Sembla que no pugui ser. Tota Europa bolcada en el rescat de Grècia, fins i tot a risc, diuen, de carregar-se el conjunt de l’economia de la zona euro; i no amb un, sinó amb dos rescats consecutius. El darrer cop de mà a la depauperada Grècia va ser la condonació per part dels bancs del 50% del deute. I quan tothom se les prometia tan felices, al Primer Ministre grec no se li acut res més que convocar una consulta per demanar als seus conciutadans si de veritat voler ser “rescatats”.
Qualsevol que segueixi una elemental lògica del sentit comú, que no té res a veure amb la que ens expliquen, s’adonarà que hi ha alguna cosa que no quadra. Si de veritat es tractava d’un rescat de l’economia grega, si de veritat es tractava de la condonació d’una part del deute, com diuen, resulta inexplicable que el Govern grec no rebi aquests ajuts amb els braços oberts. Però no és que el Govern grec tingui més o menys dubtes sobre la conveniència d’acceptar aquests “regals” de la Unió europea, sinó que sap que els ciutadans grecs semblen disposats a rebutjar-los. Algú s’hauria de demanar per què la plana major dels experts en economia de la Unió europea, amb el Banc Central europeu al capdavant, va elaborar aquell primer “pla de rescat”, segons el qual amb els ajustos que ja ha fet el Govern grec havia de fer sortir el país de la crítica situació, que ha aconseguit enfonsar-lo encara més, necessitant d’un segon “pla de rescat”. ¿Tan pèssims economistes són els Trichet i companyia que erressin no pas d’unes dècimes ni d’uns punts de res, sinó que el segon rescat havia de ser del doble que el primer? Ni fent una valoració a cop d’ull, qualsevol aficionat hauria afinat una mica més en el diagnòstic... a no ser, està clar, que l’objectiu fos tot un altre: un objectiu-trampa que estan començant a veure els grecs. I per això, els “mercats” s’han espantat davant la convocatòria del referèndum grec, i han començat a castigar els països en dificultats perquè no caiguin en la temptació de la democràcia.
Si la delicada situació econòmica de països com Grècia, Itàlia, Portugal o Espanya inspira poca confiança als “mercats”, de manera que els pressionen al seu gust amb pujades dels interessos a pagar, deu ser inimaginable la poca confiança que els deuen inspirar segons quines economies menys desenvolupades. Però el tema no té res a veure amb la confiança; per ells, només es tracta de tenir els països suficientment endeutats com per fer-los anar com titelles i disposar-ne segons els seus interessos.
Qualsevol que segueixi una elemental lògica del sentit comú, que no té res a veure amb la que ens expliquen, s’adonarà que hi ha alguna cosa que no quadra. Si de veritat es tractava d’un rescat de l’economia grega, si de veritat es tractava de la condonació d’una part del deute, com diuen, resulta inexplicable que el Govern grec no rebi aquests ajuts amb els braços oberts. Però no és que el Govern grec tingui més o menys dubtes sobre la conveniència d’acceptar aquests “regals” de la Unió europea, sinó que sap que els ciutadans grecs semblen disposats a rebutjar-los. Algú s’hauria de demanar per què la plana major dels experts en economia de la Unió europea, amb el Banc Central europeu al capdavant, va elaborar aquell primer “pla de rescat”, segons el qual amb els ajustos que ja ha fet el Govern grec havia de fer sortir el país de la crítica situació, que ha aconseguit enfonsar-lo encara més, necessitant d’un segon “pla de rescat”. ¿Tan pèssims economistes són els Trichet i companyia que erressin no pas d’unes dècimes ni d’uns punts de res, sinó que el segon rescat havia de ser del doble que el primer? Ni fent una valoració a cop d’ull, qualsevol aficionat hauria afinat una mica més en el diagnòstic... a no ser, està clar, que l’objectiu fos tot un altre: un objectiu-trampa que estan començant a veure els grecs. I per això, els “mercats” s’han espantat davant la convocatòria del referèndum grec, i han començat a castigar els països en dificultats perquè no caiguin en la temptació de la democràcia.
Si la delicada situació econòmica de països com Grècia, Itàlia, Portugal o Espanya inspira poca confiança als “mercats”, de manera que els pressionen al seu gust amb pujades dels interessos a pagar, deu ser inimaginable la poca confiança que els deuen inspirar segons quines economies menys desenvolupades. Però el tema no té res a veure amb la confiança; per ells, només es tracta de tenir els països suficientment endeutats com per fer-los anar com titelles i disposar-ne segons els seus interessos.