La Unió europea acaba de sancionar diverses companyies aèries, diuen, per haver acordat preus i evitar que la competència entre ells els perjudiqués. Sembla una broma. ¿És que hi ha algú que es cregui que les grans empreses, siguin aèries siguin terrestres, siguin del ram de les comunicacions, de la telefonia o de la banca, no es posen d’acord per no fer-se una guerra de competència permanent que els forçaria a rebaixar perillosament els preus?. Caldria veure si en aquest cas la sanció ha estat no pas per haver acordat preus, sinó per haver-ho fet de forma excessivament escandalosa, o si ha estat només un gest simbòlic per simular que hi ha institucions que vetllen per la lliure economia de mercat.
Si fos cert que des de les institucions europees es vetlla perquè les empreses no es reparteixin el pastís formant un trust per tal d’evitar els efectes negatius de la liberalització, podrien començar, per exemple, per la banca i les seves mal anomenades “agències de qualificació”. El funcionament és relativament simple: quan creuen que una institució o un país sencer es troba en una situació delicada (no cal que sigui crítica), aquestes “agències de qualificació”, simulant ser organismes independents que emeten informes rigorosament professionals, es posen d’acord per abaixar dràsticament el seu nivell de solvència. Immediatament, els mateixos bancs que dirigeixen aquestes “agències de qualificació” es veuen autoritzats a incrementar concertadament els interessos que cobraran a la institució o país en situació de crisi; de tal manera que fins i tot encara inicialment no fos cert que hi hagués una situació de crisi tan greu, aquesta es desencadena o s’agreuja precisament perquè no poden assumir l’increment dels interessos que els cobren. Aleshores, aprofitant la situació de feblesa que ells mateixos han “qualificat”, i per tant agreujat, el negoci és doble: d’una banda, poden fer préstecs a interessos absolutament abusius, propis d’usureres sense escrúpols, i de l’altra poden imposar-los les condicions que els siguin més rendibles, sabent que els seus guanys extraordinaris s’hauran de carregar sobre la població.
Ara, un cop espremuda la vella Grècia, pot ser el torn d’Irlanda; i després ja es posaran d’acord per veure d’on poden treure el millor suc. Això sí, ja procuren revestir-ho tot d’una aparença de normalitat del sistema, amb informes més falsos i amanits que els que encarregava el Govern de la Generalitat. I, de tant en tant, per a justificar el sou del Comissari europeu encarregar de vetllar per la lliure competència, o en algun cas per evitar que els grans trusts operin amb tant de descarament que s’oblidin de mantenir les formes, s’imposen simbòliques sancions. Imbècils, no són.
Si fos cert que des de les institucions europees es vetlla perquè les empreses no es reparteixin el pastís formant un trust per tal d’evitar els efectes negatius de la liberalització, podrien començar, per exemple, per la banca i les seves mal anomenades “agències de qualificació”. El funcionament és relativament simple: quan creuen que una institució o un país sencer es troba en una situació delicada (no cal que sigui crítica), aquestes “agències de qualificació”, simulant ser organismes independents que emeten informes rigorosament professionals, es posen d’acord per abaixar dràsticament el seu nivell de solvència. Immediatament, els mateixos bancs que dirigeixen aquestes “agències de qualificació” es veuen autoritzats a incrementar concertadament els interessos que cobraran a la institució o país en situació de crisi; de tal manera que fins i tot encara inicialment no fos cert que hi hagués una situació de crisi tan greu, aquesta es desencadena o s’agreuja precisament perquè no poden assumir l’increment dels interessos que els cobren. Aleshores, aprofitant la situació de feblesa que ells mateixos han “qualificat”, i per tant agreujat, el negoci és doble: d’una banda, poden fer préstecs a interessos absolutament abusius, propis d’usureres sense escrúpols, i de l’altra poden imposar-los les condicions que els siguin més rendibles, sabent que els seus guanys extraordinaris s’hauran de carregar sobre la població.
Ara, un cop espremuda la vella Grècia, pot ser el torn d’Irlanda; i després ja es posaran d’acord per veure d’on poden treure el millor suc. Això sí, ja procuren revestir-ho tot d’una aparença de normalitat del sistema, amb informes més falsos i amanits que els que encarregava el Govern de la Generalitat. I, de tant en tant, per a justificar el sou del Comissari europeu encarregar de vetllar per la lliure competència, o en algun cas per evitar que els grans trusts operin amb tant de descarament que s’oblidin de mantenir les formes, s’imposen simbòliques sancions. Imbècils, no són.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada