Pàgines

dimarts, 30 de novembre del 2010

Ara és l’hora dels valents!

No pas per esperat, perquè totes les enquestes així ho ratificaven, deixa de ser greu el que ha passat amb Esquerra. I no em refereixo a què el desgast d’estar al Govern, d’ensopegar uns moments de crisi, de no saber explicar la feina feta, de no trobar el to adequat de la campanya, hagi provocat un daltabaix. Tampoc es tracta, només, que el partit hagi fet un estrany viratge cap a una pretesa centralitat, que hagi descol·locat a molts electors que esperaven molt més d’una Esquerra al Govern. Sinó que aquest daltabaix, atribuïble en part a aquests factors, té una causa molt més directa.

Aquí hi ha hagut una direcció obsedida per fer-se un partit a la seva mesura; es volia el poder al preu que fos, encara que aquest preu fos reduir-lo a la meitat. L’opció de Govern que havia fet Esquerra per a sortir de la marginalitat i del testimonialisme portava implícita la necessitat d’eixamplar els horitzons; un projecte independentista necessita més que cap altre una complicitat de país absolutament transversal, de la mateix manera que un partit que vulgui créixer haurà d’assumir i saber gestionar una major diversitat en el seu interior. Exactament el contrari del que ha fet l’actual direcció encapçalada pel tàndem Puigcercós-Ridao. En lloc d’obrir portes per engrandir la seva base social, amb el risc que aparegués algú més capacitat que els disputés el lideratge, deliberadament han seguit el procés invers d’anar bandejant i foragitant tots els possibles competidors interns. Pèssima va ser la gestió del procés d’elecció de l’actual direcció, provocant un munt de fissures, però pitjor ha estat la gestió posterior del seu migrat lideratge. En lloc de recompondre la unitat del partit a base de conciliar posicions i d’integrar tots els corrents, es van dedicar a provocar-ne la seva sortida: L’Heribert Barrera, en Josep Lluís Carod, en Joan Carretero, l’Uriel Beltran... Una esbandida que ni tan sols tenia l’objectiu de decantar-se cap a una determinada opció ideològica, perquè les víctimes d’aquesta dràstica esporga representaven posicions ben dispars; només es pretenia aplanar el camí al líder que s’envoltava d’un estol d’aduladors, esperançats que la seva actitud acrítica i servil els facilités un ascens, un càrrec intern o un despatx amb cotxe oficial.

La lògica més elemental hauria de portar-nos a exigir responsabilitats, que en aquest cas haurien de prendre forma de dimissions o com a mínim de fer un replantejament de cap i de nou amb tots els càrrecs a disposició. Però és difícil perquè la cúpula en pes i la majoria dels càrrecs intermedis han actuat servilment com a còmplices de tan deplorable gestió. Amb tot, reprenent l’eslògan electoral, ara seria l’hora de la gent valenta. Valents per a reconèixer els errors comesos i entendre que no seria creïble una pretesa esmena amb els mateixos actors que ens han portat al desastre; valents per a no aferrar-se als càrrecs i assumir les responsabilitats; valents, en definitiva, per redreçar, refer o refundar un partit que ha malmès una oportunitat d’or, quan ho tenia tot a favor per a recollir l’auge del sentiment sobiranista del país.

dilluns, 29 de novembre del 2010

Anàlisi d’urgència

S’han acomplert tots els pronòstics; per a bé i per a mal. Hi ha hagut un clar guanyador i un no menys clar perdedor. CiU disposa d’una majoria prou àmplia com per a governar sense problemes ni condicionants, i sobretot sabent que no té al davant cap alternativa possible per malament que ho faci. Ha estat la seva victòria, però també la derrota del tripartit, que no pot justificar-se amb l’argument que no han sabut explicar la feina feta. És que la feina feta no ha satisfet a ningú.

CiU, doncs, s’ha beneficiat en primer lloc de la desfeta i del descrèdit del tripartit. En segon lloc, de la incapacitat i dels errors majúsculs dels grups independentistes que s’han fet la guerra entre ells, quan ho tenien tot a favor per a recollir el descontentament sobiranista manifestat el 10 de juliol. Davant de tanta estupidesa com han demostrat els dirigents independentistes, CiU ha pogut recollir el vot dels qui cercaven una aposta segura; potser menys decididament sobiranista, però segura. I en tercer lloc, CiU ha fet una campanya magnífica, enfront de la grisor de la dels socialistes i l’espaordida d’Esquerra. Uns i altres transmetien la imatge d’uns perdedors que imploraven una segona oportunitat, fins al punt que l’objectiu dels republicans era guanyar als populars una particular i inútil batalleta en el rànquing parlamentari.

Temps hi haurà per a fer anàlisis més aprofundides i, des d’una perspectiva independentista, per a exigir responsabilitats no als protagonistes sinó als culpables d’aquest fracàs. A l’engròs, està clar que una part important del vot independentista l’ha acabat recollint CiU, així com el Partit Popular s’ha aprofitat tant del vot espanyolista que amaga sempre el PSC com el vot xenòfob que, per sort, no ha accedit al Parlament en la seva versió més impúdica.

diumenge, 28 de novembre del 2010

Recompte de vots en la nit electoral

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)
Ara ja només ens queda esperar i veure quin és el resultat de tants desencerts. Si el país és capaç de sobreviure i de funcionar malgrat els polítics i la política, qui ens diu que no pot deparar-nos una sorpresa aquesta nit electoral? Les enquestes, amb ben poques variacions, han anat marcant unes tendències, i la majoria dels grups espera contradir-les. Fora bo, com deia la setmana passada, que els dirigents no pretenguin continuar amb l’engany i que reconeguin sense embuts el seu fracàs, en cas de no assolir-se els objectius inicials.

Però, més enllà de l’èxit o del fracàs personal o partidista hi ha l’èxit o el fracàs de país, que en tot cas és el que a mi m’interessa. Ja sé que alguns s’hi juguen continuar vivint de la política, i els deu fer una mandra horrorosa tornar a l’anonimat d’una feina discreta. És el seu problema. Altres, no gaire més llargs de mires, correran a mirar si poden justificar el resultat de la seva llista, ja sigui perquè han superat les previsions més pessimistes, perquè han mantingut una determinada posició en el rànquing, o simplement perquè han obtingut una mínima representació al Parlament. Sincerament, per mi tampoc és aquest el tema.

Entenc que l’anàlisi i la valoració l’hem de fer en tota la seva globalitat, amb una visió de país. Fins i tot els convergents, en el supòsit de treure un resultat que els permeti Governar sense necessitat de fer pactes estables, haurien d’entendre que el que està en joc no és si serà l’Artur Mas el nou President, cosa que tothom ja té molt coll avall, sinó si la nova composició del Parlament li permetrà portar a terme una determinada política. No és pas el mateix, ni tan sols amb una majoria absoluta, que CiU trobi davant seu unes forces espanyolistes potents o que hi trobi un sector independentista. Per a governar hi ha les condicions que pot imposar sempre un soci de coalició, com ha passat amb el tripartit, però hi ha també la coacció que suposa navegar en un mar turbulent de forces contradictòries. Alguns militants convergents ja han expressat el seu desig que hi hagi una força independentista potent, no pas per a aliar-s’hi directament sinó perquè els faci de contrapès davant la pressió que rebran del Partit Popular.

Aquests dies, hem sentit llastimosament alguns independentistes esperant i desitjant que la patacada d’Esquerra sigui el més sonada possible, sabent que la pèrdua de vots i de diputats republicans segurament no serà compensada per l’ascens dels de Solidaritat o de Reagrupament. Un desig semblant al que han manifestat entre ells mateixos alguns membres d’aquestes dues noves formacions.

No serà el meu cas. En primer lloc perquè no desitjo el fracàs de cap opció independentista, i en segon lloc perquè l’èxit o el fracàs el mesuraré en la seva globalitat. Com a militant d’Esquerra donaria per ben merescut el càstig electoral a Joan Puigcercós, pels seus múltiples i gravíssims errors, sempre que això representés la irrupció d’una o de dues noves forces independentistes al Parlament, i que sumades totes tres suposssin un avenç de la representació independentista. No em servirien de res els alegrois dels republicans si arribessin a contenir la caiguda, si el seu suport electoral s’ha desplaçat cap a forces polítiques menys nacionalistes. Com no em serviria de res l’èxit de Laporta o de Carretero, entrant per la mínima al Parlament, si al capdavall sumem menys diputats independentistes.

El dia 29, ja fora de campanya, caldrà que els independentistes ens replantegem moltes coses, que procurem refer ponts de diàleg amb voluntat de convergir de nou en el gran objectiu de país. I això requerirà rigor en l’anàlisi, no pas justificacions, humilitat per a reconèixer els errors i generositat per donar per tancades ferides que no s’haurien d’haver obert mai. ¿En serem capaços, o encara n’hi haurà que continuaran amb les seves estúpides batalletes creient-se ser l’heroi salvador de la pàtria i repartint targetes de traïdors a tort i a dret?.

dissabte, 27 de novembre del 2010

Vota independentista

Esgotada ja la campanya, podríem dir allò de “alea jacta est”. A darrera hora tothom treu les seves raons fonamentals per a donar suport a una o altra opció; i ben mirat, probablement hi ha raons suficients per a votar-ne unes quantes. Una bona raó pot ser que el nou Govern no s’hagi de veure obligat a pactar amb els enemics de Catalunya, i una altra seria que es pugui condicionar aquest govern cap a polítiques més nacionalistes. Em sembla, però, una raó molt poc convincent disputar-se el tercer lloc del rànquing o frenar el PP.

El vot d’Esquerra ha de ser vàlid per sí mateix, al marge del que puguin fer els populars. Entra dins de la lògica més elemental que un ascens del nacionalisme català, en qualsevol de les seves formes, tingui com a rèplica també un ascens del nacionalisme espanyol. Per tant, el problema no està en el que faran aquests, sinó en el que farem nosaltres. Una pèssima gestió de l’independentisme ha fet que ens hi presentem dividits, i això probablement ho pagarem a les urnes, en benefici, espero, dels qui sense tantes aspiracions sobiranistes també defensen un concepte de país amb capacitat de decidir. Entenc que hi hagi gent que, davant la divisió opti per un valor segur, com entenc els qui malgrat els errors continuaran fidels a Esquerra en tant que grup independentista majoritari, així com els qui faran l’opció de qualsevol de les dues noves opcions independentistes. Fins i tot em semblava pertinent la crida que feien alguns de votar a Girona per Reagrupament, però a Barcelona per Solidaritat.

Sigui com sigui, ara ja no som a temps de fer res més que dipositar el nostre vot. No tant a aquella força amb la qual ens sentim plenament identificat, com amb aquella amb la qual ens sentim menys incòmodes. Els independentistes hauríem de tenir, però, la consigna d’anar a votar independentisme; el que sigui. Demà passat ja passarem comptes de tot plegat.

divendres, 26 de novembre del 2010

Més imputats per l’incendi d’Horta

Ahir ho anunciava la majoria dels mitjans de comunicació: la jutgessa que porta el cas de l’incendi d’Horta de Sant Joan, de 2009, ha decidir imputar també el cap del dispositiu dels bombers, Carles Font. De la notícia no en tinc més informació que la que donen els mitjans, com la immensa majoria dels ciutadans, suposo; però em fa un mal d’ulls terrible. I em fa mal d’ulls per la lleugeresa amb què ho tracten els mitjans de comunicació, posant al mateix sac els inculpats per provocar l’incendi i aquest altre que podria haver comès un acte de negligència en l’exercici de les seves funcions, que tenen molt més a veure amb la seva competència que amb cap altra mena d’intencionalitat.

D’entrada, en tot aquest cas, hi hauria d’haver com a mínim un altre inculpat: la Justícia. És tremendament injust i injustificable, que es produeixi la imputació un any i mig després, quan en tot cas les sospites o evidències que l’anomenat Delta Zero no era al seu lloc de comandament en el moment clau, ja hi eren des del primer dia. I el temps l’únic que pot fer és esborrar la memòria i alguna que altra prova. El sol fet d’eternitzar un cas judicial ja representa, per sí mateix, un acte d’injustícia.

Tinc la impressió, però, que s’està repetint una història que ja hem vist en moltes altres ocasions. Des del moment que hi ha hagut un resultat tràgic, és que alguna cosa va fallar o que algú va cometre errors, en aquest cas i en qualsevol altre amb resultat semblant. Per això no tenia massa sentit que el Departament d’Interior assegurés que tot s’havia fet correctament. Una altra cosa és veure si aquest error té una naturalesa tècnica, professional, com la d’un metge que s’equivoca en un diagnòstic o en una operació quirúrgica, o si la negligència va més enllà. Per les informacions que es donaven del cas, semblava que Delta Zero va decidir participar directament en una acció de l’extinció, en lloc de romandre en el lloc de comandament. Un error, sens dubte, si és que les coses van anar així; però de cap de les maneres comparable a l’acció dels autors de l’incendi. I és aquí on vénen les sospites, com ja ha passat en moltes altres ocasions, de l’interès en considerar delicte el que podria ser un error professional: el procediment i la quantia de les indemnitzacions serà molt diferent si carregant el mort penalment a un funcionari es pot declarar l’Administració com a responsable civil subsidiària.

dijous, 25 de novembre del 2010

Allò que de veritat interessa als ciutadans

Quan els nacionalistes espanyols volen menystenir les propostes dels partits catalans, recorren a l’argument del ciutadà, aturat, pensionista o treballador amb dificultats per a arribar a final de mes, a qui no haurien d’importar les qüestions identitàries. I és cert que a una persona que passa per dificultats econòmiques greus li importa un rave la monarquia, pot considerar un dispendi innecessari tot el pressupost de defensa, i li deu costar d’entendre que el Partit Popular o Ciutadan’s dediquin (aquests darrers en exclusiva) tots els seus esforços a combatre la llengua catalana.

És un dels darrers espots electorals de la dreta cavernícola, en què un aturat s’imagina una aliança entre convergents i republicans per a fer el pas cap a la independència. La mateixa situació que es presenta a l’anunci, però, la podria acabar signant Solidaritat o Reagrupament. En la situació actual, els qui ens han portat a la crisi, la dreta especulativa que representa el PP i la pèssima gestió del PSOE, no ens en trauran si no és per la mateixa inèrcia de l’economia europea i potser després d’haver hagut d’acceptar un restat a la grega. I des de Catalunya no hi ha ni les competències ni els recursos per a fer-hi front. La independència per si mateixa no portaria la resolució de tots els problemes, però hi jugaria un paper definitiu. El rescat que tota la Unió Europa es proposa fer d’Irlanda costarà l’equivalent a tres o quatre anys com a màxim de l’espoli que patim els catalans. És a dir que, amb la Independència, Catalunya podria retenir 20.000 milions d’euros que ara van a parar a Madrid.

I amb aquests 20,000 milions d’euros Catalunya, tota sola, podria finançar el rescat d’Irlanda en quatre anys. O si no fos aquesta la prioritat dels polítics catalans, podríem ajudar l’economia productiva que donaria feina a l’aturat de l’anunci, un dels primers perjudicats per l’espoli espanyol que defensen populars i socialistes; o podríem millorar les pensions en lloc de congelar-les, o millorar el sistema educatiu o el sanitari, o gestionar molt millor les nostres infrastructures, o ajudar a la internacionalització de les nostres empreses, o garantir el manteniment i millora de l’estat del benestar. Però els nacionalistes espanyols no volen res de tot això, perquè necessiten l’aturat per a fer el seu espot publicitari.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Continua la cursa dels depredadors carronyaires

Els grans poders econòmics s’estan sortint amb la seva. La situació de crisi els ve com anell al dit per a imposar unes tesis que en una situació normal serien del tot rebutjades, i cap govern gosaria aplicar-les perquè suposaria el seu descrèdit popular. Però ens han arribat a fer creure que ara hi ha imperatius de força major que ho justifiquen tot. Posades d’acord les grans corporacions bancàries, van decidir atacar Grècia, o millor dit el poble grec. S’encarrega a les agències de qualificació que dictaminin el deute grec com d’alt risc per a poder justificar un increment desmesurat dels interessos; i és aquest increment el que posa en una situació límit el Govern grec que es veu obligat a cedir davant les seves pretensions.

Un cop espoliada Grècia, obligant als seus treballadors, jubilats i aturats a pagar els plats trencats, i imposant unes condicions laborals que representen un retrocés de desenes d’anys, els mateixos depredadors usurers apunten a una altra presa: Irlanda. Si els ha funcionat a Grècia, per què no els ha de funcionar a Irlanda. Inicialment, el Govern d’aquest país es resistia a ser intervingut considerant que només li calia apuntalar el sistema bancari. Però l’oportunitat era massa bona com per a deixar-la escapar; no podien permetre que fossin els bancs anglesos o la resta de bancs europeus els qui carreguessin amb el pes de la crisi provocada per la seva mala gestió. Seguint la mateixa estratègia que amb Grècia, s’ha posat contra les cordes el Govern irlandès que ha hagut de cedir. Tothom sap que és absolutament fals que calia rescatar l’economia irlandesa per a garantir l’estabilitat de l’euro i evitar el contagi a altres economies. El que calia era carregar el mort a la població irlandesa per a salvar tota la responsabilitat dels inversors i especuladors estrangers.
Tal com tenien previst, tan bon punt s’ha intervingut l’economia irlandesa, amb la possibilitat d'imposar-hi una condicions òptimes per als seus interssos, es posa un nou país a la llista per a ser atacar amb el mateix sistema. Mentre ningú aturi aquestes màfies de depredadors carronyaires, mentre la població ajupi el cap o com a molt es limiti a fer manifestacions de carrer, sense ni tan sols rebel·lar-se, continuaran la seva cursa desenfrenada. Ara serà el torn de Portugal, i tot seguit vindrà Espanya. I els catalans no serem a temps ni a sortir-ne.

dimarts, 23 de novembre del 2010

Concert econòmic o independència

Un dels moments que em va sorprendre positivament del debat electoral va ser quan Joan Puigcercós va reptar Mas a treballar plegats pel Concert econòmic a Madrid, però demanant-li que en cas de ser rebutjada la seva proposta, optés per la via del Referèndum per la independència. És un plantejament que des de les files convergents sempre s’ha insinuat, però que mai s’ha concretat en res: Jordi Pujol es va passar vint-i-cinc anys predicant que calia intentar un encaix a Espanya, i que només en cas que aquest encaix fos impossible caldria emprendre altres vies. Però mai va trobar el moment de dir prou, per atacs que rebés ni que li escopissin a la cara.

De fet, les diferències entre les propostes electorals de CiU i d’ERC, en aquest sentit, tampoc són tantes. El segon punt en l’ordre de prioritats del programa electoral d’Esquerra és precisament el Concert econòmic. Per tant, al marge del repte que Puigcercós llancés a l’Artur Mas, és de suposar que els republicans en cap cas podran menystenir la proposta convergent del Concert econòmic. Tenia el valor, això sí, de fer-lo comprometre d’una vegada per totes a fer un gest de dignitat per al país si una vegada més les propostes de pacte per encaixar a Espanya topaven amb el mur de la intolerància dels polítics espanyols que no accepten cap més identitat, ni cap més cultura que l’espanyola. Perquè a Madrid ja se’n riuen quan senten les advertències dels polítics catalans, fins i tot el Montilla ho va fer, en el sentit que si no ens hi volen potser haurem de prendre un altre camí; perquè saben que, malgrat totes les garrotades, els menyspreus i els espolis, al capdavall acabem agenollant-nos i demanant perdó. La diferència, doncs, entre CiU i ERC és que els primers no acaben d’aclarir mai quin és el pla B, si no se’n surten amb el pla A.

Però, bé. Tampoc en aquest sentit és tan diferent del que diu o fa Esquerra. Posem com a primer compromís el de celebrar el Referèndum per la Independència, però ho fem amb tan poc convenciment que immediatament després ja diem que també reclamarem el Concert econòmic. I mentre Mas proposa negociar-lo, o intentar negociar-lo, dins d’aquesta legislatura, Esquerra proposa en el seu programa que sigui a partir del 2014, cinc anys després de la posada en marxa del nou model de finançament, quan s’iniciï la negociació. Tampoc Esquerra, doncs, acaba de definir el seu pla B o C, quan fracassi la negociació del Concert econòmic i sigui legalment impossible convocar un referèndum per la independència, sense haver fet abans un acte de sobirania del Parlament de Catalunya.

dilluns, 22 de novembre del 2010

Llibertat per a mentir

En una ocasió, entrevistava per la televisió comarcal l’inefable Alejo Vidal Quadras, aleshores màxim líder del Partit Popular a Catalunya. I en dues ocasions, en parlar de la llengua catalana i de l’espoli fiscal, el polític ultranacionalista apel·là a la llibertat d’expressió per a sostenir les seves idees. És curiós que siguin justament els del Partit Popular, els qui es neguen a condemnar la violència terrorista més gran del segle XX, els qui se sentien ben còmodes en un règim de manca de llibertats, els qui facin, llavors i ara, aquesta mena d’apel·lacions a la llibertat.

Parlàvem, dic, de la llengua i l’Alejo es reafirmava en la seva tesi, repetida ara pels seus successors, que el castellà està perseguit a Catalunya i que es fa difícil de viure en castellà a Catalunya. Quan li vaig dir on havia vist aquesta persecució, si el català és pràcticament inexistent als cinemes, als quioscos o a l’etiquetatge dels productes, si és molt probable trobar-te amb un cambrer o un taxista que no et pugui atendre en català i impossible que no pugui fer-ho en castellà, si a la justícia es nega el dret a fer ús de la llengua catalana o s’amenaça a qui ho intenta de les conseqüències que pot tenir per a la defensa dels seus interessos, aleshores ell em va respondre que tant era el que jo li digués: fent ús de la llibertat d’expressió ell mantenia ferma la seva tesi de la persecució del castellà.

I el mateix va passar quan parlàvem de l’espoli fiscal. Amb dades a la mà, dades del Banc de Santander i d’organismes oficials, li posava en evidència que una part important dels impostos dels catalans no retornen a Catalunya, que Catalunya estava molt discriminada pel que fa a les inversions públiques, que l’Estat abocava més diners a Madrid que a la resta de l’Estat. Però ell retornà a la seva tessitura: emparant-se en la llibertat d’expressió, podia afirmar que els catalans érem els depredadors d’Espanya.

I ara tornem a les mateixes. Tant li fa que hi hagi prou dades objectives. En nom de la llibertat d’expressió, els qui no han cregut mai en la llibertat d’expressió neguen la realitat i menteixen impunement.

diumenge, 21 de novembre del 2010

Objectius i balanços

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)
En tota empresa o organització, els seus directius tenen l’obligació de marcar-se uns objectius, elaborar un pla de treball per a assolir-los i finalment fer un balanç per veure’n els resultats. Si aquest balanç final no es correspon amb els objectius fixats és que l’anàlisi prèvia era incorrecta o el pla de treball inadequat; per tant, cal demanar responsabilitats a aquests directius. En política, en canvi, sembla com si els objectius marcats només fossin una mena d’ideal que es posa a l’horitzó, sense necessitat d’arribar-hi mai, o una mena de travessa a veure si s’encerta el resultat. Queda el recurs, naturalment, de no fixar cap objectiu preveient que al final ja se’n justificarà el resultat, sigui quin sigui.

Hauríem de ser més seriosos i més exigents amb els nostres polítics. S’arriba a unes eleccions cadascú amb tot un bagatge al darrere, d’anàlisi i de treball, que ens hauria de portar a una determinada fita. Després, si aquesta fita no s’assoleix, no hauríem d’admetre justificacions, sinó fer assumir responsabilitats. Tampoc s’hi val a darrera hora, quan es veuen la patacada al damunt, rebaixar les expectatives per a maquillar la desfeta. No tothom guanyarà aquest 28 de novembre, i els perdedors haurien d’assumir que alguna cosa han fet malament; i rectificar.

Els socialistes, per exemple, en una Catalunya que sempre s’ha qualificat com a progressista, aspiraven, com la resta d’integrants del tripartit, a repetir el Govern d’esquerres. Ha estat a darrera hora, en veure que això era impossible, que han trencat la baralla dient que no hi haurà tripartit. Si hi veiessin alguna possibilitat, o si al capdavall hi fos, segur que se’n desdirien aviat. Si es compleixen les enquestes i una part dels seus votants es queda a casa o diposita la seva confiança en l’Artur Mas, haurien d’admetre que han decebut les esperances que molts havien posat en un Govern de progrés. Potser ja en són conscients hores d’ara i han preferit no cremar ningú més i deixar que s’acabi de consumir un Montilla que ja ha tirat la tovallola.

L’Artur Mas sembla que ha fet els deures, encara que una part de la seva presumible victòria pugui adjudicar-se al poc encert dels altres. El seu objectiu és acostar-se a la majoria absoluta fins al punt que no precisi d’aliances ni suports externs. El seu llindar del fracàs seria, doncs, quedar-se amb una majoria insuficient que el forcés a dependre del suport d’alguna altra formació política.

Esquerra havia elaborat un full de ruta en el seu darrer Congrés en què es marca com a fita fer el salt endavant per convertir-se en la força hegemònica de l’esquerra, com a mínim entre els vint-i-cinc i els trenta diputats. D’aquesta manera es convertia, segons la projecció feta per l’actual direcció, en una força clau per al futur Govern de Catalunya que podria condicionar la celebració d’un Referèndum cap a la Independència. Qualsevol resultat que suposés estancar-se a l’entorn dels vint diputats ha de ser considerat un fracàs. I no cal dir que si es complissin els mals pronòstics de les enquestes, quedant per sota dels quinze diputats el desastre seria tan descomunal que caldria un replantejament molt seriós de tota la cúpula republicana, i les erràtiques polítiques seguides fins ara, començant per la immediata dimissió dels seus màxims dirigents.

Reagrupament, encara que forçat per la direcció d’Esquerra, va emprendre una nova ruta amb l’objectiu, deien, de substituir una força republicana en caiguda lliure que havia abandonat les tesis independentistes. Si l’independentisme ha crescut molt en els darrers temps i Esquerra els deixava el camp lliure, Joan Carretero hauria de sortir amb una gran força que ell mateix quantificava amb un mínim de deu diputats per no considerar fracassada l’operació. Si també es compleixen els mals auguris i es queda fora del Parlament, o fins i tot encara que n’aconseguís una mínima representació, caldria pensar si no era falsa l’anàlisi que Esquerra havia abandonat l’independentisme, o si és que malgrat tot els independentistes han preferit qualsevol altra opció abans que la de Carretero.

I el mateix es pot dir de Solidaritat, que no solament va fer la mateixa anàlisi en relació a Esquerra, sinó que va considerar que tampoc li servia la plataforma ja existent de Joan Carretero; amb l’agreujant, d’uns i altres, d’haver malbaratat l’oportunitat de presentar una candidatura conjunta. Joan Laporta deia que ell no es presentava per a fer un paper testimonial, i encara ara parlen en els seus mítings de la possibilitat de tenir una majoria. Tampoc una entrada mínima al Parlament justificaria tot l’enrenou i la divisió creada en l’àmbit de l’independentisme.

Diguem-ho en positiu. Haurem de reconèixer que anàvem errats els qui hem criticat durant tot aquest temps la gestió d’Esquerra, si finalment treuen un resultat que s’acosta a l’objectiu inicial d’esdevenir la força hegemònica de l’esquerra. Com hauríem de reconèixer que va ser un encert per part de Carretero emprendre una nova aventura amb Reagrupament si entra amb força a la cambra catalana, contrarestant la possible pèrdua d’Esquerra Republicana. I hauríem de reconèixer que tampoc estava tan desencertat que Solidaritat es presentés pel seu compte, obviant l’existència de Reagrupament, si és el grup de Joan Laporta el qui irromp amb força al Parlament. Jo, estaria disposat, i m’hi comprometo, no solament a reconèixer el meu error d’anàlisi sinó a rectificar en tot el que calgui si em demostren, contradient totes les enquestes, que no eren ells els qui anaven errats. És forassenyat demanar que, en cas contrari, ells facin el mateix? O tornarem a sentir la cantarella de justificacions per fer-nos creure que la culpa és de tothom, menys seva.

dissabte, 20 de novembre del 2010

Al límit de l’esquizofrènia

Els mitjans de comunicació públics ens recorden, a cada noticiari, que les informacions sobre les activitats electorals dels partits polítics no responen a criteris professionals periodístics sinó al criteri de distribuir a cada partit un temps proporcional en funció de la seva representació parlamentària. D’aquesta manera, els periodistes no han d’oferir als espectadors el que hi ha de noticiable, sinó que s’han de posar al servei del partit que li correspon segons el minutatge, i regalar-li un espot.

En conseqüència, els partits programen la campanya electoral de manera que en cadascun d’aquests espots publicitaris disfressats de notícia hi aparegui un aspecte de la imatge que volen donar: el líder preocupat per l’atur, el líder proper al ciutadà que es fon en mil abraçades, el líder distès que es posa a jugar una partida o a fer una paella, el líder enèrgic i amb personalitat, el líder assegut a la mateixa taula que els empresaris, el líder ecologista que planta un arbre... No hi ha notícia, no ha passat res que mereixi ser traslladat als espectadors, però toca dedicar aquells minuts al partit. I aleshores, el polític es converteix en un actor que escenifica l’espot publicitari.

I els responsables de campanya ho examinen segon a segon perquè no els n’escatimin cap. Aquesta irracional imposició dels polítics, dels partits dominants s’entén, ha portat el CAC a fer un pas més en la seva esquizofrènia: han comptabilitzat els segons que destinen els periodistes a explicar per què no poden treballar sota criteris professionals. I s’han adonat, esglaiats, que n’hi dediquen més que els que corresponen a alguns partits polítics. I han posat el crit al cel, per suposat.

divendres, 19 de novembre del 2010

Ara toca fer caure Irlanda

El Fons Monetari Internacional (FMI) certificava fa només quinze dies que Irlanda no precisava de cap rescat per a la seva economia. Ara mateix, tant el FMI com la Unió europea s’estan posant nerviosos perquè és el Govern irlandès qui es resisteix a un rescat de la seva economia, i voldria en tot cas limitar les ajudes a la seva banca. Hom podria pensar, amb tota lògica, que en aquests organismes internacionals hi ha molts economistes de pa sucat amb oli, que no justifiquen el seu sou. La situació econòmica del país no pot haver canviat tant en quinze dies. Aleshores, què ha canviat?.

Uns organismes que ens expliquen, amb serioses anàlisis econòmiques, quin serà el creixement econòmic dels propers anys, que donen xifres amb decimals sobre les principals dades macroeconòmiques a uns quants anys vista per a cadascun dels països de la Unió europea, no poden cometre un error tan flagrant d’un dia per altre. I és que aquí no hi ha cap error. Tot s’està produint tal com estava previst, amb la complicitat, això sí, d’uns economistes que donen aparença tècnica al que són decisions estrictament polítiques. Irlanda passa per uns moments delicats, com els hi passava també Grècia; la crisi econòmica va forçar l’administració del país a un fort endeutament seguint les recomanacions que feien, dos anys enrere, la majoria dels economistes de la zona europea; també els espanyols. Aleshores han posat en marxa la gran troballa de la crisi: un país que està fortament endeutat ha de destinar una part important dels seus recursos a eixugar aquest dèficit, o almenys a pagar-ne els interessos, confiant que amb la recuperació econòmica podrà tornar a uns nivells més normals d’endeutament. Una presa fàcil.

I és aquí on entren en joc els fantasmes de les entitats qualificadores i dels anomenats moviments especulatius dels mercats, com si fossin elements aliens a les direccions dels grans bancs i dels grans poders econòmics. Simulant un informe tècnic, i saltant-se totes les normes de la lliure competència, es posen d’acord per dictaminar que el deute d’Irlanda és d’alt risc. I immediatament, això els autoritza, també de forma concertada, a incrementar brutalment els interessos que cobren a Irlanda pel seu deute. I és aleshores, quan l’economia d’Irlanda entra definitivament en una situació de crisi insuperable que l’ha d’obligar a demanar un “rescat”: és a dir a permetre que siguin aquests grans poders econòmics els qui dictin les noves regles de joc de la seva economia, en benefici propi i en detriment de la població irlandesa.

dijous, 18 de novembre del 2010

Un partit no és un convent

Tota una obvietat. Però ho recordava aquest dia Joan Puigcercós, referint-se al fet que tothom és ben lliure d’entrar o de sortir d’Esquerra Republicana. Molt em temo, però, que ho deia més per recordar la llibertat que tenen tots els militants de deixar Esquerra quan ho creguin convenient, que per recordar la llibertat d’entrar-hi. L’Hèctor Bofill, per exemple, podria parlar molt més de les facilitats que li han posat per a marxar amb els qui han fet el pas cap a Solidaritat Catalana, que dels entrebancs que va tenir per aconseguir que se l’acceptés com a militant d’Esquerra.

Canvien les persones, canvien els partits en la mesura que els seus dirigents hi imposen una determinada línia, i canvien les circumstàncies polítiques i socials del país. De manera que hauria de ser normal una certa fluctuació dels militants entre les diverses opcions polítiques; excepte d’aquelles persones que aspiren bàsicament a fer carrera política, ja que en aquest cas els convé perseverar en una mateixa formació, encara que sigui empassant-se molts gripaus i acceptant tota mena de contradiccions. És el silenci i la lleialtat submisa dels qui aspiren a escalar posicions. Però el que hauria de ser normal passa a ser una raresa, sovint no massa ben vista, com si es tractés d’una traïció. Per això, em sembla interessant que una persona com Jordi Fàbregas, alcalde de Sant Pere de Torelló, encapçali una nova crida a donar suport electoral a Esquerra. I ho trobo interessant perquè Jordi Fàbregas, antic militant de l’MDT, ja havia estat també militant d’Esquerra i en va marxar per situar-se com a independent a l’òrbita d’IC-V al capdavant de l’EPM.

Se suposa que en període electoral tots els suports són benvingut, i més tenint en compte les magres perspectives que auguren les enquestes als republicans. Voldria creure, com Joan Puigcercós, que el partit no és cap convent i que tothom en pot entrar i sortir amb tota llibertat. Després de les eleccions més d’un es pot trobar en fora de joc per haver sustentat el seu nou posicionament en una tessitura errònia. Caldria que hi hagués la suficient valentia i honestedat personal com per a reconèixer l’error i plantejar-se un nou reagrupament dels independentistes. Honestedat i valentia tant per part dels uns com per part dels altres.

dimecres, 17 de novembre del 2010

Si l’encerto, l’endevino

Les enquestes pre electorals, no és pas cap secret, no són tan importants pel fet que ens informin de quina és la tendència dels electors com pel fet que acaben condicionant-los. Per això hi ha tant d’interès en publicar-ne una i altra vegada, encara que no aportin res de nou. Els mitjans de comunicació s’ho prenen com un reclam publicitari, tant en el sentit de les vendes o audiències del propi mitjà com en el sentit d’afavorir unes determinades opcions polítiques.

Hauríem de deixar de banda les falses enquestes, aquelles que algunes formacions polítiques s’inventen per a esperonar o donar ànims als seus militants i possibles votants, i també aquelles altres fetes sense cap mena de rigor, a base de deixar que siguin els lectors o internautes els qui emetin el seu vot. Aquests dies n’hem vist de tan estrambòtiques i absurdes que l’únic que fan és desprestigiar el mitjà que les publica, per més que adverteixi que el procediment seguit pot distorsionar completament la realitat. I si algú de les creu, que s’ho faci mirar.

Una altra cosa són les enquestes fetes per institucions o organismes més o menys oficials, o per empreses que s’autoqualifiquen com a especialitzades. Tot i que no s’ha de descartar que en alguns casos hagin estat convenientment manipulades o amanides, hem d’entendre que el resultat que publiquen és fruit d’un treball professional del qual haurien de respondre si després es demostra que no s’ajustava en absolut a la realitat. És el mateix que passa amb els professionals de la política, ja siguin dirigents de partit o analistes professionals: si aplicant tots els seus coneixements i tots la seva capacitat d’anàlisi resulta que van molt lluny d’osques, haurem de posar en dubte la seva professionalitat i la seva capacitat per a continuar exercint.

El que no pot ser és que ens donin gat per llebre. Una cosa és que els tertulians del cafè s’errin de mig a mig, i l’altra és que ho faci una empresa o un analista professional. Els aficionats s’ho poden prendre com una mena d’aposta, com qui juga a les travesses de futbol, però aquests altres haurien de justificar el seu sou, o plegar.

dimarts, 16 de novembre del 2010

Rajoy, sorprenent i esfereïdor

Resulta sorprenent escoltar el discurs del Partit Popular, especialment quan es tracta de dirigents espanyols i quan parlen de polítiques econòmiques i socials. Ja se sap que quan un és a l’oposició pot criticar tant com vulgui les mesures del Govern encara que ell hagués fet més o menys el mateix; i és relativament fàcil fer promeses, encara que tothom sap que en cas de governar aniria en sentit contrari al que ara defensa. Imagino que la societat està immunitzada, i l’efecte d’aquest discurs deu seu mínim.

Però pel que em resulta sorprenent el discurs de personatges com Mariano Rajoy, no és per la seva manca de credibilitat pel que fa a les promeses: ara mateix està prometent unes mesures que representarien un increment de la despesa social i del dèficit públic, exactament el contrari del que retreia al Govern socialista quan aquest deia que la prioritat era garantir un mínim de benestar per a les víctimes de la crisi, encara que impliqués endeutar-se. Pel que em resulta sorprenent és per la lògica de les seves acusacions contra el Partit Socialista i els seus governants. Resulta insòlit sentir acusacions del Partit Popular contra unes polítiques netament antisocials, pensades per a acontentar els poders econòmics, oblidant o carregant tot el pes de la crisi sobre jubilats, aturats i funcionaris, en detriment de l’educació i la sanitat públiques; resulta insòlit veure dirigents del Partit Popular en un acte de rebuig a la violència del Govern del Marroc, proclamant que no hi ha més prioritat per a Espanya que la defensa de la llibertat i dels drets humans.

Insòlit i sorprenent, perquè tots sabem que el Partit Popular potser no ho faria pitjor (pitjor deu ser impossible) però tampoc ho faria gaire millor. Però sobretot esfereïdor perquè els arguments contra la política dels socialistes són del tot convincents, i contrastables amb la realitat. És difícil de fer una política més dretes, més conservadora, més mesquina en temes com el del Marroc on ja reconeixen que fan la vista grossa a la violència i als assassinats perquè ells prioritzen els interessos econòmics... Quan algú fa campanya alertant del perill d’un govern

dilluns, 15 de novembre del 2010

Sense referents, per si de cas

En període electoral, tots els partits malden per captar l’interès dels electors i convèncer-los que la seva és la millor opció. Diuen que els programes electorals són molt importants, però tothom sap que en plena campanya tothom ofereix sopars de duro. A més, les principals forces polítiques catalanes ja han passat per l’experiència de Govern, i per tant ja sabem quin pa hi donen; i les minoritàries també sabem que poden oferir la lluna en un cove, perquè tampoc tindran l’oportunitat de demostrar la seva incapacitat per a abastar-la.

Per això, molts partits opten per explicar més els desastres que podrien esdevenir-se en cas que guanyés l’adversari que no el que realment farien ells des del Govern. Ara mateix, la campanya està molt més focalitzada en el paper de CiU al capdavant del Govern, donant per descomptada la seva victòria, que no en valorar la feina feta en els darrers anys. I és que, descartat un nou tripartit, cadascuna de les tres formacions polítiques que hi participaven ja comencen a renegar del que fins ara havien fet i aprovar conjuntament.

I com que la credibilitat costa de molt de guanyar-se-la a base de promeses electorals, que tothom sap fins on arriben, una estratègia és buscar noms de persones més o menys rellevants perquè la gent s’hi pugui identificar. A molts ens agradaria saber, per exemple, quina recomanació ens farien persones a les quals reconeixem una gran capacitat d’anàlisi de la situació política del país; un Salvador Cardús, un Joan B Culla, un Ferran Requejo, un Víctor Alexandre o un Jordi Porta. El fet que intel·lectuals rellevants i persones de prestigi manifestessin clarament la seva preferència electoral, podria ser molt més útil que tota l’allau publicitària que ens està caient al damunt. Temps enrere això era del tot habitual; però, ara, sembla que la confusió és tan gran que fins i tot aquests prefereixen quedar en l’anonimat, i que no se’ls pugui identificar amb cap opció. Per si de cas.

diumenge, 14 de novembre del 2010

En política, les reconciliacions són difícils

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)
En política, l’autoengany hi té un paper importantíssim. Som capaços de convèncer-nos a nosaltres mateixos d’allò que no podríem convèncer a ningú més. Costa trobar persones amb la suficient capacitat d’anàlisi i d’objectivitat com per a presentar una visió global de la realitat política sense la distorsió que suposa la temptació a escombrar cap a casa. La militància partidista sovint provoca, encara que sigui inconscientment, aquest ofuscament distorsionador.

El pensament ideològic de les persones no està tan quadriculat com a vegades ens podria fer pensar l’existència del sistema de partits polítics; i a tots ens pot passar que majoritàriament ens sentim identificats amb un grup, però en alguns aspectes també ens podríem identificar amb un altre. Particularment, no em faria res estar com a associat o afiliat, o donar el meu vot, a més d’una formació política. Però això està molt mal vist des de les estructures de partit, en la mesura que conceben les organitzacions com a instruments o escales d’accés al poder; i, per tant, o puges per una escala o puges per una altra.

En contraposició, quan algú, com jo mateix he fet en més d’una ocasió, deixa una formació política per apuntar-se a una altra, pot caure en la irracionalitat de condemnar amb la mateixa vehemència el que fins aleshores s’havia defensat. Després d’haver compartit unes determinades tesis al si d’un col·lectiu, hom acostuma a caure en la crítica més destructiva, i segurament rancuniosa, contra els qui fins aleshores havien estat els seus companys de partit, i d’idees. I, en qualsevol cas, es converteixen en el principal impediment per a una possible entesa entre les dues organitzacions.

Ho deia dies enrere, explicant que dos mesos abans de la creació de Solidaritat jo em trobava participant críticament en un acte d’Esquerra on era l’Uriel Bertran qui en defensava les tesis oficialistes. El mateix es pot dir de Joan Carretero per qui sembla que tots els mals del tripartit es van iniciar quan el van fer fora del Govern; i probablement passarà el mateix en el cas de Josep Lluís Carod Rovira, amb qui com a militant d’Esquerra he mantingut dures polèmiques, i que després de les eleccions podríem veure carregant contra el partit que fins fa poc havia liderat, com si ell fos aliè a tots els problemes i malencerts que ha tingut.

Sembla com si, a partir del moment que hom pren la decisió de deixar una formació política, en descobrís de cop tots els defectes i tots els errors, oblidant immediatament les crítiques que segurament feia a la formació a la qual acaba d’ingressar. Només cal llegir a la xarxa els insults i les desqualificacions que es llancen mútuament adherits de Reagrupament i de Solidaritat, sense tenir en compte que les mateixes persones, amb les mateixes idees i comportaments, fàcilment podien haver estat companys de candidatura; i, aleshores, tot haurien estat elogis i virtuts.

Aquest és un dels riscos i dels perjudicis ocasionats per una ruptura. No solament per l’ocasió perduda sinó sobretot perquè obre una fissura difícil de tancar. Seria impensable, per exemple, que si Esquerra reprengués el camí inequívocament independentista que no havia d’haver deixat mai pogués recuperar la unitat amb els sectors que en van sortir exactament per aquest motiu, ara a Reagrupament o a Solidaritat. I si alguna d’aquestes candidatures fracassés estrepitosament a les eleccions, és més probable que els seus dirigents es retirin o es passin a alguna altra formació molt més allunyada ideològicament que no pas que s’integrin en la que resti, la que sigui, amb un projecte polític pràcticament idèntic.

Les reconciliacions en política són molt difícils per l’orgull i la vanitat del qui no vol reconèixer el seu error, però també per la manca de generositat del qui hauria d’acollir-lo de nou. I com diu la dita popular “a cada bugada perdem un llençol”.

dissabte, 13 de novembre del 2010

Llei de partits i corrupció de la Justícia

La mateixa Llei de partits, tal com es va formular, ja era inadmissible en la mesura que s’elaborava no per a ser aplicada al conjunt de la població sinó a una determinada ideologia. Era prevaricació en estat pur. La Llei introduïa conceptes tan absurds com la responsabilitat col·lectiva, quan és un principi jurídic que les responsabilitats sempre són personals; hi poden haver autors materials d’un delicte i col·laboradors d’un delicte, però mai un delicte col·lectiu. Introduïa també un altre concepte insòlit, com és el delicte d’omissió: la no condemna del terrorisme. Es pot pensar que és bo condemnar la violència, la violència política, la de gènere, la dels pederastes, la dels delinqüents en general, però no té cap sentit que es condemni qui no faci explícita aquesta condemna.

Tothom sap, i els jutges són els primers en aplicar-ho, que l’exigència de condemnar la violència, no és d’aplicació general. No passa res si al País Valencià no solament no es condemna sinó que es dóna cobertura i s’empara des de les institucions la violència contra grups nacionalistes; i no passa res si els dirigents d’un partit polític hereu del franquisme no condemna l’acció terrorista d’aquell règim; i molt menys encara, si el que no es condemna és el terrorisme d’Estat, molt més sagnant i cruel que el dels etarres, quan aquest aporta sucosos beneficis.

Tampoc calen proves de res, per als tribunals corruptes, a l’hora d’emetre sentències. Hem vist sentències on es posa com a càrrec contra l’acusat tenir l’objectiu d’aconseguir la independència del seu país. Ara mateix, Arnaldo Otegi, com ja ha passat en altres ocasions, pot tornar a ser condemnat per un suposat delicte d’enaltiment del terrorisme per més que ell digui exactament el contrari, que rebutja la violència com a mitjà per a assolir objectius polítics. Els jutges saben que Otegi pot ser un perill per al nacionalisme espanyol, primera perquè podria aconseguir que ETA deixés la lluita armada (el crim més gran que podria cometre la banda, per als interessos dels espanyols), i segona perquè ell podria encapçalar un moviment democràtic que portés el país cap a la llibertat (l’altre gran delicte). I si no poden condemnar-lo per haver dit textualment que estava a favor de la violència, ja que ha dit el contrari, aleshores el condemnaran per amagar els seus veritables sentiments: vés a saber què està pensant quan afirma que rebutja la violència!.

A l’altra costat, tenim un Rodríguez Zapatero o una Trinidad Jiménez, com tants altres polítics espanyols, que es neguen en rodó a condemnar la violència terrorista del règim de Marroc. I a més a més tenen la barra dir que no la condemnen perquè hi ha interessos econòmics per entre mig. No tenen ni la dignitat dels qui no condemnen la violència etarra per uns ideals. Però és igual, els jutges corruptes saben que ells no han de jutjar ningú per estar a favor o per no condemnar la violència, només per tenir unes idees polítiques que posin en perill la unitat d’Espanya.

divendres, 12 de novembre del 2010

Inici d’una campanya per la continuïtat

Avui s’ha iniciat una campanya electoral amb resultats més que previsibles. Tothom diu que no cal refiar-se de les enquestes, però hores d’ara tothom dóna per fet que el dia 28 de novembre només caldrà veure com es concreten els serrells, els matisos de la derrota o de la victòria anunciada. De sorpreses se n’esperen ben poques, encara que per a alguns aquest petit marge d’indecisió que sempre es reserva per al dia del recompte pot ser molt important. CiU s’hi juga poder governar amb més o menys tranquil·litat, altres s’hi juguen la carrera política si no poden desmentir el desastre que s’anuncia, i per als grups petits uns grapat de vots de més o de menys els hi pot anar el ser o no en la política catalana.

Hi ha mitjans que anuncien en portada que estem davant d’unes eleccions de canvi. Sincerament, no sé on el veuen, el canvi. Són aquells mitjans que valoren la política només com un joc de les cadires, com una aposta per veure qui s’asseu a la poltrona i qui lluirà cotxe oficial. És cert que els darrers governs convergents de l’era Pujol, eren simple gestió de l’escàs marge de poder, sense cap ambició ni projecte de futur per a Catalunya; tan cert com que els Governs tripartits ens ha ofert més del mateix, amb el desgavell afegit de ser tres galls en un galliner i la mala pata d’ensopegar un període de crisi. Ni per bé ni per mal, no hi van haver canvis substancials en la política de l’anomenat govern de progrés. CiU no haurà de desfer cap esguerro important, com tampoc hi ha cap perill que faci enrere en res de transcendental. Tot ha estat més del mateix, basat en la submissió i la manca de coratge per a defensar el país, i en la estultícia de creure que amb no quina mena de joc de malabars aconseguiríem meravelles de Madrid. Garrotades i prou. I tot apunta a una reedició del mateix, amb l’avantatge per a l’Artur Mas que, encara que no faci res, sembla que ens encaminem cap a una lenta sortida de la crisi, que ell es podrà atribuir.

Però en el fons, tot continuarà com fins ara. S’han esfumat les il·lusions de molts catalans que creien arribada l’hora d’un canvi definitiu, d’aixecar el cap amb dignitat i plantar cara a aquesta Espanya que ens odia. I no serà només responsabilitat dels polítics de sempre, preocupats només per la seva cota particular de poder, sinó també dels qui podien haver presentat una alternativa sòlida i engrescadora i s’han dedicat a fer més del mateix en el potineig de la política. La responsabilitat és col·lectiva; que ningú s’excusi en els altres.

dijous, 11 de novembre del 2010

L’irrisori preu d’una vida

Hi ha paraules que perden tot el seu sentit a base d’utilitzar-les, o d’utilitzar-les en determinats contextos. Qualsevol polític basc que no faci una condemna molt explícita del terrorisme, fins i tot d’aquell terrorisme que vol deixar les armes, s’arrisca a què li caigui tot el pes de la Llei; no es considera delicte només el fet de donar suport moral i testimonials als qui practiquen la lluita armada, sinó al sol fet que, tenint una ideologia independentista, no se’n faci una condemna molt explícita. Naturalment, tothom entén que aquest imperatiu no afecta als qui tenen ideologies nacionalistes espanyoles, que poden tranquil·lament donar suport a altres formes de terrorisme, o no condemnar-les. El dret a la vida, o la condemna inequívoca de la violència, només es té en compte en funció de quines vides estiguem parlant i de qui és el causant de la violència.

L’activitat armada d’ETA fa molt de temps que és inexistent, i en tot cas, en els darrers anys, molt minsa. El nombre de morts que pot haver ocasionat en els darrers cinc anys són fàcilment superats amb l’acció terrorista d’un sol dia per part de l’exèrcit marroquí, de l’israelià o del xinès. Però en aquests casos els morts ja no compten, tenen un valor residual. I quan algú parla de l’acció criminal d’aquests governs, la paraula “criminal” adquireix un sentit figurat, hiperbòlic; de la mateixa manera que els “cadàvers” dels sahrauís, dels palestins, dels uigurs o dels tibetans tampoc cal interpretar-los al peu de la lletra. Els jutges d’arreu del món, i per suposat els espanyols, discerneixen perfectament entre l’acció criminal dels qui fan una pintada a favor dels presos bascos o dels qui no acaben de condemnar del tot un grup armat que busca a la desesperada una sortida del conflicte, i aquella acció diplomàtica consistent en donar ple suport i encobriment als autors materials dels crims perpetrats contra pobles proscrits. Els morts deixen de ser prova del delicte, tan bon punt hi ha interessos d’Estat, és a dir interessos econòmics al darrere.

El Govern francès signava fa ben pocs dies un contracte milionari amb la Xina, a canvi de no parlar més de drets humans ni denunciar els crims del règim xinès. És la mateixa actitud del Govern espanyol per a qui cap vida sahrauí no mereix pertorbar les bones relacions diplomàtiques i empresarials amb el règim terrorista del Marroc. Les Nacions Unides accepten l’incompliment de totes les seves resolucions quan aquest incompliment ve de part del Govern israelià o del marroquí. Les víctimes del terrorisme deixen de ser-ho si porten turbant al cap, o no aporten beneficis empresarials.

dimecres, 10 de novembre del 2010

Imbècils no són

La Unió europea acaba de sancionar diverses companyies aèries, diuen, per haver acordat preus i evitar que la competència entre ells els perjudiqués. Sembla una broma. ¿És que hi ha algú que es cregui que les grans empreses, siguin aèries siguin terrestres, siguin del ram de les comunicacions, de la telefonia o de la banca, no es posen d’acord per no fer-se una guerra de competència permanent que els forçaria a rebaixar perillosament els preus?. Caldria veure si en aquest cas la sanció ha estat no pas per haver acordat preus, sinó per haver-ho fet de forma excessivament escandalosa, o si ha estat només un gest simbòlic per simular que hi ha institucions que vetllen per la lliure economia de mercat.

Si fos cert que des de les institucions europees es vetlla perquè les empreses no es reparteixin el pastís formant un trust per tal d’evitar els efectes negatius de la liberalització, podrien començar, per exemple, per la banca i les seves mal anomenades “agències de qualificació”. El funcionament és relativament simple: quan creuen que una institució o un país sencer es troba en una situació delicada (no cal que sigui crítica), aquestes “agències de qualificació”, simulant ser organismes independents que emeten informes rigorosament professionals, es posen d’acord per abaixar dràsticament el seu nivell de solvència. Immediatament, els mateixos bancs que dirigeixen aquestes “agències de qualificació” es veuen autoritzats a incrementar concertadament els interessos que cobraran a la institució o país en situació de crisi; de tal manera que fins i tot encara inicialment no fos cert que hi hagués una situació de crisi tan greu, aquesta es desencadena o s’agreuja precisament perquè no poden assumir l’increment dels interessos que els cobren. Aleshores, aprofitant la situació de feblesa que ells mateixos han “qualificat”, i per tant agreujat, el negoci és doble: d’una banda, poden fer préstecs a interessos absolutament abusius, propis d’usureres sense escrúpols, i de l’altra poden imposar-los les condicions que els siguin més rendibles, sabent que els seus guanys extraordinaris s’hauran de carregar sobre la població.

Ara, un cop espremuda la vella Grècia, pot ser el torn d’Irlanda; i després ja es posaran d’acord per veure d’on poden treure el millor suc. Això sí, ja procuren revestir-ho tot d’una aparença de normalitat del sistema, amb informes més falsos i amanits que els que encarregava el Govern de la Generalitat. I, de tant en tant, per a justificar el sou del Comissari europeu encarregar de vetllar per la lliure competència, o en algun cas per evitar que els grans trusts operin amb tant de descarament que s’oblidin de mantenir les formes, s’imposen simbòliques sancions. Imbècils, no són.

dimarts, 9 de novembre del 2010

Ple suport a la violència

Alguns sectors acusaven ahir el Govern espanyol de passivitat davant de les agressions del Marroc contra el poble sahrauí. Tal com estava previst les forces militars del règim dictatorial del Marroc van irrompre violentament al campament instal·lat als afores de Al-Aaiun. Tothom n’estava informat i no va ser cap sorpresa per a ningú. Seguint el protocol habitual en aquests casos, es van retirar primer els informadors i el possibles observadors internacionals, per tal que no quedessin testimonis de l’actitud violenta de l’exèrcit marroquí. Però no és cert que la comunitat internacional, i en concret l’Estat espanyol, s’hagi mostrat passiva en aquest cas, com no sol mostrar-s’hi mai.

El règim marroquí basat en la negació permanent dels principis democràtics, en la negació dels drets humans, i per suposat del dret dels pobles a sobreviure, no hauria gosat mai actuar sense en consentiment clar i rotund d’aquesta Comunitat internacional que li permet tenir un tracte de favor amb la Unió europea, i especialment amb Espanya. Un tracte de favor que beneficia només les classes dirigents i corruptes del règim, començant pel seu monarca, però que no té en compte en absolut les necessitat del poble marroquí, i molt menys dels altres pobles integrats, de grat o per força, com el sahrauí o l’amazigh. Des del moment que la violència terrorista aporta sucosos beneficis empresarials, deixa de tenir la consideració de “violència” i de “terrorista”. I així ho entenen els polítics sense escrúpols i els jutges corruptes que simulen estar en contra del terrorisme quan en realitat només estan contra de les idees que podria haver-hi darrere d’uns determinats grups armats.

El Govern espanyol, però, no es manté passiu davant del conflicte entre el règim terrorista i els pobles subjugats, sinó que manté una ferma i decidida aposta a favor dels primers. Perquè no els repugna ni la violència, ni els morts, ni la negació dels drets humans; com al règim del Marroc, només els repugna que algú respongui a la seva violència amb les mateixes armes.

dilluns, 8 de novembre del 2010

La seguretat com a forma d’ostentació

Aquests dies hem viscut un desplegament descomunal, publicitari i de seguretat, en motiu de la visita de Benet XVI. Els mitjans de comunicació hi han col·laborat esplaiant-se amb tota mena de detalls sobre el dispositiu de seguretat i sobre cadascun dels preparatius per a la visita de cap de setmana del Cap de l’Església Catòlica. L’anècdota del policia negligent que havia perdut els papers sobre el dispositiu de seguretat ha acabat de reblar el clau. El Ministre de l’Interior va haver de sortir al pas per a tranquil·litzar la població: tot estava sota control i l’Estat garantia la seguretat de tan il·lustre visitant.

Per a ser informativament correctes, haurien d’haver aclarit que moltes de les mesures que ells presentaven com a dispositiu especial de seguretat, no eren sinó simples rutines que es prenen cada vegada que hi ha un Cap d’Estat o una concentració important de persones. Però, al marge d’aquesta magnificació que n’han fet els mitjans, sembla evident que tots plegats s’han passat de la ratlla. Quantes vegades s’han fet cimeres amb Caps d’Estat, amb dispositius de seguretat molt més eficients, però també molt menys ostentosos. O és que a Santiago de Compostel·la el risc era menor que a Barcelona?. Si ens quedem amb l’espot publicitari de la Sagrada Família com a reclam turístic, la resta ha estat un bluf; tampoc calia esperar-ne més. Aquesta vegada fins i tot han hagut de donar ordres a la policia perquè quantifiqués a l’alça el nombre d’assistents o seguidors dels actes, quan normalment, quan es tracta de valorar quantitats de manifestants, sempre els compten a la baixa.

Als inicis del Govern de la Generalitat de Josep Tarradellas, quan disposava d’un pressupost que no donava per més que per a administrar l’edifici de la Plaça de Sant Jaume, li agradava sortir amb el cotxe oficial, banderetes alçades i una comitiva de vuit motoristes al davant i al darrere. No eren mesures de seguretat, sinó d’ostentació; calia fer ben visible la seva presència. Sincerament, tantes mesures de seguretat en la visita de Benet XVI crec que anaven molt més dirigides a l’ostentació i a satisfer la vanitat, personal i institucional, del personatge que a garantir-ne la seva seguretat.

diumenge, 7 de novembre del 2010

Feta la llei, feta la trampa. O fer de la trampa, llei

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)
Dies enrere, l’Artur Mas anunciava que disposava d’un informe tècnic segons els qual el Concert econòmic era compatible amb la Constitució Espanyola. I aquests dies, Francesc Homs va presentant el seu llibre Dret a decidir: Estació Concert on reitera aquesta mateixa tesi. No és pas nova aquesta dèria de voler trobar escletxes legals en la legislació espanyola que ens permetin canalitzar les nostres reivindicacions. Ja ens va passar amb el tema de la Llei de Consultes populars, i no és pas tan diferent al discurs que també podem sentir des d’altres opcions independentistes en el sentit que tenim a favor nostre l’aval de la sentència del Tribunal Internacional sobre el cas de Kosovo, o de la mateixa Unió europea que també preveuria una ampliació interna per la via de la segregació.

Ja entenc que hom vulgui donar a les propostes polítiques un caire de serietat i de rigor, en el sentit de no fer propostes sense to ni so com a mers brindis al sol, sense haver-ne estudiat la viabilitat. Però tampoc podem enganyar-nos constantment. A Espanya, però també a la resta d’Estats, la legislació és un entramat de normes pensat per a defensar l’Estat enfront de la ciutadania; i molt més si aquesta ciutadania pot tenir la temptació d’escapolir-se del poder estatal. Un poder que no solament es reserva el dret a prendre les grans decisions i a legislar segons les seves conveniències, sinó a fer-ne la interpretació que li convé en cada cas.

Ho hem vist clarament amb la darrera sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut de Catalunya, però sobretot en contra de la pretensió catalana de reivindicar uns drets col·lectius, en contra de la seva existència com a poble, i en contra de la seva llengua. Per a rebatre el contingut del ja migrat Estatut no els va caldre atenir-se a la lletra, i molt menys a l’esperit, del text Constitucional, sinó que van passar directament a fer-ne una interpretació sui generis, la que políticament els convenia en aquell moment, fins i tot contradient sentències anteriors. Per exemple, la Constitució en el seu article 3.2 diu “Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts”. És a dir que, segons la Constitució, han de ser els estatuts d’autonomia els qui regulin aquest règim d’oficialitat, que hauran de compartir amb la llengua espanyola que, tal com s’indica en l’article 3.1, és la llengua oficial al conjunt de l’Estat. Però la sentència del Tribunal Constitucional nega això que sembla tan evident en el text constitucional, i és ell qui s’atribueix la potestat de regular aquesta oficialitat del català a Catalunya. Ells interpreten, doncs, que quan la Constitució diu “...d’acord amb els seus estatuts”, en realitat hauria de dir “...d’acord amb el que el TC permet que digui l’Estatut”. Un veritable frau, semblant al d’aquelles repúbliques bananeres on els militars admetien que es fessin eleccions sempre que en sortís guanyador la força que ells avalaven.

Amb això vull dir que no solament ja han fet una legislació a la seva mida, i preveient que no poden permetre determinades vel·leïtats poc afins al règim, sinó que ells no tenen per què atenir-se ni a les pròpies lleis. Cap jutge espanyol gosaria, si no és en aspectes marginals o molt puntuals, condemnar l’Estat o algun dels seus poders pel fet d’incomplir una llei que políticament no convé aplicar perquè pot resultar lesiva als interessos dels partidaris de l’Espanya unitarista. I no cal dir que poden sentenciar en contra de l’aplicació de la legislació internacional, per més que teòricament formi part de l’ordenament jurídic espanyol, com ara la Carta Europea de llengües regionals o minoritàries.

No hi fa res que el jurista més solvent afirmi, o demostri, que el Concert econòmic és possible en el marc de l’actual Constitució espanyola, o que la declaració unilateral d’independència hauria de ser legitimada per la Comunitat internacional. Ells també trobaran els seus juristes que afirmaran exactament el contrari. Res no és possible ni impossible en funció del que diguin els textos legals, sinó en funció de la voluntat majoritària de la ciutadania.

El Concert econòmic que reclamen tant CiU com Esquerra no és més o menys viable pel fet quw no hi hagi cap article de la Constitució que ho impedeixi, ni pel fet que algun jurista trobi un article de l’actual legislació que ho pugui emparar. De la mateixa manera, la independència de Catalunya no dependrà de l’aplicació del dret a l’autodeterminació reconegut per les Nacions Unides, ni dels precedents històrics en el reconeixement de nous Estats europeus. Fonamentalment, dependrà de la pròpia convicció dels catalans, de la valentia dels seus líders per a liderar el procés, de la credibilitat que aquests puguin tenir per a arrossegar-hi una àmplia majoria social... en definitiva, dependrà de nosaltres mateixos.

Si no tenim això, ells i la seva administració de Justícia es riurà, com ha fet sempre, de les pròpies lleis i aplicaran només aquelles que els convingui. L’Estat no només fa la llei, sinó també la trampa.

dissabte, 6 de novembre del 2010

La deshonestedat no és política, sinó personal

Políticament, es podria entendre gaire bé tot. Es podria arribar a entendre, fins i tot, que hi hagués persones i grups que consideressin que això de la llengua catalana no té cap importància, que no val la pena conservar-la, que si ens podem entendre tots en castellà o en anglès no cal entossudir-se amb una llengua de només 10 milions de parlants. Com es podria entendre que hi hagués ultraliberals que creguessin que no cal protegir el patrimoni natural o cultural; sobreviuran i es mantindran aquells elements del patrimoni que la mateixa inèrcia de la societat, lliurement, vulgui que es mantinguin.

Ara bé, el cas dels nacionalistes espanyols va molt més enllà. No es tracta de tenir polítiques més o menys hostils envers la llengua i la cultura catalana, ni tan sols que esgrimeixin arguments com el bilingüisme només allà on els convé mentre el combaten allà on ja predomina el castellà; o que defensin la paritat lingüística per llei només en aquells casos en què el català comença a normalitzar-se; o que defensin un bilingüisme teòric només en la mesura que saben que és el pas previ a la desaparició del català. No es tracta només d’aquestes formes de perversitat política. Quan la Dolores Cospedal i l’Alícia Sánchez-Camacho afirmen que el castellà ha estat eliminat de les aules, i també dels patis, no és que siguin unes persones absolutament ignorants que desconeixen que la castellà és la llengua dominant als patis de les escoles, que tots els informes seriosos asseguren que el nivell de coneixement de castellà a Catalunya no és inferior al de la resta de l’Estat, que el percentatge real d’ús del castellà a les aules és molt superior al que marca la Llei.

No són ignorants. Saben i coneixen perfectament la realitat catalana; per això sovint prefereixen que les frases més altisonants en contra de la política lingüística o educativa de Catalunya les diguin dirigents de fora, perquè ells en més d’una ocasió han hagut d’admetre que no hi havia cap mena de persecució del castellà, ni hi ha problemes d’aprenentatge a les escoles que no siguin comuns a tots els alumnes, ni hi ha problemes de convivència per motiu de llengua. El que passa és que es tracta de persones absolutament deshonestes, que no tenen cap mena d’escrúpol ni de dignitat personal a l’hora de mentir de la manera més grollera per a aconseguir el seu objectiu d’eliminar la llengua catalana. Tenim dret a sentir fàstic per aquestes persones, al marge de les seves idees polítiques
.

divendres, 5 de novembre del 2010

Futur negre per als Rajoy, pitjor per als Zapatero

Sempre s’havia tingut com una mena de tabú, intocable, la qüestió dels cognoms. Per als buròcrates hispànics la por ja hi era a qualsevol mena de canvi pel que fa al nom, com si, un cop fet el registre del nounat, nom i cognom fossin quelcom inalterable, etern. Està clar que en el seu cas hi havia la por afegida, o primordial, a què el canvi tingués una voluntat normalitzadora des del punt de vista de la llengua. La catalanització del nom va ser relativament fàcil, perquè era evident que es tractava d’una imposició flagrant; d’aquelles que els espanyols després tenen la barra de negar. Però, pel que fa als cognoms, la cosa ja és diferent. Des del 1999 la llei permet canviar l’ordre dels cognoms així com canviar-lo si hom en pot justificar les causes; i aquí hi poden entrar raons de llengua, un cognom amb més tradició catalana o una simple correcció de la grafia original, o raons d’estètica donat que hi ha cognoms que poden tenir connotacions pejoratives.

La proposta de modificació del Codi Civil, pel que fa al registre dels cognoms, és, si més no, curiosa. Probablement, els canvis que s’hi volen introduir vénen motivats per un excés de zel a l’hora de trencar amb qualsevol discriminació sexista. Amb el sistema actual, que lògicament es podria simplificar per fer-lo més àgil, es garanteix la pervivència de tots els cognoms, excepte aquells que poden ser malsonants, així com es possibilita la correcció d’aquells altres que evidentment han sofert deformacions a mans de buròcrates displicents. I en tot cas, els canvis són l’excepció. La nova proposta introdueix, d’una banda, que l’elecció del cognom sigui una norma i, de l’altra, que intervingui l’ordre alfabètic quan no es digui el contrari o quan no hi hagi acord entre la parella. De manera que hi haurà molts més canvis de cognoms, amb l’enrenou que això pot suposar per als qui estem acostumats a associar una família amb uns cognoms, i el procés de desaparició d’alguns cognoms també es pot accelerar.

Però el més sorprenent del cas és la introducció de la prevalença de l’ordre alfabètic. Si s’aprova tal com se’ns ha dit, voldrà dir que es produirà una tendència a proliferar els cognoms que comencen per les primeres lletres en detriment d’aquells que comencen per les darreres. Amb el temps, hi haurà molts més Àlvarez o Costa que no pas Sànchez o Verdaguer. Als Rajoy tampoc se’ls augura un bon futur, però pitjor serà per als Zapatero.

dijous, 4 de novembre del 2010

Si has begut, no condueixis

Tots plegats n’estan fent un gra massa. Només cal veure el telenotícies de Televisió de Catalunya, on cada dia ens informen de tots els detalls dels preparatius de la visita del Papa a Barcelona: la col·locació dels primers suports per a les pantalles gegants, la distribució de les cadires, la retirada dels contenidors de brossa, la targes identificatives... qualsevol detall, que lògicament s’ha de tenir en compte en qualsevol esdeveniment de masses, ens és explicat minuciosament com si es tractés de la notícia del dia. No es pot entendre des d’una òptica professional periodística, sinó des d’una militància propagandística desmesurada.

És tant el rebombori artificial que han creat els mitjans de comunicació, que finalment obliguen a tothom a pronunciar-s’hi. A mi em sembla molt bé que vingui aquest senyor, com si ve el Berlusconi; a aquest diu que li agraden les "nenes". Ni l’espero ni tinc cap necessitat de manifestar-m’hi en cap sentit. Només em queixo que la seva visiti ens costi tants diners públics, que podrien esmerçar-se en moltes altres accions més positives. Tampoc sé quin interès tenen els d’Iniciativa en manifestar que ells “no l’esperen”, quan comparteixen govern, municipal i autonòmic, amb els qui s’han passat de la ratlla en el desplegament i el dispendi de benvinguda. Ja em sembla bé que algú posi senyeres als balcons per a expressar, no al Papa sinó als mitjans de comunicació que en faran el seguiment, la catalanitat del país; però tampoc cal donar-hi tanta importància, perquè en l’àmbit internacional té més ressò la retransmissió d’una final de Copa d’Europa, per exemple. I posats a fer guerra de banderes, els espanyols també faran la seva.

Tots plegats s’estan passant de la ratlla, amb una disbauxa de diners i de recursos impròpia d’una organització religiosa que parla de “caritat i de pobresa” (quin cinisme!), i d’unes administracions que s’autoqualifiquen de laiques i que tenen la barra de dir que la seva prioritat és la crisi econòmica. Per acabar-ho d’adobar, el Mariano Rajoy surt amb la bajanada de dir: 'Que el Papa parli en català és el millor que li ha passat mai a la llengua'. És impossible que ho digui ningú amb dos dits de front, amb un mínim de senderi. L’únic que se m’acut és recordar-li aquell eslògan publicitari: “Si has begut, no condueixis”.

dimecres, 3 de novembre del 2010

Els eslògans preelectorals

La professionalització de les campanyes electorals ja ve de lluny. De la mateixa manera que un fabricant de sabons o de iogurts no es tanca al seu despatx per a elaborar i decidir com ha de ser la campanya publicitària, sinó que ho encarrega directament a una empresa especialitzada, els partits polítics feien el mateix. I dic “feien” perquè, mirant alguns eslògans de precampanya hom diria que n’hi ha que han decidit emprendre la direcció publicitària pel seu compte. I això sembla més evident en aquells partits que lluiten desesperadament per salvar-se de la desfeta anunciada, com si davant l’evidència no els quedés altra alternativa que la d’assumir-ne directament la responsabilitat.

Els publicistes professionals saben que han de trobar un bon esquer per a atraure el públic al producte, i per això tan important és tenir en compte les característiques del públic a qui va adreçat el missatge com les característiques de producte en si. Un exemple el tindríem en aquell cartell socialista de l’”increïble home normal”, en què es presentava José Montilla disfressat de Superman. No cola. Ni pel perfil del votant socialista ni molt menys pel perfil del President de la Generalitat. Dubto que cap empresa professional de la publicitat hagués tingut aquesta pensada.

Un recurs habitual en el món de la publicitat és el de cercar frases amb doble sentit, de manera que si en un sentit el producte és bo, en l’altre encara és millor; t’ho miris com t’ho miris, aquell és el producte ideal. I aquí també trobem alguns eslògans preelectorals que tenen tot l’aire de ser amateurs, en la mesura que han oblidat que en aquests casos cal tenir molt en compte que el doble sentit no pugui tenir una interpretació negativa. Quan des d’Esquerra, per exemple, es fa gala del vot republicà com el vot de la “gent valenta”; compte!, perquè més d’un pot interpretar que “s’ha de ser valent per votar Esquerra!”, a aquestes alçades. I quan els socialistes exhibeixen el lema que “ser català és treballar dur i amb les idees clares” més d’un pot interpretar que els socialistes ja tenen assumit que pel fet de ser catalans hem de treballar dur, més dur que els altres, perquè una part dels nostres diners se’ls queden a Madrid.

En política, més que en l’àmbit comercial, s’ha de tenir en compte també la campanya dels adversaris. A l’enemic més fort se l’ha de fustigar, però al feble val més oblidar-lo, ja que altrament és fer-li propaganda. I això darrer és el que estan fent, de forma ben conscient, molts mitjans de comunicació amb el partit xenòfob de Josep Anglada, a qui estan regalant milions i milions en publicitat gratuïta, encara que sigui aparentant que l’ataquen.

O és l’efecte contrari a l’esperat que pot tenir un dels darrers eslògans del PSC autoafirmant-se com a “ni independentista, ni de dretes”; quan totes les enquestes assenyalen una forta davallada d’Esquerra i una tímida o dubtosa aparició d’alguna altra força independentista, aquest eslògan el que fa és situar l’independentisme en un lloc molt més central del que li donen les enquestes. Està clar que també podria ser que en lloc de referir-se a què el PSC es troba al mig, entre la dreta convergent i l’independentisme republicà, en realitat es referís a què és molt diferent de CiU a qui els socialistes considerarien independentista i de dretes. En aquest darrer cas el que fallaria és la credibilitat que ha de tenir qualsevol lema publicitari. Perquè, avui per avui, no és creïble ni presentar CiU com a independentista ni presentar els socialistes com a partit d’esquerres.

dimarts, 2 de novembre del 2010

Iceta i la Laura més conservadora

La història de la Laura, la de la Ciutat dels Sants, ha esdevingut un estereotip per explicar aquella mentalitat tancada, incapaç de veure la realitat tal com és sinó tal com un mateix se l’ha anat figurant a base de prejudicis. I el passatge més evident d’aquesta actitud és el de l’arribada de la noia, procedent de la capital; hom l’esperava que arribés amb un vestit i un posat provocatiu, descarat, que seria el blanc de totes les crítiques de la vella comarquinal. Però no, va resultar que la noia baixava del tren amb un vestit fosc, tapada fins al capdamunt i fins al capdavall; però, enlloc de reaccionar dient que no era tal com se l’havien figurat, la reacció de la societat tancada i ultraconservadora va ser pitjor encara: no solament l’acusaven de ser altiva i provocadora, sinó que a més es presentava amb aquell posat reservat i discret per a dissimular-ho.

Això mateix els està passant als socialistes. Dia sí, dia també, i sempre d’acord amb els seus mitjans de comunicació afins, llancen grans desafiaments a CiU perquè es defineixin sobre si són o no son independentistes. Està clar, ara a ells els convindria que diguessin que sí que ho són per a poder presentar-se com la força assenyada que ocupa la centralitat. I no hi fa res que l’Artur Mas digui i reiteri que la independència no entra en el seu programa, al marge del posicionament personal de cadascú, i que no faran ni tan sols la consulta que els demana Esquerra, que tampoc implica fer cap pas definitiu. No hi fa res, perquè els socialistes es fan el sord i continuen formulant la mateixa pregunta, ja resposta mil vegades; el que importa és la pregunta i no la resposta. I en tot cas, com la societat més conservadora i tancada de comarquinal, acaben acusant CiU, no només de no definir-se sinó de definir-se de forma diferent de com ells tenen marcat en la seva estratègia de campanya; i, per tant, els acusen de declarar-se com a no independentistes quan en realitat serien, segons ells, independentistes camuflats. Ni Miquel Llor no ho va descriure millor.

De fet, val a dir-ho, aquesta és una estratègia molt comuna en el món de la política. Es tracta de tenir el propi discurs, que inclou sobretot judicis i interpel·lacions als altres, prescindint de si el discurs s’adiu o no amb la realitat, o de si ja s'ha respost la pregunta. Ben mirat, és el mateix que fan els convergents amb la negativa de Montilla a repetir un nou tripartit, encara que en aquest cas Montilla ho pot ben dir perquè sap que no en tindrà cap possibilitat. I és una estratègia que els funciona en la mesura que hi ha uns mitjans de comunicació ben poc interessats en informar la ciutadania i més dedicats a fer d’altaveu del partit que tenen al darrere.

dilluns, 1 de novembre del 2010

L’Ignasi ja ha fet el fet

No sé què esperava l’Ignasi Guardans quan va ser nomenat per a dirigir el Instituto de Cinematografía y Artes Visuales (ICAA). Si de veritat creia que havien confiat en ell per ser una persona entesa en la matèria o per les seves qualitats com a gestor, o pitjor encara si pensava que a partir d’aquí podria fer carrera política a les Espanyes, és que a l’home li falta un bull. No és possible que una persona amb un mínim d’experiència en la política no sàpiga que el seu nomenament per a un càrrec a Madrid podia tenir qualsevol motivació, menys la idoneïtat per a ocupar-lo.

Trobo que Déu n’hi do el temps que l’han aguantat. I tant se val les justificacions que vulguin donar-hi ara per a la seva destitució, perquè la seva era la crònica d’una mort anunciada. Diuen que va tenir algunes topades amb el sector cinematogràfic, com qualsevol altre gestor polític de qualsevol altre àmbit, en el procés d’elaboració d’una nova Llei espanyola de Cinema que no ha pogut concloure. Tant se val, hauria caigut igualment. I de res li van servir les seves reiterades declaracions en contra de la Llei catalana del Cinema que tendia cap a una certa paritat lingüística; unes declaracions que no tenien altra funció que els de fer-se perdonar, com aquell gos que després d’haver fet un esguerro s’ajeu melós als peus de l’amo per expressar-li la seva manyagueria, i evitar-se un mal cop.

De res li ha servit, perquè l’Ignasi ja havia fet el fet. Estava amortitzat de sobres, que dirien en termes empresarials. Per gota de senderi que tingui l’Ignasi, ell ja sabia que l’havien cridat a Madrid només perquè escenifiqués el seu trencament amb CiU, en no renovar-lo com a cap de llista a les eleccions europees. Un polític honest hauria admès que estratègicament el seu partit decidís rellevar-lo i se n’hauria anat cap a casa o hauria buscat una altra forma de continuar treballant per uns ideals, si és que en tenia. Però ell, no. Devia pensar, ingenu, que eren els de CiU els qui es perdien els seus valuosos serveis, i que per això el reclamaven des de la Capital del Regne. Un cop acomplert l’objectiu, ben minso per cert, de crear tensions al si de la federació nacionalista l’han fet fora d’una puntada de peu. L’Ignasi ja havia fet el fet.