Pàgines

diumenge, 15 d’abril del 2012

La crisi econòmica com a excusa

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Si fos dels qui creuen que com pitjor van les coses millor, hauria d’estar eufòric. Pitjor no poden anar les coses en tots els àmbits: el Govern del PP s’ha desbocat en contra de Catalunya, fonamentalment en contra de Catalunya, i no fa ni una sola passa que no tingui la motivació de laminar el nostre autogovern, discriminar i marginar la llengua catalana, o ofegar la nostra economia; el Govern de CiU no reacciona, més enllà de declaracions relativament altisonants que són desmentides minuts després per la connivència amb el suposat agressor; i tot això sota l’amenaça d’unes pèssimes perspectives econòmiques generals, enfront de les quals sembla que no tinguem recursos ni capacitat per a fer-hi res.

Potser és, en part, per això que alguns creuen que estem a les portes d’arribar a la independència, perquè la situació tan desastrosa que patim forçosament haurà de derivar cap a un esclat de la ciutadania. És cert que les adversitats i les agressions poden despertar la consciència de molta gent, tal com es deia que l’Aznar havia estat una magnífica fàbrica d’independentistes, i el descontentament actual sembla que hauria de ser més que suficient per acabar de decidir la majoria del país. Però precisament és aquesta situació econòmica general, que sembla estar fora del nostre abast, el que pot fer malbaratar l’ocasió.

Almenys aquest és l’argument que esgrimeix el Partit Popular i els seus acòlits, no ja per frenar qualsevol temptativa independentista, sinó per neutralitzar les demanades d’un tracte més just per a Catalunya. Són capaços fins i tot d’admetre la possibilitat de parlar de qualsevol tema, però, això sí, un cop hagi passat la crisi; quan tothom sap que ni abans de la crisi no volien parlar-ne ni després tampoc hi voldran saber res. Pacte fiscal? deia la vicepresidenta espanyola; ara l’únic pacte fiscal que convé a Espanya és el de controlar el dèficit dels comptes públics. I, està clar, l’ajustament econòmic es planifica per tal de collar o ofegar les autonomies, i especialment la catalana.

Les urgències econòmiques, tanmateix reals, també semblen fer forat en l’estat d’ànim del Govern català que cedeix una i altra vegada a les exigències del govern del PP. Perquè si, com admet el mateix Govern català, la situació econòmica ve agreujada pel dèficit fiscal i pels deutes i incompliments de l’Estat, no té cap sentit que continuïn fent la gara-gara amb el poder espanyol que ens asfixia i procurant posar tota mena de pedaços a partir de les receptes de l’Estat. La recepta és tota una altra, molt més radical i arriscada, però alhora molt més real i efectiva.

Perquè el tema ja no és que la política econòmica del Govern català, subordinada a l’espanyola, agreugi cada vegada més la crisi i empitjori el benestar de la majoria, sinó que actua de fre a les aspiracions nacionals i pot malbaratar una ocasió d’or per a alliberar-nos de l’Estat espanyol. Encara que sigui per una motivació diferent, la crisi econòmica és tant per a CiU com per al PP una excusa per a neutralitzar el moviment independentista, fins i tot a les seves files.