25 de novembre ERC i SI hi concorreran per separat. Ja es veia a venir, i per això la setmana passada deia que jo no hi perdria massa temps. No sé calibrar la magnitud dels avantatges si la coalició s’hagués portat a terme, però tampoc en faria massa escarafalls. En tot cas, és positiu que els diferents grups participants en la trobada al Parlament de Catalunya arribessin a la conclusió que l’acord no havia estat possible per manca de temps, i sobretot que la negociació l’hagin donat per acabada. El pitjor que hauria pogut passar, i potser alguns s’entestaran en què passi, és que la negociació s’hagués anat dilatant en el temps per acabar en una gran frustració.
M’hauria agradat que l’acord hagués estat possible, però em semblen excessius i fora de lloc alguns dels estirabots que hem sentit i llegit aquests dies. Aquests acords de darrera hora per presentar-se a unes eleccions, quan arriben a bon port, acostumen a deixar descontents i fins i tot a provocar desercions per totes bandes. I si no són molt sòlids també acaben provocant tensions internes que, a vegades, esclaten o es deixen entreveure fins i tot abans del dia de les eleccions, amb el perjudici que això representa.
Està clar que n’hi ha, i deuen tenir la seva part de raó, que es lamenten de la manca de generositat d’uns i altres, sobretot dels “altres”, i de l’excessiu partidisme en lloc de prioritzar l’interès nacional. Però hi hauria moltes matisacions a fer. En primer lloc, és desmesuradament exagerat parlar d’una negligència envers l’interès nacional, quan es tracta només de sumar abans o després del 25-N el nombre de diputats independentistes obtinguts; encara que per culpa de la Llei de Hont, pugui perdre’s un o dos diputats, això suposant que no hi hagi les contrapartides negatives com deia abans. Una altra cosa és que hi ha determinats grups que saben que no tenen cap possibilitat d’obtenir representació parlamentària si es presenten per separat, i volen disfressar la seva feblesa amb una pretesa urgència nacional d’una coalició que els permeti colar-s’hi.
Precisament perquè jo també em queixava d’un excessiu fraccionament de l’independentisme, quan Esquerra anava a la deriva jo vaig optar per quedar-m’hi, tan críticament com vulgueu o pugueu imaginar. Altres, ben legítimament, van optar per sortir-ne i crear noves organitzacions. Però, ara que ERC ha reprès el rumb que no havia d’haver deixat mai, també ha faltat generositat per part dels qui van marxar i reconèixer que ja no hi ha motiu per la coexistència de dues organitzacions que persegueixen bàsicament els mateixos objectius. I si algú considera que en realitat sí que hi ha diferències substancials que justifiquen el manteniment d’organitzacions diferenciades, tampoc s’ha d’estranyar que aquestes diferències facin difícil la coalició.
Els qui de veritat creuen que hi ha una excessiva fragmentació de l’independentisme són el qui en la política del dia a dia, quan no hi ha urgències electorals ni llocs de poder en joc, treballen per l’acostament d’aquestes forces polítiques. Durant aquests dos anys, per exemple, hem vist com al Parlament de Catalunya ERC i SI marcaven dos estils de fer força diferenciats, probablement complementaris, però difícilment compatibles. Ni tan sols gosaria afirmar quin dels dos és el més encertat o el més efectiu per als interessos nacionals, i probablement tots dos han estat ben útils i han contribuït a posar l’independentisme al centre de l’agenda política catalana. No fa tantes setmanes, abans de l’11 de setembre, que encara sentíem declaracions esbiaixades que acusaven ERC de ser autonomista i no independentista. Vull dir que no es pot pretendre arreglar a darrera hora, amb tot el que també hi ha en joc en unes eleccions, el que no s’ha fet en tots aquests anys.
Però em sembla que els qui han posat més el crit al cel per la manca d’una gran acord de coalició independentista obliden el canvi profund que ha experimentat la societat catalana en els darrers temps, i no només d’ençà de l’11 de setembre. En els darrers temps, no és que hagi sorgit o eclosionat cap grup independentista, sinó que el sentiment sobiranista ha arrelat transversalment en la societat catalana, i per tant també en el conjunt de les forces polítiques del país. No es tracta de crear aquesta gran coalició que ens ha de portar a la independència, sinó que ho farà el conjunt de les diferents forces polítiques que han assumit aquest objectiu fonamental. És possible que en algun moment del procés calgui una gran acord de Govern, que potser ni tan sols caldrà que sigui un Govern de concentració nacional, però sembla clar que encara no estem en aquest punt. Per al proper 25 de novembre, l’important és que els conjunt de partits que defensen l’exercici del dret a decidir, i tant de bo s’hi hagués afegit el PSC, obtingui una àmplia majoria parlamentària. Que sumin més els d’un partit o els d’un altre és relativament poc important, encara que cadascú intentarà defensar la transcendència del seu paper en el procés.
Hauria estat millor una coalició independentista, sí. Però no cal fer-ne escarafalls ni esquinçar-nos les vestidures. I sobretot el que no convé a ningú es perdre massa temps en fer-nos sang entre nosaltres, intentant trobar culpables, que sempre són “els altres”. El dia 25 jo comptaré com a propis tots els escons obtinguts en candidatures que tenen l’exercici del dret a decidir com una de les seves prioritats.