Pàgines

diumenge, 7 de febrer de 2010

Contra els fonamentalismes

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
Fa tot just quinze dies que parlava aquí mateix de l’assemblearisme polític, i recomanava no ser excessivament fonamentalistes tampoc en aquest tema. Com sempre, alguns dels comentaris posaven el crit al cel, però no tant per defensar el caràcter assembleari de Reagrupament com per pretendre que aquesta nova formació sigui radicalment diferent de la resta. Em sembla força absurd, i sobretot inútil, pretendre analitzar ara la crisi de Reagrupament basant-nos només en la relació dels fets puntuals, les formalitats d’uns Estatuts, les preses de posició d’uns i altres, i les sortides de to que també n’hi ha hagut per totes bandes.

Un error generalitzat en el món de la política, i sobretot en l’espai del sobiranisme català, és el de creure que hi ha una sola via, proverbial, única i salvadora, enfront d’un magma de perversitats contra les quals cal lluitar. El nostre (per uns serà Reagrupament, per altres ERC per altres CiU o per altres les CUP) és l’única força capaç de tirar endavant el país i de portar-lo cap a la seva sobirania, i la resta no són sinó traïdors, botiflers, corromputs o en el millor dels casos una colla de bufanúvols. Hi ha una sola via a seguir, i seguir cegament sense possibilitat de crítica interna, i la resta s’ha de combatre. Doncs, no. Els país avançarà en la mesura que les diferents opcions i matisos sobiranistes conflueixin cap a un mateix objectiu, que no té per què coincidir ni amb anar plegats en les eleccions ni en fer coalicions de govern. Em preocupa de certs reagrupats la seva visceralitat a l’hora de considerar infal·lible el seu líder, i de considerar la seva opció com l’única que pot representar el sentiment independentista. Igual com em preocupava quan Carretero, Carod, Puigcercós i Renyer feien aquest mateix plantejament quan compartien posicions de lideratge al si d’Esquerra. Ni Esquerra va deixar de ser vàlida de cop i volta, ni Reagrupament era la panacea de res, ni ara tampoc han deixat de tenir validesa. Ni els uns ni els altres.

S’han comès molts errors; i jo sóc especialment crític amb els d’Esquerra precisament perquè és el meu partit i per això em dolen més. Entenc que per alguns Esquerra deixés de ser la seva eina per a treballar i es decidís a emprendre una nova iniciativa com la de Reagrupament; jo des d’Esquerra ho vaig saludar positivament, amb el desig que es consolidés i entrés amb força al mapa política català. Però això no és incompatible en continuar creient que Esquerra també pot ser un bon instrument per a continuar avançant. Alguns esquinçaven les cartes i passaven d’una defensa numantina de les posicions d’Esquerra, que jo també posava en dubte, a renegar-ne radicalment per abraçar un nou fonamentalisme, ara a Reagrupament. I només cal veure com, arran de la crisi del cap de setmana passat, tornem a trobar des dels qui s’aferren al lideratge inqüestionable i idealitzat de Carretero, als qui de cop i volta han descobert en ell una mena d’Hugo Chàvez.

Carretero afirmava que les eines per a aconseguir la independència eren el de menys. I Laporta deia que es trobaria a gust a totes les opcions que tenen com a objectiu l'Estat propi. I el cert és que necessitem aquestes eines i que no podem ser alhora a tot arreu; però també ho és que totes les opcions no solament poden ser igualment vàlides sinó que són necessàries.