A partir d’avui es farà efectiu el tancament de la línia de TGV entre Toledo i Conca, inaugurada només fa uns mesos. El fracàs és estrepitós: un promig de nou passatgers diaris. I la situació no és gaire millor en altres trajectes, com el que uneix Conca amb València. I, encara, perquè Renfe no publicita la rendibilitat de molts altres línies d’alta velocitat, que no deuen ser gaire millors. Caldria saber si abans de projectar-se aquestes línies se n’havia fet un mínim estudi de mercat; si no s’havia fet caldria demandar els responsables de semblant imprudència, i si s’havia fet caldria saber qui és l’inútil que el signava.
És evident que hi ha unes negligències tècniques escandaloses, de suposats especialistes que van avalar tècnicament el projecte sense tenir-ne la més remota idea o sabent que era un perfecte disbarat. Però hi ha, sobretot, innegables responsabilitats polítiques. La disbauxa econòmica i el malbaratament de recursos públics és de jutjat de guàrdia; no és possible que una administració hagi fet d’una manera tan irresponsable inversions multimilionàries amb els diners dels ciutadans, i que ningú es plantegi portar-los davant dels tribunals. Com és absolutament indignant que aquesta mateixa administració després pretengui exigir sacrificis a la ciutadania, imposar-los retallades socials i posar normes sobre les excessives despeses d’altres administracions. Està clar que l’objectiu de crear una xarxa de línies de tren d’alta velocitat arreu del territori espanyol i al marge de qualsevol criteri racional era fonamentalment polític, més que el d’oferir cap servei real a la població. Es plantejava com una forma de promoció personal i de partit.
Però més enllà de la corrupció política que representa aquest malbaratament de fons públics amb finalitats estrictament propagandístiques, hi ha una concepció de l’acció política encara més perversa. No cal ser cap especialista, ni tenir els estudis primaris acabats, per saber quines línies d’alta velocitat podien ser prioritàries a l’Estat Espanyol. A qualsevol nen de primària de Madrid se li acudiria que el més lògic hauria estat començar per una línia que enllacés les dues principals ciutats de l’Estat, Madrid i Barcelona, o les dues capitals de la Península, Madrid i Lisboa, o la capital espanyola amb París i la resta d’Europa. Però la perversitat dels governants espanyols no té límits, i sabent que per a connectar Madrid amb Europa forçosament havien de passar per Catalunya o pel País Basc, van optar per dilapidar els recursos públics en projectes conscientment abocats al fracàs. Els projectes eren ruïnosos, els qui els emprenien eren simplement roïns.
És evident que hi ha unes negligències tècniques escandaloses, de suposats especialistes que van avalar tècnicament el projecte sense tenir-ne la més remota idea o sabent que era un perfecte disbarat. Però hi ha, sobretot, innegables responsabilitats polítiques. La disbauxa econòmica i el malbaratament de recursos públics és de jutjat de guàrdia; no és possible que una administració hagi fet d’una manera tan irresponsable inversions multimilionàries amb els diners dels ciutadans, i que ningú es plantegi portar-los davant dels tribunals. Com és absolutament indignant que aquesta mateixa administració després pretengui exigir sacrificis a la ciutadania, imposar-los retallades socials i posar normes sobre les excessives despeses d’altres administracions. Està clar que l’objectiu de crear una xarxa de línies de tren d’alta velocitat arreu del territori espanyol i al marge de qualsevol criteri racional era fonamentalment polític, més que el d’oferir cap servei real a la població. Es plantejava com una forma de promoció personal i de partit.
Però més enllà de la corrupció política que representa aquest malbaratament de fons públics amb finalitats estrictament propagandístiques, hi ha una concepció de l’acció política encara més perversa. No cal ser cap especialista, ni tenir els estudis primaris acabats, per saber quines línies d’alta velocitat podien ser prioritàries a l’Estat Espanyol. A qualsevol nen de primària de Madrid se li acudiria que el més lògic hauria estat començar per una línia que enllacés les dues principals ciutats de l’Estat, Madrid i Barcelona, o les dues capitals de la Península, Madrid i Lisboa, o la capital espanyola amb París i la resta d’Europa. Però la perversitat dels governants espanyols no té límits, i sabent que per a connectar Madrid amb Europa forçosament havien de passar per Catalunya o pel País Basc, van optar per dilapidar els recursos públics en projectes conscientment abocats al fracàs. Els projectes eren ruïnosos, els qui els emprenien eren simplement roïns.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada