El titular de la notícia no són els números sinó que Zapatero ha complert la seva promesa. Ja tenim balances fiscals. Per no mullar-se del tot, el Govern espanyol les ha presentades amb sis models diferents, seguint metodologies diverses. En qualsevol cas, el resultat és sempre el mateix, i molt similar al que s’estava dient des d’aquí: una cosa és la solidaritat i l’altra l’espoli. Alguns mitjans nacionalistes no s’han estat de fer notar que, a part de Madrid, les tres comunitats que més contribueixen, les més espoliades, són Catalunya, el País Valencià i les Illes: els Països Catalans. I a partir d’aquesta constatació algú n’ha tret conclusions precipitades, com les que treien ara fa uns dies quan el Govern català i el valencià feien un plantejament similar de cara a la negociació per al nou finançament.
Amb les dades damunt la taula, el Govern espanyol i el PP ja s’han afanyat a dir que no s’han de barrejar les coses, i que aquesta transparència informativa (de la qual ells no n’eren gens partidaris) no ha d’interferir les negociacions per al nou finançament. Són dues coses diferents. Fins i tot el Secretari d’Estat d’Hisenda, Carlos Ocaña, en feia una lectura ben curiosa: demostren, segons ell, que el sistema fiscal espanyol funciona bé. Però, com deia, algú ha tingut la gosadia d’imaginar que la publicació de les balances fiscals posava al mateix bàndol les Comunitats que conformen la majoria dels Països Catalans. Una mica com aquell argument del “nacionalisme pràctic”. Potser no ens uneix una convicció política ni identitària (i menys encara per part dels dirigents del País Valencia), però sí la necessitat d’anar plegats perquè tenim un enemic i unes necessitats comunes. Un raonament erroni al meu entendre.
Un raonament erroni perquè està fet sobre la base del que molts catalans (sobiranistes, nacionalistes, catalanistes...) estem acostumats a fer. Una cosa són les conviccions polítiques i les idees, i l’altra les conveniències pràctiques de cada moment. Ens costa relativament poc apuntar-nos a la idea d’Espanya quan ens convé (acceptant una llei de la dependència encara que envaeixi competències de la Generalitat, acceptant la participació de l’Estat en institucions de casa nostra...). Som catalans, nacionalistes, catalanistes, o el que vulgueu, però hi ha moments en què la butxaca mana.
Però aquest no és el plantejament des de la perspectiva espanyola i espanyolista. L’empresariat català, per exemple, sempre ha donat suport a les posicions més conservadores espanyoles, siguin del PP o del PSOE, per conviccions “nacionals”, encara que això impliqués acceptar les pèrdues que li representen tenir unes infraestructures deficients, una discriminació pel fer d’estar radicades aquí, una necessitat de desplaçar-se constantment al centre... I el mateix podem dir de les forces polítiques que sempre han defensat la bondat de “dependència”, la dilució dins del projecte espanyol que provoca aquest espoli, i la necessitat de ser il·limitadament solidaris amb els altres. Les conviccions del nacionalisme espanyol no estan tan fàcilment a la venda per uns interessos econòmics, encara que siguin en uns percentatges tan escandalosos com els que evidencien les balances fiscals acabades de publicar.
Amb les dades damunt la taula, el Govern espanyol i el PP ja s’han afanyat a dir que no s’han de barrejar les coses, i que aquesta transparència informativa (de la qual ells no n’eren gens partidaris) no ha d’interferir les negociacions per al nou finançament. Són dues coses diferents. Fins i tot el Secretari d’Estat d’Hisenda, Carlos Ocaña, en feia una lectura ben curiosa: demostren, segons ell, que el sistema fiscal espanyol funciona bé. Però, com deia, algú ha tingut la gosadia d’imaginar que la publicació de les balances fiscals posava al mateix bàndol les Comunitats que conformen la majoria dels Països Catalans. Una mica com aquell argument del “nacionalisme pràctic”. Potser no ens uneix una convicció política ni identitària (i menys encara per part dels dirigents del País Valencia), però sí la necessitat d’anar plegats perquè tenim un enemic i unes necessitats comunes. Un raonament erroni al meu entendre.
Un raonament erroni perquè està fet sobre la base del que molts catalans (sobiranistes, nacionalistes, catalanistes...) estem acostumats a fer. Una cosa són les conviccions polítiques i les idees, i l’altra les conveniències pràctiques de cada moment. Ens costa relativament poc apuntar-nos a la idea d’Espanya quan ens convé (acceptant una llei de la dependència encara que envaeixi competències de la Generalitat, acceptant la participació de l’Estat en institucions de casa nostra...). Som catalans, nacionalistes, catalanistes, o el que vulgueu, però hi ha moments en què la butxaca mana.
Però aquest no és el plantejament des de la perspectiva espanyola i espanyolista. L’empresariat català, per exemple, sempre ha donat suport a les posicions més conservadores espanyoles, siguin del PP o del PSOE, per conviccions “nacionals”, encara que això impliqués acceptar les pèrdues que li representen tenir unes infraestructures deficients, una discriminació pel fer d’estar radicades aquí, una necessitat de desplaçar-se constantment al centre... I el mateix podem dir de les forces polítiques que sempre han defensat la bondat de “dependència”, la dilució dins del projecte espanyol que provoca aquest espoli, i la necessitat de ser il·limitadament solidaris amb els altres. Les conviccions del nacionalisme espanyol no estan tan fàcilment a la venda per uns interessos econòmics, encara que siguin en uns percentatges tan escandalosos com els que evidencien les balances fiscals acabades de publicar.