Pàgines

dimecres, 24 de març de 2010

Necessitem un lideratge fort?

No sé si és ben bé això el que molts imaginaven quan Joan Carretero, recordem que empès per la mateixa direcció d’Esquerra, va iniciar la seva aventura a la recerca d’una força renovadora i desacomplexada que ens havia de treure a molts de l’ensopiment i del desànim. Amb més o menys raó, és cert que va crear uns primers moments d’eufòria quan hom imaginava el naixement d’un nou lideratge capaç d’aglutinar transversalment el món del sobiranisme. Hores d’ara, tot i la pràctica confirmació de Joan Laporta com a fitxatge estrella, sembla que les expectatives s’han diluït força.

Ens queixem sovint d’una manca de lideratge polític, no només de partit, sinó de país; i suposo que tenim raons sobrades per a fer-ho. És possible que l’Artur Mas assoleixi finalment la Presidència de la Generalitat, però potser més pels errors i la mala imatge del tripartit que per mèrits propis. I en tot cas, ancorat en un posicionament ideològic molt concret i amb molts interessos per defensar, costa de veure’l com el líder capaç d’aglutinar diferents sensibilitats nacionals per a fer cap salt definitiu per a l’exercici del dret a decidir. No cal dir que Puigcercós, en tant que dirigent del partit que ha aconseguit que sectors importants de l’independentisme ja no vegin en Esquerra aquella força esperançadora que ens havia de conduir qui sap on, queda encara més lluny de la imatge d’un líder sòlid amb vocació d’estadista. Per a molts, l’esperança estava posada en Joan Carretero que apareixia amb ganes d’oblidar la seva etapa a Esquerra i de fer un tomb renovador a la política catalana. Però li ha sortit Joan Laporta, un home que per la seva banda també havia suscitat prou il·lusions pel fet d’haver demostrat una determinada capacitat de lideratge, ni que fos en el camp de l’esport. Alguns van imaginar que el tàndem Carretero-Laporta podia ser imparable, però no van preveure que també podia ser autodestructiu.

A vegades, dos i dos no fan quatre. Els seguidors de Joan Laporta, en el món del futbol, no tenen cap inconvenient en permetre-li sense retrets el seu posat a voltes fatxenda, els seus tics autoritaris o les seves sortides de to, si al capdavall és capaç de portar sis títols en una sola temporada. Entre els seguidors de Carretero, en canvi, no eren pas pocs els qui interpretaven la idea de la regeneració política com una fórmula assembleària en què es donava protagonisme al ciutadà o al militant del carrer. Potser Carretero estava disposat inicialment a implantat aquest concepte de regeneració política, però la possibilitat d’aliar-se amb Joan Laporta, l’ha obligat a adoptar alguns dels seus tics; ha hagut d’adaptar els reglaments interns i els tempos ideals per a la formació de la candidatura a les necessitats personals de l’encara president del Barça. I això ha generat friccions i problemes interns que li han malmès la imatge inicial. No sé si tothom estaria disposat a acceptar un lideratge sòlid, personalista fins a ratllar l’autoritarisme, a l’estil de Jordi Pujol, amb la promesa que tant se val les formes quan l’important és assolir l’objectiu.

I tanmateix, potser tampoc seria cap disbarat imaginar l’aparició d’un lideratge fort capaç de portar el país cap a la independència. El disbarat, però, pot ser majúscul si aquest lideratge fort només ha de servir per crear una força testimonial.