Pàgines

dimecres, 30 d’abril de 2008

Pluralisme informatiu o suport institucional a l’extrema dreta espanyola

La història d’aquest dia al programa d’Antoni BassasEl matí” de Catalunya Ràdio, es repeteix constantment a casa nostra, tant en mitjans de comunicació públics com privats. En una tertúlia coincideixen, i per tant s’acaren, gent com Joan B Culla i Paco Marhuenda, director de La Razón. La raó és clara: encara que als mitjans de comunicació espanyols, sobretot als privats però també als públics, els debats es redueixen sempre a les dues grans formacions espanyoles i es margina absolutament la resta de partits, a casa nostra tenim una especial sensibilitat pel pluralisme informatiu. Però, això, que podria entendre’s com un exercici democràtic encomiable, malgrat el risc de perdre el debat perquè l’exercici no es compartit a l’altre cantó, acaba sent un falsejament de la realitat i un suport desmesurat a l’extrema dreta i al nacionalisme espanyol més tronat.

Aquesta mena de debats, sovint promoguts amb bona fe per gent que no és contrària al país com en aquest cas, són absolutament desproporcionats i distorsionadors de la realitat. Aparentment, es posa a parts iguals els partidaris d'unes idees i els partidaris de les contràries. Però aquest platejament és fals. En aquest cas la posició de Joan B Culla era la que defensaria un percentatge altíssim de la població catalana, sempre superior al 50%, mentre que la de Paco Marhuenda, en el millor dels casos, és la que defensarien el PP i Ciutadans, clarament minoritaris a Catalunya. És a dir que el programa partia d'un posicionament inicial que afavoria i sobrevalorava descaradament la posició de Paco Marhuenda.

Un debat equilibrat a casa nostra, d’acord amb la representació parlamentària, és un debat centrat entre convergents i socialistes; si volem reflectir més detalladament la realitat del país i ampliem el debat, aleshores haurien d’entrar en joc els posicionaments dels republicans, dels populars i dels ecosocialistes. Però no, els mitjans de comunicació s’entesten a falsejar la realitat presentant a parts iguals els defensors i els detractors de la política lingüística, quan a un cantó hi ha un 85% de la representació de la ciutadania; i presentant la realitat catalana des de la perspectiva espanyola, com si el debat a casa nostra fos també entre el catalanisme que poden defensar CiU o el PSC, i el constitucionalisme (eufemisme per indicar el nacionalisme espanyol) que defensa el PP.

Ens podem queixar de la manca de pluralisme, evident, als mitjans de comunicació espanyols. Però els mitjans de casa nostra, tan públics com privats, no es queden pas enrere, i també en contra nostra. Així, anem arreglats.