És normal que hi hagi opinions diverses, diferents punts de vista, sobre una mateixa realitat quan es tracta de valoracions subjectives. No ho hauria de ser tant quan s’ha pogut constatar el desencert de determinades posicions, i comença a ser del tot incomprensible quan les proves i demostracions són reiterades i totes en la mateixa direcció. L’endemà mateix de les eleccions del novembre els màxims responsables tant del PSC com d’Esquerra haurien d’haver presentat la seva dimissió. Però, no. Es van entestar en continuar al capdavant, a vegades al·legant motius tan ridículs com el de no crear un buit de poder o el de fer una transició tranquil·la.
La nova rebolcada de les municipals sembla que hauria d’haver estat més que suficient com per a demostrar-los el seu error. Però, tampoc. Continuaven encaparrats amb la ximpleria de no abandonar la nau en moments difícils, sense voler-se adonar que era el seu encaparrament el que allargava i aprofundia els moments difícils. I és que tothom sap que les interinitats no són mai bones: el partit ha de carregar amb el ròssec de la mala imatge dels lideratges que ja es consideren superats, alhora que aquests ja no tenen ni la força ni la credibilitat per a guiar la nau. Es va seguir un rumb erràtic durant una colla d’anys que ens han portat fins aquí, fins aquest cul de sac; i ara, amb la seva presència s’impedeix prendre cap rumb, i romanem més temps del compte a la deriva. Quan arribi el nou capità, suposant que li permetin redreçar el rumb, ho tindrà molt més difícil de recuperar el nord. I si a sobre s’organitza el sarau de tal manera que, prèviament, hi ha una nova lluita per agafar el timó, aleshores encara pitjor.
Les noves enquestes tornen a indicar que continuem en el pendent vertiginós, i els militants, simpatitzants, votants o possibles votants continuen veient, astorats, com encara són els mateixos els qui menen la nau, impertèrrits, com si no s’haguessin assabentat de res, com si les tempestes que hem patit pel seu mal cap no ens haguessin fet malbé el pal major, esquinçat bona part de les veles i deixat a la deriva. Gosaria demanar a Carles Bonet que es retiri de la cursa per la presidència d’ERC; potser com a únic candidat l’Oriol Junqueras podria començar a donar una nova cara al partit. Si el deixen, és clar.
La nova rebolcada de les municipals sembla que hauria d’haver estat més que suficient com per a demostrar-los el seu error. Però, tampoc. Continuaven encaparrats amb la ximpleria de no abandonar la nau en moments difícils, sense voler-se adonar que era el seu encaparrament el que allargava i aprofundia els moments difícils. I és que tothom sap que les interinitats no són mai bones: el partit ha de carregar amb el ròssec de la mala imatge dels lideratges que ja es consideren superats, alhora que aquests ja no tenen ni la força ni la credibilitat per a guiar la nau. Es va seguir un rumb erràtic durant una colla d’anys que ens han portat fins aquí, fins aquest cul de sac; i ara, amb la seva presència s’impedeix prendre cap rumb, i romanem més temps del compte a la deriva. Quan arribi el nou capità, suposant que li permetin redreçar el rumb, ho tindrà molt més difícil de recuperar el nord. I si a sobre s’organitza el sarau de tal manera que, prèviament, hi ha una nova lluita per agafar el timó, aleshores encara pitjor.
Les noves enquestes tornen a indicar que continuem en el pendent vertiginós, i els militants, simpatitzants, votants o possibles votants continuen veient, astorats, com encara són els mateixos els qui menen la nau, impertèrrits, com si no s’haguessin assabentat de res, com si les tempestes que hem patit pel seu mal cap no ens haguessin fet malbé el pal major, esquinçat bona part de les veles i deixat a la deriva. Gosaria demanar a Carles Bonet que es retiri de la cursa per la presidència d’ERC; potser com a únic candidat l’Oriol Junqueras podria començar a donar una nova cara al partit. Si el deixen, és clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada