El ressentiment és, en política, un dels pitjors consellers. Hem vist moltes vegades polítics que ben legítimament han deixat una formació per incorporar-se a una altra o crear-ne una de nova, i que en la nova etapa han esdevingut enemics acèrrims dels qui havien estat fins aleshores els seus companys. Resulta poc creïble que després d’haver compartit durant molt de temps idees, plantejaments i projectes, de cop i volta hom se’n situï a les antípodes. Res comença ni acaba en el moment en què un pren la decisió d’encetar una nova etapa.
Reagrupament vol erigir-se en un moviment transversal que, més enllà de la ideologia, prioritzi l’alliberament nacional. Això vol dir que s’hi poden sentir identificades moltes persones que fins ara havien format part, com a militants o com a simples votants, d’altres projectes polítics. I això vol dir, per tant, que més d’un tindrà els seus dubtes a l’hora d’acompanyar-los en aquest gir polític. En la mesura que es pugui percebre en els dirigents de Reagrupament, la gran majoria provinents d’ERC, un ressentiment cap a la seva antiga formació estaran desacreditant el nou projecte que es podria interpretar més com una eina de despit personal que com un veritable projecte de país. Espero, i voldria creure, que això no serà així; que des de la direcció de Reagrupament hi haurà el suficient rigor i serenitat com per analitzar la realitat política del país en la seva globalitat. I aquesta visió global haurà de passar per contemplar les altres formacions nacionalistes, i concretament ERC, com els aliats naturals per a avançar cap a l’exercici del dret a decidir.
Tinc molt bons amics, personals i polítics, que han fet l’opció d’apuntar-se a Reagrupament i no per això ha canviat res en la nostra concepció compartida de la realitat del país i dels passos a seguir cap a la independència. Si fins ara deia que era imprescindible establir uns mecanismes de complicitat entre les diferents forces nacionalistes del país, ara continuo dient exactament el mateix. Encara que, ara, comptant amb un partit més. Si ha de ser Reagrupament o ERC o CiU el qui encapçali el procés cap a la indepèndència és absolutament irrellevant; el que compta és que els necessitem a tots.
Reagrupament vol erigir-se en un moviment transversal que, més enllà de la ideologia, prioritzi l’alliberament nacional. Això vol dir que s’hi poden sentir identificades moltes persones que fins ara havien format part, com a militants o com a simples votants, d’altres projectes polítics. I això vol dir, per tant, que més d’un tindrà els seus dubtes a l’hora d’acompanyar-los en aquest gir polític. En la mesura que es pugui percebre en els dirigents de Reagrupament, la gran majoria provinents d’ERC, un ressentiment cap a la seva antiga formació estaran desacreditant el nou projecte que es podria interpretar més com una eina de despit personal que com un veritable projecte de país. Espero, i voldria creure, que això no serà així; que des de la direcció de Reagrupament hi haurà el suficient rigor i serenitat com per analitzar la realitat política del país en la seva globalitat. I aquesta visió global haurà de passar per contemplar les altres formacions nacionalistes, i concretament ERC, com els aliats naturals per a avançar cap a l’exercici del dret a decidir.
Tinc molt bons amics, personals i polítics, que han fet l’opció d’apuntar-se a Reagrupament i no per això ha canviat res en la nostra concepció compartida de la realitat del país i dels passos a seguir cap a la independència. Si fins ara deia que era imprescindible establir uns mecanismes de complicitat entre les diferents forces nacionalistes del país, ara continuo dient exactament el mateix. Encara que, ara, comptant amb un partit més. Si ha de ser Reagrupament o ERC o CiU el qui encapçali el procés cap a la indepèndència és absolutament irrellevant; el que compta és que els necessitem a tots.
1 comentari:
Josep,
penso que el resentiment serà més per part de la direcció d'Esquerra i també de CiU cap a Reagrupament que al reves.
T'ho diu un que ha estat militant 18 anys i 20 de simpatitzant. Jo no tinc cap resentiment vers Esquerra, més aviat sento una profunda tristesa de la més que presunto hostia que es fotrà.
Però també et tinc que dir, que jo sempre he defensat que la independència només la farà possible un partit o grup o moviment. Mai dos o tres.
Quan estava dins d'Esquerra aixì també ho pensava i creia que podriem liderar-ho agafant tots els sobiranistes de CiU i els que hagin a IC i els pocs del PSC. Varem estar a prop el 2003-2004, de fet pensavem que ERC podria obtenir el 1.000.000 de vots el 2007 o el 2010, però ja veus com a acabat la cosa. De fet en aquests moment penso que Esquerra si no canvia, obtindrà com a molt 200.000 vots, siguen molt generosos.
Reagrupament no es cap partit, és un moviment que vol reagrupar els independentistes, sobretot la gent vàlida com tu, que vulguin fer una candidatura la més unitaria i transversal possible per poder proclamar la independència. També volem regenerar la politica per impedir entre altres coses, que no es torni a repetir el que li ha passat a Esquerra i tu molt bé critiques.
Aquesta candidatura, serà el que hauria de haver fet ERC fa anys i no ha volgut fer. També aquesta candidatura pot ser al final que sigui una coalició amb altres formacions i reagrupament. Si Esquerra canvia el seu platagement d'apostar només pel perfil ideològic i la seva direcció diu clarament que està d'acord amb els dos objectius que plantega Reagrupament, uns objectius que qualsevol independentista republicà n'estaria totalment d´acord, segur que té cabuda a la coalició.
Però no se perquè , tot això em sembla avui en dia, política ficció.
Com he dit abans, no crec que la independència vingui ni per ERC ni per CiU. Només un ho pot fer i ara per ara, tot apunta que serà el moviment de Reagrupament
Publica un comentari a l'entrada