El Conseller Castells va presentar ahir el Projecte de Llei de Pressupostos per 2010. Un projecte d’aquestes característiques representa un mar de xifres on fàcilment ens podem perdre, i que, en conseqüència, cadascú ens pot vendre segons li convingui. Com no podia ser d’altra manera, en període de crisi, es tracta d’uns pressupostos de contenció, de gaire bé 40.000 milions d’euros, amb una reducció del seu import total en un 0’4%. I com no podia ser d’altra manera, els partits polítics han d’escenificar el rol que els correspon, de govern o d’oposició, que té ben poc a veure amb l’acord o el desacord amb el detall d’aquest pressupost.
Poca credibilitat mereixen a la ciutadania tant els elogis com les crítiques que es fan al Projecte de Pressupostos del 2010. Tothom sap que l’oposició, per sistema, sense necessitat d’haver-se’l llegit i amb la seguretat que n’hauria fet uns de semblants si hagués estat al Govern, se l’ha de carregar dient que no són els pressupostos que el país necessita per a afrontar la crisi; en criticaran l’endeutament però probablement presentaran més propostes d’ampliació de partides per acontentar electoralment un o altre sector i es mullaran molt poc amb les partides que, segons ells, s’haurien de retallar més per tal de reduir-ne el dèficit. Unes crítiques que el Govern rebutjarà de ple, sabent que si hagués estat a l’oposició serien molt semblants a les que hi farien ells. És el mateix que ha passat amb els Pressupostos Generals de l’Estat. A part del PP que ja tenia molt clar que, presentés el que presentés el PSOE, ells havien de fer-hi una oposició frontal, la resta de partits mirava de negociar amb Zapatero per veure quin rendiment en podia treure. Els mateixos pressupostos que ara resulten acceptables per al PNB, haurien estat un desastre si Zapatero no s’hagués compromès a blindar el concert econòmic basc; de la mateixa manera que aquest desastre de pressupostos haurien estat ben assumibles per Esquerra si Zapatero s’hagués compromès a traspassar a la Generalitat l’aeroport del Prat, per exemple.
Tant poc creïble és afirmar que aquests són els millors pressupostos possibles, com afirmar que aquests no són els pressupostos que necessita el país per a afrontar la crisi. Tothom sap que tot plegat és pura comèdia. Amb l’única cosa que em quedaria és que aquests pressupostos, tant els de la Generalitat com els de l’Estat, són la constatació de la incapacitat de fer res per a sortir de la crisi. En tots dos casos es preveu que durant el 2010 continuarem immersos en la recessió econòmica, per tant amb pèrdua de capacitat productiva i destrucció de llocs de treball, menys ingressos per a les arques públiques i més despeses per a pal·liar-ne els efectes. I això en un context internacional en què els països del nostre entorn ja estant iniciant la seva recuperació; ens vam veure abocats a la crisi en el marc d’aquest context, però no som capaços de sortir-ne ni per la inèrcia del mateix marc. És la constatació del fracàs de les polítiques econòmiques de l’administració: la catalana i l’espanyola.
Poca credibilitat mereixen a la ciutadania tant els elogis com les crítiques que es fan al Projecte de Pressupostos del 2010. Tothom sap que l’oposició, per sistema, sense necessitat d’haver-se’l llegit i amb la seguretat que n’hauria fet uns de semblants si hagués estat al Govern, se l’ha de carregar dient que no són els pressupostos que el país necessita per a afrontar la crisi; en criticaran l’endeutament però probablement presentaran més propostes d’ampliació de partides per acontentar electoralment un o altre sector i es mullaran molt poc amb les partides que, segons ells, s’haurien de retallar més per tal de reduir-ne el dèficit. Unes crítiques que el Govern rebutjarà de ple, sabent que si hagués estat a l’oposició serien molt semblants a les que hi farien ells. És el mateix que ha passat amb els Pressupostos Generals de l’Estat. A part del PP que ja tenia molt clar que, presentés el que presentés el PSOE, ells havien de fer-hi una oposició frontal, la resta de partits mirava de negociar amb Zapatero per veure quin rendiment en podia treure. Els mateixos pressupostos que ara resulten acceptables per al PNB, haurien estat un desastre si Zapatero no s’hagués compromès a blindar el concert econòmic basc; de la mateixa manera que aquest desastre de pressupostos haurien estat ben assumibles per Esquerra si Zapatero s’hagués compromès a traspassar a la Generalitat l’aeroport del Prat, per exemple.
Tant poc creïble és afirmar que aquests són els millors pressupostos possibles, com afirmar que aquests no són els pressupostos que necessita el país per a afrontar la crisi. Tothom sap que tot plegat és pura comèdia. Amb l’única cosa que em quedaria és que aquests pressupostos, tant els de la Generalitat com els de l’Estat, són la constatació de la incapacitat de fer res per a sortir de la crisi. En tots dos casos es preveu que durant el 2010 continuarem immersos en la recessió econòmica, per tant amb pèrdua de capacitat productiva i destrucció de llocs de treball, menys ingressos per a les arques públiques i més despeses per a pal·liar-ne els efectes. I això en un context internacional en què els països del nostre entorn ja estant iniciant la seva recuperació; ens vam veure abocats a la crisi en el marc d’aquest context, però no som capaços de sortir-ne ni per la inèrcia del mateix marc. És la constatació del fracàs de les polítiques econòmiques de l’administració: la catalana i l’espanyola.