Fa temps que es parla de la querella presentada contra l’imam de Terrassa per haver fet una incitació a la violència contra les dones. D’entrada, sense conèixer el cas hom podria pensar que les denúncies poden tenir el seu fonament tenint en compte que l’islamisme sempre ha tingut en la dona la seva assignatura pendent, però també es podria pensar que hi pot haver quelcom de prejudicis i de xenofòbia per part de l’entorn.
Els entesos en l’Alcorà diuen que del llibre sagrat de l’Islam no se’n pot treure la conclusió que la dona ha de tenir un paper secundari, que no ha de poder estar en igualtat de condicions amb l’home, i molt menys que pugui ser víctima de maltractaments i vexacions. O, en tot cas, no pas gaire diferent del paper que ha reservat a la dona la tradició cristiana. El que passa és que la tradició cristiana, afortunadament, i en aquest aspecte concret, està força superada tot i que la Jerarquia Catòlica continua amb la seva obsessió tan poc evangèlica de negar a la dona els mateixos drets que té l’home. I ja no diguem si reculéssim en el temps un centenar d’anys, perquè, aleshores, la discriminació de la dona que ara ens pot escandalitzar la trobaríem com a normal també a casa nostra. En el cas de l’islamisme, doncs, podríem dir que la diferència és sobretot de temps o d’evolució històrica, més que no pas de contingut o de fons. Una altra cosa és la incapacitat de suposats experts, tant en textos bíblics com en l’Alcorà, que no saben contextualitzar el text sagrat en l’època en què fou redactat: és una simple qüestió d’estultícia.
Però, en el cas de l’imam de Terrassa hi ha hagut un moviment de suport, no només de sectors radicals de l’islamisme, sinó d’associacions i persones de reconegut tarannà moderat. La defensa que en fan, igual com es defensa l’imam, es basa en negar els fets que l’imputen, de manera que seria una negació de la idea que l’islam ha de menystenir el paper de la dona. Però resulta que, segons les fonts policials, hi ha gravacions inequívoques de les arengues de l’imam incitant a la violència contra les dones. I és aquí on ve el dubte: Hi ha un islamisme radical, violent, que diuen que no hauríem de confondre amb l’islamisme sensat i seriós; però massa sovint hi ha un excés de condescendència i de donar cobertura a la violència, en aquest cas contra les dones, en lloc de condemnar-la sense paliatius i en nom de l’Islam. De farsanteria ja n’estem escaldats amb la jerarquia de l’Església Catòlica, que històricament també ha donat suport més o menys encobertament a tot tipus de violència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada